Portada del libro y carátula del DVD de la película.
Aquesta setmana se celebren Halloween i la festivitat de Tots Sants, seguida del dia dedicat al santoral catòlic als Fidels Difunts. Unes dates que m’han portat a escriure avui d’una pel·lícula que no és de por ni de terror, sinó d’una de les més famoses rodades a la ciutat dels canals: ‘Mort a Venècia‘ (1971).
L’illa-cementiri de San Michele, aquest dissabte.
Aquests dies, en què la ciutat dels canals torna a estar plena de turistes com abans de la pandèmia, són milers les persones que s’acosten a San Michele per portar flors a les tombes dels seus éssers estimats. Atenent la tradició, l’Ajuntament venecià permet el viatge gratuït en ‘vaporetto’ des dels molls de les Fondamente Nove fins a l’illa-cementiri, des de dissabte, 29 d’octubre, fins dimarts, 1 de novembre. I us asseguro que les cues per embarcar són enormes.
A l’agost va ser el meu aniversari. Canícula, vacances, poques festes, menys trobades i escassos regals. Però aquest cop el meu fill, Aritz, em va sorprendre amb un llibre que compleix les expectatives d’aquest bloc: ‘Els gondolers silenciosos‘, una novel·leta de William Goldman, publicada originalment el 1983.
I he tornat a gaudir llegint aquest conte de superació d’un dels escriptors i guionistes que més admiro, l’autor de la meravellosa La princesa promesa, una faula que, a més, està ambientada a Venècia. Què més us puc demanar si uneix bona literatura, escrita per un home de cinema i situada al Gran Canal.
Una góndola al Bacino di San Marco, amb la Dogana i la Salute al fons.
No és habitual trobar un llibre de viatges sobre la ciutat dels canals escrit per un autor espanyol. El periodista i escriptor català Miquel Molina, director adjunt del diari ‘La Vanguardia‘, es va atrevir a fer-ho ja fa dos anys amb ‘Cinc hores a Venècia’ i ha sortit airós de l’intent. D’aquest llibre, el seu origen i el pla mutu de passejar per llocs venecians us escric en aquesta ocasió.
A finals del mes de juliol vam estar conversant sobre diferents aficions compartides, a més de sobre periodisme i literatura. Va ser una xerrada distesa que es va convertir en una entrevista, publicada inicialment a Nosolocine.net i també, en castellà i català, a aquest mateix bloc. La part més veneciana de la mateixa us la descobreixo aquí, ara que Molina està presentant el seu segon llibre de viatges, ‘Set dies a la Riviera‘, editat també per Catedral i Univers.
Xavier Moret i Roger Escapa, a la librería Altaïr (foto Txerra Cirbián).
Conec Xavier Moret (Barcelona, 1952) des de fa uns quants anys. És un dels nostres millors escriptors de viatges, autor de títols com Amèrica, Amèrica. Viatge per Califòrnia i el Far West’ (1998), ‘Islàndia. L’illa secreta’ (2002), ‘Grècia, viatge de tardor’ (2016) i ‘Històries del Japó’ (2021), a més d’autor de diverses novel·les policíaques, amb el detectiu Max Riera com a protagonista.
Primer l’admirava i envejava una mica. Havia treballat a TV-3 i al diari El País, i jo aspirava a escriure algun dia tan bé com ell, a fer viatges a països llunyans i escriure sobre ells ia imaginar-me novel·lista. Després vaig tenir el plaer de tenir-lo com a col·laborador en un suplement setmanal d’El Periódico anomenat Idees & Teletodo, que vaig coordinar durant diversos anys.
Pakete, un dels protagonistes, ho explica així al primer capítol: “He vingut amb els meus companys a participar al Campionat d’Europa de Futbol Infantil (…) Il Bambinísimo. Se celebra durant els famosos carnestoltes de Venècia. Aquesta tarda anirem a la inauguració del campionat (…) Però això serà més tard. Ara estem jugant un partit de futbol góndola”. Així com sona.
Torno a recórrer al meu admirat Cees Nooteboom per parlar-vos d’una altra de les aficions venecianes que també comparteixo amb ell: admirar i, moltes vegades fotografiar, els centenars, milers de lleons que hi ha a Venècia. Diu l’escriptor al seu magnífic llibre‘Venecia. El león, la ciudad y el agua‘ (El Ojo del Tiempo. Editorial Siruela. 2020):
“Al llarg dels anys, he aconseguit fer-me amb una bona col·lecció de fotografies; les diferències entre uns lleons i altres són molt notòries. Si ens fixem bé, el de la Piazzetta fa cara de vell enutjat sobre una ampla collaret babilònic (…) El del Museo Storico Navale és de fusta daurada; a més de subjectar una espasa a la pota dreta, porta una corona al cap”.
I prossegueix: “Els meus favorits són els del mur de l’Ospedale, al costat de la Basílica dei Santi Giovanni e Paolo i els dels grans reis afligits que custodien l’Arsenale (…) El dia que Venècia se submergeixi a les aigües, tots els lleons de la ciutat alçaran el vol com un esquadró letal, giraran per última vegada al voltant del campanile emetent el rugit de cent bombarders i, a continuació, desapareixeran sobrevolant la llacuna com un poderós eclipsi solar, mentre la ciutat s’enfonsa darrere d’ells”.
Esta es una entrada menos cinéfila y más viajera. Para ello, dejadme que vuelva a usar algunas de las frases de mi admirado Cees Nooteboom en su libro ‘Venecia. El león, la ciudad y el agua’, editado por Siruela: “No quisiera obligar a mis lectores a nada, pero les propongo que consulten el plano (…) En el laberinto veneciano pueden partir de un punto cualquiera e intentar llegar sin plano al otro extremo [de la ciudad]. El mío es el final del distrito de Castello, donde se encuentra San Pietro, la antigua catedral de Venecia”.
En efecto, estos días, que está en marcha la Bienal de Arte de Venecia, no os cuesta nada acercaros a San Pietro di Castello, una pequeña joya, escondida en un extremo de la ciudad de los canales, allí donde se acaban los jardines de los que os hablaba el otro día. Si estáis en el Arsenal, sólo podéis hacerlo a través del Ponte de la Tana. Si no, tenéis que retroceder hasta ver la laguna y tomar la Riva di San Biasio, cruzar el puente para pasar a la Riva dei Sette Martiri y seguir.
Avui és Sant Jordi, dia de llibre i roses. I per això, res millor que una petita selecció cinèfila de pel·lícules que porten roses al títol o al cartell.
Rosa Ribas, al costat del cinema Aribau, l’abril de 2019 (foto d’en Txerra Cirbián).
S’acosta Sant Jordi, festa gran a Catalunya, dia dels enamorats en aquest petit pais on no cal Sant Valentí. Aquí tothom es regala llibres i roses, i especialment les parelles. I encara que també és el Dia Mundial del Llibre i dels Drets d’Autor, el millor que podem fer és llegir-ne cada dia. Avui em ve de gust parlar-vos de Rosa Ribas, a qui segueixo puntualment i a qui vaig entrevistar el 2019.
Aquella vegada ho vaig fer per al Catalunya Plural, però podeu recuperar la trobada i la conversa íntegra aquí mateix, en aquest bloc. Nascuda al Prat de Llobregat el 1963, l’escriptora va viure a Alemanya durant gairebé 30 anys, fins a la seva tornada a Barcelona, el passat mes de juliol. I és a Frankfurt on es desenvolupen les quatre novel·les policíaques d’un dels seus personatges més coneguts, la comissària Cornelia Weber-Tejedor. El seu fort són les periodistes i les detectius, dones interessants amb potents històries familiars al darrere.
L’estrany nom de Cees Nooteboom correspon al poeta, novel·lista, assagista, traductor i hispanista holandès Cornelis Johannes Jacobus Maria Nooteboom (1933), Premi de les Lletres Neerlandeses i un dels escriptors de viatges més interessants que he pogut llegir, al qual, a més d’admirar i envejar, m’uneixen dues coses especialment: el seu amor per Menorca i per Venècia.
En la meva afició per omplir de contingut aquest bloc i una nova edició del llibre ‘Venecia de cine’ he descobert un aficionat italià que em supera tant en la cerca d’escenaris de pel·lícules que he sentit la necessitat d’entrevistar-lo i presentar-vos la seva immensa base de dades. Una versió una mica més reduïda d’aquest text la vaig publicar el passat diumenge, 13 de març, a Nosolocine.net.
Mauro D’Avino.
Es diu Mauro D’Avino, té 51 anys, és venecià i treballa com a dissenyador gràfic a Milà des que va acabar la carrera. És el creador del lloc web Il Davinotti, una meravellosa base de dades fílmiques i de localitzacions, on signa els seus articles com Zender. A més, és coautor de diversos llibres on detalla llocs d’Itàlia on s’han rodat centenars de pel·lícules.
–¿Recordes des de quan ets aficionat al cine? –Estimo el cine des que era petit, quan obligava els meus pares a portar-me a veure dibuixos animats o pel·lícules de Bud Spencer i Terence Hill. Mentre creixia, vaig començar a escriure un comentari de cada pel·lícula que veia i no he parat des de llavors. Tant que a Il Davinotti pots trobar (a nom de Marcel MJ Davinotti Jr., que sempre era jo) els meus comentaris sobre els 9.500 films que he vist des que tenia 18 anys fins avui. I segueixo escrivint ressenyes ara, per costum, com a exercici mental i per recordar com s’escriu. Les primeres eren realment terribles i ingènues, però no les elimini perquè, bàsicament, reflecteixen el que alguna vegada vaig ser. Afortunadament, amb els anys crec que he millorat una mica…
Els impressionants penya-segats de Trælanípan, a l’illa de Vagar.
Lorenzo Mejino és un divulgador serièfil que col·labora en diferents mitjans escrivint d’una cosa tan atractiva com són les sèries que s’estrenen a les diferents pantalles (teles tradicionals i plataformes digitals). A més del bloc ‘Series para Gourmets‘ al ‘Diario Vasco‘, ofereix els seus coneixements a l’estupenda web ‘Serielistas‘, a ‘El Ágora diario’ i en el podcast ‘Travelling Series‘ dins de la sempre interessant web de ‘Serielizados‘.
Però és que Mejino amaga un ric passat: enginyer de Camins i atleta llançador de martell, domina vuit idiomes i xampurreja alguns més, i ha visitat gairebé tots els països del món. Jo diria que, en part, per culpa de la seva veu: durant molts anys va ser locutor olímpic i se’l va sentir sovint als altaveus de l’Estadi Olímpic de Montjuïc, on va ser director de locutors dels Jocs del 1992.
No és estrany que de la ment d’aquell viatger empedreït sorgís el molt original i entretingut llibre ‘La Vuelta al Mundo en 80 series‘, coescrit amb la jove periodista Paula Hergar, una col·lega que ja fa temps que treballa a la web de referència a el sector televisiu, ‘Vertele‘, de Eldiario.es.
«Venècia és un peix. Comproveu-ho en un mapa. Sembla un llenguado colossal estès al fons. Com és possible que aquest animal prodigiós hagi remuntat l’Adriàtic per venir a protegir-se just aquí?»
Amb aquestes paraules s’obre un text petit i exquisit, titulat ‘Venècia és un peix. Una guia’, que he trobat avui a la Biblioteca, a la meva recerca de llibres i pel·lícules sobre la ciutat dels canals, cosa que em serveix per alimentar aquesta web.
Portades de les versions castellana i catalana de la guía.
Sóc un col·leccionista de llibres i pel·lícules de Venècia, com haureu pogut deduir i llegir en una entrada anterior: ‘El llibre, el llibreter i el convidat‘. Però, per descomptat, no estic tan boig ni sobrat de diners per gastar entre 100 i 250 euros en una guia de viatges del 2008 que algú en pretén cobrar. Aquests són els preus que acabo de veure a les webs de La Casa del Libro i d’Amazon per la titulada ‘Passejos per Venècia amb Guido Brunetti’ (2008), en castellà.
És clar que posar el famós comissari de policia de Donna Leon a la portada com a reclam per als seus seguidors pot influir perquè algun aprofitat vulgui treure profit d’un títol esgotat en castellà. Sobretot si ets aficionat a aquesta saga policial i si la novel·lista mateixa escriu el pròleg a la seva autora, Toni Sepeda.
Amb aquest títol he volgut resumir l’esforç emprat per planificar, viatjar, visitar, caminar i fotografiar Venècia, ara fa dos anys, per a la segona guia que vaig escriure sobre la famosa ciutat dels canals.
Tot va començar amb una petició dels meus editors, els responsables de la petita editorial Ecos Travel Books, que ja m’havien publicat Venècia de cine i el meu llibre sobre les Illes Fèroe. No volien una cosa tan especialitzada i cinèfila com la primera, sinó una guia de viatges més tradicional, com la segona, més de cara a la seva utilització pràctica.
Donna Leon, al CCCB de Barcelona (2005), i portada del seu darrer llibre.
Sóc un lector assidu de les novel·les de Donna Leon (1942), a qui segueixo des de fa un quart de segle, des que l’editorial Seix Barral va començar a publicar a Espanya la sèrie policíaca protagonitzada pel comissari Guido Brunetti, que es va destapar a la premiada ‘Mort a La Fenice‘ (1992). A ella li dedico aquesta última entrada del 2021, amb un suggeriment gastronòmic que em va donar al seu dia.
Aquesta professora i escriptora nord-americana, que en farà 80 l’any entrant, es va instal·lar a Venècia el 1981. Una residència que ha canviat no fa gaire per un poblet a Suïssa, des d’on va presentar per videoconferència, el juny passat, el seu últim llibre, ‘Esclaus del desig‘. És el cas número 30è del famós policia venecià.
Àlex Pons en la seva parada del Mercat de Sant Antoni, amb l’Ada Colau en primer terme, a la dreta
Com molts sabeu, una de les meves passions (i obsessions) favorites és Venècia. Aquests dies buscava un llibre de viatges de Jan Morris que és, potser, el millor que s’ha escrit sobre la ciutat dels canals en aquest gènere viatger. A la recerca, vaig estar deambulant diumenge passat entre les parades del Mercat de Sant Antoni de Barcelona.
De tant en tant, m’acostava al venedor d’un lloc amb textos de viatges, història o arquitectura, i li preguntava si tenia algun llibre sobre Venècia. Però res. No hi havia sort. En una paradeta vaig localitzar un, força il·lustrat, sobre música veneciana, però ho vaig rebutjar per ser molt senzill.
Silvano Andrés de la Morena, amb els seus dos últims poemaris.
Arriba Sant Jordi i els carrers (especialment de Barcelona) s’omplen de gent a la recerca d’un llibre i una rosa. És llavors quan els autors més populars s’afanyen a signar exemplars per a lectors devots. No és la poesia el gènere més venut, ni els poetes, els escriptors més famosos. I si m’apuren, els poetes que escriuen en castellà, encara són menys coneguts que els seus col·legues que ho fan en llengua catalana.
Però m’agradaria que coneguessin al sorià Silvano Andrés de la Morena (Cuevas de Ayllón, 1953), bàsicament per dues raons: una, perquè es compleixen 20 anys del seu primer llibre de poemes, ‘Aquietando luz‘ (2001), i una altra, perquè acaba de publicar ‘El universo en octosílabos‘ (2021), el seu desè poemari, en el qual ha estat capaç d’explicar en vers la història de l’univers, una gesta única. També va aprofitar el confinament per escriure la seva novena obra, ‘Poeta en la covid‘ (2020).
Andrés de la Morena té, a més a més, alguns traços biogràfics molt interessants. Jove estudiant antifranquista a Sòria, es va llicenciar en Filologia Hispànica a la Universitat de Barcelona, ciutat on coneixeria a la que és la seva dona, on van néixer els seus dos fills i on encara resideix, ja jubilat. Va ser professor de dos instituts, el Terra Roja de Santa Coloma de Gramenet i el Ernest Lluch de Barcelona, ha escrit nombrosos treballs teòrics sobre docència, i durant més d’una dècada escrivia dues vegades a la setmana la columna ‘Calidoscopio’ del diari Heraldo de Soria.
L’he volgut sorprendre amb una pregunta d’ignorant, però Andrés de la Morena treu a la llum la paciència didàctica de qui ha passat 40 anys fent classe a adolescents. Ah… i podeu sentir l’entrevista, just aquí sota.
– Silvano, què és un octosíl·lab? – L’explicació és molt fàcil. És un vers que té vuit síl·labes. Per què vuit? Cada llengua té un sistema fònic peculiar. En castellà, l’octosíl·lab és el període fònic complet que una persona pronuncia sense necessitat de parar-se a respirar. Cada vuit síl·labes, aproximadament (no sempre és així, però generalment sí), fem una petita pausa inconscient per agafar aire i seguir parlant. Per aquest motiu el octosíl·lab és el vers que surt espontàniament, el de tota la poesia tradicional popular, la del carrer, la del cantar i recitar, i del romancer.
– I en moltes cançons actuals, és clar. Però com se li va ocórrer explicar l’univers en octosíl·labs? – És un tema que ve de lluny. Pel que dic exordi del llibre, que és una mena de pròleg personal, està explicat. Jo vaig néixer en un poble de Sòria on hi havia una tradició cançonera molt forta i diversa, on s’han trobat manuscrits de recollida de cançó tradicional de fa temps. Afortunadament, el meu pare, de jove, va escriure un quadern complet amb tota la tradició cançonera, especialment de rondes nocturnes de poble. D’aquí que jo, des de petit, sempre he sentit cançó romanç, en octosíl·labs. I després, per la meva pròpia formació universitària i literària, el romanç és un dels grans capítols de la literatura espanyola.
Alguns dels llibres de l’autor, com els poemaris ‘Aquietando luz’ i ‘Poeta en la Covid’.
– Perdoni l’incís. El seu primer llibre, ‘Aquietando luz‘, es va publicar ara fa 20 anys, quan vostè tenia 46 o 47 anys. Com va arribar tan tard a la poesia? – Va ser el primer llibre publicat, però no el primer poema que vaig escriure, naturalment. Jo ja havia escrit abans moltes coses, algunes encara estan pul·lulant per aquí. A vegades les vull buscar i prefereixo no trobar-les, perquè no sé amb quina sorpresa em trobaré. L’escriptura em venia ja d’abans. Si em permets la ironia, Cervantes va escriure ‘El Quixot’ tardíssim, en la seva etapa de maduresa absoluta. Pel que fa a l’edat, si ens referim a la cronologia vital i personal, jo estic entre el tardà de l’escriptura del Quixot i el d’hora de Rimbaud, que va escriure tota la seva obra als 20 anys, un dels grans poetes de segle XIX i de la modernitat, sense dubte.
– Tornant al seu últim llibre… – La segona raó de per què aquest extens poema és perquè l’any passat, el 2020, vaig escriure un romanç sobre un fet peculiar del meu poble, una qüestió molt interessant, que es converteix també en una obra. Després de publicar-lo en la mateixa editorial que aquest, Huerga & Fierro, un dia se m’acut que, si ja havia escrit sobre lo micro, que era el meu poble, per què no em llançava a escriure sobre lo macro, que és l’univers.
– No hi ha moltes obres poètiques sobre aquest tema… – Jo diria que no n’hi ha cap, descriptiva, sobre l’univers. Aquesta obra comença amb el Big Bang, analitza el que passa en els primers minuts, en els 380.000 primers anys, a la formació d’estrelles, galàxies i cúmuls de galàxies, a l’aparició de la vida i la vida humana… En aquest sentit i escrit en vers narratiu, diria que no hi ha una altra obra igual. Poemes sobre l’univers, estrictament lírics, si. No molts, però sí que n’hi ha de dedicats a les estrelles, al sol, a la lluna… que sempre ha atret a l’esperit romàntic, l’atracció del que misteriós, de la immensitat.
Portada de último libro del poeta.
– Vostè ha acudit a diversos especialistes perquè comprovessin si el que havia escrit corresponia a la realitat científica. – Una de les meves pors era si encertar o no encertar, tot i que això fos poesia, amb el que els coneixements actuals o les hipòtesis més plausibles ens diuen que les coses són. En aquest sentit, després d’escriure-, vaig enviar el manuscrit a diversos especialistes de diferents ciències, des Física i Astrofísica, Química o Biologia.
– De fet, el seu prologuiste és Pablo G. Pérez-González, investigador del Centre d’Astrobiologia, dependent del Consell Superior d’Investigacions Científiques i de l’Institut Nacional de Tècnica Aeroespacial (CAB / CSIC-INTA). – En efecte.
– I en el mateix pròleg hi escriu: “Tant el poeta com l’astrofísic fan un pas enrere per veure amb perspectiva la realitat i els dos punts de vista s’ajunten en aquesta obra de Silvano Andrés de la Morena. Els nexes entre la poesia i la cosmologia física s’exploren en un poema que parla de les eternes preguntes sobre els nostres orígens i sobre el nostre destí, amb el rigor científic exigit i amb la bellesa de la paraula“. – Mai podré estar més agraït del que estic per les paraules que m’ha dedicat el prologuista, que sens dubte és un gran especialista en el seu camp. És un home a qui conec per la seva obra i, especialment, per la sub-secció de ciència que publica al diari El País. Em vaig posar en contacte amb ell, li vaig enviar el meu llibre, li va agradar i va tenir l’amabilitat de fer-me aquest pròleg, que eleva moltíssim la meva obra.
– Hi ha algun fragment o plec, com ha dividit vostè el seu llibre, que voldria destacar? – No ho sabria dir. És complicat per a un autor triar una part d’un llibre, però podria resultar interessant alguns dels fragments del penúltim plec, el quart, on parlo de la vida humana. En un moment determinat, sorgeix l’espurna, que és el llenguatge verbal. I a partir d’aquest, que és inseparable de l’autoconsciència humana, tot canvia absolutament, perquè el llenguatge ens permet trobar-nos amb la realitat i amb els altres, distingir l’ahir de l’avui i l’avui del demà, i sobretot no només comunicar-nos, sinó construir l’art, el coneixement, la ciència… Crec que alguns paràgrafs d’aquest plec a molta gent li resultaran especialment atractius.
– “Es el lenguaje verbal / que nos ha hecho, de verdad, / muy humanos por hablar, / por hablar y vocear, / (pum, bip, grrr, ploff, crac) / también por saber callar”, llegeixo en aquest apartat del seu llibre. – Exactament.
El poeta, a la porta de l’IES Ernest Lluch, de Barcelona, on ha exercit fins a la seva jubilació.
– Una curiositat. D’on prové el seu nom? – Etimològicament, la paraula Silvano ve del llatí: Silvanus és el déu de la selva, nom que prové del llatí, però procedent de l’indoeuropeu i del grec, ‘hile’, que significa bosc, arbust, selva… Quant al meu nom, me’l van posar en honor al meu padrí, que era el meu oncle Silvano. Però a més, curiosament, si mires el calendari, el 18 de febrer, que és el meu aniversari, posa Sant Silvano. Una doble coincidència total.
– Què el va portar a estudiar Filologia? – En Batxillerat, jo era un noi de Ciències, però vaig tenir una excel·lent professora de Literatura i un excel·lent professor de Filosofia, que em van portar a fer el canvi a Lletres. I després de fer tres anys d’universitat a Sòria, hi va haver una trobada que em va portar a acabar la carrera a Barcelona.
– Expliqui, expliqui. – Doncs perquè amb un magnífic comunicador, escriptor i professor català, que sens dubte coneixeràs, Sebastià Serrano, vam fer una gran amistat a Sòria. I com a l’acabar tercer havia de sortir de la ciutat per a seguir la carrera, entre anar a Madrid o venir a Barcelona, que geogràficament estava més lluny, vaig optar per aquesta última, perquè Serrano havia de ser el meu professor.
– ¿No va tenir problemes amb el català? – A Catalunya em vaig trobar amb una realitat diferent a la de Sòria, bàsicament la llengua, però, vaig aprendre català de seguida i ja està. Sens dubte, el saber llatí i el grec, que m’apassionava, van facilitar l’aprenentatge. A més, vaig conèixer a una companya a la universitat, que segueix sent la meva dona, que va fer que acabés quedant-me a Barcelona. I fins ara.
