This website uses cookies to improve your experience. We\'ll assume you\'re ok with this, but you can opt-out if you wish. Leer más
Página 4 de 14
No fa gaire us explicava en aquest bloc coses de ‘Venezia minore‘, un meravellós curtmetratge que mostrava com era la Venècia del 1942. I allà citava de passada les primeres imatges de cinema de què es té constància, les d’Alexandre Promio, un operador de càmera dels germans Lumière.
Avui he trobat unes breus imatges d’aquest film, de 48 segons escassos, rodat a bord d’una embarcació al Gran Canal. Era l’any 1896 i el pla, sense talls, consisteix en un tràveling aquàtic. Res estrany, ja que a Promio se’l considera autor del primer travelling de l’història del cinema.
Seguir leyendo
Com us explicava a l’anterior entrada dedicada a ‘Venècia, la lluna i tu’, la Nina (Marisa Allasio) agafa un cabreig considerable quan veu que la Rosa, un dels lligues de Bepi (Alberto Sordi), porta el mateix model de vestit vermell que li havia regalat a ella. La noia envia un colom missatger al seu altre pretendent, Toni (Nino Manfredi), que encara vol casar-se amb ella i a qui veiem a l’alçada de l’Hotel Bauer, davant de la Basílica della Salute i la Punta de la Dogana.
Amb el seu vestit blau fosc i gorra de capità, Toni és pilot d’una llanxa motora (inclús podria ser d’un vaporetto!), cosa que el converteix en un millor partit per a Nina, encara que la seva feina sigui menys romàntica que la de gondoler, tota una tradició a Venècia. Però quan Toni arriba a Rialto, el murri Bepi ja ha fet les paus amb la seva xicota i marxa feliç. El plànol de Sordi baixant les escales, entre un grup de sacerdots amb sotanes vermelles, és impagable.
Seguir leyendo
A punt de complir-se 20 anys de la seva mort, avui vull recuperar una pel·lícula veneciana del romà Alberto Sordi (1920-2003) un dels actors més populars de la comèdia italiana de postguerra, la carrera de la qual com a director va ser també molt àmplia (19 pel·lícules ). D’ego enorme i mal caràcter, era tan estimat a Itàlia que, fa dos anys, el país sencer va celebrar amb magnificència el centenari del seu naixement malgrat que els homenatges van caure enmig de la pandèmia.
A ‘Venècia, la lluna i tu‘ (1958), amb 38 anys, Sordi interpreta un improbable i jove gondoler, recreant un dels seus personatges còmics arquetípics durant aquests anys: el de l’incorregible seductor italià (que no sempre triomfa). Aquí ho va fer de la mà del realitzador Dino Risi, que ja li havia dirigit a ‘Il segno di Venere’ (1955) i amb qui repetiria a l’excel·lent ‘Una vida difícil‘ (1961).
Seguir leyendo
Fa molt temps, uns 40 anys, jo compaginava els últims cursos dels estudis de periodisme amb col·laboracions en, bàsicament, dos mitjans de comunicació: ‘El Periódico de Catalunya‘, que va acabar sent la meva empresa durant gairebé 36 anys, i ‘Fotogramas‘, revista cap a la qual guardo un record molt grat.
En aquesta última, gràcies al llavors cap de redacció, Jorge de Cominges, vaig poder fer reportatges sobre el món del cinema, especialment de rodatges de pel·lícules amb directors i actors que em semblaven dignes d’admiració. Però hi va haver una entrevista en particular de la qual guardo un record especial perquè, d’entrada, el personatge no m’interessava gens: Ana Obregón.
Seguir leyendo
Avui no us escric sobre cap pel·lícula de cinema en especial, però sí sobre Venècia. I més concretament d’una festivitat que és molt apreciada pels seus ciutadans: la Madonna della Salute, que es celebra aquest dilluns, 21 de novembre.
Quan dic que és una celebració molt apreciada ho dic per dos motius: la devoció que els venecians senten per la Mare de Déu de la Salut i que permet als seus veïns, a més, prendre unes petites vacances.
Això últim ho vaig descobrir gràcies al primer intercanvi de cases que vaig fer amb una senyora veneciana que vivia en un barri cèntric de la ciutat, fa gairebé 20 anys. Tot i que feia temps que practicava aquesta forma de vacances, mai no ho havia fet amb italians. I va ser gairebé per casualitat.
Seguir leyendo
Tot i que sempre es recorda ‘Muerte a Venècia‘ (1971) com la gran pel·lícula de Luchino Visconti sobre la famosa ciutat italiana, la veritat és que el director italià ja havia rodat als seus canals 17 anys abans, per filmar una part de ‘Senso‘ (1954), un melodrama d’època basat en la novel·la homònima de Camillo Boito. Aquest escriptor, arquitecte i crític d’art era, a més, el germà gran del famós compositor italià Arrigo Boito.
Visconti i la seva guionista habitual, Suso Cecchi d’Amico –a més dels famosos Paul Bowles i Tennessee Williams, que van escriure alguns diàlegs addicionals– es van centrar en l’idil·li establert entre la bella comtessa italiana Livia Serpieri i un guapo oficial de l’exèrcit austríac , el tinent Franz Mahler. A aquest li va encarnar l’actor nord-americà Farley Granger, molt popular gràcies a ‘La soga’ (1949) i ‘Estranys en un tren’ (1951), d’Alfred Hitchcock.
Seguir leyendo
Aquest còctel de cuiners, humor i assassinats és la base de la comèdia negra ‘Però… qui mata els grans xefs?‘ (d’Europa), que Ted Kotcheff va dirigir el 1978, a partir d’un guió de Peter Stone. La pel·lícula va comptar amb un repartiment internacional d’estrelles, encapçalat per Jacqueline Bisset, George Segal, Robert Morley, Jean-Pierre Cassel, Philippe Noiret i Jean Rochefort.
Kotcheff , que havia rodat un any abans la comèdia ‘Roba bé sense mirar qui‘ (1977), amb Jane Fonda i també amb George Segal, es faria famós quatre anys més tard amb ‘Acorralado‘ (1982), la primera aventura de la saga Rambo, protagonitzada per Sylvester Stallone, Brian Dennehy i Richard Crenna.
Seguir leyendo
Aquesta setmana se celebren Halloween i la festivitat de Tots Sants, seguida del dia dedicat al santoral catòlic als Fidels Difunts. Unes dates que m’han portat a escriure avui d’una pel·lícula que no és de por ni de terror, sinó d’una de les més famoses rodades a la ciutat dels canals: ‘Mort a Venècia‘ (1971).
Aquests dies, en què la ciutat dels canals torna a estar plena de turistes com abans de la pandèmia, són milers les persones que s’acosten a San Michele per portar flors a les tombes dels seus éssers estimats. Atenent la tradició, l’Ajuntament venecià permet el viatge gratuït en ‘vaporetto’ des dels molls de les Fondamente Nove fins a l’illa-cementiri, des de dissabte, 29 d’octubre, fins dimarts, 1 de novembre. I us asseguro que les cues per embarcar són enormes.
Seguir leyendo
La vida de Paul Potts, un tímid, una mica grassonet i més aviat patós venedor de telèfons mòbils gal·lès amb veu de tenor, que va guanyar el concurs Got Talent del Regne Unit del 2007, donava per tant, que el director de cinema David Frankel la va convertir a ‘One Chance‘, una pel·lícula protagonitzada per James Corden, actualment convertit en un popular presentador nocturn de televisió.
Perquè aquest film aparegui en aquest bloc havia d’haver estat rodat a la ciutat dels canals, com va ser així: ni més ni menys que el mes d’octubre del 2012, ara fa 10 anys. En una entrevista per a la revista digital Groucho Reviews, Frankel va explicar que li encanta Venècia, entre altres coses perquè s’hi va casar, el 1998, amb Jennifer Beber (a la sinagoga espanyola, ni més ni menys) i que li agrada compartir els seus sentiments cap a la ciutat , com faig jo amb vosaltres.
Seguir leyendo
Com ja haureu vist a les entrades anteriors, quan escric a ‘Venècia de cine’ intento fer-ho sempre sobre aquelles pel·lícules que han estat rodades íntegrament o parcialment a la ciutat dels canals. De tant en tant faig alguna excepció, sobretot quan algú m’assegura que aquest film inclou imatges venecianes i intento comprovar si és cert.
Ara és molt més fàcil, ja que acostumo a trobar el títol en qüestió en alguna de les nombroses plataformes de streaming que hi ha al mercat. I si no la trobo, intento llogar-la o comprar-la. Això m’acaba de passar amb una adaptació de ‘Els tres mosqueters‘ estrenada l’any 2011, en 3D!, i que he comprat en format Blu-ray, si bé després de fer-ho he descobert que també era a Prime Video (en 2D, és clar).
Seguir leyendo
Fa uns dies, aquest mes de setembre, l’amic Fausto Fernández recordava a ‘Fotogramas‘ la presència del gran actor nord-americà Glenn Ford (1916-2006) al Festival de Sant Sebastià de l’any 1987, on va rebre el segon Premi Donostia, guardó honorífic instituït l’any anterior i lliurat per primera vegada a Gregory Peck. Gairebé alhora que Fausto, el certamen donostiarra rescatava algunes fotos de la visita del protagonista de la mítica ‘Gilda‘ (1946).
Tot això em va portar a buscar dins el meu (bastant desastrós) arxiu alguna imatge de l’àmplia entrevista que li vaig fer llavors, que vaig aconseguir trobar, i posteriorment el suplement dominical d’El Periódico on es va publicar el 18 d’octubre, ara fa 35 anys. Bona part de les imatges del reportatge les va prendre el meu company Jon Barandica, fotògraf del diari al País Basc.
Seguir leyendo
Coincidint amb el Festival de Sitges, avui no podia deixar passar la temptació d’escriure sobre una pel·lícula de terror rodada a Venècia. Als anys 70 hi va haver un munt, com ‘Qui l’ha vist morir?‘ (1972), de la qual ja us he parlat en aquest bloc; ‘Amenaça a l’ombra‘ (1973), ‘Psicosi a Venècia‘ i ‘Ombra sagnant (Solo nero)‘, ambdues de 1978, per citar alguns exemples.
Després el gènere ens va donar un respir i la producció va anar a la baixa. Això sí, deu anys més tard de les dues últimes cintes citades aquí a dalt arribaria »Nosferatu a Venècia‘, també titulada ‘Nosferatu, príncep de les tenebres‘ (1988), amb l’inefable Klaus Kinski reprenent (malament) el paper que va fer a l’estupenda ‘Nosferatu, vampir de la nit‘ (1979) de Werner Herzog.
Seguir leyendo
A l’agost va ser el meu aniversari. Canícula, vacances, poques festes, menys trobades i escassos regals. Però aquest cop el meu fill, Aritz, em va sorprendre amb un llibre que compleix les expectatives d’aquest bloc: ‘Els gondolers silenciosos‘, una novel·leta de William Goldman, publicada originalment el 1983.
I he tornat a gaudir llegint aquest conte de superació d’un dels escriptors i guionistes que més admiro, l’autor de la meravellosa La princesa promesa, una faula que, a més, està ambientada a Venècia. Què més us puc demanar si uneix bona literatura, escrita per un home de cinema i situada al Gran Canal.
Seguir leyendo
Aquests dies s’ha celebrat el Festival de San Sebastián. Potser per això m’he recordat de Woody Allen, de qui TVE ha emès el seu ‘Rifkin´s Festival‘, simpàtic però fluixet film amb Wallace Shawn al capdavant del repartiment. També m’ha fet pensar en el director novaiorquès una entrevista a ‘La Vanguardia’ en la qual avançava la seva possible retirada del cinema després de la cinta que està rodant a París, la 50ª de la seva carrera. Cosa que el seu representant ha negat més tard.
Les tres coses (la meva enyorada Donosti, la pel·lícula i la citada entrevista) m’han fet pensar que encara no havia escrit res en aquest bloc sobre ‘Tots diuen I love you‘ (1996), el film que Woody Allen va rodar parcialment a Venècia . Ficat en la seva habitual doble feina de realitzador i actor, com a intèrpret assumia un dels seus típics personatges, una mica neuròtics, que lligava… amb Julia Roberts!
Seguir leyendo
Prime Video acaba d’estrenar una de les sèries més importants de l’any: ‘Un asunto privado‘, és una sèrie d’acció i aventures adscrita al gènere policíac i ambientada a la Galícia dels anys 40 del segle passat.
Amb aroma als detectius clàssics passat pel tamís del còmic, és tan trepidant i esbojarrada com poc creïble en alguns moments. Amb Aura Garrido al capdavant de l’elenc, compta amb un planter d’actors espectaculars: Jean Reno, Gorka Otxoa, Pablo Molinero, Ángela Molina, Àlex García, Tito Valverde i Irene Montalà, entre d’altres. Aquest text el vaig publicar inicialment a Nosolocine.net
Seguir leyendo
No és habitual trobar un llibre de viatges sobre la ciutat dels canals escrit per un autor espanyol. El periodista i escriptor català Miquel Molina, director adjunt del diari ‘La Vanguardia‘, es va atrevir a fer-ho ja fa dos anys amb ‘Cinc hores a Venècia’ i ha sortit airós de l’intent. D’aquest llibre, el seu origen i el pla mutu de passejar per llocs venecians us escric en aquesta ocasió.
A finals del mes de juliol vam estar conversant sobre diferents aficions compartides, a més de sobre periodisme i literatura. Va ser una xerrada distesa que es va convertir en una entrevista, publicada inicialment a Nosolocine.net i també, en castellà i català, a aquest mateix bloc. La part més veneciana de la mateixa us la descobreixo aquí, ara que Molina està presentant el seu segon llibre de viatges, ‘Set dies a la Riviera‘, editat també per Catedral i Univers.
Seguir leyendo
L’altre dia us vaig deixar amb la Vesper arribant al palauet on es desenvolupa l’escena culminant de ‘Casino Royale’. Atents, que hi ha detalls que fan ‘spoiler’ de la pel·lícula. L’exterior d’aquest edifici té una semblança raonable amb la façana del Palazzo Pisani, seu del Conservatori Estatal de Música Benedetto Marcello.
Aquest casalot, aixecat el 1876 en honor d’aquest compositor venecià, està situat al costat del Camp Santo Stefano i molt a prop del Pont de l’Acadèmia, i ha comptat amb alumnes tan diferents com la soprano Katia Ricciarelli i els cantants Pino Donaggio i Patty Pravo. També s’hi van rodar escenes de ‘One Chance‘ (‘La meva gran oportunitat: la veritable història de Paul Potts’. 2013).
Seguir leyendo
Dimecres passat, 31 d’agost, us vaig deixar penjats amb l’arribada de James Bond i Vesper Lynd a Venècia a bord del veler Spirit. Avui us acostaré als escenaris venecians del trepidant final de ‘Casino Royale’, si bé ho faré en dues entregues, per no avorrir-vos amb textos massa llargs.
La parella s’ha relaxat i ha estat fent l’amor a un hotel proper a la Piazza San Marco. Vesper diu a 007 que el deixa per anar al banc i es veuran en mitja hora. Però una trucada de M, la cap del Servei Secret, fa veure Bond que l’han enganyat. Incís: el preciós vestíbul els esglaons del qual baixa ràpidament el nostre heroi mentre parla amb el seu banquer no és a Venècia: són les escalinates del Museu Nacional de Praga, a la República Txeca.
Seguir leyendo
El periodista i escriptor Miquel Molina és autor de dues novel·les i de diversos assajos, entre ells un sobre l’Everest i un altre sobre l’anomenat Negro de Banyoles. Director adjunt del diari ‘La Vanguardia‘, on publica un article dominical sobre cultura i ciutats, és un home discret i poc donat a les tertúlies radiofòniques o televisives.
Amb 59 anys i dos fills, és un periodista de raça que ha passat per diferents diaris i seccions, fins i tot la seva responsabilitat actual, que compagina amb la literatura. Premi al periodisme no sexista, també és autor dels llibres de viatges ‘Cinc hores a Venècia’ i el recent ‘Set dies a la Riviera’, que sortirà a la venda els propers dies.
Seguir leyendo