Portades de la novel·la en castellà i català.

Ja fa temps que compro menys novel·les i còmics, perquè a casa ja no hi caben. No exagero. Vaig arribar a un pacte no escrit amb la meva dona: si entra un nou volum a la biblioteca n’ha de sortir un altre. Per això acostumo a llegir molt de llibre de l’estupenda xarxa de biblioteques que té Barcelona i, també, a través de la seva versió digital, que resulta molt còmoda, encara que m’agrada més el paper.

Serveixi aquesta excusa per dir que acabo de llegir una novel·la que es va publicar a inicis del 2024 i amb què he volgut obrir la meva col·laboració literària en aquest espai familiar que és Nosolocine. Es tracta de ‘Matar el director’, primera obra de ficció del periodista Bru Rovira (Barcelona, 1955), sobre la qual he escrit aquestes línies i que inicialment vaig publicar a la web amiga de Nosolocine.net.

Publicada tant en castellà com en català per l’editorial Navona, es tracta d’una obra que, amb l’excusa d’una trama policíaca amb crim pel mig, retrata amb certa nostàlgia i emprenyament el moment actual del periodisme espanyol. Això del cabreig és explicable, perquè els qui hem viscut i treballat en un diari (no puc parlar per altres mitjans de comunicació), com Bru Rovira o jo mateix, sabem que l’època daurada de la nostra professió, entre els anys 80 del segle passat i la primera dècada dels 2000, ja no tornarà.

Hi ha coincidències a les nostres carreres. Tots dos vam començar al diari Tele/eXpres (si bé ell és dos anys més gran) i també hem treballat als dos grans diaris de la capital catalana: Bru Rovira va entrar a treballar a ‘La Vanguardia’ el 1984, després de passar per ‘El Noticiero Universal’ i ‘Avui’, on va estar 25 anys, mentre en aquestes dates jo vaig entrar a ‘El Periódico’, on vaig estar 35 anys.

Ell va ser un fantàstic i premiat reporter, especialitzat en temes socials i internacionals, a més d’escriure un parell de llibres (‘Àfriques’, ‘El mapa del món de les nostres vides’, ‘Només demano una mica de bellesa’) sobre alguns conflictes que va viure de prop (com Rwanda, especialment), mentre el meu pas pel reporterisme de successos va ser breu, atès que sempre em va interessar més el periodisme cultural. També sortim de les nostres respectives empreses en dolorosos processos de reestructuració, després de tres dècades.

“Em vaig acollir a l’acomiadament improcedent, com també van fer tants altres companys de tants altres mitjans de comunicació que van ser purgats durant l’arribada del periodisme digital i la remodelació de les redaccions. Va ser un cop dur”, explica ell mateix en una mena de ‘making of’, publicat al web de Zenda Llibres, on l’autor desgrana la gènesi del seu llibre.

I també va comprendre que “fora d’una empresa sòlida, el reporterisme és una il·lusió. Ni guanyes prou per costejar-te els viatges, ni tens la llibertat d’escriure (i barallar-te), pels teus temes. Comparat amb una redacció, el mercat és un congelador. En una redacció almenys pots (podien, diuen els que hi són) lluitar els teus temes. Sovint es perd, però es guanyen moltes més batalles que sent un freelance obligat a vendre els teus textos per a un comprador que no està disposat a discutir. En una redacció tens, tenies, els teus drets”.

Instal·lat a Dakar, on va intentar guanyar-se la vida, i emprenyat amb la situació, va començar a escriure la seva venjança: “Em carregaria un director d’un diari, i em cagaria a la mare que els va parir a tot”. El projecte es va quedar en un calaix fins que la covid li va proporcionar el temps i la calma per escriure ‘Matar al director’, un entretingut ‘thriller’ ple de personatges coneguts, la protagonista dels quals és, en part, el mateix Bru Rovira.

En efecte, l’autor es va inventar “una antiga reportera de guerra convertida en policia, Matilda Serra”, un personatge que li va permetre desdoblar-se “i al mateix temps transitar per la Barcelona del barri del Raval on vaig viure, els amics de l’època, els tertulians de Casa Leopoldo i la penya La Lamentable, barrejant una trama fictícia (el diari ‘Las Noticias’, el seu director, els seus redactors, les relacions amb el poder, l’assassinat), amb uns personatges reals de la ciutat que, al llibre, surten amb els seus noms i cognoms i van tenir o tenen un pes important en la meva vida”, afegeix Rovira. Noms del periodisme que van de Ramon Lobo a Josep Maria Huertas Claveria, Xavier Vinader i, fins i tot, Jordi Évole.

I de què va la novel·la? Com a intriga policíaca clàssica, hi ha un crim a les primeres pàgines i algú que l’ha de resoldre. La víctima en qüestió és el director del principal diari de Barcelona, ​​que apareix mort en uns apartaments del Paral·lel, i l’investigador és una subinspectora de policia que al seu dia va treballar com a reportera de guerra per a aquest mateix diari. I els periodistes amb nom alterat que transiten per les seves pàgines poden ser reconeguts per la resta de la professió per poc que li facin imaginació.

A la trama es barregen corrupteles polítiques i econòmiques, tracta de blanques i periodistes es molt vàlids que han estat acomiadats per resultar molt cars al costat d’altres que han deixat de banda el periodisme per abraçar les tertúlies i els despatxos on flueixen els diners. Ateneu vostès caporals i veuran com ‘Matar el director’ és una recomanable ficció en què poden dubtar de l’avís que “qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència”.