El blog del periodista Txerra Cirbian

Categoria: Llibres (Pàgina 1 de 3)

Textes referits a llibres i escriptors

Un basc a Catalunya

Barcelona, des del Tibidabo, cap el 2006 (foto de l’autor).

Fa uns anys, quan existien els blocs i, a més, hi havia bitàcoles que premiaven els que escrivíem pel pur plaer d’estar presents en aquella primitiva internet, vaig decidir presentar un relat al concurs que organitzava la desapareguda web ‘Catalunya és un bloc’, convocat el 2 de maig del 2006.

El text en qüestió el vaig titular ‘Un basc a Catalunya’ i el vaig guanyar, encara que mai em van lliurar cap premi, que jo recordi. L’original ho vaig escriure en català, però aquí a baix us deixo la tradicció al castellà. Passeu i llegiu.

Continua llegint

Jaume Ripoll i el seu videoclub

Jaume Ripoll, a Filmin (foto Txerra Cirbián).

Fa unes poques setmanes, Jaume Ripoll (Palma, 1977) va publicar el llibre ‘Videoclub. Les pel·lícules que van canviar la nostra vida’ una mena d’autobiografia on el cinema és el fil conductor de la vida i peripècies d’aquest home, que és un dels creadors i director editorial de Filmin, la primera plataforma íntegrament espanyola de vídeo a la carta mitjançant internet.

El text, molt interessant i dotat d’una ironia fina, inclou al final ni més ni menys que 25 llistes de pel·lícules imprescindibles per a qualsevol aficionat. Després d’haver gaudit amb la lectura del llibre, us vull destacar també una frase de quan l’autor estudiava a l’ESCAC, a finals dels anys 90 del segle passat. Una frase que es podria aplicar a molts altres estudiants i aspirants a dedicar-se professionalment al cinema (i aquí m’hi incloc jo mateix).

És una frase inclosa en el capítol 17, titulat ‘Don’t be a lawyer’ (No siguis un advocat), centrat en com va arribar a aquesta escola de cinema, Jaume recorda que li van preguntar per què volia dedicar-se al cinema. La seva resposta, doncs, va ser: “Vull dirigir, explicar històries amb la càmera, rendir tribut als directors que m’agraden”. Ara, un quart de segle després, “vaig acabar descobrint que la resposta neta d’autoengany (…) era la següent: havia volgut estudiar cinema perquè m’agradava veure’l, no fer-ho”.

Aprofito la publicació del llibre de Jaume per recuperar aquí una entrevista que el vaig fer al setembre del 2019 i que vaig publicar originalment al Catalunya Plural. La major part de les respostes continuen sent vàlides, des del meu punt de vista. He eliminat les més conjunturals.

Continua llegint

Joan Brossa

Joan Brossa, al web Singularidade Poetica.

El 10 d’octubre del 1995, ara farà 28 anys, vaig tenir una xerrada molt interessant amb Joan Brossa (1919-1998), que vaig publicar en forma d’entrevista al diari on jo treballava, ‘El Periódico de Catalunya’. El poeta, sense malalties aparents, tenia llavors 76 anys. I em va regalar una fulla amb una de les seves lletres, una ‘A’.

El motiu de la trobada, que es va produir a la casa de l’escriptor, va ser la publicació d’un dels seus darrers llibres, ‘Passat festes‘, una selecció de la seva producció poètica entre els anys 1993 i 1995, amb poemes curts i algun dels seus coneguts poemes visuals. Va ser el meu cap de llavors, el meu admirat Josep Maria Huertas Claveria (1939-2007), que em va suggerir anar-lo a veure. No sabrà mai com li agraeixo els seus ensenyaments i clatellots, que em van fer ser millor periodista.

Continua llegint

Les històries de cinema de Josep Maria Bunyol

Aquest Sant Jordi hi ha hagut una infinitat de noves novel·les, còmics, assajos i poemaris. Llibres dedicats al cinema n’hi ha hagut molt menys. Jo he triat ‘Per un grapat d’històries‘, de Josep Maria Bunyol (1975), amb pròleg de Sergi Pàmies, i he volgut entrevistar el seu autor. Podeu el so de la conversa al final del text.

Són 18 relats de no ficció molt entretinguts, que recreen moments poc coneguts de la història del cinema, protagonitzats per personatges famosos, des de Marlene Dietrich i Maria Mercader fins a Sergio Leone, Stanley Kubrick, Steven Spielberg o David Fincher.

Continua llegint

‘Ciao amore’, un petit relat

Cartel del Ayuntamiento de Barcelona.

Avui, 23 d’abril, és la diada de Sant Jordi, dia del llibre i de la rosa a Catalunya. També és considerat el dia dels enamorats. Per això us vull regalar un conte, ‘Ciao amore‘. Es tracta d’un relat curt que vaig escriure com a primer exercici d’un taller d’escriptura creativa al qual he estat acudint els darrers mesos al Centre Cívic Casa Golferichs, impartit per la Débora Castillo (1963), escriptora barcelonina que té una novel·la tan divertida com el títol que ostenta: ‘Poco bebo para lo mucho que tengo que tragar‘.

Ara, al gra. Aquest primer conte havia de sorgir a partir d’un parell de paraules escollides a l’atzar i facilitada per algun dels meus companys de taller, que majoritàriament eren dones. Potser per aquest motiu, els dos mots que em van assignar van ser ‘pintallavis’ i ‘mirall’. I el text que vaig desenvolupar a partir d’ells és el següent.

Continua llegint

La Venècia de Sáenz de Urturi

Feia dies que no us parlava de Venècia però aprofitant que Eva García Sáenz de Urturi acaba de publicar un nou llibre, titulat ‘El ángel de la ciudad‘ (Editorial Planeta) i ambientat a la ciutat dels canals, us dono de nou la pallissa amb alguns escenaris venecians, en aquest cas no tant cinèfils com literaris.

Però segur que us sona el nom d’aquesta escriptora basca, tot un fenomen literari gràcies en bona part a la seva trilogia de la Ciutat Blanca, unes novel·les policíaques molt entretingudes i ambientades a la seva Vitòria natal i protagonitzades per l’inspector Unai López d’Ayala, àlies ‘Kraken’.

Continua llegint

Visconti, Mann i Mahler

Portada del libro y carátula del DVD de la película.

Aquesta setmana se celebren Halloween i la festivitat de Tots Sants, seguida del dia dedicat al santoral catòlic als Fidels Difunts. Unes dates que m’han portat a escriure avui d’una pel·lícula que no és de por ni de terror, sinó d’una de les més famoses rodades a la ciutat dels canals: ‘Mort a Venècia‘ (1971).

L’illa-cementiri de San Michele, aquest dissabte.

Aquests dies, en què la ciutat dels canals torna a estar plena de turistes com abans de la pandèmia, són milers les persones que s’acosten a San Michele per portar flors a les tombes dels seus éssers estimats. Atenent la tradició, l’Ajuntament venecià permet el viatge gratuït en ‘vaporetto’ des dels molls de les Fondamente Nove fins a l’illa-cementiri, des de dissabte, 29 d’octubre, fins dimarts, 1 de novembre. I us asseguro que les cues per embarcar són enormes.

Continua llegint

Els gondolers de William Goldman

Portades del llibre, en anglès i castellà.

A l’agost va ser el meu aniversari. Canícula, vacances, poques festes, menys trobades i escassos regals. Però aquest cop el meu fill, Aritz, em va sorprendre amb un llibre que compleix les expectatives d’aquest bloc: ‘Els gondolers silenciosos‘, una novel·leta de William Goldman, publicada originalment el 1983.

I he tornat a gaudir llegint aquest conte de superació d’un dels escriptors i guionistes que més admiro, l’autor de la meravellosa La princesa promesa, una faula que, a més, està ambientada a Venècia. Què més us puc demanar si uneix bona literatura, escrita per un home de cinema i situada al Gran Canal.

Continua llegint

La Venècia de Miquel Molina

Una góndola al Bacino di San Marco, amb la Dogana i la Salute al fons.

No és habitual trobar un llibre de viatges sobre la ciutat dels canals escrit per un autor espanyol. El periodista i escriptor català Miquel Molina, director adjunt del diari ‘La Vanguardia‘, es va atrevir a fer-ho ja fa dos anys amb ‘Cinc hores a Venècia’ i ha sortit airós de l’intent. D’aquest llibre, el seu origen i el pla mutu de passejar per llocs venecians us escric en aquesta ocasió.

A finals del mes de juliol vam estar conversant sobre diferents aficions compartides, a més de sobre periodisme i literatura. Va ser una xerrada distesa que es va convertir en una entrevista, publicada inicialment a Nosolocine.net i també, en castellà i català, a aquest mateix bloc. La part més veneciana de la mateixa us la descobreixo aquí, ara que Molina està presentant el seu segon llibre de viatges, ‘Set dies a la Riviera‘, editat també per Catedral i Univers.

Continua llegint

Xavier Moret

Xavier Moret i Roger Escapa, a la librería Altaïr (foto Txerra Cirbián).

Conec Xavier Moret (Barcelona, 1952) des de fa uns quants anys. És un dels nostres millors escriptors de viatges, autor de títols com Amèrica, Amèrica. Viatge per Califòrnia i el Far West’ (1998), ‘Islàndia. L’illa secreta’ (2002), ‘Grècia, viatge de tardor’ (2016) i ‘Històries del Japó’ (2021), a més d’autor de diverses novel·les policíaques, amb el detectiu Max Riera com a protagonista.

Primer l’admirava i envejava una mica. Havia treballat a TV-3 i al diari El País, i jo aspirava a escriure algun dia tan bé com ell, a fer viatges a països llunyans i escriure sobre ells ia imaginar-me novel·lista. Després vaig tenir el plaer de tenir-lo com a col·laborador en un suplement setmanal d’El Periódico anomenat Idees & Teletodo, que vaig coordinar durant diversos anys.

Continua llegint

Futbol als canals

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es 1_Portadas-1024x723.jpg

Acabo de veure que el el diari El País acaba d’incorporar a la seva botiga una de les sagues literàries juvenils més populars entre la xavaleria: ‘Los Futbolísimos‘, de Roberto Santiago, que porta venuts la barbaritat de quatre milions d’exemplars! El que potser no sabreu és que el penúltim llibre de la sèrie, ‘Los Futbolísimos y el misterio de la máscara de oro‘, està ambientat a Venècia.

Pakete, un dels protagonistes, ho explica així al primer capítol: “He vingut amb els meus companys a participar al Campionat d’Europa de Futbol Infantil (…) Il Bambinísimo. Se celebra durant els famosos carnestoltes de Venècia. Aquesta tarda anirem a la inauguració del campionat (…) Però això serà més tard. Ara estem jugant un partit de futbol góndola”. Així com sona.

Continua llegint

Detalls fotogràfics de Venècia 2: lleons

Los leones que custodian el Arsenal.

Torno a recórrer al meu admirat Cees Nooteboom per parlar-vos d’una altra de les aficions venecianes que també comparteixo amb ell: admirar i, moltes vegades fotografiar, els centenars, milers de lleons que hi ha a Venècia. Diu l’escriptor al seu magnífic llibre‘Venecia. El león, la ciudad y el agua‘ (El Ojo del Tiempo. Editorial Siruela. 2020):

“Al llarg dels anys, he aconseguit fer-me amb una bona col·lecció de fotografies; les diferències entre uns lleons i altres són molt notòries. Si ens fixem bé, el de la Piazzetta fa cara de vell enutjat sobre una ampla collaret babilònic (…) El del Museo Storico Navale és de fusta daurada; a més de subjectar una espasa a la pota dreta, porta una corona al cap”.

I prossegueix: “Els meus favorits són els del mur de l’Ospedale, al costat de la Basílica dei Santi Giovanni e Paolo i els dels grans reis afligits que custodien l’Arsenale (…) El dia que Venècia se submergeixi a les aigües, tots els lleons de la ciutat alçaran el vol com un esquadró letal, giraran per última vegada al voltant del campanile emetent el rugit de cent bombarders i, a continuació, desapareixeran sobrevolant la llacuna com un poderós eclipsi solar, mentre la ciutat s’enfonsa darrere d’ells”.

San Pietro di Castello

El campanario de San Pietro

Esta es una entrada menos cinéfila y más viajera. Para ello, dejadme que vuelva a usar algunas de las frases de mi admirado Cees Nooteboom en su libro ‘Venecia. El león, la ciudad y el agua’, editado por Siruela: “No quisiera obligar a mis lectores a nada, pero les propongo que consulten el plano (…) En el laberinto veneciano pueden partir de un punto cualquiera e intentar llegar sin plano al otro extremo [de la ciudad]. El mío es el final del distrito de Castello, donde se encuentra San Pietro, la antigua catedral de Venecia”.

En efecto, estos días, que está en marcha la Bienal de Arte de Venecia, no os cuesta nada acercaros a San Pietro di Castello, una pequeña joya, escondida en un extremo de la ciudad de los canales, allí donde se acaban los jardines de los que os hablaba el otro día. Si estáis en el Arsenal, sólo podéis hacerlo a través del Ponte de la Tana. Si no, tenéis que retroceder hasta ver la laguna y tomar la Riva di San Biasio, cruzar el puente para pasar a la Riva dei Sette Martiri y seguir.

Continua llegint

Les detectius de Rosa Ribas

Rosa Ribas, al costat del cinema Aribau, l’abril de 2019 (foto d’en Txerra Cirbián).

S’acosta Sant Jordi, festa gran a Catalunya, dia dels enamorats en aquest petit pais on no cal Sant Valentí. Aquí tothom es regala llibres i roses, i especialment les parelles. I encara que també és el Dia Mundial del Llibre i dels Drets d’Autor, el millor que podem fer és llegir-ne cada dia. Avui em ve de gust parlar-vos de Rosa Ribas, a qui segueixo puntualment i a qui vaig entrevistar el 2019.

Aquella vegada ho vaig fer per al Catalunya Plural, però podeu recuperar la trobada i la conversa íntegra aquí mateix, en aquest bloc. Nascuda al Prat de Llobregat el 1963, l’escriptora va viure a Alemanya durant gairebé 30 anys, fins a la seva tornada a Barcelona, el passat mes de juliol. I és a Frankfurt on es desenvolupen les quatre novel·les policíaques d’un dels seus personatges més coneguts, la comissària Cornelia Weber-Tejedor. El seu fort són les periodistes i les detectius, dones interessants amb potents històries familiars al darrere.

Continua llegint

Cees Nooteboom, Menorca i Venècia

L’estrany nom de Cees Nooteboom correspon al poeta, novel·lista, assagista, traductor i hispanista holandès Cornelis Johannes Jacobus Maria Nooteboom (1933), Premi de les Lletres Neerlandeses i un dels escriptors de viatges més interessants que he pogut llegir, al qual, a més d’admirar i envejar, m’uneixen dues coses especialment: el seu amor per Menorca i per Venècia.

De l’illa balear, que tots dos portem visitant més de 40 anys, ha escrit ‘Lluvia roja‘ (2012), i sobre la ciutat dels canals, té el fantàstic llibre ‘Venecia. El león, la ciudad y el agua‘ (2020), tots dos publicats per Ediciones Siruela, editorial que també té altres interessants títols seus.

Continua llegint

Les localitzacions de Il Davinotti

En la meva afició per omplir de contingut aquest bloc i una nova edició del llibre ‘Venecia de cine’ he descobert un aficionat italià que em supera tant en la cerca d’escenaris de pel·lícules que he sentit la necessitat d’entrevistar-lo i presentar-vos la seva immensa base de dades. Una versió una mica més reduïda d’aquest text la vaig publicar el passat diumenge, 13 de març, a Nosolocine.net.

Mauro D’Avino.

Es diu Mauro D’Avino, té 51 anys, és venecià i treballa com a dissenyador gràfic a Milà des que va acabar la carrera. És el creador del lloc web Il Davinotti, una meravellosa base de dades fílmiques i de localitzacions, on signa els seus articles com Zender. A més, és coautor de diversos llibres on detalla llocs d’Itàlia on s’han rodat centenars de pel·lícules.

–¿Recordes des de quan ets aficionat al cine?
–Estimo el cine des que era petit, quan obligava els meus pares a portar-me a veure dibuixos animats o pel·lícules de Bud Spencer i Terence Hill. Mentre creixia, vaig començar a escriure un comentari de cada pel·lícula que veia i no he parat des de llavors. Tant que a Il Davinotti pots trobar (a nom de Marcel MJ Davinotti Jr., que sempre era jo) els meus comentaris sobre els 9.500 films que he vist des que tenia 18 anys fins avui. I segueixo escrivint ressenyes ara, per costum, com a exercici mental i per recordar com s’escriu. Les primeres eren realment terribles i ingènues, però no les elimini perquè, bàsicament, reflecteixen el que alguna vegada vaig ser. Afortunadament, amb els anys crec que he millorat una mica…

Continua llegint

Un thriller a les Illes Fèroe

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es Trom0-1024x433.jpg
Els impressionants penya-segats de Trælanípan, a l’illa de Vagar.

Lorenzo Mejino és un divulgador serièfil que col·labora en diferents mitjans escrivint d’una cosa tan atractiva com són les sèries que s’estrenen a les diferents pantalles (teles tradicionals i plataformes digitals). A més del bloc ‘Series para Gourmets‘ al ‘Diario Vasco‘, ofereix els seus coneixements a l’estupenda web ‘Serielistas‘, a ‘El Ágora diario’ i en el podcast ‘Travelling Series‘ dins de la sempre interessant web de ‘Serielizados‘.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es libro_p.jpg

Però és que Mejino amaga un ric passat: enginyer de Camins i atleta llançador de martell, domina vuit idiomes i xampurreja alguns més, i ha visitat gairebé tots els països del món. Jo diria que, en part, per culpa de la seva veu: durant molts anys va ser locutor olímpic i se’l va sentir sovint als altaveus de l’Estadi Olímpic de Montjuïc, on va ser director de locutors dels Jocs del 1992.

No és estrany que de la ment d’aquell viatger empedreït sorgís el molt original i entretingut llibre ‘La Vuelta al Mundo en 80 series‘, coescrit amb la jove periodista Paula Hergar, una col·lega que ja fa temps que treballa a la web de referència a el sector televisiu, ‘Vertele‘, de Eldiario.es.

Continua llegint

Venècia és un peix

«Venècia és un peix. Comproveu-ho en un mapa. Sembla un llenguado colossal estès al fons. Com és possible que aquest animal prodigiós hagi remuntat l’Adriàtic per venir a protegir-se just aquí?»

Amb aquestes paraules s’obre un text petit i exquisit, titulat ‘Venècia és un peix. Una guia’, que he trobat avui a la Biblioteca, a la meva recerca de llibres i pel·lícules sobre la ciutat dels canals, cosa que em serveix per alimentar aquesta web.

Continua llegint
« Entrades més antigues

© 2024 Txerrad@s

Tema de Anders NorenAmunt ↑