Prime Video acaba d’estrenar una de les sèries més importants de l’any: ‘Un asunto privado‘, és una sèrie d’acció i aventures adscrita al gènere policíac i ambientada a la Galícia dels anys 40 del segle passat.
Amb aroma als detectius clàssics passat pel tamís del còmic, és tan trepidant i esbojarrada com poc creïble en alguns moments. Amb Aura Garrido al capdavant de l’elenc, compta amb un planter d’actors espectaculars: Jean Reno, Gorka Otxoa, Pablo Molinero, Ángela Molina, Àlex García, Tito Valverde i Irene Montalà, entre d’altres. Aquest text el vaig publicar inicialment a Nosolocine.net
El periodista i escriptor Miquel Molina és autor de dues novel·les i de diversos assajos, entre ells un sobre l’Everest i un altre sobre l’anomenat Negro de Banyoles. Director adjunt del diari ‘La Vanguardia‘, on publica un article dominical sobre cultura i ciutats, és un home discret i poc donat a les tertúlies radiofòniques o televisives.
Amb 59 anys i dos fills, és un periodista de raça que ha passat per diferents diaris i seccions, fins i tot la seva responsabilitat actual, que compagina amb la literatura. Premi al periodisme no sexista, també és autor dels llibres de viatges ‘Cinc hores a Venècia’ i el recent ‘Set dies a la Riviera’, que sortirà a la venda els propers dies.
Jane, a la terrassa, amb el Gran Canal a l’esquena.
Com que no vull allargar en excés l’article dedicat a ‘Bogeries d’estiu‘ (ja us he donat la tabarra amb una primera i una segona part sobre ella) enfilaré aquest tram final amb els dos escenaris més importants de la pel·lícula i que dividiré a les dues properes entrades: la terrassa de la Pensione Fiorini i el de la botiga de l’antiquari on Katharine Hepburn descobreix la bonica copa vermella de vidre de Murano que rebria el nom de ‘summertime‘, com el film en anglés.
Com sabeu, tendeixo a allargar-me en excés. Per això, l’altre dia, a l’entrada sobre la Vall de Lord, us vaig deixar sense explicar la part final, amb els detalls de la peripècia que hi havia engegat: l’intent de veure la presó natural de la serra de Busa.
Aquesta presó és en un extrem del Capolatell, l’espècie d’altiplà envoltat de cingleres a què ens volíem dirigir. Una profunda esquerda separa una part d’aquesta muntanya de la resta de la plana, cosa que aïllava totalment el lloc, al qual només es podia accedir usant un pont llevadís.
Aquests dies hem estat a Sant Llorenç de Morunys. Un amic ens havia parlat d’aquest poblet, situat als peus del pantà de la Llosa del Cavall i centre de la Vall de Lord (toponímia que ve del llatí) i vam decidir anar-hi tres dies per visitar la zona i fer un parell d´excursions.
Fuentes del Cardener.
Una va ser fins a les fonts del riu Cardener, i una altra, al Santuari de Lord. Però la més interessant, sens dubte, va anar a la presó natural de la serra de Busa. Us explicaré algunes coses de la ruta, que és molt xula, i del lloc, que és molt interessant, però també us aviso: no aconseguim arribar-hi. Així com sona.
Segons els fans de la sèrie, aquests dies estava previst que es comencessin a rodar les primeres escenes de la novena entrega, en localitzacions exteriors d’Oxford, la ciutat on es desenvolupen les peripècies de l’inspector que interpreta l’actor Shaun Evans (també director d’alguns episodis de les dues darreres temporades) i el seu cap, l’inspector en cap Fred Thursday (Roger Allam).
Cels Piñol, al costat d’un dels plafons de l’exposició de jocs de rol.
Fa dies que us volia parlar de Cels Piñol, prolífic dibuixant, escriptor, editor, guionista, dissenyador i responsable d’una de les grans exposicions, la dedicada als jocs de rol, del recent Saló del Còmic Barcelona.
Poca gent entre els aficionats i els professionals del món de la historieta ignora qui és aquest tot terreny que, des de fa més de 30 anys, ha fet créixer la sèrie ‘Fanhunter‘, un dels universos del còmic més simpàtics i divertits que hom recorda des de que el seu admirat Stan Leen creés el de Marvel.
Aquests dies s’ha estrenat ‘Alcarràs‘, el film de Carla Simón premiat al Festival de Berlín i aplaudida pel públic i la crítica. Però avui no us parlo d’aquesta pel·lícula, ja que fa unes quantes setmanes vaig escriure sobre la seva autora i la puixança d’un grapat de noves directores al Catalunya Plural. Només us suggereixo que aneu a veure-la, si encara no ho heu fet. És molt recomanable.
Però avui vull aprofitar l’ocasió per citar una altra gran pel·lícula espanyola que va ser guardonada en aquest mateix certamen fa gairebé 40 anys. Va ser a la 33a edició de la Berlinale, el 1983. Em refereixo a ‘La colmena‘, de Mario Camus, adaptació de la magnífica novel·la de Camilo José Cela que va fer no el seu director sinó el productor de la pel·lícula, el famós productor José Luis Dibildos. Una feina rodona, gràcies a la direcció encertada de Camus, a una fotografia en clarobscurs de Hans Burman i l’apropiada música d’Antón García Abril.
Aquesta entrada intenta resumir una baralla que estem tenint amb Vodafone, a la qual he deixat per una altra companyia de telefonia i que segurament acabarà als tribunals. Començo pel que vaig escriure el dia 10 de febrer a les xarxes socials Twitter i Facebook. No penseu que va ser un rampell, sinó una decisió meditada després de dos mesos de negociació infructuosa. Vaig donar moltes voltes al text, que hi reprodueixo ara.
Sabeu, Vodafone em vol cobrar 360 € per haver-me anat a la competència, després d’incomplir el seu contracte amb mi: em va prometre una tarifa que havia de durar dos anys, em va pujar la quota mensual de forma unilateral i ara em vol cobrar una clàusula de penalització. Obro fil.
El 12 de novembre de 2019 vaig acceptar seguir amb Vodafone per 37,99€ al mes durant 24 mesos (aquesta oferta es pot sentir perfectament a l’enregistrament del contracte amb Vodafone, efectuat aquest dia i que us deixo aquí sota). El 4 de desembre de 2020 em vaig adonar que la companyia m’havia cobrat de més els mesos d’octubre i novembre: 43,74€ i 45,48€.
Grabación del contrato con Vodafone
Vaig trucar a Atenció al Client de Vodafone. No, no era cap error. M’havien pujat la tarifa! “Ho vam anunciar a la factura del mes d’octubre”, em van dir l’empleat. “Però aquesta pujada no hauria afectar-me”, vaig protestar jo. I hi vaig afegir: “Vostès diuen en aquesta nota que respectaran els meus descomptes i promocions”. Feu un cop d’ull a la nota en qüestió.
“No senyor client. Li hem millorat el servei i podem aplicar-li la pujada”. La suposada millora parlava de fibra òptica i una major quantitat de megues i velocitat d’internet. Al que jo vaig replicar: “Com diu? Si encara tinc un ADSL a casa i no m’han instal·lat fibra òptica. I jo no necessito més megues ni 5G. Vull la tarifa contractada i seguir amb ella fins al desembre, que és el meu compromís . Si no, deixaré Vodafone “, vaig afegir, ufanós. Com podeu veure, pagava això d’aquí sota.
Ah… també us mostro com era el meu ruter, un aparell de quan Vodafone encara era Ono, com es pot apreciar a l’etiqueta. Un mòdem amb presa de cable coaxial, com el de les antenes de televisió. Res de fibra enlloc.
Dues setmanes més tard, me’n vaig anar. El 18 de desembre, el meu admirat Anton Losada, també caminava cabrejat amb la companyia telefònica: “A partir d’ara faré com Vodafone, vaig a suspendre el pagament de la factura cada vegada que a mi em sembli que no és correcta. I sense avisar. Vaig a aplicar la seva política: Que es fotin! “. Home, m’hagués agradat que em fes un comentari, però suposo que a ell li van solucionar el problema. Està en actiu i és més mediàtic que jo.
Aquest mateix dia 18-D vaig rebre un SMS de Vodafone: “Hem rebut la teva sol·licitud de portabilitat. Tens un compromís de penalització associada. Truca’ns “. Els vaig trucar i vaig explicar el tema. Van prendre nota però no em van fer cas. I al cap d’unes hores, quan ja era inevitable, un altre comercial em va trucar i va tornar a oferir la MEVA pròpia tarifa anterior si no deixava la companyia. LA MEVA PRÒPIA TARIFA! per la qual portava lluitant des de feia tres setmanes! I me la oferien quan el tècnic de la competència ja m’havia instal·lat la fibra òptica! Vaig dir que no podia, és clar. I van tornar a esmentar la penalització.
Per evitar un cobrament indesitjable i indesitjat, vaig fer una petició d’arbitri a través de la OCU, la Organización de Consumidores y Usuarios. Però la resposta de Vodafone va ser lògica, en certa manera, però falta de sentit comú: Després de l’seguiment diari realitzat sobre la seva reclamació 107391823 hem d’informar que, al novembre Vodafone emet augment de manera massiva sobre els clients mateixos informat en factura , ha de tenir present que la factura és un mitjà informatiu, ja que mes a mes s’emet i s’és enviada a client perquè pugui validar el detall del cobrat així com canvis massius, en la factura YI20-020788896 emesa el 8 octubre 2020 se li va arribar a indicar que pots donar-te de baixa en la teva tarifa contractada sense penalització amb caràcter previ a l’entrada en vigor de les condicions comunicades en els canals habituals. És a dir abans de el 15 de novembre 2020, en aquest cas no hi ha cap possibilitat de portar la seva sol·licitud a terme, ja que s’excedeix a el termini informat. Lamentem els inconvenients ocasionats”.
Podia haver-me donat de baixa i sense cap penalització, però abans de l’15 de novembre. La veritat és que jo vaig pensar que no em afectava, em vaig adonar molt més tard i, què nassos, no només em imposaven una tarifa pel morro sinó que també ho feien amb la data en què podia protestar i anar-me’n. Doncs que bé!
Com us podeu pensar, no seria tan ximple com perquè em cobressin una factura amb la qual no estava d’acord. Vaig pagar la que hi havia fins al mes de desembre i paralitzi les noves a partir de llavors.
El 26 de gener vaig rebre un SMS de Vodafone en el qual em avisava que tenia una factura pendent de 360,83 €. Els SMS es van repetir dues vegades. També vam començar a rebre trucades intimidants de el nombre de telèfon 640012036, a través d’una dona que s’identificava com a empleada de Konecta Legal. A el parer es tracta d’una empresa de gestió d’impagats de el mateix grup telefònic. Quan anunciava que anava a gravar la conversa, la senyora (i un senyor, en una altra ocasió) es negava a continuar parlant. “Ja rebrà la notificació per una altra via”, em va anunciar, enfadada.
En paral·lel a tot això, i a suggeriment d’uns companys periodistes, vaig intentar parlar amb algú de el departament de Premsa de Vodafone que em volgués escoltar. La mediació es va produir, però va resultar infructuosa, en part perquè jo ja havia iniciat la meva reclamació a través de l’OCU. Sembla que aquesta organització no els agrada. “En aquest cas no hi ha cap possibilitat de portar la seva sol·licitud a terme, ja que s’excedeix a el termini informat”, va insistir el seu departament financer, atenint-se a la data de l’15 de novembre.
Era el 8 de febrer i en aquest moment ho vaig veure molt clar. Vodafone passava de nosaltres. Havia de defensar la meva posició en un tribunal d’arbitratge i airejar el cas de forma pública. El fil de Twitter és una mostra. Vaig fer la reclamació a través de l’Agència Catalana de l’Consum i vaig pensar que seria desitjable que el Ministeri de Consum, que dirigeix el líder d’Esquerra Unida Alberto Garzón, fiqués mà a aquest tipus d’abusos. El que tinc molt clar és que no penso pagar aquesta penalització indecent.
La resposta dels tuiters va ser aclaparadora (i encara segueix cuejant, diversos dies després), amb gairebé un quart de milió d’impactes i més de 50.000 interaccions, a 14 de febrer, diumenge electoral.
Naturalment, el departament de Vodafone a xarxes voler que ens comunicáramos. Però els que tingueu confiança en el servei tuiter de la companyia no espereu varetes màgiques. són molt amables, però poc poden fer front als seus comptables. A l’cap d’unes hores, la seva resposta repetia les anteriors. “Es va millorar la velocitat de la teva fibra. Això va suposar una diferència de 7,5 € al total de la factura (…) <strong> Per descomptat que els descomptes oferts durant 24 mesos es respectaven en tot moment i es van seguir aplicant </ strong> (sic) Aquesta millora dels serveis s’ha dut a terme respectant el que indica el punt 8.2 de les condicions generals de contractació “.
Es van oblidar de citar un paragrafet d’aquest punt 8.2: “Si el client no estigués d’acord amb la modificació pretesa, podrà resoldre unilateralment el contracte sense que aquesta resolució comporti cap penalització”. I no indica que hi hagi d’haver una data límit.
La resposta seguia sí: “Quant al que ens indiques sobre l’última factura, vam comprovar que després de gestionar la baixa dels serveis s’ha carregat l’import corresponent a l’compromís vinculat als descomptes que estaves gaudint. Pel que el import és correcte “. ¿Import correcte? 360 € dels quals 318 € corresponen a una penalització. I a Vodafone encara es sorprenen que les companyies telefòniques generin tal mal rotllo i tantes queixes. Només cal veure la quantitat de comentaris que ha generat el meu cas per veure que hi ha centenars, o milers, de similars característiques.
El penúltim capítol, per ara, és una crida de l’OCU. Una advocada del seu departament legal es va interessar pel cas. Per això, he decidit confiar-hi perquè em defensin davant Vodafone. Veurem com va. Us seguiré informant.
La gent de Spotift assegura que aquestes són les cançons que més m’han agradat al llarg de l’any 2020, col·locades en una sola playlist de més de sis hora. Bé, bé … Doncs em poso a sentir-les. Esteu convidats.
A la izquierda, el gandul maleducado. A la derecha, el joven mago.
Aquests dies estic anant en tren a una població situada uns 70 quilòmetres de Barcelona. M’agrada fer-ho així, en lloc d’anar en cotxe, per diverses raons: és més econòmic, ecològic i gairebé igual de ràpid i, a més a més, puc anar llegint.
Hui ha estat un viatge peculiar. De entrada, un gandul com un armari de gran, amb camiseta i pantalons curts, s’ha situat una fila per davant i ha ficat les seves enormes sabatilles esportives en el seient situat enfront. Aquí teniu la foto com a prova.
Una senyora ha retret la seva conducta en veu alta, però l’element ha fet cas omís i, com qui plora, ha seguit jugant amb el seu mòbil, sense aixecar la vista. Només els ha baixat ocasionalment quan els agents de seguretat de Renfe li han obligat. Però quan marxaven, hi tornava.
La dona ha cercat comprensió als viatgers propers, com jo mateix, que estavem d’acord amb les seves paraules, però sense anar més enllà. L’individu em passava un parell de caps, ja ho comprendran.
Però aquest aspecte lleig dels peus del tipus en el seient es va canviar per màgia per obra i gràcia d’un il·lusionista.
El jove es va ficar amb la seva xiqueta en un seient situat a la fila oposada i darrere del meu. Va treure una baraja de cartes, va fer un joc a la seva parella i, de sobte, la baralla va començar a cobrar vida i circular per la zona, sorprenent als accidentals espectadors que hi erem al costat.
Quatre joves situats a la meva esquerra també van participar de l’espectacle improvisat. I una de les noies (eren tres i un noi) va comentar que era actriu. Va resultar que la parella del mag i aquest també ho eren i havien estudiat a la mateixa escola d’interpretació. Casualitats màgiques.
Jo, que sóc curós per la naturalesa, vaig preguntar: “Vols dedicar-te a la màgia?“. I el jove: “Ja m’hi dedico. Actuo aquests dies al Teatreneu de Gràcia“. “I com et dius?“, vaig preguntar de nou. “Sergi Armentano“, va dir. “És un cognom d’origen italià”, va aclarir.
Us asseguro que, pel que vaig veure al tren, per la seva amabilitat i desimboltura, val la pena anar a veure-li (aquí, el seu videobook). Actuarà a la sala de Gràcia els diumenges del mes de juny.
Cookies are small text files that can be used by websites to make a user\'s experience more efficient. The law states that we can store cookies on your device if they are strictly necessary for the operation of this site. For all other types of cookies we need your permission. This site uses different types of cookies. Some cookies are placed by third party services that appear on our pages.
Necessary cookies help make a website usable by enabling basic functions like page navigation and access to secure areas of the website. The website cannot function properly without these cookies.
Marketing cookies are used to track visitors across websites. The intention is to display ads that are relevant and engaging for the individual user and thereby more valuable for publishers and third party advertisers.
Preference cookies enable a website to remember information that changes the way the website behaves or looks, like your preferred language or the region that you are in.
