El blog del periodista Txerra Cirbian

Categoria: Actors (Pàgina 1 de 2)

Hilary Swank, periodista a Alaska

Aquests dies he estat veient ‘Alaska Daily‘, una sèrie basada en fets reals que ofereix la plataforma digital Disney+. Se centra en les peripècies d?una periodista novaiorquesa que es veu obligada a mudar-se a Alaska per començar des de zero en un petit diari local. Allà treballarà amb una col·lega en un reportatge sobre dones indígenes desaparegudes i assassinades.

La producció té les seves grans cartes a l’actriu Hilary Swank (1974), guanyadora de dos premis Óscar per les pel·lícules ‘Boys don’t cry’ (1999) i ‘Million dollar baby‘ (2004), i al creador de la sèrie, Tom McCarthy (1966), el director de ‘Spotlight‘ (2015), l’oscaritzada pel·lícula que recrea la investigació dels reporters del Boston Globe, el diari nord-americà que va destapar els escàndols de pederàstia de sacerdots catòlics a l’estat de Massachusetts.

Continua llegint

‘Sherwood’, una gran sèrie policíaca de la BBC

Des de fa molt pocs dies podeu veure ‘Sherwood‘ a la plataforma Filmin. Es tracta d’una de les darreres sèries policíaques britàniques, que vénen avalades amb el prestigiós segell de la BBC. Encara que estigui inspirada en un parell de crims reals, ocorreguts a inicis de la dècada dels anys 2000, les seves històries han estat convertides en una trama de ficció addictiva per James Graham.

Aquest presigiós dramaturg i guionista, autor de la sèrie ‘Quiz’ (2020) i del llibret de la pel·lícula ‘Brexit: the uncivil war’ (2019), dirigida per Toby Haynes i protagonitzada per Benedict Cumberbatch, va néixer a Mansfield, al districte de Nottinghamshire, una zona minera especialment castigada per la política conservadora i la Primera Ministra Margaret Thatcher.

Continua llegint

Keri Russell, la diplomàtica

Keri Russell és Kate Wyler a la sèerie ‘La Diplomática’ (foto d’Alex Bailey / Netflix).

Segurament als lectors els sonarà el nom de l’actriu californiana Keri Russell (47 anys). Guanyadora d’un Globus d’Or per la sèrie ‘Felicity‘ (1998-2002) i lloada pel seu treball a ‘The Americans‘ (2013-2018), on feia d’espia russa infiltrada als EUA, ara torna a fer tot un recital a ‘La Diplomática’, que en molt pocs dies s’ha convertit en una de les sèries més populars de Netflix.

Russell interpreta una diplomàtica anomenada Katherine ‘Kate’ Wyler, especialitzada en zones de conflicte com el Pròxim Orient. Poc abans de viatjar a la destinació prevista (Afganistan, ni més ni menys), rep com a missió la de ser la nova ambaixadora dels Estats Units al Regne Unit. En realitat, aquesta nova tasca no és sinó una prova que el president nord-americà i els seus col·laboradors més propers li preparen de cara a un càrrec més important.

Continua llegint

Una ‘guerra no declarada’ molt real

Fa un mes, un grup de ciberdelinqüents va bloquejar el sistema informàtic de l’Hospital Clínic de Barcelona. I aquests dies s’ha produït una filtració a internet de dades militars dels EUA relacionades amb la guerra d’Ucraïna a càrrec de hackers no identificats que està posant en perill els serveis secrets occidentals. Des de l’inici d’aquesta contesa, els atacs al ciberespai s’han incrementat tant o més que els físics als camps de batalla.

Per això resulta més que apropiat revisar la minisèrie ‘The Undeclared War‘ (2022), una de les estrenes de SkyShowtime, nova plataforma de streaming amb produccions dels estudis Universal, DreamWorks, Sky, Nickelodeon, Showtime i Paramount Pictures. Aquesta empresa de vídeo sota demanda en format digital ha entrat amb força a Espanya fa escassament un mes i mig gràcies a una oferta de subscripció per poc menys de tres euros al mes.

Continua llegint

‘Endeavour’ s’acomiada en Filmin

Shaun Evans, protagonista de la sèrie ‘Endeavour’.

A hores d’ara, dir que ‘Endeavour‘ és una de les millors sèries policíaques dels últims anys pot semblar una perogrullada, però bé és recordar-ho ara que ja s’acaba. Filmin, la plataforma espanyola que la va estrenar fa cinc anys al nostre país, oferirà des del dimarts 28 de març els tres episodis de la novena i darrera temporada d’aquesta estupenda producció britànica.

I seran els últims capítols sense solució de continuïtat, perquè enllaçaran d’alguna manera (a la ficció) amb les trames que va iniciar fa 36 anys la sèrie ‘Inspector Morse‘, de la qual ‘Endeavour‘ va néixer com a preqüela. Aquest text el vaig publicar originalment a Nosolocine.net.

Continua llegint

El debut d’Agustí Villaronga

Fa escassament mes i mig va morir Agustí Villaronga (1953-2023), que hauria complert 70 anys el proper 21 d’abril. A punt d’estrenar-se la seva pel·lícula pòstuma, ‘Loli tormenta‘, no volia fer aquí una necrològica a l’ús, sinó recordar el moment en què vaig conèixer aquest director de cinema mallorquí fa més de 36 anys.

Era el mes de juliol de l’any 1986, quan la seva primera pel·lícula com a realitzador, ‘Tras el cristal (Darrere el vidre)‘, va ser premiada a la 28a Setmana Internacional de Cinema de Barcelona en una arriscada decisió del jurat, que pretenia ajudar a estrenar aquella ‘òpera prima’ llastrada per problemes financers.

Continua llegint

James Norton, de psicòpata a mossèn

En els darrers mesos han coincidit en el temps, però en dues plataformes digitals de pagament diferents, l’emissió de la tercera i última temporada de la magnífica sèrie ‘Happy Valley‘ (2014-2023) i dels sis primers lliuraments de la també britànica ‘Grantchester‘ (2014), totes dues adscrites al gènere policíac, però molt diferents, i amb un notable nexe en comú: l’actor James Norton.

Però abans d’explicar-vos algunes coses més d’aquest atractiu, ros i altíssim actor (un metre i 85 centímetres d’estatura), nascut a Londres fa 37 anys, deixeu-me que us parli breument d’aquestes dues sèries, una de la BBC i una altra de la ITV, que jo he vist a Movistar+ i a Filmin, respectivament.

Continua llegint

Crims a les Illes Fèroe

Situades a mig camí entre Noruega, Islàndia i Escòcia, les Illes Fèroe són un territori autònom dependent de Dinamarca, que no s’ha volgut integrar a la Unió Europea, entre altres coses per continuar caçant balenes. Entre els seus costums ancestrals hi ha la captura (i matança) massiva de cetacis, principalment balenes pilot i també dofins de flanc blanc.

El seu paisatge verd, salvatge i sense un arbre només havia aparegut fugaçment en algunes pel·lícules (inclosa alguna de 007) i anuncis publicitaris, però no en ficcions seriades. Ara fa un any, el col·lega Lorenzo Mejino em va alertar de l’existència de ‘Trom’, la primera sèrie íntegrament feroesa. Ell, que també havia visitat les Illes Fèroe, sabia que qui això firma havia escrit una petita guia de viatges sobre aquest arxipèlag salvatge de l’Atlàntic Nord i que en gaudiria.

Continua llegint

Venècia: xarxa criminal

Vittoria Puccini i Alessandro Roia, a la sèrie.

A la meva recerca de produccions audiovisuals ambientades a Venècia, he descobert una nova sèrie. Es titula ‘Non mi lasciare‘, que ha estat traduïda al castellà amb la més atraient ‘Venècia: xarxa criminal‘. Adscrita al gènere policíac, diria que és la segona d’aquest gènere després de la més coneguda ‘Comissari Brunetti’, basada en el popular personatge literari de Donna Leon.

La sèrie, de vuit capítols, es va estrenar fa just un any al primer canal de la tele pública italiana, RAI-1, i va tenir força èxit. A Espanya ha arribat de la mà del nou canal de streaming AMC+, que es pot veure a través dels operadors de televisió de pagament Orange TV, Vodafone TV i Jazztel TV, o si tens Amazon Prime Video o Apple TV. A més de la quota que s’abonen a aquestes plataformes, cal afegir 4€ més pel propi canal.

Continua llegint

El príncep dels lladres

Res millor per al dia de Reis (i donar per acabat el Nadal) que una cinta d’aventures juvenils, una cinta relativament recent, del 2006, amb què he gaudit com un nan: ‘El príncep dels lladres’, que com us podeu imaginar, incloc al meu apartat de pel·lícules de ‘Venècia de cine’.

Titulada originalment ‘The Thief Lord’ i emesa per les televisions convencionals en alguna ocasió, ara no l’he vist en cap catàleg de plataformes de streaming i només l’he trobada en format DVD.

Continua llegint

Les millors sèries del 2022

Cada any, a finals de desembre, l’amic José López Pérez em demana que elabori una llista amb les millors sèries de l’any que ara finalitza per a l’eclèctica web Nosolocine.net que m’acull de tant en tant, i on vaig publicar aquest text primer lloc, el 17 de desembre passat. També trobareu al final d’aquest text els podcasts sobre el tema que vam enregistrar tots dos uns dies més tard.

És un top ten de les ficcions que he pogut veure durant aquests mesos, si bé la ingent producció que ha arribat a les televisions convencionals i al streaming fa gairebé impossible abastar tots els canals i plataformes digitals. Així que el lector perdonarà si aquí incloc alguna sèrie de 2021 però que he vist el 2022.

Continua llegint

Sordi i Manfredi, gòndoles i motores

Manfredi, amb el colom, Allasio i Sordi.

Com us explicava a l’anterior entrada dedicada a ‘Venècia, la lluna i tu’, la Nina (Marisa Allasio) agafa un cabreig considerable quan veu que la Rosa, un dels lligues de Bepi (Alberto Sordi), porta el mateix model de vestit vermell que li havia regalat a ella. La noia envia un colom missatger al seu altre pretendent, Toni (Nino Manfredi), que encara vol casar-se amb ella i a qui veiem a l’alçada de l’Hotel Bauer, davant de la Basílica della Salute i la Punta de la Dogana.

Amb el seu vestit blau fosc i gorra de capità, Toni és pilot d’una llanxa motora (inclús podria ser d’un vaporetto!), cosa que el converteix en un millor partit per a Nina, encara que la seva feina sigui menys romàntica que la de gondoler, tota una tradició a Venècia. Però quan Toni arriba a Rialto, el murri Bepi ja ha fet les paus amb la seva xicota i marxa feliç. El plànol de Sordi baixant les escales, entre un grup de sacerdots amb sotanes vermelles, és impagable.

Continua llegint

Alberto Sordi, gondoler

Alberto Sordi i Marisa Allasio.

A punt de complir-se 20 anys de la seva mort, avui vull recuperar una pel·lícula veneciana del romà Alberto Sordi (1920-2003) un dels actors més populars de la comèdia italiana de postguerra, la carrera de la qual com a director va ser també molt àmplia (19 pel·lícules ). D’ego enorme i mal caràcter, era tan estimat a Itàlia que, fa dos anys, el país sencer va celebrar amb magnificència el centenari del seu naixement malgrat que els homenatges van caure enmig de la pandèmia.

A ‘Venècia, la lluna i tu‘ (1958), amb 38 anys, Sordi interpreta un improbable i jove gondoler, recreant un dels seus personatges còmics arquetípics durant aquests anys: el de l’incorregible seductor italià (que no sempre triomfa). Aquí ho va fer de la mà del realitzador Dino Risi, que ja li havia dirigit a ‘Il segno di Venere’ (1955) i amb qui repetiria a l’excel·lent ‘Una vida difícil‘ (1961).

Continua llegint

Ana Obregón, fa 40 anys

Tres portadas dedicadas a Ana Obregón por Fotogramas, en 1982, 1984 y 1988.

Fa molt temps, uns 40 anys, jo compaginava els últims cursos dels estudis de periodisme amb col·laboracions en, bàsicament, dos mitjans de comunicació: ‘El Periódico de Catalunya‘, que va acabar sent la meva empresa durant gairebé 36 anys, i ‘Fotogramas‘, revista cap a la qual guardo un record molt grat.

En aquesta última, gràcies al llavors cap de redacció, Jorge de Cominges, vaig poder fer reportatges sobre el món del cinema, especialment de rodatges de pel·lícules amb directors i actors que em semblaven dignes d’admiració. Però hi va haver una entrevista en particular de la qual guardo un record especial perquè, d’entrada, el personatge no m’interessava gens: Ana Obregón.

Continua llegint

La jove Carmen Maura

Retrat de Carmen Maura, el 1982 (foto de Txerra Cirbián).

Avui és un dia especial per la Carmen Maura (1945), ja que rebrà el Premi Platí d’Honor en la novena edició d’aquests guardons del cinema parlat en castellà i portuguès. És una manera bonica de reconèixer la llarga trajectòria d’aquesta multipremiada actriu dins l’àmbit audiovisual iberoamericà. També en el francès, per si algú no recorda que aquesta admirada intèrpret madrilenya és molt estimada al país veí.

Però a més a més, aquesta és una jornada que em ve al cas per recordar “la meva” Carmen Maura, a la qual vaig entrevistar per aquestes dates, fa 40 anys. Una càlida trobada, que sempre recordaré amb afecte i que El Dominical d’El Periódico de Catalunya va publicar el 8 de maig del 1982.

Una escena de ‘Tigres de papel’ (1977)

En aquell moment, l’actriu només havia protagonitzat tres llargmetratges: ‘Tigres de papel’ (1977) i ‘¿Qué hace una chica como tú en un sitio como éste?’ (1978), totes dues de Fernando Colomo, i ‘Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón’ (1980), primer llarg de Pedro Almodóvar. La popularitat li arribaria el 1981 de la mà de la televisió. Deixeu-me que us ho expliqui, gairebé amb les mateixes paraules (una mica nyonyes) amb les quals vaig iniciar aquell relat llunyà.

Continua llegint

‘Veneciafrenia’, terror a Venècia

Álex de la Iglesia, entre els seus actors, durant el rodatge a Venècia.

Aquest divendres, dia 22, s’estrena ‘Veneciafrenia’, la nova pel·lícula d’Álex de la Iglesia. Durant tota la setmana s’han anat publicant diferents entrevistes amb el director, així que no hi entraré. Podeu llegir les publicades en aquests enllaços d’El Correo, El País, ElDiario.es, la cadena SER i RTVE, per posar alguns exemples de la marató promocional a què s’ha sotmès el cineasta bilbaí.

Tampoc no desitjo fer cas de les crítiques del film que han començat a aparèixer (aquí, la d’Oskar Belategui, i aquí, la de Javier Ocaña) i que es publicaran a partir d’avui. La crítica és un gènere d’opinió, encara que pot ser laudatòria, com la de e Noel Ceballos a ‘GQ’. Que l’espectador vagi al cinema ja és un bon símptoma, i si s’ho passa bé a la sala (aquí s’ho passarà de por), doncs millor. Seguim.

Continua llegint

Bruce Willis, Michelle Pfeiffer i Venecia

Bruce Willis i Michelle Pfeiffer.

Aquests dies s’ha estat parlant molt de Bruce Willis, un actor que sempre m’ha caigut bé i el mig somriure del qual, un punt irònic, animava qualsevol de les pel·lícules en què intervenia, fins i tot les més dolentes. Llàstima que la seva vida i la seva carrera s’hagin vist truncades per la malaltia (afàsia) que pateix.

Buscant a la seva filmografia, he recordat una discreta comèdia romàntica, amb crítiques negatives, en la qual compartia protagonisme amb la meravellosa Michelle Pfeiffer. Es titula ‘Historia de lo nuestro‘ (1999), la va dirigir un Rob Reiner amb menys talent que en les seves anteriors pel·lícules: ‘Compte amb mi’, ‘La princesa promesa’, ‘Quan Harry va trobar la Sally’ i ‘Misery’, per exemple. Però bé, va incloure un parell d’escenes a Venècia, que és de les que tractarem aquí.

Continua llegint

La visita d’Indiana Jones a Venècia

La Fondamenta Gherardini, la barca de fruita i l’església de San Barnaba (foto de Txerra Cirbián).

Fa un parell de mesos, vaig escriure en una entrada d’aquest bloc que hi havia tres coneguts films, part de les trames dels quals es desenvolupen al Camp San Barnaba, un dels llocs més animats de Venècia i per on solen passar els turistes camí del pont de l’Accademia o de l’estació de tren: ‘Bogeries d’estiu‘ (1955), de David Lean; ‘Indiana Jones i l’última croada‘ (1989), de Steven Spielberg, i ‘The Italian Job‘ (2003), de F. Gary Grey.

D’aquesta darrera i entretinguda pel·lícules ja us he explicat diverses coses. Així que avui parlaré de la segona, la tercera entrega d’Indiana Jones que, per a mi té a més un interès especial: vaig estar al rodatge d’algunes de les escenes que es van filmar a les províncies d’Almeria i Granada. Va ser una grata aventura que ja us explicaré. Vegem ara la visita de Indiana Jones a Venècia.

Continua llegint

Intriga a Venècia

L’altre dia us parlava de ‘Venetian bird‘ (1952), film britànic que en castellà es va anomenar ‘Intriga a Venècia’. Només 15 anys després de la seva estrena, es va rodar una nova pel·lícula d’espionatge ambientada a la ciutat dels canals, tan enrevessada com l’anterior i amb el mateix títol en la seva versió espanyola, però lleugerament diferent en el seu original anglès: ‘The Venetian Affair‘ (1967)

I com a tal ‘sumpte venecià’ era una producció nord-americana, o sigui, que hi havia pasta pel mig, probablement van intentar emular l’èxit dels 007 de Sean Connery rodant en color, a exteriors de Venècia i amb un ampli repartiment internacional, encapçalat per Robert Vaughn, molt popular llavors gràcies al seu paper d’espia a la sèrie ‘L’agent de CIPOL‘.

Continua llegint

Un ‘ocell’ venecià

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es cartel_Venetian_bird01.jpg

Hi ha pel·lícules sobre Venècia que costa de trobar-les, sobretot si el títol és el mateix d’una altra cinta o si ostenta diferents versions segons el país on s’ha estrenat. Una d’elles és de la que us escric avui, aquest ‘Venetian bird‘ (ocell venecià) que es va titular ‘Intriga a Venècia‘ en la traducció al castellà.

El film en qüestió és del 1952 i coincideix amb un altre títol idèntic posterior de l’any 1967, del qual ja us escriuré més endavant, perquè té coses molt xules. Del que us parlo avui és un film en blanc i negre de 95 minuts, del realitzador anglès s Ralph Thomas, que des del 1954 va dirigir una reeixida sèrie de comèdies iniciada amb ‘Un médico en la familia‘ i que donaria una gran popularitat al seu protagonista, un jove Dirk Bogarde, anys abans de la seva ‘Mort a Venècia‘.

Continua llegint
« Entrades més antigues

© 2023 Txerrad@s

Tema de Anders NorenAmunt ↑

WordPress Cookie Plugin by Real Cookie Banner