El blog del periodista Txerra Cirbian
Res millor per al dia de Reis (i donar per acabat el Nadal) que una cinta d’aventures juvenils, una cinta relativament recent, del 2006, amb què he gaudit com un nan: ‘El príncep dels lladres’, que com us podeu imaginar, incloc al meu apartat de pel·lícules de ‘Venècia de cine’.
Titulada originalment ‘The Thief Lord’ i emesa per les televisions convencionals en alguna ocasió, ara no l’he vist en cap catàleg de plataformes de streaming i només l’he trobada en format DVD.
Continua llegint
Cada any, a finals de desembre, l’amic José López Pérez em demana que elabori una llista amb les millors sèries de l’any que ara finalitza per a l’eclèctica web Nosolocine.net que m’acull de tant en tant, i on vaig publicar aquest text primer lloc, el 17 de desembre passat. També trobareu al final d’aquest text els podcasts sobre el tema que vam enregistrar tots dos uns dies més tard.
És un top ten de les ficcions que he pogut veure durant aquests mesos, si bé la ingent producció que ha arribat a les televisions convencionals i al streaming fa gairebé impossible abastar tots els canals i plataformes digitals. Així que el lector perdonarà si aquí incloc alguna sèrie de 2021 però que he vist el 2022.
Continua llegint
Com us explicava a l’anterior entrada dedicada a ‘Venècia, la lluna i tu’, la Nina (Marisa Allasio) agafa un cabreig considerable quan veu que la Rosa, un dels lligues de Bepi (Alberto Sordi), porta el mateix model de vestit vermell que li havia regalat a ella. La noia envia un colom missatger al seu altre pretendent, Toni (Nino Manfredi), que encara vol casar-se amb ella i a qui veiem a l’alçada de l’Hotel Bauer, davant de la Basílica della Salute i la Punta de la Dogana.
Amb el seu vestit blau fosc i gorra de capità, Toni és pilot d’una llanxa motora (inclús podria ser d’un vaporetto!), cosa que el converteix en un millor partit per a Nina, encara que la seva feina sigui menys romàntica que la de gondoler, tota una tradició a Venècia. Però quan Toni arriba a Rialto, el murri Bepi ja ha fet les paus amb la seva xicota i marxa feliç. El plànol de Sordi baixant les escales, entre un grup de sacerdots amb sotanes vermelles, és impagable.
Continua llegint
A punt de complir-se 20 anys de la seva mort, avui vull recuperar una pel·lícula veneciana del romà Alberto Sordi (1920-2003) un dels actors més populars de la comèdia italiana de postguerra, la carrera de la qual com a director va ser també molt àmplia (19 pel·lícules ). D’ego enorme i mal caràcter, era tan estimat a Itàlia que, fa dos anys, el país sencer va celebrar amb magnificència el centenari del seu naixement malgrat que els homenatges van caure enmig de la pandèmia.
A ‘Venècia, la lluna i tu‘ (1958), amb 38 anys, Sordi interpreta un improbable i jove gondoler, recreant un dels seus personatges còmics arquetípics durant aquests anys: el de l’incorregible seductor italià (que no sempre triomfa). Aquí ho va fer de la mà del realitzador Dino Risi, que ja li havia dirigit a ‘Il segno di Venere’ (1955) i amb qui repetiria a l’excel·lent ‘Una vida difícil‘ (1961).
Continua llegint
Fa molt temps, uns 40 anys, jo compaginava els últims cursos dels estudis de periodisme amb col·laboracions en, bàsicament, dos mitjans de comunicació: ‘El Periódico de Catalunya‘, que va acabar sent la meva empresa durant gairebé 36 anys, i ‘Fotogramas‘, revista cap a la qual guardo un record molt grat.
En aquesta última, gràcies al llavors cap de redacció, Jorge de Cominges, vaig poder fer reportatges sobre el món del cinema, especialment de rodatges de pel·lícules amb directors i actors que em semblaven dignes d’admiració. Però hi va haver una entrevista en particular de la qual guardo un record especial perquè, d’entrada, el personatge no m’interessava gens: Ana Obregón.
Continua llegint
Aquest divendres, dia 22, s’estrena ‘Veneciafrenia’, la nova pel·lícula d’Álex de la Iglesia. Durant tota la setmana s’han anat publicant diferents entrevistes amb el director, així que no hi entraré. Podeu llegir les publicades en aquests enllaços d’El Correo, El País, ElDiario.es, la cadena SER i RTVE, per posar alguns exemples de la marató promocional a què s’ha sotmès el cineasta bilbaí.
Tampoc no desitjo fer cas de les crítiques del film que han començat a aparèixer (aquí, la d’Oskar Belategui, i aquí, la de Javier Ocaña) i que es publicaran a partir d’avui. La crítica és un gènere d’opinió, encara que pot ser laudatòria, com la de e Noel Ceballos a ‘GQ’. Que l’espectador vagi al cinema ja és un bon símptoma, i si s’ho passa bé a la sala (aquí s’ho passarà de por), doncs millor. Seguim.
Continua llegint
Aquests dies s’ha estat parlant molt de Bruce Willis, un actor que sempre m’ha caigut bé i el mig somriure del qual, un punt irònic, animava qualsevol de les pel·lícules en què intervenia, fins i tot les més dolentes. Llàstima que la seva vida i la seva carrera s’hagin vist truncades per la malaltia (afàsia) que pateix.
Buscant a la seva filmografia, he recordat una discreta comèdia romàntica, amb crítiques negatives, en la qual compartia protagonisme amb la meravellosa Michelle Pfeiffer. Es titula ‘Historia de lo nuestro‘ (1999), la va dirigir un Rob Reiner amb menys talent que en les seves anteriors pel·lícules: ‘Compte amb mi’, ‘La princesa promesa’, ‘Quan Harry va trobar la Sally’ i ‘Misery’, per exemple. Però bé, va incloure un parell d’escenes a Venècia, que és de les que tractarem aquí.
Continua llegint
Fa un parell de mesos, vaig escriure en una entrada d’aquest bloc que hi havia tres coneguts films, part de les trames dels quals es desenvolupen al Camp San Barnaba, un dels llocs més animats de Venècia i per on solen passar els turistes camí del pont de l’Accademia o de l’estació de tren: ‘Bogeries d’estiu‘ (1955), de David Lean; ‘Indiana Jones i l’última croada‘ (1989), de Steven Spielberg, i ‘The Italian Job‘ (2003), de F. Gary Grey.
D’aquesta darrera i entretinguda pel·lícules ja us he explicat diverses coses. Així que avui parlaré de la segona, la tercera entrega d’Indiana Jones que, per a mi té a més un interès especial: vaig estar al rodatge d’algunes de les escenes que es van filmar a les províncies d’Almeria i Granada. Va ser una grata aventura que ja us explicaré. Vegem ara la visita de Indiana Jones a Venècia.
Continua llegint
L’altre dia us parlava de ‘Venetian bird‘ (1952), film britànic que en castellà es va anomenar ‘Intriga a Venècia’. Només 15 anys després de la seva estrena, es va rodar una nova pel·lícula d’espionatge ambientada a la ciutat dels canals, tan enrevessada com l’anterior i amb el mateix títol en la seva versió espanyola, però lleugerament diferent en el seu original anglès: ‘The Venetian Affair‘ (1967)
I com a tal ‘sumpte venecià’ era una producció nord-americana, o sigui, que hi havia pasta pel mig, probablement van intentar emular l’èxit dels 007 de Sean Connery rodant en color, a exteriors de Venècia i amb un ampli repartiment internacional, encapçalat per Robert Vaughn, molt popular llavors gràcies al seu paper d’espia a la sèrie ‘L’agent de CIPOL‘.
Continua llegint
Hi ha pel·lícules sobre Venècia que costa de trobar-les, sobretot si el títol és el mateix d’una altra cinta o si ostenta diferents versions segons el país on s’ha estrenat. Una d’elles és de la que us escric avui, aquest ‘Venetian bird‘ (ocell venecià) que es va titular ‘Intriga a Venècia‘ en la traducció al castellà.
El film en qüestió és del 1952 i coincideix amb un altre títol idèntic posterior de l’any 1967, del qual ja us escriuré més endavant, perquè té coses molt xules. Del que us parlo avui és un film en blanc i negre de 95 minuts, del realitzador anglès s Ralph Thomas, que des del 1954 va dirigir una reeixida sèrie de comèdies iniciada amb ‘Un médico en la familia‘ i que donaria una gran popularitat al seu protagonista, un jove Dirk Bogarde, anys abans de la seva ‘Mort a Venècia‘.
Continua llegint
La protesta que aquests dies està protagonitzant el sector del transport per carretera m’ha portat a pensar en la mítica sèrie de ‘Los camioneros‘ (1973) i en el seu protagonista, Sancho Gracia (1936-2012). El proper mes d’agost es compliran deu anys sense el llegendari protagonista de ‘Curro Jiménez‘ (1976).
L’actor, que per rodar les seves aventures va comptar amb l’ajuda de directors com Mario Camus, Joaquín Romero Marchent i Pilar Miró, entre d’altres, també va ser reivindicat per joves realitzadors, com Álex de la Iglesia, que en dirigir-lo a ‘800 balas’ ( 2002) va facilitar que obtingués una candidatura al Goya per la seva feina.
Continua llegint
Com us deia l’altre dia, per poder escriure el capítol sobre ‘The Italian Job’ al meu llibre ‘Venecia de cine’ vaig haver d’armar-me de paciència i veure, una vegada i una altra, la seqüència del robatori de l’or i la posterior fugida de la llanxa que condueix Jason Statham, acompanyat de Seth Green.
Recordareu que aquesta era la barca on també hi havia Mos Def i que s’acostava a un moll per recollir Mark Wahlberg i Donald Sutherland. Els cinc homes es dirigien per un canal relativament estret fins arribar a l’alçada de garatge aquàtic, on atraquen la motora.
Continua llegint
A l’última entrada, la dedicada a Campo San Barnaba, us explicava que hi havia tres pel·lícules parcialment rodades en aquesta plaça i el seu canal annex: ‘Bogeries d’estiu‘ (1955), ‘Indiana Jones i l’última croada‘ (1989) i ‘The Italian Job‘ (2003). Avui us parlaré d’aquesta última.
Es tracta d´una nova versió d´una entretinguda pel·lícula de robatoris anglesa titulada ‘Un treball a Itàlia‘ (1969), dirigida fa 20 anys per F. Gary Gray amb un grapat d’actors que eren unes estrelles incipients i ara ja consolidades: Mark Wahlberg , Edward Norton, Charlize Theron, Seth Green, Jason Statham i Mos Def, entre d’altres, amb el gran Donald Sutherland com a cap de la banda. I tots van estar a Venècia, és clar.
Continua llegint
El recent Ós d’Or al Festival de Berlín a la pel·lícula ‘Alcarràs’, de Carla Simón, ha suposat una glopada d’optimisme al panorama cinematogràfic espanyol, sumit gairebé sempre en un tobogan d’emocions no sempre positives. El que sí que ha aconseguit aquest guardó, que només havia guanyat un altre espanyol, Mario Camus, amb ‘La colmena’, el 1983, és posar el focus en una generació de nous valors amb una mirada diferent i femenina.
Després d’uns anys en què el sector audiovisual oferia grates notícies de la mà de noms masculins, com els d’Alejandro Amenábar, Juan Antonio Bayona, Jonàs Trueba, Rodrigo Sorogoyen o Dani de la Orden, per citar-ne només alguns dels menors de 50 anys, comencen a sonar amb força els de dones cineastes, no només directores, sinó productores i caps d’equips tècnics i artístics.
Continua llegint
Lorenzo Mejino és un divulgador serièfil que col·labora en diferents mitjans escrivint d’una cosa tan atractiva com són les sèries que s’estrenen a les diferents pantalles (teles tradicionals i plataformes digitals). A més del bloc ‘Series para Gourmets‘ al ‘Diario Vasco‘, ofereix els seus coneixements a l’estupenda web ‘Serielistas‘, a ‘El Ágora diario’ i en el podcast ‘Travelling Series‘ dins de la sempre interessant web de ‘Serielizados‘.
Però és que Mejino amaga un ric passat: enginyer de Camins i atleta llançador de martell, domina vuit idiomes i xampurreja alguns més, i ha visitat gairebé tots els països del món. Jo diria que, en part, per culpa de la seva veu: durant molts anys va ser locutor olímpic i se’l va sentir sovint als altaveus de l’Estadi Olímpic de Montjuïc, on va ser director de locutors dels Jocs del 1992.
No és estrany que de la ment d’aquell viatger empedreït sorgís el molt original i entretingut llibre ‘La Vuelta al Mundo en 80 series‘, coescrit amb la jove periodista Paula Hergar, una col·lega que ja fa temps que treballa a la web de referència a el sector televisiu, ‘Vertele‘, de Eldiario.es.
Continua llegint
Es compleixen ara dos anys, quan el 25 de febrer del 2020 es va detectar a Barcelona un dels primers casos de covid-19, una noia italiana resident a la ciutat comtal, que havia viatjat uns dies abans a Milà i Bèrgam. Un mes abans, jo havia estat a Venècia per preparar la que seria la meva guia de la ciutat dels canals per a Ecos Travel Books, publicada aquest estiu i actualitzada el 2021.
Resulta que avui m’ho han recordat en una xarxa social (l’automatisme típic de Facebook) mitjançant un parell de fotografies d’aquell moment, corresponents al Campo San Barnaba i al seu canal annex, el Rio San Barnaba, un dels llocs més coneguts com a escenaris de diverses pel·lícules. Us cito aquí les tres més famoses.
Continua llegint
A l’entrada anterior us deia que escriuria sobre Roger Moore (1927-2017) i la seva relació amb Venècia. Fixeu-vos que aquest actor va debutar com a 007 a ‘Viu i deixa morir‘, on hi havia una escena carnavalera, però no a la ciutat dels canals.
El seu personatge de James Bond encara trigaria una mica a visitar-la, encara que potser la seva forma de travessar la Piazza San Marco és la més divertida que s’hagi vist mai al cinema. El que potser tampoc sabeu és que teòricament va visitar Venècia abans, ficat a la pell d’un altre heroi de ficció. Seguiu llegint, que us ho explico.
Continua llegint
Ja que estem ficats en els dies de Carnaval, si mirem cap al cinema veurem que l’oferta de films més o menys ambientats en aquestes festes és àmplia: de ‘La kermesse heroica‘ (1935), de Jacques Feyder, al famós ‘Orfeo negro‘ (1959), de Marcel Camus. Partint de l’obra del gran Vinicius de Moraes, amb música d’Antonio Carlos Jobim i Luiz Bonfá, aquesta última es va emportar l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera.
I també fan servir el tema en el seu argument des de la còmica ‘Carnaval al tròpic‘ (1942), de Cantinflas, fins a la intriga de ‘Domingo de Carnaval‘ (1945), d’Edgar Neville. I d’ ‘Easy Rider‘ (1969), de Dennis Hopper, al ‘Martes de carnaval‘ (1991), de Fernando Bauluz i Pedro Carvajal, entre molts altres films.
Continua llegint
Al llarg del 1962, ara fa 60 anys, el director britànic Terence Young (1915-1994) va filmar en diferents escenaris de tot el món ‘Des de Rússia amb amor‘ (1963), el segon lliurament de les peripècies de l’espia més famós de tots els temps: James Bond.
Amb guió de Richard Maibaum, a partir de la cinquena novel·la d’Ian Fleming sobre el personatge, Sean Connery tornava a ficar-se a la pell d’en 007, Daniela Bianchi encarnava la noia de la pel·lícula i Robert Shaw i Lotte Lenya eren els dolentíssims de torn.
La major part dels paisatges reals es van rodar a Turquia, però l’inici es situava en un campionat d’escacs dins d’un palazzo venecià i el final discorria sota el famós Pont dels Sospirs, amb la parella protagonista fent-se un petó, amb el tema ‘From Russia with love’ de Matt Monro sonant de fons. Era Venècia? Us ho explico.
Continua llegint
Com ja us he explicat en entrades anteriors, en començar a escriure ‘Venecia de cine‘ ‘ vaig decidir obrir-lo amb ‘El ladrón de Venecia‘ (1950), el primer film que va saber aprofitar millor els escenaris naturals de la ciutat dels canals i, en especial, l’interior de Palau Ducal. I amb la María Montez com a protagonista!
Però, evidentment, hi va haver altres pel·lícules anteriors amb poques (cap o molt breus) escenes venecianes que vaig rebutjar. Una d’elles va ser ‘Barret de copa‘ (1935), malgrat que els meus editors m’havien suggerit incloure al llibre aquest clàssic de la comèdia musical. Una llàstima. Us n’explico la raó.
Continua llegint
© 2023 Txerrad@s
Tema de Anders Noren — Amunt ↑
