Hi va haver un temps en què vaig exercir de (semiobligat) cronista gastronòmic, però la veritat és que m’agrada menjar poc, però bé. La primera cosa em va permetre conèixer bons cuiners i restaurants de qualitat. El segon ho practico de tant en tant, i em limito a un pressupost que no sigui excessiu.
Per exemple, acostumo a acudir a restaurants de prestigi que mantenen un menú de migdia a preus continguts o fins i tot un menú de degustació que no superi una certa quantitat. Però no arribo (ni vull) pagar 100, 200 o 300 euros, que és la bestial xifra que marquen alguns locals amb diverses estrelles Michelin.
Continua llegint
