És una de
les actrius més respectades de la professió i, a el mateix temps,
menys coneguda pel gran públic, potser perquè no s’ha prodigat a la
tele o el cinema. Ha trepitjat molts escenaris, ha estat professora
de l’Institut de Teatre durant tres dècades, és productora i acaba
de ficar-se en la pell del jueu Shylock a ‘El mercader de Venècia’.
Ara que podria estar jubilada, Mercè Managuerra ha iniciat l’arriscada aventura d’obrir i dirigir un nou teatre, el Dau al Sec, on acull companyies joves amb ambició i rigor. És la primera actriu que ha estat capaç d’interpretar Shylock en una recent versió per a quatre actors d’ ‘El mercader de Venècia’ i, per això, va rebre el 45è Premi de Teatre Memorial Margarida Xirgu, el guardó de teatre més antic d’Espanya. Qui això escriu la va dirigir en el curtmetratge ‘Potser no sigui massa tard’, fa més de 30 anys. Llavors, com ara, va ser molt generosa: “Si ho podia fer, no tenia un ‘no’ per a gairebé res“, assegura humil en aquesta entrevista, que originalment vaig publicar al Catalunya Plural.
-Com potser alguns dels nostres lectors no la coneguin, expliqui com va arribar vostè a ser actriu.
-Sempre em va agradar molt el teatre,
des de molt joveneta. I la literatura catalana. El meu pare em llegia
poemes de Josep Carné, Joan Maragall, Joan Salvat-Papasseit.
Després, vaig estudiar Romàniques a la Central [Universitat de
Barcelona], perquè volia conèixer també la literatura castellana.
Vaig acabar la carrera el 1975, just l’any de la mort de Franco.
També freqüentava als Tarot de Quinze, un grup de joves poetes com
Vicenç Altaió i Jaume Creus. Un dia, per casualitat, em vaig trobar
a la Rosa Novell i a la Isona Passola (aquesta havia fet teatre
aficionat amb mi) i em van dir que els faltava un actriu a l’obra
‘Les troianes’, que anaven a representar a la Universitat Catalana
d’Estiu de Prada de Conflent. I així vaig començar.
-Bon inici…
-Sí, perquè per allà estaven el Joan
Lluís Bozzo, l’Anna Rosa Cisquella i gent així. Poc després, el
Fabià Puigserver ens va dir si volíem anar amb el seu grup a fer
‘Terra Baixa’, d’Àngel Guimerà, i més tard el ‘Quiriquibú’, de
Joan Brossa. Era abans del Teatre Lliure, on jo no hi vaig ser. En
canvi, vaig anar al Romea, a la tele…
-Va estudiar interpretació en algun lloc?
-Sí, vaig anar a l’Institut de Teatre
a estudiar mim i pantomima. Volia aprendre a treballar primer el cos
i, després, la veu. Vaig sol·licitar una beca Fulbright i vaig
poder anar a estudiar interpretació als EUA, durant dos anys, amb la
famosa Uta Hagen, que era molt bona mestra.
-Crec recordar que el retorn no li va ser fàcil.
-És que jo tenia 35 anys quan vaig
marxar i vaig tornar amb 37. No hi havia molts papers per a la meva
edat: encara era jove per fer de mare i ja era una mica més gran per
fer de joveneta. Se’m va complicar la cosa i se’m va tallar la
carrera. Potser feia una mica de por que hagués estat als EUA i que
potser demanés més diners o preguntés massa.
-Però vostè havia fet força televisió.
-Sí, sobretot obres de teatre per al
circuit català de TVE. I fins i tot havia produït i dirigit la
sèrie de TV3 ‘A escena: 100 anys de teatre català’. Va tenir 16
capítols i, en origen, era diferent. Prenia obres conegudes del
teatre universal i director i actors en parlaven i les assajaven.
Finalment, per coses de TV3, en vaig haver de centrar només en
autors catalans.
-Va tornar a la tele?
-No com a actriu. Vaig estar com a
directora d’actors a ‘La granja’, la telenovel·la de Joaquim Maria
Puyal que es feia abans de ‘La vida en un xip’. Vaig fer papers de
repartiment en un parell de pel·lícules ( ‘L’amor és estrany’ i
‘Una ombra al jardí’) i en el teu curt ‘Potser no sigui massa tard’.
-Llavors, va deixar d’actuar?
-Va ser quan em van proposar donar
classes a l’Institut de Teatre. Jo venia d’una didàctica, d’una
formació pedagògica estructurada. La d’Uta Hagen, la de Lee
Strasberg, amb qui havia estudiat a París. I Jordi Coca, el director
del centre, em va trucar per impartir Tècniques d’improvisació,
Tècniques d’interpretació, Tallers, Interpretació davant de la
càmera… He estat més de 30 anys fent de professora.
-És aquest contacte amb joves actors el que l’ha portat a comprar un teatre?
-Sí. Per a ells i per a companyiess
que vulguin investigar i fer un teatre social i artesanal. El meu
primer intent va ser el Teatre Akadèmia. El nostre ‘star system’ té
una forma de fer entrar als joves actors al món professional, que
era i és TV3. Quan algú comença a despuntar en les telenovel·les
de la tarda, aviat salta al Teatre Nacional o al Lliure. Són cares
que la gent coneix i posar-los en un repartiment t’assegura una
miqueta més d’èxit. Això ho hem notat també nosaltres.
-De quina manera?
-Bé… Els nois de ‘Qüestió d’honor’
–una obra de l’alemany Lutz Hübner, dirigida per Carla Torres Danès
i interpretada per, entre d’altres, Candela Antón, una de les joves
actrius de la sèrie ‘Merlí’–, que han estat al Dau al Sec, han fet
quatre vegades més taquilla que nosaltres, els adults que fèiem ‘El
mercader de Venècia’ al Versus Glòries.
-Vostè és, crec, la primera actriu que interpreta Shylock a ‘El mercader de Venècia’. Com se li va acudir?
-Va ser Konrad Zchiedrich, el director
de l’obra, que va apostar per mi. Havia treballat amb ell en, al
menys, sis muntatges durant molts anys. Em volia rescatar del
realisme psicològic que jo havia estudiat als EUA. No li agradava
Uta Hagen. Als EUA no tenen teatre clàssic i eduquen per fer papers
molt situacionals. A Europa, en canvi, la realitat és diferent, hi
ha teatre clàssic i pel·lícules d’autor. Konrad deia que allà
sempre estan amb el ‘sentimentet’ en un món petit que no representa
la realitat humana.
-Quan el va conèixer?
-Quan em vaig convertir en productora.
Hi va haver una època en què, com ningú em trucava ni contractava,
vaig començar a produir i interpretar aquelles obres que
m’agradaven, amb directors que a mi m’interessaven. El vaig conèixer
gràcies a l’actor Jaume Valls, amb qui havíem estat amb la Uta a
Nova York. Jo havia ‘El camí de la Meca’, que va tenir molt èxit, i
després ens vam posar a buscar una obra amb la idea estúpida que
pogués agradar al gran públic i, per primera vegada a la meva vida,
vaig produir una obra així, ‘Anuncis classificats’, una comèdia
simpàtica de bulevard que Konrad va dirigir. Després de diverses
col·laboracions junts, quan va sorgir la idea del ‘Mercader’, em va
insistir perquè fes el Shylock. Va estar amb nosaltres fins que es
va posar molt malalt –va morir aquest agost– i vam seguir sols, amb
l’ajuda de Mingo Ràfols.
-I com va afrontar el personatge?
-Bé, hi ha actors que tenen
l’habilitat de copiar molt bé l’extern i imiten a un policia, un
carnisser o un fuster. Jo no la tinc. M’he d’organitzar internament:
és la meva dinàmica, el meu aprenentatge. Però amb Shakespeare
tens només les paraules i m’estava resultant molt difícil compondre
el personatge fins que, un dia, Konrad, que em veia assajar, em va
dir que pensés en algú que té els peus plans, que això potser
m’ajudaria. Amb aquesta inspiració, a poc a poc, vaig començar a
moure els peus d’aquesta forma, després les cames, encorbar la
columna… I després de perdre la por, va ser cosa de llançar-me
amb el text per descobrir què sortia.
-Però l’esforç ha valgut la pena, oi? Li han donat el premi Margarida Xirgu.
-És genial, però no et canvia res la
vida. És un reconeixement. No com un Oscar, en que tothom et vol
contractar i puja la teva cotització. Però m’he alegrat també per
en Konrad, perquè va insistir tant i tant, que ha d’estar content,
allà on es trobi.
-Em parlava abans de Teatre Akadèmia.
-Sí, sí. Com jo veia que a les
classes de l’Institut del Teatre hi havia molt bons alumnes, vaig
pensar que era necessari fer visible la seva feina. Per això, quan
vaig entrar a dirigir el Teatre Akadèmia l’any 2007, un dels meus
objectius principals va ser donar a conèixer a aquests joves actors
amb talent, però invisibles i desconeguts, en obres d’autors que els
permetessin treballar el llenguatge i amb directors que fossin també
pedagogs. Aquesta va ser una de les meves primeres apostes. Vam
programar laboratoris d’interpretació amb mestres internacionals
(Anatoly Vasilev, Casa de Clerk, Zaedine Zadeck, Philipe Nguyen i
Thomas Richards), a més a més de produir una desena d’espectacles,
com ara diverses obres de Shakespeare (‘Romeu i Julieta’, ‘Com us
plagui’, ‘Falstaff’); ‘Electra’, de Sòfocles; ‘Ritter, dene voss’,
de Bernhard; ‘La gavina’, de Txékhov, i ‘La vida perdurable’, de
Comadira, entre d’altres.
-Vostè ha adquirit un teatre, el Dau al Sec. Ha de tenir una hipoteca enorme.
-Jajaja. Doncs no. L’he pogut comprar
amb els estalvis de la meva vida i els deu anys del Teatre Akadèmia.
El 2007, Elsa Peretti, una gran amant del teatre, que m’admirava
molt, va decidir comprar l’Akadèmia i em va oferir dirigir-lo. Vaig
tenir una llibertat total, fins els dos últims anys. Va ser el
moment de marxar i que cadascuna seguís el seu camí.
-Encara sort.
-Sí. Vaig tenir la sort de que, en
aquell moment, els Vol Ras van decidir vendre el seu teatre, al Poble
Sec. I com tenia moltes ganes de seguir fent teatre independent, vaig
decidir fer el pas.
-Que està produint ara?
-Bé, ara no puc produir gairebé res.
Tinc diversos projectes al cap, però s’han de dosificar. Després
del ‘Mercader’ m’he quedat sense diners per a produir. Ara vull
facilitar la sala a aquells grups que no tenen teatre per assajar i
estrenar, com hem fet amb ‘Qüestió d’honor’. El millor d’aquesta
obra és que pot arribar a nois com els que representa, amb problemes
similars.
-Em deia que té altres projectes entre mans.
-M’agradaria crear un Premi Dau al Sec
per a companyies que intenten funcionar de forma menys piramidal
(autor, director, actor). Tenir alguna subvenció ens ajudaria, és
clar. El ‘Mercader’, tal com l’hem muntat, ens ha costat 8.000 euros,
però perquè no hem cobrat cap de nosaltres. Ho farem ara, quan
haguem acabat les funcions i els bolos. Però això també els passa
als joves actors de ‘Qüestió d’honor’, que porten quatre mesos
entre assajos i representacions, i cobraran una mica ara, a l’acabar.
-Però vostè podria estar jubilada i viure tranquil·lament.
-Estic jubilada de l’Institut del
Teatre, i no cobro de cap altre lloc. Però el meu futur passa pel
Dau, on fem moltes coses, fins i tot un curs de filosofia i teatre
sobre Shakespeare i la seva visió de món, a càrrec de Jordi
Feixas. I també m’agradaria fer inclusió social al barri, veure com
puc ajudar millor. Aquest estiu vam fer un taller de cinema amb nens
que no tenien diners per pagar-se colònies d’estiu. I també
m’agradaria fer una coral de nens i gent gran.
-Vaja, que vostè no para.
-No paro, no [i somriu].
