Aquests dies hem estat a Sant Llorenç de Morunys. Un amic ens havia parlat d’aquest poblet, situat als peus del pantà de la Llosa del Cavall i centre de la Vall de Lord (toponímia que ve del llatí) i vam decidir anar-hi tres dies per visitar la zona i fer un parell d´excursions.
Una va ser fins a les fonts del riu Cardener, i una altra, al Santuari de Lord. Però la més interessant, sens dubte, va anar a la presó natural de la serra de Busa. Us explicaré algunes coses de la ruta, que és molt xula, i del lloc, que és molt interessant, però també us aviso: no aconseguim arribar-hi. Així com sona.
En primer lloc, deixeu-me que us parli de Sant Llorenç, un petit municipi del Prepirineu català, pertanyent a la comarca del Solsonès, a la província de Lleida. Està situat al sud de la serra del Cadí, al bell mig d’un triangle imaginari ubicat entre les localitats de Berga, la Seu d’Urgell i Solsona.
El poble té un casc històric minúscul en forma de pentàgon, emmarcat pel que en el seu temps van ser muralles medievals, amb algunes torres. Un conjunt monumental al’interior del qual s’accedeix a través de sis entrades, entre les quals destaquen els arcs de mig punt del Portal del Canal, al costat de l’església; el de la Vall Fred (o del Puig) i el de la Pietat (o de l’Era Nova).
En aquest nucli històric hi ha mitja dotzena de carrers més aviat costeruts i dos placetes: la plaça Major i voltants, on es concentren tres fleques i dos bars (Cal Martino i El Celler, propietat d’un seguidor de l’Athletic Club de Bilbao); i la plaça de l´Església, presidida pel monestir de Sant Llorenç de Morunys.
En aquest darrer cal destacar el petit, auster i bonic claustre del segle XVI i l’església, una bella mostra del romànic català que acull dos tresors: el seu espectacular orgue, recentment restaurat; i la capella de la Mare de Déu dels Colls, amb un meravellós retaule del barroc tardà.
Fora de les muralles, un passeig fins al cementiri i l’ermita de la Mare de Déu dels Angels us permetrà treure el cap a una mena de balcó natural des d’on es veu una panoràmica magnífica de l’embassament i les muntanyes que l’envolten. No gaire lluny trobareu l’oficina de turisme i una formatgeria artesanal.
A uns cinc quilòmetres, hi ha el santuari de la Mare de Déu de Lord. Situat sobre la Mola de Lord, a 1.150 metres d’alçada, l’edifici domina tota la Vall de Lord. El temple, d’una nau, està coberta amb volta de canó sobre arcs torals i capelles laterals entre els contraforts. La façana és de gran senzillesa i al costat hi ha un campanar de dos cossos. Les ovelles dels monjos que hi resideixen campen a gust.
Per visitar el santuari l’ideal és fer l’excursió que proposa tant l’oficina de turisme de la Vall de Lord com la del Solsonès: una caminada d’uns set quilòmetres (podeu veure la ruta, aquí), encara que els més valents solen fer-ne una altra de més llarga gairebé de 12 quilòmetres. Els menys caminadors fan servir el cotxe.
En aquest cas, se surt des de Sant Llorenç de Morunys per la carretera LV-4241 en direcció a les pistes d´esquí de Port del Comte. Passat el quilòmetre 31, després d’un revolt, a l’esquerra, hi ha el trencall que hem de prendre. Si seguíssim la carretera fins a Coll de Jou, una altra bonica parada que val la pena fer i visitar és la del Mirador de la Creu del Codó.
Un cop agafat el trencall cap al Santuari de Lord, gairebé de seguida veurem la bonica ermita de Sant Serni del Grau. En aquesta zona hi estan fent obres per habilitar un aparcament i millorar els accessos a la zona. Una pista asfaltada d’uns tres quilòmetres que passa sota la serra de la Creu del Codó pel túnel del Roc Foradat ens permet arribar a l’aparcament del santuari. Des d’aquest punt, un empinat camí ens porta fins a dalt de la Mola de Lord a mitja horeta.
L’edifici actual del santuari data del segle XIX, encara que hi ha vestigis del segle X. Durant el segle XIX, el lloc va ser hospital i caserna de les tropes carlines, que va acabar per ser destruït per part de les tropes liberals. Un canó que va ser utilitzat pels carlins queda com a mut testimoniatge d’aquella contesa.
Perquè aquesta entrada no sigui un rotllo i s’allargui en excés, deixo per a la setmana que ve la peripècia per arribar a la presó de Busa. Així que… continuarà.
Deixa un comentari