El blog del periodista Txerra Cirbian

Categoria: Venècia de cinema (Pàgina 1 de 3)

Projecte que hi inclou tots els textes relacionades amb la ciutat de Venècia i amb les pel·lícules allí filmades

Chioggia, la petita Venècia

Des del desembre del 2019, Venècia no ha patit més episodis greus d’acqua alta, habituals entre els mesos de novembre i desembre, quan els carrers i places de les zones més baixes de la ciutat dels canals quedaven inundades. El sistema de barreres MOSE, inaugurat el 3 d’octubre del 2020, s’ha anat activant periòdicament des de llavors, com fa un parell de mesos, al desembre, davant d’una marea alta extraordinària, provocada pel mal temps.

Això ve bé per parlar de la ciutat de la qual us escric avui: Chioggia, coneguda com ‘La petita Venècia’, títol que a nivell internacional va utilitzar l’excel·lent pel·lícula d’Andrea Segre estrenada el 2011. L’original ‘Io sono Li’ va ser traduït a el nostre país com ‘Shun Li i el poeta’ i usat com subtítol del film. I em ve que ni fet d’encàrrec, perquè la cinta està ambientada durant un hivern d’aigües altes.

Continua llegint

Venècia: xarxa criminal

Vittoria Puccini i Alessandro Roia, a la sèrie.

A la meva recerca de produccions audiovisuals ambientades a Venècia, he descobert una nova sèrie. Es titula ‘Non mi lasciare‘, que ha estat traduïda al castellà amb la més atraient ‘Venècia: xarxa criminal‘. Adscrita al gènere policíac, diria que és la segona d’aquest gènere després de la més coneguda ‘Comissari Brunetti’, basada en el popular personatge literari de Donna Leon.

La sèrie, de vuit capítols, es va estrenar fa just un any al primer canal de la tele pública italiana, RAI-1, i va tenir força èxit. A Espanya ha arribat de la mà del nou canal de streaming AMC+, que es pot veure a través dels operadors de televisió de pagament Orange TV, Vodafone TV i Jazztel TV, o si tens Amazon Prime Video o Apple TV. A més de la quota que s’abonen a aquestes plataformes, cal afegir 4€ més pel propi canal.

Continua llegint

Perdre’s a Venècia

Campo de Sant Francesco della Vigna.

Ahir, dissabte, van començar els actes del famós carnaval venecià, que aquest any està dedicat als signes del zodíac, com ja us vaig comentar en aquesta altra entrada. No m’estendré en el tema, l’agenda completa del qual, molt interessant, la trobareu a la pàgina web oficial del Carnevale di Venezia.

Però si ja heu decidit anar-hi, tampoc us servirà de gaire incidir en el tema, prefereixo comentar-vos una cosa tan evident com la necessitat de perdre’s pels carrers i places de la ciutat dels canals, sortir dels itineraris més coneguts i vagabundejar per racons poc transitats.

Continua llegint

El príncep dels lladres

Res millor per al dia de Reis (i donar per acabat el Nadal) que una cinta d’aventures juvenils, una cinta relativament recent, del 2006, amb què he gaudit com un nan: ‘El príncep dels lladres’, que com us podeu imaginar, incloc al meu apartat de pel·lícules de ‘Venècia de cine’.

Titulada originalment ‘The Thief Lord’ i emesa per les televisions convencionals en alguna ocasió, ara no l’he vist en cap catàleg de plataformes de streaming i només l’he trobada en format DVD.

Continua llegint

El Gran Canal al segle XIX

Una góndola amb dos remers i un vaporetto de 1896.

No fa gaire us explicava en aquest bloc coses de ‘Venezia minore‘, un meravellós curtmetratge que mostrava com era la Venècia del 1942. I allà citava de passada les primeres imatges de cinema de què es té constància, les d’Alexandre Promio, un operador de càmera dels germans Lumière.

Avui he trobat unes breus imatges d’aquest film, de 48 segons escassos, rodat a bord d’una embarcació al Gran Canal. Era l’any 1896 i el pla, sense talls, consisteix en un tràveling aquàtic. Res estrany, ja que a Promio se’l considera autor del primer travelling de l’història del cinema.

Continua llegint

Sordi i Manfredi, gòndoles i motores

Manfredi, amb el colom, Allasio i Sordi.

Com us explicava a l’anterior entrada dedicada a ‘Venècia, la lluna i tu’, la Nina (Marisa Allasio) agafa un cabreig considerable quan veu que la Rosa, un dels lligues de Bepi (Alberto Sordi), porta el mateix model de vestit vermell que li havia regalat a ella. La noia envia un colom missatger al seu altre pretendent, Toni (Nino Manfredi), que encara vol casar-se amb ella i a qui veiem a l’alçada de l’Hotel Bauer, davant de la Basílica della Salute i la Punta de la Dogana.

Amb el seu vestit blau fosc i gorra de capità, Toni és pilot d’una llanxa motora (inclús podria ser d’un vaporetto!), cosa que el converteix en un millor partit per a Nina, encara que la seva feina sigui menys romàntica que la de gondoler, tota una tradició a Venècia. Però quan Toni arriba a Rialto, el murri Bepi ja ha fet les paus amb la seva xicota i marxa feliç. El plànol de Sordi baixant les escales, entre un grup de sacerdots amb sotanes vermelles, és impagable.

Continua llegint

Alberto Sordi, gondoler

Alberto Sordi i Marisa Allasio.

A punt de complir-se 20 anys de la seva mort, avui vull recuperar una pel·lícula veneciana del romà Alberto Sordi (1920-2003) un dels actors més populars de la comèdia italiana de postguerra, la carrera de la qual com a director va ser també molt àmplia (19 pel·lícules ). D’ego enorme i mal caràcter, era tan estimat a Itàlia que, fa dos anys, el país sencer va celebrar amb magnificència el centenari del seu naixement malgrat que els homenatges van caure enmig de la pandèmia.

A ‘Venècia, la lluna i tu‘ (1958), amb 38 anys, Sordi interpreta un improbable i jove gondoler, recreant un dels seus personatges còmics arquetípics durant aquests anys: el de l’incorregible seductor italià (que no sempre triomfa). Aquí ho va fer de la mà del realitzador Dino Risi, que ja li havia dirigit a ‘Il segno di Venere’ (1955) i amb qui repetiria a l’excel·lent ‘Una vida difícil‘ (1961).

Continua llegint

La Mare de Déu de la Salut a Venècia

La Basílica della Salute, des de l’entrada al Gran Canal.

Avui no us escric sobre cap pel·lícula de cinema en especial, però sí sobre Venècia. I més concretament d’una festivitat que és molt apreciada pels seus ciutadans: la Madonna della Salute, que es celebra aquest dilluns, 21 de novembre.

Quan dic que és una celebració molt apreciada ho dic per dos motius: la devoció que els venecians senten per la Mare de Déu de la Salut i que permet als seus veïns, a més, prendre unes petites vacances.

Això últim ho vaig descobrir gràcies al primer intercanvi de cases que vaig fer amb una senyora veneciana que vivia en un barri cèntric de la ciutat, fa gairebé 20 anys. Tot i que feia temps que practicava aquesta forma de vacances, mai no ho havia fet amb italians. I va ser gairebé per casualitat.

Continua llegint

Viconti i la Fenice

Tot i que sempre es recorda ‘Muerte a Venècia‘ (1971) com la gran pel·lícula de Luchino Visconti sobre la famosa ciutat italiana, la veritat és que el director italià ja havia rodat als seus canals 17 anys abans, per filmar una part de ‘Senso‘ (1954), un melodrama d’època basat en la novel·la homònima de Camillo Boito. Aquest escriptor, arquitecte i crític d’art era, a més, el germà gran del famós compositor italià Arrigo Boito.

Visconti i la seva guionista habitual, Suso Cecchi d’Amico –a més dels famosos Paul Bowles i Tennessee Williams, que van escriure alguns diàlegs addicionals– es van centrar en l’idil·li establert entre la bella comtessa italiana Livia Serpieri i un guapo oficial de l’exèrcit austríac , el tinent Franz Mahler. A aquest li va encarnar l’actor nord-americà Farley Granger, molt popular gràcies a ‘La soga’ (1949) i ‘Estranys en un tren’ (1951), d’Alfred Hitchcock.

Continua llegint

L’assassí de xefs

Aquest còctel de cuiners, humor i assassinats és la base de la comèdia negra ‘Però… qui mata els grans xefs?‘ (d’Europa), que Ted Kotcheff va dirigir el 1978, a partir d’un guió de Peter Stone. La pel·lícula va comptar amb un repartiment internacional d’estrelles, encapçalat per Jacqueline Bisset, George Segal, Robert Morley, Jean-Pierre Cassel, Philippe Noiret i Jean Rochefort.

Kotcheff , que havia rodat un any abans la comèdia ‘Roba bé sense mirar qui‘ (1977), amb Jane Fonda i també amb George Segal, es faria famós quatre anys més tard amb ‘Acorralado‘ (1982), la primera aventura de la saga Rambo, protagonitzada per Sylvester Stallone, Brian Dennehy i Richard Crenna.

Continua llegint

Visconti, Mann i Mahler

Portada del libro y carátula del DVD de la película.

Aquesta setmana se celebren Halloween i la festivitat de Tots Sants, seguida del dia dedicat al santoral catòlic als Fidels Difunts. Unes dates que m’han portat a escriure avui d’una pel·lícula que no és de por ni de terror, sinó d’una de les més famoses rodades a la ciutat dels canals: ‘Mort a Venècia‘ (1971).

L’illa-cementiri de San Michele, aquest dissabte.

Aquests dies, en què la ciutat dels canals torna a estar plena de turistes com abans de la pandèmia, són milers les persones que s’acosten a San Michele per portar flors a les tombes dels seus éssers estimats. Atenent la tradició, l’Ajuntament venecià permet el viatge gratuït en ‘vaporetto’ des dels molls de les Fondamente Nove fins a l’illa-cementiri, des de dissabte, 29 d’octubre, fins dimarts, 1 de novembre. I us asseguro que les cues per embarcar són enormes.

Continua llegint

James Corden, Puccini i Venècia

Fragment del póster de la pel·lícula.

La vida de Paul Potts, un tímid, una mica grassonet i més aviat patós venedor de telèfons mòbils gal·lès amb veu de tenor, que va guanyar el concurs Got Talent del Regne Unit del 2007, donava per tant, que el director de cinema David Frankel la va convertir a ‘One Chance‘, una pel·lícula protagonitzada per James Corden, actualment convertit en un popular presentador nocturn de televisió.

Perquè aquest film aparegui en aquest bloc havia d’haver estat rodat a la ciutat dels canals, com va ser així: ni més ni menys que el mes d’octubre del 2012, ara fa 10 anys. En una entrevista per a la revista digital Groucho Reviews, Frankel va explicar que li encanta Venècia, entre altres coses perquè s’hi va casar, el 1998, amb Jennifer Beber (a la sinagoga espanyola, ni més ni menys) i que li agrada compartir els seus sentiments cap a la ciutat , com faig jo amb vosaltres.

Continua llegint

Els tres mosqueters

Il·lustració de la novel·la de Dumas (Calmann-Lévy, 1894).

Com ja haureu vist a les entrades anteriors, quan escric a ‘Venècia de cine’ intento fer-ho sempre sobre aquelles pel·lícules que han estat rodades íntegrament o parcialment a la ciutat dels canals. De tant en tant faig alguna excepció, sobretot quan algú m’assegura que aquest film inclou imatges venecianes i intento comprovar si és cert.

Ara és molt més fàcil, ja que acostumo a trobar el títol en qüestió en alguna de les nombroses plataformes de streaming que hi ha al mercat. I si no la trobo, intento llogar-la o comprar-la. Això m’acaba de passar amb una adaptació de ‘Els tres mosqueters‘ estrenada l’any 2011, en 3D!, i que he comprat en format Blu-ray, si bé després de fer-ho he descobert que també era a Prime Video (en 2D, és clar).

Continua llegint

Nosferatu a Venècia

Cara A de la caràtula del DVD de la pel·lícula.

Coincidint amb el Festival de Sitges, avui no podia deixar passar la temptació d’escriure sobre una pel·lícula de terror rodada a Venècia. Als anys 70 hi va haver un munt, com ‘Qui l’ha vist morir?‘ (1972), de la qual ja us he parlat en aquest bloc; ‘Amenaça a l’ombra‘ (1973), ‘Psicosi a Venècia‘ i ‘Ombra sagnant (Solo nero)‘, ambdues de 1978, per citar alguns exemples.

Després el gènere ens va donar un respir i la producció va anar a la baixa. Això sí, deu anys més tard de les dues últimes cintes citades aquí a dalt arribaria ”Nosferatu a Venècia‘, també titulada ‘Nosferatu, príncep de les tenebres‘ (1988), amb l’inefable Klaus Kinski reprenent (malament) el paper que va fer a l’estupenda ‘Nosferatu, vampir de la nit‘ (1979) de Werner Herzog.

Continua llegint

Els gondolers de William Goldman

Portades del llibre, en anglès i castellà.

A l’agost va ser el meu aniversari. Canícula, vacances, poques festes, menys trobades i escassos regals. Però aquest cop el meu fill, Aritz, em va sorprendre amb un llibre que compleix les expectatives d’aquest bloc: ‘Els gondolers silenciosos‘, una novel·leta de William Goldman, publicada originalment el 1983.

I he tornat a gaudir llegint aquest conte de superació d’un dels escriptors i guionistes que més admiro, l’autor de la meravellosa La princesa promesa, una faula que, a més, està ambientada a Venècia. Què més us puc demanar si uneix bona literatura, escrita per un home de cinema i situada al Gran Canal.

Continua llegint

Woody Allen entre canals

Aquests dies s’ha celebrat el  Festival de San Sebastián. Potser per això m’he recordat de Woody Allen, de qui TVE ha emès el seu ‘Rifkin´s Festival‘, simpàtic però fluixet film amb Wallace Shawn al capdavant del repartiment. També m’ha fet pensar en el director novaiorquès  una entrevista a ‘La Vanguardia’ en la qual avançava la seva possible retirada del cinema després de la cinta que està rodant a París, la 50ª de la seva carrera. Cosa que el seu representant ha negat més tard.

Les tres coses (la meva enyorada Donosti, la pel·lícula i la citada entrevista) m’han fet pensar que encara no havia escrit res en aquest bloc sobre ‘Tots diuen I love you‘ (1996), el film que Woody Allen va rodar parcialment a Venècia . Ficat en la seva habitual doble feina de realitzador i actor, com a intèrpret assumia un dels seus típics personatges, una mica neuròtics, que lligava… amb Julia Roberts!

Continua llegint

La Venècia de Miquel Molina

Una góndola al Bacino di San Marco, amb la Dogana i la Salute al fons.

No és habitual trobar un llibre de viatges sobre la ciutat dels canals escrit per un autor espanyol. El periodista i escriptor català Miquel Molina, director adjunt del diari ‘La Vanguardia‘, es va atrevir a fer-ho ja fa dos anys amb ‘Cinc hores a Venècia’ i ha sortit airós de l’intent. D’aquest llibre, el seu origen i el pla mutu de passejar per llocs venecians us escric en aquesta ocasió.

A finals del mes de juliol vam estar conversant sobre diferents aficions compartides, a més de sobre periodisme i literatura. Va ser una xerrada distesa que es va convertir en una entrevista, publicada inicialment a Nosolocine.net i també, en castellà i català, a aquest mateix bloc. La part més veneciana de la mateixa us la descobreixo aquí, ara que Molina està presentant el seu segon llibre de viatges, ‘Set dies a la Riviera‘, editat també per Catedral i Univers.

Continua llegint

Casino Royale (i tercera part)

Filmació d’una escena de ‘Casino Royale’.

L’altre dia us vaig deixar amb la Vesper arribant al palauet on es desenvolupa l’escena culminant de ‘Casino Royale’. Atents, que hi ha detalls que fan ‘spoiler’ de la pel·lícula. L’exterior d’aquest edifici té una semblança raonable amb la façana del Palazzo Pisani, seu del Conservatori Estatal de Música Benedetto Marcello.

Aquest casalot, aixecat el 1876 en honor d’aquest compositor venecià, està situat al costat del Camp Santo Stefano i molt a prop del Pont de l’Acadèmia, i ha comptat amb alumnes tan diferents com la soprano Katia Ricciarelli i els cantants Pino Donaggio i Patty Pravo. També s’hi van rodar escenes de ‘One Chance‘ (‘La meva gran oportunitat: la veritable història de Paul Potts’. 2013).

Continua llegint

Sophia Loren i l’Hotel Danieli

Sophia Loren e Ibrahima Gueye, en ‘La vida por delante’.

Com segurament sabeu, des del 2010 Sophia Loren (1934) havia deixat d’actuar al cinema i la televisió, fins que el seu fill Edoardo Ponti la va recuperar a la pel·lícula ‘La vida por delante‘ (2020). Jo l’he volguda rescatar més jove, quan estava a punt de fer uns esplèndids 39 anys, l’estiu del 1973.

De la mà del seu marit, el famós productor italià Carlo Ponti, es va embarcar a la pel·lícula ‘El viatge‘, l’últim treball del gran Vittorio de Sica (1901-1974), un dels directors clau del neorealisme italià, i ni més ni menys que amb Richard Burton al seu costat. A més, i per això apareix aquest film a ‘Venècia de cine’, va ser filmada parcialment (en el seu tram final) a la ciutat dels canals.

Continua llegint

Dones a Venècia

Estrenada a Espanya amb el títol de ‘Dones a Venècia’ i a França amb el més potent ‘Guêpier pour trois abeilles’ (avisper per a tres abelles), el film anglès ‘The money pot’ (el pot dels diners) va ser l’última pel·lícula de Joseph L. Mankiewicz, famós guionista i director de pel·lícules tan notables com ‘Eva al desnudo’, ‘La comtessa descalza’, ‘Cleopatra’ i ‘La huella’.

El realitzador nord-americà va decidir adaptar l’obra teatral ‘Il Volpone’, de Ben Jonson, en una comèdia amb elements d’intriga i humor negre, protagonitzada pel veterà Rex Harrison, al paper del milionari senyor Fox, i Cliff Robertson, com McFly, un actor que contracta per ajudar-lo a fer una broma macabra a tres de les seves antigues amants.

Continua llegint
« Entrades més antigues

© 2023 Txerrad@s

Tema de Anders NorenAmunt ↑

WordPress Cookie Plugin by Real Cookie Banner