Jane, a la terrassa, amb el Gran Canal a l’esquena.

Com que no vull allargar en excés l’article dedicat a ‘Bogeries d’estiu‘ (ja us he donat la tabarra amb una primera i una segona part sobre ella) enfilaré aquest tram final amb els dos escenaris més importants de la pel·lícula i que dividiré a les dues properes entrades: la terrassa de la Pensione Fiorini i el de la botiga de l’antiquari on Katharine Hepburn descobreix la bonica copa vermella de vidre de Murano que rebria el nom de ‘summertime‘, com el film en anglés.

Jane, mirant cap al pont de la Piscina Forner.

Del magnífic hotelet pensat i construït pel director artístic Vincent Korda em faltava explicar-vos el tercer escenari: l’àmplia terrassa on es desenvolupa bona part del diàleg entre diversos hostes i, després, entre la propietària de l’hotel i la Jane. Una terrasseta àmplia, amb vistes al Gran Canal i també cap a un parell de petits ponts i un quiosc de fusta de venda de diaris, al tendal del qual apareix el nom d’Il Gazzettino, el popular diari venecià. Un lloc amb cadires i taules, a un parell de metres per sobre del nivell de la placeta.

La terrassa creada pel director artístic Vincent Korda.

És relativament fàcil identificar el Campo San Vio com aquest escenari de la pel·lícula, al costat del Gran Canal, encaixonat entre el Rio de San Vio, el Palazzo Barbarigo (inconfusible la façana daurada, amb mosaics de vidre de Murano) i l’església de Saint George , l’única de culte anglicà de tota Venècia. Un pont uneix el carrer de la Chiesa amb la Piscina Forner.

Els edificis on es va instal·lar la plataforma (Google Street View).

Korda va fer construir una plataforma elevada entre els dos ponts de la plaça, una terrassa artificial que ocupava gran part del Campo San Vio, però que no es veu mai des de l’exterior, sinó de dins cap a fora. Els clients s’hi passegen i quan deixen sola la Jane, aquesta reflexiona sobre la seva situació, la soledat i el seu futur.

El pont entre les dues cases particulars i el Gran Canal al fons.

Jane mira cap al Gran Canal, per on entra una gòndola, i la càmera mostra en panoràmica les dues cases particulars situades just al davant, que el viatger pot veure, però no visitar.

El Campo San Vio alberga un dels edificis més bonics del Gran Canal, però que només podreu veure des de l’altra riba o si aneu al vaporetto: el Palazzo Barbarigo, un palau renaixentista del segle XVI, que destaca pel disseny de la façana , coberta de mosaic de vidre de Murano.

Façana del Palazzo Barbarigo al Gran Canal (foto Txerra Cirbián).

A l’altre extrem de la plaça, al costat del pont que uneix la Fondamenta Bragadin amb la Fondamenta i Piscina Forner, s’alça el Palazzo Cini, antiga residència de la família Loredan i que també va ser, durant un temps, la llar de Carlos de Borbón-Dos Sicilias (1870-1949), besavi de l’actual monarca espanyol. Ara és la casa museu del comte Vittorio Cini (1885-1977), industrial i ministre de l’últim govern de Mussolini, que es va casar amb l’actriu del cinema mut Lyda Borelli..

Per cert, a la cantonada de la plaça hi ha un bon restaurant: Al Vecio Forner, una coneguda ostèria de cuina tradicional veneciana, on prendre unes tapes o un plat de pasta. La qualitat és bona i els preus, com sempre a Venècia, solen ser alts. Tinc dubtes sobre l’atenció al client, segons algunes crítiques a Tripadvisor.