Fa uns dies, Filmin, ara immersa en el seu fantàstic festival de cinema on-line i també presencial, a Mallorca, estrenava la sèrie ‘Shetland‘, amb el ganxo afegit de comparar-la amb dues produccions policíaques més de la plataforma: la magnífica ‘Endeavour ‘, ja finalitzada després de nou temporades, i l’entretinguda ‘Grantchester‘, amb vuit temporades en el seu haver i amb una nova entrega d’aquí a un parell de setmanes.
D’entrada, que als fans d’aquestes dues darreres ficcions i als aficionats al gènere policíac anglès ens presentin una sèrie similar, ens posa les dents llargues. El més curiós del cas és que es tracta d’una producció molt popular al Regne Unit, on la BBC One l’emet des del 2013 i que no s’havia vist a Espanya. I certament, en començar a degustar-la no defrauda i passes una bona estona amb unes trames ambientades a les illes Shetland, un arxipèlag situat al nord d’Escòcia, al sud de les meves estimades Fèroe ia l’alçada de Noruega.
Richard Gadd, com Donny, i Jessica Gunning, com Martha, a la sèrie.
Tot i el seu títol, ‘Mi reno de peluche‘ no és una sèrie per a nens. Per res. És la història d’un assetjament i diversos problemes de salut mental. Potser no l’hauria vist si abans no hagués llegit aquesta frase del meu admirat Javier Olivares, el guionista i creador de (entre moltes altres sèries) ‘El Ministerio del Tiempo‘: “Ull amb aquesta joia de sèrie. Que no us confonguin: no és una comèdia agradable. És d’aquelles sèries amb les quals aquest ofici avança. Com ‘Fleabag’ el seu dia. El seu origen és similar: un monòleg teatral (al Fringe d’Edimburg). El que he dit: una joia”.
Sobre aquesta producció he escrit el text del paràgraf anterior i dels que segueixen a continuació a la web amiga de Nosolocine.net, amb el títol de la pròpia sèrie i el subtítol d”Història de un assetjament’.
Com en anys precedents, l’amic José López Pérez m’ha demanat elaborar per la web de Nosolocine (on he publicat inicialment aquest article) la meva llista de les millors sèries de l’any que ara finalitza. Un 2023 en què no he pogut veure tot el que desitjaria haver vist.
Per això, us citaré algunes, poques, ficcions que he pogut anar veient al llarg d’aquests mesos sense més voluntat que fer-vos-les partícip perquè les gaudiu una mica, si encara no les coneixeu, o un molt, si ja les heu tastat. Com veureu, és una selecció breu, per plataformes, en ordre alfabètic. No hi son Apple+, Rakuten ni Movistar+, que no tinc contractades
Quan un pensa en Disney+, la plataforma de streaming de la famosa companyia del ratolí, té tendència a pensar en les produccions infantils de la Walt Disney; a les meravelles animades de Pixar; a les infinites aventures dels superherois de Marvel; a les pel·lícules i sèries derivades de l’univers de la guerra de les galàxies, de Star Wars i fins i tot perles candidates als Globus d’Or com la molt divertida ‘Només assassinats a l’edifici‘, que aquesta última temporada compta amb la Meryl Streep com a actriu convidada .
Doncs bé, a l’àmplia oferta de Disney+ han aparegut darrerament algunes sèries procedents d’Amèrica Llatina amb el segell de Star+, el servei de ‘streaming’ propietat de la companyia, que va començar a funcionar l’agost del 2021. Hi ha produccions pròpies i coproduccions amb països llatinoamericans com Argentina, Brasil, Colòmbia i Mèxic, bàsicament. I argentines són dues sèries que m’han fet especialment gràcia: ‘Nada‘ y ‘El encargado‘, de las que de les quals he escrit inicialment a Nosolocine, abans de publicar l’entrada en aquest bloc.
Quim Masferrer a la portada del TeleTodo del 2013, amb foto de Joan Cortadellas.
El 25 de setembre del 2013, la cadena autonòmica catalana TV-3 va estrenar un espai titulat ‘El foraster’. La idea era tan simple com efectiva: Quim Masferrer, actor i creador del grup Teatre de Guerrilla, arribava a un poblet on, en 48 hores, contactava amb diversos veïns. Xerrava amb ells i coneixia les seves històries. Més endavant, tornava a aquesta mateixa localitat, on pronunciava un monòleg davant dels seus habitants amb detalls de les trobades.
El programa va ser un èxit tan gran, que s’ha anat prolongant al llarg d’aquests deu últims anys, fins a la vuitena temporada, que està a punt de finalitzar. Tot i que es tracta de l’adaptació d’un format de la televisió danesa, titulat ‘Gintberg på kanten’ (Gintberg al límit), la veritat és que la personalitat de Masferrer és, sens dubte, la base de la seva longevitat a la tele catalana, on és líder d’audiència.
Al llarg de la meva època com a responsable del suplement de televisió d’El Periódico de Catalunya vaig tenir l’oportunitat de xerrar diverses vegades amb Jordi Évole. Excel·lent professional, Jordi va passar de ser conegut com ‘El Follonero’ als ‘late shows’ d’Andreu Buenafuente a ser el director i presentador de ‘Salvados’, l’incisiu espai de la cadena de televisió La Sexta i, ja en els últims temps, l’autor de les molt personals entrevistes de ‘Lo de Évole’.
És cert que, quan va anar passant el temps, el fet de parlar amb ell de les seves coses i dels nous lliuraments dels seus programes ja no tenien per mi més interès que saber el contingut dels seus reportatges. Per això, vaig delegar les noves entrevistes amb Jordi a les meves companyes de secció, que sempre van aportar algun aspecte diferent i nou sobre el personatge i sobre els seus treballs.
Tot i així, crec que les primeres trobades que vaig tenir encara mantenen certa frescor sobre aquest gran professional que, a més de dirigir la seva productora, es guardava unes hores del seu temps per escriure articles de col·laboració amb El Periódico, al seu dia, i amb La Vanguardia, on ho fa actualment. De totes les entrevistes que vam mantenir, em quedo amb aquesta de l’estiu del 2009.
Aquests dies he estat veient ‘Alaska Daily‘, una sèrie basada en fets reals que ofereix la plataforma digital Disney+. Se centra en les peripècies d?una periodista novaiorquesa que es veu obligada a mudar-se a Alaska per començar des de zero en un petit diari local. Allà treballarà amb una col·lega en un reportatge sobre dones indígenes desaparegudes i assassinades.
La producció té les seves grans cartes a l’actriu Hilary Swank (1974), guanyadora de dos premis Óscar per les pel·lícules ‘Boys don’t cry’ (1999) i ‘Million dollar baby‘ (2004), i al creador de la sèrie, Tom McCarthy (1966), el director de ‘Spotlight‘ (2015), l’oscaritzada pel·lícula que recrea la investigació dels reporters del Boston Globe, el diari nord-americà que va destapar els escàndols de pederàstia de sacerdots catòlics a l’estat de Massachusetts.
Des de fa molt pocs dies podeu veure ‘Sherwood‘ a la plataforma Filmin. Es tracta d’una de les darreres sèries policíaques britàniques, que vénen avalades amb el prestigiós segell de la BBC. Encara que estigui inspirada en un parell de crims reals, ocorreguts a inicis de la dècada dels anys 2000, les seves històries han estat convertides en una trama de ficció addictiva per James Graham.
Aquest presigiós dramaturg i guionista, autor de la sèrie ‘Quiz’ (2020) i del llibret de la pel·lícula ‘Brexit: the uncivil war’ (2019), dirigida per Toby Haynes i protagonitzada per Benedict Cumberbatch, va néixer a Mansfield, al districte de Nottinghamshire, una zona minera especialment castigada per la política conservadora i la Primera Ministra Margaret Thatcher.
Keri Russell és Kate Wyler a la sèerie ‘La Diplomática’ (foto d’Alex Bailey / Netflix).
Segurament als lectors els sonarà el nom de l’actriu californiana Keri Russell (47 anys). Guanyadora d’un Globus d’Or per la sèrie ‘Felicity‘ (1998-2002) i lloada pel seu treball a ‘The Americans‘ (2013-2018), on feia d’espia russa infiltrada als EUA, ara torna a fer tot un recital a ‘La Diplomática’, que en molt pocs dies s’ha convertit en una de les sèries més populars de Netflix.
Russell interpreta una diplomàtica anomenada Katherine ‘Kate’ Wyler, especialitzada en zones de conflicte com el Pròxim Orient. Poc abans de viatjar a la destinació prevista (Afganistan, ni més ni menys), rep com a missió la de ser la nova ambaixadora dels Estats Units al Regne Unit. En realitat, aquesta nova tasca no és sinó una prova que el president nord-americà i els seus col·laboradors més propers li preparen de cara a un càrrec més important.
Fa un mes, un grup de ciberdelinqüents va bloquejar el sistema informàtic de l’Hospital Clínic de Barcelona. I aquests dies s’ha produït una filtració a internet de dades militars dels EUA relacionades amb la guerra d’Ucraïna a càrrec de hackers no identificats que està posant en perill els serveis secrets occidentals. Des de l’inici d’aquesta contesa, els atacs al ciberespai s’han incrementat tant o més que els físics als camps de batalla.
Per això resulta més que apropiat revisar la minisèrie ‘The Undeclared War‘ (2022), una de les estrenes de SkyShowtime, nova plataforma de streaming amb produccions dels estudis Universal, DreamWorks, Sky, Nickelodeon, Showtime i Paramount Pictures. Aquesta empresa de vídeo sota demanda en format digital ha entrat amb força a Espanya fa escassament un mes i mig gràcies a una oferta de subscripció per poc menys de tres euros al mes.
Shaun Evans, protagonista de la sèrie ‘Endeavour’.
A hores d’ara, dir que ‘Endeavour‘ és una de les millors sèries policíaques dels últims anys pot semblar una perogrullada, però bé és recordar-ho ara que ja s’acaba. Filmin, la plataforma espanyola que la va estrenar fa cinc anys al nostre país, oferirà des del dimarts 28 de març els tres episodis de la novena i darrera temporada d’aquesta estupenda producció britànica.
I seran els últims capítols sense solució de continuïtat, perquè enllaçaran d’alguna manera (a la ficció) amb les trames que va iniciar fa 36 anys la sèrie ‘Inspector Morse‘, de la qual ‘Endeavour‘ va néixer com a preqüela. Aquest text el vaig publicar originalment a Nosolocine.net.
Cada any, a finals de desembre, l’amic José López Pérez em demana que elabori una llista amb les millors sèries de l’any que ara finalitza per a l’eclèctica web Nosolocine.net que m’acull de tant en tant, i on vaig publicar aquest text primer lloc, el 17 de desembre passat. També trobareu al final d’aquest text els podcasts sobre el tema que vam enregistrar tots dos uns dies més tard.
És un top ten de les ficcions que he pogut veure durant aquests mesos, si bé la ingent producció que ha arribat a les televisions convencionals i al streaming fa gairebé impossible abastar tots els canals i plataformes digitals. Així que el lector perdonarà si aquí incloc alguna sèrie de 2021 però que he vist el 2022.
Chicho, en su casa, fotografiado por el periodista.
El dia 7 d’aquest mes de juny es compliran dos anys de l’adéu del gran Chicho Ibáñez Serrador, i el 24 d’abril, mig segle de l’inici de les emissions d’una de les seves creacions genials, el mític programa de televisió ‘Un, dos, tres, responda otra vez‘, un popular concurs que va marcar tota una època a la petita pantalla.
Però Chicho era moltes més coses, i no ho dic per les seves ‘Històries per no dormir’ (que ha tingut una revisió actualitzada recent), ni per les seves dues estupendes pel·lícules: ‘La residencia’ (1969) i ‘Qui puede matar a un nen?’ (1976), sinó per la seva personalitat. Per aquesta raó, en forma d’homenatge, he volgut recuperar una vella entrevista que li vaig fer ara fa quatre dècades, quan ell tenia 46 anys i feia deu d’èxit televisiu, mentre jo era un pipiol de 24 primaveres. El text es va publicar el 14 de març de 1982 a El Dominical d’El Periódico.
Acaben d’estrenar a la plataforma HBO+ la sèrie ‘Torres de Malory‘, basada en les novel·les juvenils homònimes, escrites per Enid Blyton entre els anys 1946 i 1951. La saga consta de sis llibres, que van ser publicats al ritme d’un per any, també en paral·lel als cursos que viuen els seus protagonistes, les alumnes d’un internat femení, anomenat precisament Malory Towers.
Abans de parlar-vos de la sèrie, que pretenc veure durant aquests dies, vull ensenyar-vos un article que vaig escriure el 1988, en el vintè aniversari de la mort de l’escriptora. Aquest any, a més, serà el 125è aniversari del seu naixement, el 1897. Crec que us agradarà conèixer una mica més l’autora de sagues literàries tan populars com Aventura, Misteri, Els Set Secrets i Los Cinco, la primera entrega dels quals, ‘Los Cinc i el tresor de l’illa’, es va editar el 1942, ja fa 80 anys!
La protesta que aquests dies està protagonitzant el sector del transport per carretera m’ha portat a pensar en la mítica sèrie de ‘Los camioneros‘ (1973) i en el seu protagonista, Sancho Gracia (1936-2012). El proper mes d’agost es compliran deu anys sense el llegendari protagonista de ‘Curro Jiménez‘ (1976).
L’actor, que per rodar les seves aventures va comptar amb l’ajuda de directors com Mario Camus, Joaquín Romero Marchent i Pilar Miró, entre d’altres, també va ser reivindicat per joves realitzadors, com Álex de la Iglesia, que en dirigir-lo a ‘800 balas’ ( 2002) va facilitar que obtingués una candidatura al Goya per la seva feina.
Pau Freixas, durant l’entrevista amb Txerra Cirbián, el 2017 (foto de Ricard Fadrique).
Aquest divendres, 28 de gener, Movistar+ estrena la nova sèrie d’en Pau Freixas (1973), ‘Todos mienten‘, de la qual donen informacions la meva antiga companya i amiga Inés Álvarez a El Periódico, i molts altres col·legues als seus respectius mitjans. Són uns dies de promoció sobre una producció actual, que jo no tocaré pas de moment.
Sí que em va bé per poder escriure aquesta entrada, que incideix en la carrera al cinema i a la televisió d’aquest cineasta. Un filó amb joies com ‘Herois‘, ‘Polseres vermelles‘, ‘Cites‘ i ‘Sé quién eres‘. Mirant enrere, hi reprodueixo part de l’entrevista que li vaig fer ara fa cinc anys, el 15 de febrer de 2017, a El Periódico (la podeu llegir sencera aquí). També parlava de ‘Los misterios de Laura’, sèrie que torna a ser d’actualitat gràcies a un recent telefilm emès per TVE.
L’amic José López, ànima de Nosolocine.net, m’ha animat a escriure sobre ‘El joc del calamar’, la sèrie de Netflix que ha triomfat a tot el món. Com un espectador més, vaig veure (una mica més de) dos minuts del primer episodi d’aquesta ficció coreana. Diuen que són els que compten per a aquesta plataforma a l’hora d’incloure’t al còmput dels molts milions que han vist aquesta producció. Aquest text, com el de José, s’ha publicat originalment a Nosolocine.
Va ser un inici a desgana, amb un paio al qual li surten malament totes les coses. D’acord. Ja he vist mil i una històries semblants. Què més? Quan un paio el convenç per enrolar-se amb mig miler més de pàries com ell en un joc en què pot guanyar molts diners, el guinyol es torna en una orgia de sang i fetge que faria cridar de felicitat el públic habitual del Festival de Sitges. D’acord. Ja en tenia prou per deixar la sèrie, i això que encara no havia acabat el primer capítol.
Això va ser recent estrenada la molt publicitada ficció coreana i la vaig deixar aparcada. Vaig llegir unes quantes crítiques, no gaire positives, que incidien bàsicament en l’excés de violència i en lo gens apropiat que era pels nens. Lògic. Com tampoc ho és que els menors vegin les pel·lícules de Quentin Tarantino. I els que han de posar límit als petits de la casa, a les llars, són els pares. No donem la culpa a ningú més.
Tornem a ‘El joc del calamar’. Uns quants dies i opinions després, entre elles la d’un col·lega a qui aprecio i respecte, l’Andreu Farràs, que va publicar un text “a favor de” a ‘Catalunya Plural’, vaig decidir donar-li una altra oportunitat.
Me’n vaig anar enganxant a la ficció, sabent que els jocs utilitzats eren infantils però evidentment mortals, com si es tractés d’un circ romà, però sense pa ni poble que el vegi. Un bon recurs amb el qual el guionista i director Hwang Dong-hyuk aconsegueix treure’s de sobre bona part de la figuració per quedar-se amb menys personatges i arribar fins al nucli de protagonistes. I aquí la sèrie guanya molts sencers amb el retrat dels personatges principals. Vegem qui són.
El primer és el darrer jugador, el 456. L’encarna Lee Jung-jae, un conegut actor sud-coreà de 48 anys. És un antic xofer, ara aturat, un ludòpata addicte a les curses de cavalls i ple de deutes. És incapaç de ser sincer amb ningú, ni amb la seva mare, que el manté, ni amb la seva filla, que viu amb la seva exdona i el nou marit. Com tot heroi, la seva missió com a tal és superar la caiguda en desgràcia. I del seu aparent egoisme inicial passarà a ser un dels tipus més generosos del grup, en un canvi que té els alts i baixos i un recorregut gens lineal.
El segon és el jugador 218 (Park Hae-soo), un executiu arruïnat, perseguit per la policia per diversos delictes financers i que va ser amic de l’anterior en la infantesa. Tot i el seu estatus universitari, que el fa ser admirat pels seus companys, és capaç d’empatitzar amb el jugador 199, un immigrant pakistanès (Anupam Tripathi) que pateix el racisme de la societat coreana, on un sensepapers és carn d’abusos laborals.
Per no allargar-nos en excés amb el repartiment, citaré el número 001 (Yeong-su), un ancià amb un tumor cerebral que opta per jugar com a alternativa a morir al carrer; la jugadora 067 (HoYeon Jung, una bella top model corena), una jove dona que ha fugit de Corea del Nord i vol guanyar els jocs per intentar portar el Sud a la seva mare i germà; el malvat 101 (Heo Sung-tae), un criminal sense escrúpols ple de deutes que entra en el joc amb diversos companys per fugir dels mafiosos que el persegueixen i intentar guanyar per saldar els seus deutes; i la jugadora 212 (Kim Joo-ryoung), una loquaç manipuladora que no dubta d’acostar-se a qui sigui per guanyar. Un inspector de policia (Wi Ha-joon) infiltrat que busca el seu germà entre els participants aporta la dosi afegida d’intriga.
Tots ells es troben en una illa inexpugnable, controlats per individus emmascarats, vestits amb cridaneres granotes de color rosa (disfressa que, per cert, s’està venent a sac) i armats amb pistoles i metralletes. Uns paios a les ordres d’un cap cobert també per una màscara i un vestit negre. Com a curiositat, entre aquests dolents de gallet fàcil n’hi ha un cert comportament ètic que contrasta amb el d’unes quantes ovelles negres, encara més indesitjables.
Amb tots aquests perfils, el creador de la sèrie organitza un descarnat reflex de la societat capitalista, on una minoria propera a l’1% de la població és immensament rica davant d’una majoria del 40% que viu amb ingressos tan baixos que la situen al llindar de la pobresa. Una desigualtat social que ja han mostrat altres cineastes, com l’oscaritzat Bong Joon-ho amb els seus ‘Paràsits’, on la família protagonista també vivia de manera precària fins que aconsegueixen entrar a casa d’una família rica, donant lloc a una lluita peculiar de classes en versió gore.
No deixa de ser curiós que els milionaris que acudeixen a veure aquest circ mortal són el transumpte dels patricis romans que podien decidir la sort dels esclaus que lluitaven a la sorra entre si o amb animals salvatges. Uns pobres diables que són capaços d’humiliar-se i matar altres éssers com ells per aconseguir el premi, mentre són observats per uns rics coberts amb màscares que a penes amaguen el seu origen occidental. Són l’encarnació del mal, fins i tot sexualment, en una polèmica escena que ha provocat acusacions d’homofòbia. Però és que aquí aquests dolents se’n van de rosetes sense ser castigats. Vaja, gairebé com passa al món real.
La destí del guanyador del premi, el nom del qual no cal revelar; la identitat i motivacions del líder ocult darrere la màscara negra, i la identitat del personatge que convida tots els pobres desgraciats mitjançant un joc infantil previ i que no amaga el seu rostre són, probablement les potes del trípode que sustentarà la segona temporada que Netflix signarà segurament amb el creador de la sèrie. Amb més calamar i més tinta vermella, és clar.
Els confessaré que aquests dies estic enganxat a una sèrie francesa que emeten al canal AXN a través de diverses plataformes de pagament. Es tracta de ‘Candice Renoir‘ i ja porta la barbaritat de nou temporades en antena, des de l’any 2013. La protagonista és una peculiar oficial de policia (una comandant, al seu escalafó, situada per sobre del capità de la brigada, ajudant directe seu), la Candice del títol, una dona separada i amb quatre fills, a qui dóna vida l’actriu Cécile Bois. Aquest article el vaig publicar originalment a Nosolocine.net
Aquesta no és l’única sèrie francesa protagonitzada per una dona policia, tota una tradició al país veí. Entre les últimes, en destaquen dues: ‘Els crims de Cassandre‘, amb les peripècies de la seriosa comissària Florence Cassandre (l’actriu Gwendoline Hamon) a la zona d’Annecy, al nord dels Alps; i ‘Inspectora Marleau‘, amb Corinne Masiero en el paper d’aquesta excèntrica oficial de la gendarmeria, una mena de Colombo amb sempitern barret rus al cap. Les dues produccions van començar a caminar el 2015 i segueixen en antena amb força èxit. Les tres intèrprets són actrius veteranes i han superat els 50 anys.
La comandant Renoir i l’equip de la primera temporada.
Però, sens dubte, ‘Candice Renoir’ s’ha convertit en la sèrie més popular i longeva, potser perquè sap unir molt bé un còctel en què hi caben la lleugera intriga policial, els petits drames domèstics i un saludable sentit de l’humor. Com a investigadora, la inspectora Renoir aconsegueix treure’s de sobre l’enrabiat de Barbie que li endossen els nous companys quan torna a l’acció després de 10 anys dedicada al seu matrimoni i fills a Singapur, on treballava el seu marit (Arnaud Giovaninetti, mort el 2018) .
La seva intel·ligència i intuïció la converteixen en una sagaç detectiu, que és tan amable i encertada durant els interrogatoris com perspicaç sobre el terreny a l’hora de trobar pistes als llocs on apareixen els cadàvers que esquitxen els seus casos.
Mentre a cada episodi hi ha un crim que es resol al mateix capítol, els guionistes van prolongant els fils i trames dels personatges al llarg de les seves nou temporades (en marxa la desena). Candice és una atractiva dona divorciada, més aviat farcida, que no amaga la seva passió pels dolços i les llaminadures, orgullosa dels seus revolts i que vesteix al seu aire sense fer massa cas a la moda: en el primer episodi s’han de treure els talons per investigar un crim en una platja i els seus conjunts són ben colorits, gairebé sempre a joc, amb bossa, gorra i botes que van del rosa xiclet al rosa o el groc, sense que sembli un pastisset.
Candice es mare d’una filla i tres fills, dos d’ells aquests bessons.
I també és una dona tan càndida en aparença com tenaç i de vegades tossuda, que té els seus dubtes i inseguretats, que també pot ficar la pota i cometre errors, com ens passa a tothom. Un ésser humà com els seus espectadors, que l’adoren.
Com qualsevol mare separada amb fills adolescents, ha de lluitar amb les actituds de cadascun, tenint en compte que volen el seu pare i que no entenen gaire el divorci dels seus progenitors. En això, Candice Renoir és taxativa: pot mantenir una bona relació amb el seu exmarit, però no vol tornar-hi. I en les relacions amoroses no és una mojigata: al llarg de les nou temporades (8 episodis de 52 minuts la primera i 10 capítols, les restants) que porta en marxa la sèrie es relaciona amb diferents homes, amb una tensió sexual més o menys continguda i més o menys continua amb el seu segon, el capità Antoine Dumas (Raphaël Lenglet).
Gran part de l’èxit de la sèrie resideix en el protagonista, la simpàtica Cécile Bois (1971), a qui els guionistes han proporcionat el vestit d’un personatge que ella vesteix a la perfecció. Actriu de teatre, va ser descoberta per al gran públic per l’actor i director Robert Hossein gràcies a l’obra ‘Angèlica, marquesa dels àngels’ (1995).
Sense gaires pel·lícules de cinema (Germinal, de Claude Berri, entre elles), Bois s’ha consagrat al llarg dels anys al medi televisiu, on ha intervingut en més de 40 produccions (telefilms, sèries i minisèries) ) des de 1993 a l’actualitat, amb ‘Candice Renoir’ al capdavant. Emesa des de fa vuit anys per la cadena pública francesa France 2, aquesta sèrie l’ha elevat a la categoria actual sense cap mena de dubte.
Creada per Solen Roy-Pagenault, Robin Barataud i Brigitte Peskine (morta el 2020), la sèrie incorpora temes d’actualitat, com el masclisme a l’entorn laboral (homes que no veuen gens bé que una dona els enviï); el racisme latent a la societat francesa (com posa de manifest un agent d’origen marroquí); l’homofòbia a les comissaries (una de les agents és lesbiana i s’ha de plantar davant dels seus col·legues masculins); les dificultats de les mares solteres (una altra detectiu ho és); el rebuig de les males praxis policials i molts altres problemes quotidians que la ficció tracta amb solvent integració dins de les trames.
Candice amb el capità Antoine Dumas (Raphaël Lenglet).
I per acabar, una referència a l’escenari de la ficció: la bonica ciutat de Sète, anomenada la ‘Venècia occitana’ pels seus canals i ponts, el bressol del poeta Paul Valery. Situada a mig camí entre Barcelona i Cannes, és una ciutat costanera mediterrània on aficionats al setè art que viatgen amb cotxe des d’Espanya acostumen a fer una parada ‘tècnica’ quan viatgen al festival de cinema de la Costa Blava per degustar les seves famoses i saboroses ostres.
Actualment es poden veure totes les temporades de ‘Candice Renoir’ a AXN. ‘Els crims de Cassandre’ i ‘Inspectora Marleau’ (aquesta va ser emesa al seu dia per Antena 3) són al Carrer 13. Aquests canals poden ser sintonitzats per les plataformes de tele de pagament de Movistar, Jazztel, Orange i Vodafone, entre d’altres .
Roberto Álamo, protagonista de la serie ‘Caronte’.
Segur que el lector recorda el físic potent de l’actor Roberto Álamo (Madrid, 1970), a qui aquests dies podem veure a ‘Caronte’ (Cuatro), ficat a la pell de l’advocat penalista Samuel Caronte, un expolicia que es va passar diversos anys a presó. Ja fa un mes que la cadena de Mediaset va començar a emetre aquesta sèrie, que prolonga així la seva estada primigènia a Amazon Prime Video, on es va estrenar ja fa un any. Aquest article el vaig publicar originalment a Nosolocine.
La sèrie ‘Caronte’ no seria el que és sense la mirada i el gest d’aquest actor de crani rasurat i barba curta que va aconseguir la popularitat gràcies al seu personatge de Juan de Calatrava a la sèrie ‘Águila Roja’ (2009). Però Álamo ja tenia una àmplia carrera al darrere, primer teatral amb la companyia Animalario, la dels seus amics Alberto San Juan i Guillermo Toledo, on va triomfar amb la premiada obra ‘Urtain’.
El passat 17 de novembre, Filmin va estrenar la sèrie britànica The Split. Amb l?olfacte que acostuma i les dades de visionat dels usuaris, la plataforma espanyola acaba d?estrenar aquest mes de febrer la segona temporada d?aquesta producció, creada per Aby Morgan.
Aquesta escriptora gal·lesa de 52 anys és l’autora d’una dotzena llarga d’obres de teatre i guionista de pel·lícules com ‘La Dama de Ferro’ (2011), ‘Shame’ (‘Vergüenza’, 2011), ‘La mujer invisible’ (2013 ) i ‘Les sufragistes’ (2015). Paral·lelament, i des de l’any 2000, també ha escrit per a la televisió el llibret de films i sèries, entre les quals la premiada ‘The Hour’ (2011), ‘Birdsong’ (2012) i ‘River’ (2015).
El 2018 va crear per a la BBC ‘The Split’ (podria traduir-se com a divisió o partició), un drama protagonitzat per una família d’advocades especialitzades en casos de divorci que la crítica anglesa va voler comparar amb ‘The Good Wife’ i ‘The Good Fight’ . Sense superar aquestes dues excel·lents ficcions nord-americanes, ‘The Split’ està a l’alçada, ofereix un bon entreteniment a base de casos judicials i trames sentimentals dels seus personatges, especialment els femenins, molt atractius i ben dibuixats.
La línia argumental segueix els passos de Hannah Stern, una advocada especialitzada en Dret de Família, aquesta branca del Dret Civil que inclou els contractes prenupcials, els casos de divorci i la tutela dels fills, entre altres temes que apareixen als diferents capítols de la sèrie. El primer episodi mostra Hannah al nou bufet d’advocats a què s’ha incorporat, Noble & Hale, després d’abandonar el despatx Defoe, liderat per la seva mare, Ruth, i la seva germana Nina. A aquest trio de dones s’hi afegeix la germana petita, Rose, l’única que no és advocada, que treballa on pot.
Al llarg dels sis episodis de la primera temporada els casos que tracta Hannah i els seus col·legues se centren en un còmic que lluita amb la seva exdona per la custòdia del seu fill; un home que vol deixar la seva dona després de 20 anys de matrimoni; el contracte prenupcial dun jugador de futbol; la disputa sobre uns òvuls congelats, i la publicació d?una llista d?homes apuntats a una web de lligues i que afecta l?espòs d?una ministra del Govern. A la segona temporada destaca, especialment, el cas d’una parella de presentadors famosos, en què ella desitja el divorci de l’home, un tipus menyspreable.
Paral·lelament, la sèrie teixeix la xarxa d’històries personals dels personatges. Així, Hannah (Nicola Walker) es debat entre l’amor al seu marit, Nathan Stern (Stephen Mangan), amb qui té dues filles i un fill, i Christie Carmichael (Barry Atsma), un col·lega del nou bufet a qui uneix una antiga relació amorosa.
Les seves germanes també tenen els seus problemes: Nina (Annabel Scholey) lliga amb diferents homes, mentre es debat entre la beguda i la cleptomania, i la menor, Rose (Fiona Button), no troba el seu camí, tret del seu nòvio, James Cutler, un economista molt formal i religiós, anomenat Rudi Dharmalingam, amb qui planeja casar-se, encara que no ho tingui del tot clar.
Ruth Defoe (Deborah Findlay) és la mare i matriarca del clan, a més de cap del bufet, que les ha educat en solitari després d’un divorci tempestuós. El seu exmarit i pare de les noies (Anthony Head) reapareix després d’anys de misteriosa absència i desvetlla diversos misteris. a la primera temporada.
Els protagonistes són actors sòlids de l’escena i la televisió anglesa, encara que els seus treballs no han arribat a ser encara populars a Espanya. Així, Nicola Walker (1970) és una veterana intèrpret de bellesa estranya i penetrants ulls verds, que ha intervingut en nombroses pel·lícules i sèries. Entre aquestes, destaca la producció d’espionatge ‘Spooks’, ‘Last tango in Halifax’ i ‘Unforgotten’.
Molt menys conegut és el seu marit a la ficció, Stephen Mangan (1972), intèrpret de la sèrie d’hospitals ‘Green Wing’ i la comèdia de situació ‘I’m Alan Partridge’. El seu oponent sentimental a ‘The Split’ és Barry Atsma (1972), un atractiu actor holandès, molt popular als Països Baixos per la telecomèdia ‘Rozengeur & Wodka Lime’, que va saltar al cinema internacional amb la pel·lícula britànica ‘Hector i el secret de la felicitat’ (2014) i d’aquesta, a la sèrie de què estem escrivint.
La veritat és que el conjunt funciona, especialment els personatges femenins, molt ben traçats per Aby Morgan i dirigits amb perícia per Jessica Hobbs, una premiada directora neozelandesa que ja havia intervingut en la realització de les molt interessants ‘Broadchurch’ i ‘River’ ( totes dues, el 2015), i molt especialment a ‘Apple Tree Yard’ (2017), amb Emily Watson i Ben Chaplin. La seva bona feina al capdavant de la primera temporada de ‘The Split’ (2018) li va valer per ser escollida per dirigir cinc episodis de l’última entrega de ‘The Crown’ (2019-2020).
La segona temporada de The Split està dirigida per Joss Agnew i Paula van der Oest, que han filmat tres episodis cadascun. I encara que es manté la mirada femenina de la primera etapa, potser resulta una mica més irregular i descompensada, on l’ambigüitat amorosa i sentimental dóna pas a opcions i decisions més tradicionals i menys divertides. Tot i així, no es preocupi el fan, perquè hi haurà tercera temporada de la sèrie.
Cookies are small text files that can be used by websites to make a user\'s experience more efficient. The law states that we can store cookies on your device if they are strictly necessary for the operation of this site. For all other types of cookies we need your permission. This site uses different types of cookies. Some cookies are placed by third party services that appear on our pages.
Necessary cookies help make a website usable by enabling basic functions like page navigation and access to secure areas of the website. The website cannot function properly without these cookies.
Marketing cookies are used to track visitors across websites. The intention is to display ads that are relevant and engaging for the individual user and thereby more valuable for publishers and third party advertisers.
Preference cookies enable a website to remember information that changes the way the website behaves or looks, like your preferred language or the region that you are in.
