El mes de maig de 1988, ara fa 35 anys, Steven Spielberg va rodar a Almeria la pel·lícula ‘Indiana Jones i l’última croada’, la tercera de les aventures protagonitzades per Harrison Ford en la qual Sean Connery encarnava el pare del famós arqueòleg (i això que només es portaven 12 anys de diferència).
Aprofitant l’estrena d”Indiana Jones i el dial del destí’, cinquena i última entrega del famós personatge, us deixo aquí un relat en el qual he convertit en ficció el dia que el vaig conèixer. I es que jo vaig anar a Almeria a escriure sobre el rodatge del film i vaig tenir al meu costat en Harrison, amb la seva dona de llavors, Melissa Mathison, la guionista d’e’‘E.T. l’extraterrestre”, i el seu fill Malcolm, que era un nadó de mesos. I a Sean Connery, els bíceps del qual eren més potents que les meves cames.
D’aquella trobada casual al Parador de Mojácar he volgut construir una ficció amb elements semi-autobiogràfics. Confesso que la meva professora d’escriptura creativa va despatxar el meu text amb una frase demolidora: “Això és una anècdota, no un relat”. En fi. Us deixo el que vaig escriure sobre aquell dia, a veure què us sembla a vosaltres.
A la recerca d’Indiana Jones
Acabava d’arribar a la Redacció, quan el meu cap em va comentar que Steven Spielberg estava a Almeria rodant algunes de les escenes de la tercera entrega de les aventures d’Indiana Jones, que encara no tenia títol definitiu.
– Ara mateix te’n vas cap a Almeria. M’acaben de dir que Spielberg ja està filmant al desert de Tavernes i sembla que ni La Vanguardia ni El País no ho saben encara.
– Però si estic embolicat amb això del reportatge de…
– Això pot esperar. La secretària de direcció ja us ha tret els bitllets d’avió per a tu i per al Pepe –em va tallar sense donar-me temps a explicacions.
El Pepe era un dels nostres millors fotògrafs i confiava cegament en la seva feina. Li vaig dir que ens trobaríem a l’aeroport i me’n vaig anar a casa meva a fer una maleta per als dos dies que estaríem fora.
En arribar a l’aeròdrom d’Almeria, en Pepe i jo vam recollir el cotxe de lloguer que també ens havia reservat la secretària i vam enfilar la carretera cap a Mojácar, al Parador del qual s’allotjava l’equip de la pel·lícula. Abans, vam entrar a un petit hostal de la població.
– Bon dia –em vaig dirigir a l’empleada que estava darrere del taulell, una noia moreneta amb ulleres de carey, que tenia un exemplar del Diario de Almería a les mans.
– No tindries pas un parell d’habitacions lliures?
– Ara mateix només me’n queda una doble, però és possible que me’n quedi una altra de lliure al migdia. En tot cas, deixeu les maletes i més tard us confirmo si està disponible.
Vam deixar els trastos a l’habitació, una cambra petita, però neta i endreçada, amb un vàter, un lavabo i una dutxa minúscula. Vam tornar a la recepció i vaig preguntar a la noia.
– Saps si hi ha molta gent treballant a la pel·lícula? Som periodistes i volíem fer un reportatge en què surtin els veïns de Mojacar i com viuen el rodatge –vaig deixar anar.
– Periodistes! Quina feina més interessant la seva! Doncs aquí mig poble treballa per als del cinema i l’altre meitat, també. Ahir van estar a la platja de Mònsol i avui estan rodant unes escenes a l’antic aeròdrom de Turre, a uns deu quilòmetres d’aquí.
– Com podem arribar-hi? –vaig preguntar.
– Heu de seguir la carretera de Turre i, un cop passat el poble en direcció a la Nacional 340, després d’una recta força llarga i una corba, agafeu un trencant a l’esquerra que indica Cortijo Grande. Un parell de quilòmetres més endavant s’obre una pista més estreta i mal asfaltada, que s’acaba en pujada. Al final del camí veureu les edificacions on han muntat el campament.
En Pepe i jo ens vam perdre un parell de vegades i quan vam arribar a l’antic aeròdrom gairebé era l’hora de dinar. Un camí pujava cap a la torre de control, els hangars i la pista d’aterratge. I allí dalt, al costat d’una barrera de posar i treure que ens barrava el pas, hi havia un vigilant.
– Bon dia, som del diari ‘Notícies del Món’ –em vaig presentar– Estem preparant un reportatge sobre Indiana Jones. Ens han dit que l’equip de la pel·lícula és aquí…
– Ho sento senyors, però no els puc confirmar ni desmentir res. Porto aquí tot el matí i no he vist a ningú. Això sí, tinc ordres de no deixar passar cap persona. I menys a la premsa.
– Home, i no en pot fer una petita excepció? És que venim des de Barcelona.
– Ja m’han sentit vostès. No els puc deixar passar –va insistir l’home.
– Doncs miri que ha de ser avorrit estar-se vostè aquí, sol, mentre aquesta gent s’ho passa d’allò més bé rodant la pel·lícula –vaig comentar-li.
–Una mica, però és el que hi ha –va respondre el vigilant – És força avorrit, però paguen bé.
– I a vostè no li permeten estar amb els famosos, mentre el seu cap es queda amb ells, oi? –vaig insinuar-li, alhora que vaig convidar-lo a una cigarreta del paquet de Ducados que acabava d’obrir. – No. Però el cap és el cap. I segueixo sense poder-los deixar passar… –va dir l’home, que va acceptar la cigarreta de bona gana i va donar una primera calada.
– Ja. No podem passar amb el cotxe, però, i a peu? No podríem seguir per aquest caminet?
– Mirin. Jo aniré a veure al meu cap i li preguntaré si poden pujar i parlar amb els de l’equip. Durant una estoneta, mentre pujo i baixo, aquí no hi haurà ningú vigilant, així que no es moguin –va dir, alhora que ens picava l’ullet.
– Tingui. No tingui pressa a tornar –i li vaig allargar el paquet de tabac.
– Gràcies, home. I sort! –va dir el vigilant mentre s’allunyava.
– Vaja, Pepe. Ràpid –vaig dir, mentre començava a caminar cap a l’altre extrem de l’aeròdrom.
Vam seguir un corriol que envoltava la pista d’aterratge i ens vam amagar darrere un monticle discret. Mirant entre les mates, vam veure de lluny un grup de persones situades darrere d’una càmera instal·lada sobre una grua.
Un automòbil antic, però perfectament conservat, es va col·locar davant de la càmera i en direcció cap a on ens ocultàvem. Dues persones van pujar al vehicle que va arrencar lentament.
En Pepe no va perdre el temps. Va treure un parell de càmeres de la bossa de fotografia. Una, carregada amb un teleobjectiu normal i una altra, amb un enorme, llarg i feixuc objectiu que va col·locar sobre un trípode.
– Són ells. Són ells –va musitar en Pepe, alhora que estrenyia el disparador de la càmera.
– Ja els tenim. Almenys, podrem il·lustrar la notícia –vaig respondre.
El cotxe es movia cap a la nostra posició quan un so ronc com de motor avariat ens va arribar des de dalt i a les nostres esquenes. Un vell aeroplà que portava pintada l’esvàstica a les ales i a la cua s’inclinava per sobre nostre i cap a la pista d’aterratge.
– No fotis –vaig exclamar– Ajupa’t. Que no ens vegin.
L’avioneta es va inclinar cap on avançava el cotxe i va fer diverses piruetes perseguint-lo. Una sèrie de petites explosions es van succeir a banda i banda del vehicle, que es dirigia cap al petit terraplè del final de la pista, no gaire lluny d’on ens amagavem. Sonaven tan reals com trets de metralladora.
De sobte, el so d’aquells petards va créixer en intensitat i diverses càrregues van esclatar prop de nosaltres. En Pepe i jo vam sortir corrents des del nostre amagatall cap al mig de la pista, mentre el cotxe arribava fins al final i, sostingut per una mena de topall, va quedar inclinat cap a la rasa.
En aquell moment, vam sentir un crit llunyà de sorpresa, seguit d’un “cut” i un “fuck” que va dir un home amb gorra, situat al costat de la càmera. Instants després, un cotxe de producció, dentre els aparcats al costat de la torre de control, va arrencar i va enfilar el morro cap a nosaltres.
En aquell moment, Harrison Ford va sortir del cotxe mig inclinat a la rasa, ens va veure allà aturats i va deixar anar.
– Who are you? What a fuck are you doing here?
Doncs així és com vaig conèixer Indiana Jones.
Deixa un comentari