El blog del periodista Txerra Cirbian

Categoria: Sin categoría

Una detectiu amb talons

El póster de la sèrie.

Prime Video acaba d’estrenar una de les sèries més importants de l’any: ‘Un asunto privado‘, és una sèrie d’acció i aventures adscrita al gènere policíac i ambientada a la Galícia dels anys 40 del segle passat.

Amb aroma als detectius clàssics passat pel tamís del còmic, és tan trepidant i esbojarrada com poc creïble en alguns moments. Amb Aura Garrido al capdavant de l’elenc, compta amb un planter d’actors espectaculars: Jean Reno, Gorka Otxoa, Pablo Molinero, Ángela Molina, Àlex García, Tito Valverde i Irene Montalà, entre d’altres. Aquest text el vaig publicar inicialment a Nosolocine.net

Continua llegint

Miquel Molina

Retrato de Miquel Molina por Xavier Cervera.

El periodista i escriptor Miquel Molina és autor de dues novel·les i de diversos assajos, entre ells un sobre l’Everest i un altre sobre l’anomenat Negro de Banyoles. Director adjunt del diari ‘La Vanguardia‘, on publica un article dominical sobre cultura i ciutats, és un home discret i poc donat a les tertúlies radiofòniques o televisives.

Amb 59 anys i dos fills, és un periodista de raça que ha passat per diferents diaris i seccions, fins i tot la seva responsabilitat actual, que compagina amb la literatura. Premi al periodisme no sexista, també és autor dels llibres de viatges ‘Cinc hores a Venècia’ i el recent ‘Set dies a la Riviera’, que sortirà a la venda els propers dies.

Continua llegint

Bogeries d’estiu (tercera part)

Jane, a la terrassa, amb el Gran Canal a l’esquena.

Com que no vull allargar en excés l’article dedicat a ‘Bogeries d’estiu‘ (ja us he donat la tabarra amb una primera i una segona part sobre ella) enfilaré aquest tram final amb els dos escenaris més importants de la pel·lícula i que dividiré a les dues properes entrades: la terrassa de la Pensione Fiorini i el de la botiga de l’antiquari on Katharine Hepburn descobreix la bonica copa vermella de vidre de Murano que rebria el nom de ‘summertime‘, com el film en anglés.

Continua llegint

La presó de Busa

Perfil del Capolatell des de la ruta.

Com sabeu, tendeixo a allargar-me en excés. Per això, l’altre dia, a l’entrada sobre la Vall de Lord, us vaig deixar sense explicar la part final, amb els detalls de la peripècia que hi havia engegat: l’intent de veure la presó natural de la serra de Busa.

Aquesta presó és en un extrem del Capolatell, l’espècie d’altiplà envoltat de cingleres a què ens volíem dirigir. Una profunda esquerda separa una part d’aquesta muntanya de la resta de la plana, cosa que aïllava totalment el lloc, al qual només es podia accedir usant un pont llevadís.

Continua llegint

La Vall de Lord

Plaza de l’Esglèsia.

Aquests dies hem estat a Sant Llorenç de Morunys. Un amic ens havia parlat d’aquest poblet, situat als peus del pantà de la Llosa del Cavall i centre de la Vall de Lord (toponímia que ve del llatí) i vam decidir anar-hi tres dies per visitar la zona i fer un parell d´excursions.

Fuentes del Cardener.

Una va ser fins a les fonts del riu Cardener, i una altra, al Santuari de Lord. Però la més interessant, sens dubte, va anar a la presó natural de la serra de Busa. Us explicaré algunes coses de la ruta, que és molt xula, i del lloc, que és molt interessant, però també us aviso: no aconseguim arribar-hi. Així com sona.

Continua llegint

Quan Endeavour era l’inspector Morse

El jove Endeavour versus Lewis y Morse.

En alguna ocasió ja he citat les virtuts de l’excel·lent sèrie ‘Endeavour’, probablement la ficció d’intriga més vista a la Gran Bretanya, i que al nostre país es pot veure a les plataformes de ‘streaming’ de l’espanyola Filmin i a Prime Video, propietat d’Amazon. Curiosament, pensava que ho havia fet a Nosolocine. Però no és així. En canvi, hi ha una estupenda entrada de Beatriz Álvarez Martínez, que es complementa amb aquesta meva d’ara. i que he publicat prèviament a la web que dirigeix el meu amic José López Pérez.

Segons els fans de la sèrie, aquests dies estava previst que es comencessin a rodar les primeres escenes de la novena entrega, en localitzacions exteriors d’Oxford, la ciutat on es desenvolupen les peripècies de l’inspector que interpreta l’actor Shaun Evans (també director d’alguns episodis de les dues darreres temporades) i el seu cap, l’inspector en cap Fred Thursday (Roger Allam).

Continua llegint

‘La Colmena’, l’altre ós de Berlín

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es la_colmena_02_p-1024x664.jpg
Camilo José Cela, amb Paco Rabal i altres actors.

Aquests dies s’ha estrenat ‘Alcarràs‘, el film de Carla Simón premiat al Festival de Berlín i aplaudida pel públic i la crítica. Però avui no us parlo d’aquesta pel·lícula, ja que fa unes quantes setmanes vaig escriure sobre la seva autora i la puixança d’un grapat de noves directores al Catalunya Plural. Només us suggereixo que aneu a veure-la, si encara no ho heu fet. És molt recomanable.

Però avui vull aprofitar l’ocasió per citar una altra gran pel·lícula espanyola que va ser guardonada en aquest mateix certamen fa gairebé 40 anys. Va ser a la 33a edició de la Berlinale, el 1983. Em refereixo a ‘La colmena‘, de Mario Camus, adaptació de la magnífica novel·la de Camilo José Cela que va fer no el seu director sinó el productor de la pel·lícula, el famós productor José Luis Dibildos. Una feina rodona, gràcies a la direcció encertada de Camus, a una fotografia en clarobscurs de Hans Burman i l’apropiada música d’Antón García Abril.

Continua llegint

Un mag al tren

A la izquierda, el gandul maleducado. A la derecha, el joven mago.

Aquests dies estic anant en tren a una població situada uns 70 quilòmetres de Barcelona. M’agrada fer-ho així, en lloc d’anar en cotxe, per diverses raons: és més econòmic, ecològic i gairebé igual de ràpid i, a més a més, puc anar llegint.
Hui ha estat un viatge peculiar. De entrada, un gandul com un armari de gran, amb camiseta i pantalons curts, s’ha situat una fila per davant i ha ficat les seves enormes sabatilles esportives en el seient situat enfront. Aquí teniu la foto com a prova.
Una senyora ha retret la seva conducta en veu alta, però l’element ha fet cas omís i, com qui plora, ha seguit jugant amb el seu mòbil, sense aixecar la vista. Només els ha baixat ocasionalment quan els agents de seguretat de Renfe li han obligat. Però quan marxaven, hi tornava.
La dona ha cercat comprensió als viatgers propers, com jo mateix, que estavem d’acord amb les seves paraules, però sense anar més enllà. L’individu em passava un parell de caps, ja ho comprendran.
Però aquest aspecte lleig dels peus del tipus en el seient es va canviar per màgia per obra i gràcia d’un il·lusionista.
El jove es va ficar amb la seva xiqueta en un seient situat a la fila oposada i darrere del meu. Va treure una baraja de cartes, va fer un joc a la seva parella i, de sobte, la baralla va començar a cobrar vida i circular per la zona, sorprenent als accidentals espectadors que hi erem al costat.
Quatre joves situats a la meva esquerra també van participar de l’espectacle improvisat. I una de les noies (eren tres i un noi) va comentar que era actriu. Va resultar que la parella del mag i aquest també ho eren i havien estudiat a la mateixa escola d’interpretació. Casualitats màgiques.
Jo, que sóc curós per la naturalesa, vaig preguntar: “Vols dedicar-te a la màgia?“. I el jove: “Ja m’hi dedico. Actuo aquests dies al Teatreneu de Gràcia“. “I com et dius?“, vaig preguntar de nou. “Sergi Armentano“, va dir. “És un cognom d’origen italià”, va aclarir.
Us asseguro que, pel que vaig veure al tren, per la seva amabilitat i desimboltura, val la pena anar a veure-li (aquí, el seu videobook). Actuarà a la sala de Gràcia els diumenges del mes de juny.

© 2024 Txerrad@s

Tema de Anders NorenAmunt ↑