Fa molt temps, uns 40 anys, jo compaginava els últims cursos dels estudis de periodisme amb col·laboracions en, bàsicament, dos mitjans de comunicació: ‘El Periódico de Catalunya‘, que va acabar sent la meva empresa durant gairebé 36 anys, i ‘Fotogramas‘, revista cap a la qual guardo un record molt grat.
En aquesta última, gràcies al llavors cap de redacció, Jorge de Cominges, vaig poder fer reportatges sobre el món del cinema, especialment de rodatges de pel·lícules amb directors i actors que em semblaven dignes d’admiració. Però hi va haver una entrevista en particular de la qual guardo un record especial perquè, d’entrada, el personatge no m’interessava gens: Ana Obregón.
Jorge em va dir que era una bona oportunitat fer-li una entrevista en profunditat, només sobre cinema no sobre la seva vida privada, a aquella jove actriu de bona família, que se n’havia anat a Hollywood per intervenir en algunes produccions menors i la qual començaven a anomenar ‘Antoñita la fantàstica’, ja que no se sabia del cert si el que comptava era real o mig inventat.
Vaig aconseguir contactar amb ella i quedar un dia, també a Madrid, als platós on estava filmant ‘Freddy, el crupier’, una pel·lículeta d’Álvaro Sáenz de Heredia, amb Javier Elorrieta com a protagonista i actors com ara Alejandra Grepi, Ricardo Palacios, Fernando Sancho i fins i tot Bigote Arrocet en el repartiment.
En aquella època, com ara, les col·laboracions es pagaven molt malament. Jo viatjava en autobús a Madrid, o en tren, si sortia més barat, i em movia amb metro per la capital. Vaig arribar als estudis just després de dinar, com havíem quedat, però la cita es va anar endarrerint per culpa del pla de rodatge.
Quan, cap a les nou del vespre, Ana Obregón em va proposar ajornar la trobada l’endemà, li vaig explicar que venia de fora de Madrid i que no em podia quedar enlloc. No tenia pressupost per agafar un taxi ni per anar a dormir a una pensió o hotelet (ni tampoc ganes de buscar-lo a aquelles hores).
Suposo que, bé per remordiments o perquè li vaig fer una mica de llàstima, va acabar per convidar-me a dormir a casa dels seus pares, on hi havia habitacions de sobres. Va anul·lar una cita amb un tècnic del rodatge amb el qual es veia llavors i em va convidar a prendre alguna cosa mentre parlàvem de la seva carrera.
L’endemà al matí vaig agafar el primer autobús de tornada a Barcelona i em vaig disposar a transcriure la nostra entrevista. Però, horror, alguna cosa havia fallat, perquè la cinta magnetofònica havia enregistrat molt malament la conversa.
Desesperat, vaig trucar a l’Anna i li vaig explicar el que havia passat. Va ser molt amable i professional. Em va convidar a repetir l’entrevista, aquest cop per telèfon. Les preguntes i respostes es van succeir amb rapidesa i claredat, ara a 600 quilòmetres de distància.
Entre les coses de les que vam parler, hi ha un tema que em segueixen intrigant: la seva relació amb dos actors de Hollywood. Un, el Robert de Niro:
“Me puse a hablar con un tío bastante gordo, que había a mi izquierda. Y le empecé a contar en las películas que había trabajado y que iba a ir a un ‘sitio’ en Nueva York, llamado Actor’s Studio. El otro me miraba sin decir nada y cuando le dije que iba a ir a Nueva York, me dice que no dejara de llamarle, que el vivía alli. Me da su tarjeta y leo: Bob De Niro. Le miro y digo: “Pero bueno, ¿es que quieres quedarte conmigo? ¿Que tú eres Robert De Niro? Pues yo soy Isadora Duncan”. Y pasó un buen rato hasta que me convencieron de que era él. Es que estaba gordísimo, porque acababa de hacer ‘Toro Salvaje’ y estaba promocionando la película. Le debí caer bien, porque dijo que me llamaría por teléfono”.
I l’altre Tony Curtis, (1925-2010), que havia estat a Espanya el mes d’abril rodant ‘Otelo (Comando negro)’, un film força ‘trash’, escrit, dirigit, produït i coprotagonitzat per Max-Henri Boulois.
“(…) Por un lado está una pelicula norteamericana, que sería con Tony Curtis, y que aún se está escribiendo el guión. Se trata de una comedia ambientada en el Renacimiento español y hago de cuatro hermanas a la vez…
-¿Este papel te lo han dado por tu amistad con Tony Curtis?
-Ni mucho menos. Los productores norteamericanos no son idiotas. Si yo fuera la amante de Marlon Brando y no valiera para ser actriz, ellos no arriesgarían un duro. Yo no soy la novia de Tony Curtis, ni me voy a casar con el. Es un buen amigo y lo único que ha hecho es ofrecerme hacer unas pruebas en Los Ángeles. Las he hecho y me han contratado. Por mí misma, no por Tony. Es una película que quieren rodar en España, pero aún está todo por concretar. Después tengo un ofrecimiento de intervenir en una nueva serie de televisión, que se titularia ‘Las pícaras’, basada en las ‘Novelas ejemplares’ de Cervantes. También está un proyecto de un musical que dirigiría Joan Minguell, en Catalunya, con grandes coreografías y todo lo que es un musical de verdad, pero que aún está por concretar. Y si no sale todo esto, pues me volveré a Nueva York”.
Abans de penjar l’auricular, vaig comprovar que aquesta vegada sí que s’havia gravat tot correctament. Li vaig donar mil gràcies i ‘Fotogramas‘ va publicar l’entrevista, amb la jove actriu en la portada del mes d’octubre de 1982. Va ser la primera de les tres o quatre portades que la revista va dedicar-li a l’Ana Obregón en la dècada dels vuitanta. Ella tenia 27 anys i jo, tot just 25.
Deixa un comentari