Portada del llibre en català.

Com a lector assidu de Donna Leon i de les peripècies del seu personatge estrella, el comissari venecià Guido Brunetti, no he pogut deixar de llegir el seu darrer llibre, ‘La meva pròpia història’, editat per Edicions 62 en català. Un títol que em sembla més apropiat en anglès: ‘Wandering through life’ (Vagant per la vida).

I dic això (això de ‘vagabundejar’) perquè, en realitat, no estem davant d’un llibre de memòries ni una autobiografia a l’ús, sinó relats breus relacionats amb la seva vida de professora d’anglès al llarg de més de 40 anys, fins que es va establir a Venècia als anys 80. Una ciutat on ha viscut fins fa relativament pocs anys: va decidir instal·lar-se en un poble de la propera Suïssa.

Portada de l’edició anglesa del llibre de memòries.

No em sembla una gran obra, la veritat. I vendre’l publicitàriament com “un llibre encantador i íntim” i “una vida extraordinària en què les aventures viscudes superen tot el que va poder imaginar”, em sembla una presa de pèl fins i tot per als seus admiradors més fervents, que segurament volem saber una mica més que un relat sobre els gats que acudeixen a la porta a dinar.

Reduir els seus records sobre la seva estada a tres països amb dictadures, com l’Iran, l’Aràbia Saudita i la Xina, a pures anècdotes, ben escrites, però poca cosa més, més aviat m’ha defraudat. Donna Leon (gairebé) explica més coses sobre aquests temes en entrevistes que li han fet diversos mitjans que al seu llibre. Uf!

Tampoc no explica gaires coses sobre la seva vida a Venècia. Prop dels 82 anys (el 28 de setembre), l’autora nord-americana va estar vivint des del 1981 fins al 2016 en un apartament de la ciutat dels canals. Però què va fer fins a debutar amb la seva primera novel·la, ‘Muerte en La Fenice’, el 1992 ? I no hi va haver ni un conte o un relat previ? I fixeu-vos que amb ‘Colliràs tempestes’ (2023) ja ha entregat 32 títols de la saga Brunetti. Jo m’he quedat amb les ganes de saber-ne més.

Però bé. Continuo sent lector seu. Per això, després d’un dels meus molts viatges a Venècia, el 2005, arran d’una visita de Donna Leon a Barcelona, durant la qual la vaig entrevistar, em vaig proposar escriure un reportatge sobre els escenaris habituals del seu personatge: on viu, treballa, compra i pren el cafè.

I, en efecte, ho vaig publicar al suplement ‘Llibres’ d”El Periódico de Catalunya’. Curiosament, tres anys més tard, el 2008, una amiga de l’autora, Toni Sepeda (ja morta), va publicar Passejos per Venècia amb Guido Brunetti (Seix Barral), «una guia autoritzada» i prologada per la mateixa escriptora.

Donna Leon, amb Txerra Cirbián, a Barcelona, el 2005.

I no fa res, he descobert que hi ha una empresa que ofereix un “recorregut a peu després dels passos del comissari Brunetti”, a uns preus que m’han semblat desorbitats en un parell de webs que ofereixen una ruta de dues hores de durada: entre 77 euros (a Viator) i 143 euros (a Get Your Guide) per persona. També hi ha una guia particular que el organitza.

Així que, en un exercici de nostàlgia i per evitar-vos aquesta despesa, aquí us deixo el text (lleugerament actualitzat) d’aquell reportatge, titulat ‘La Venècia del comissari Brunetti‘ i subtitulat ‘Passeig pels escenaris clau de la sèrie policíaca de Donna Leon‘, perquè pugueu passejar per aquests escenaris literaris, que no sempre coincideixen amb els mostrats a la telesèrie alemanya homònima.

Un pis molt cèntric al barri de San Polo

“Brunetti viu a prop de Campo San Polo”, em va explicar l’escriptora Donna Leon. Si un mira un mapa de la ciutat dels canals, el barri (sestiere) de San Polo és geogràficament el melic de Venècia, encara que el de San Marco sigui el més turístic. És el barri més petit de la ciutat dels canals, on viuen molts venecians i on es poden trobar molts bars, restaurants, botigues i comerços, i el famós mercat i pont de Rialto.

La família de Guido Brunetti la integren la seva dona Paola i els seus fills Chiara i Raffi. El seu domicili està situat en un últim pis d’un edifici de quatre altures, detall que l’autora especifica així, a la primera novel·la, Mort a La Fenice (1992): “Va pujar els 94 esglaons fins al seu apartament del quart pis”.

És un dels pisos d’un ‘palazzo’ l’estructura original del qual data del segle XV i l’últim nivell del qual va ser edificat il·legalment cap als anys 50, una mica descobert per un funcionari del cadastre venecià en el títol ‘Amics a les altes esferes’ (2000) . En canvi, a la sèrie televisiva, es veu una terrassa que treu el cap al Rio della Pergola, al costat del Gran Canal, des d’un edifici situat davant de la parada Sant’Angelo del vaporetto.

Un pis com el de l’edifici podria ser el de la família Brunetti.

Es tracta d´un pis agradable de quatre habitacions, però amb un sol bany, amb vistes sobre les teulades de la ciutat. L’escriptora explica que al seu moment es va inspirar en un pis real, propietat d’uns amics: “La casa existeix. És fàcil de trobar. Es camina de Rialto cap a Campo San Polo i, després de superar la floristeria Biancat, poc després de Sant Aponal, una mica més endavant, a l’esquerra, hi ha un carrer estret que acaba en aquest edifici”.

(segueix a ‘La Venècia del comissari Brunetti part 2‘)