El blog del periodista Txerra Cirbian

Categoria: Cinema (Pàgina 1 de 5)

El ‘tourist’ venecià

Johnny Depp, a la Piazza San Marco.

Fa uns dies, les cadenes de televisió en obert van tornar a emetre la pel·lícula The Tourist (1989), de Florian Henckel von Donnersmarck, amb Johnny Depp i Angelina Jolie al capdavant del repartiment. A molts dels meus amics crítics de cinema no els agrada gens. A mi, en canvi, no només em diverteix, sinó que la considero una de les cintes internacionals que millor va saber aprofitar els escenaris venecians. Perfectes per a passejar durant els dies de Carnaval o Sant Valentí, és clar.

És clar que no li va ser fàcil a l’alemany Florian Henckel von Donnersmarck bregar amb dues estrelles de Hollywood com Jolie i Depp, i menys en una Venècia on abundaven fans i turistes de debò filmant el rodatge (hi ha munts de vídeos del rodatge a internet). Però el director de ‘La vida dels altres’ no es va poder negar a una Angelina que l’havia trucat personalment per a aquella nova versió de la pel·lícula francesa ‘El secreto de Anthony Zimmer’ (2005).

Continua llegint

Jaume Ripoll i el seu videoclub

Jaume Ripoll, a Filmin (foto Txerra Cirbián).

Fa unes poques setmanes, Jaume Ripoll (Palma, 1977) va publicar el llibre ‘Videoclub. Les pel·lícules que van canviar la nostra vida’ una mena d’autobiografia on el cinema és el fil conductor de la vida i peripècies d’aquest home, que és un dels creadors i director editorial de Filmin, la primera plataforma íntegrament espanyola de vídeo a la carta mitjançant internet.

El text, molt interessant i dotat d’una ironia fina, inclou al final ni més ni menys que 25 llistes de pel·lícules imprescindibles per a qualsevol aficionat. Després d’haver gaudit amb la lectura del llibre, us vull destacar també una frase de quan l’autor estudiava a l’ESCAC, a finals dels anys 90 del segle passat. Una frase que es podria aplicar a molts altres estudiants i aspirants a dedicar-se professionalment al cinema (i aquí m’hi incloc jo mateix).

És una frase inclosa en el capítol 17, titulat ‘Don’t be a lawyer’ (No siguis un advocat), centrat en com va arribar a aquesta escola de cinema, Jaume recorda que li van preguntar per què volia dedicar-se al cinema. La seva resposta, doncs, va ser: “Vull dirigir, explicar històries amb la càmera, rendir tribut als directors que m’agraden”. Ara, un quart de segle després, “vaig acabar descobrint que la resposta neta d’autoengany (…) era la següent: havia volgut estudiar cinema perquè m’agradava veure’l, no fer-ho”.

Aprofito la publicació del llibre de Jaume per recuperar aquí una entrevista que el vaig fer al setembre del 2019 i que vaig publicar originalment al Catalunya Plural. La major part de les respostes continuen sent vàlides, des del meu punt de vista. He eliminat les més conjunturals.

Continua llegint

El cementiri de Sad Hill

En una petita sortida d’aquest estiu, vaig visitar un lloc que s’està convertint en destinació mítica per als amants del subgènere de l”spaghetti western’ i de Sergio Leone, un dels seus grans directors: Sad Hill, el cementiri construït molt a prop de Santo Domingo de Silos, a la província de Burgos, per rodar l’escena final de la pel·lícula ‘El bo, el lleig i el dolent’ (1966).

Com que no us enganyaré ni em posaré a escriure aquí i ara una crònica sobre la pel·lícula, us deixo uns paràgrafs extrets directament de l’entrada del film a la Wikipedia per situar-vos en la trama i alguns detalls de la producció, perquè l’interessant , per a mi, va ser visitar el lloc.

Continua llegint

Viatges de pel·lícula: Venècia

Bé, amics, agost s’acaba i torno a escriure després d’un mes de calorós dolce far niente. I què millor que tornar amb la meva admirada Venècia per oferir-vos la quarta entrega dels meus viatges de pel·lícula, després de París, Londres i Roma, ara que també comença la Mostra Internazionale d’Arte Cinematografica della Biennale di Venezia, el veterà festival de cinema, que arriba aquest any a la seva 80ª edició, amb ‘La societat de la neu’, de J.A. Bayona. com a film de cloenda.

Aprofito, a més per tornar a parlar-vos dels escenaris de la tercera pel·lícula rodada per un cineasta espanyol a la ciutat dels canals, ‘Al otro lado del río y entre los árboles’, l’esperada adaptació de la novel·la de Hemingway, a càrrec de Paula Ortiz. La directora ha anunciat que la seva estrena al nostre país serà el proper 11 d’octubre, més de dos anys després d’haver finalitzat el seu rodatge.

Continua llegint

Viatges de pel·lícula: Roma

Audrey Hepburn i Gregory Peck, a ‘Vacances a Roma’, fa 70 anys.

Tercera de les ciutats europees més cinematogràfiques, la capital italiana és la que jo sento més propera (en esperit) de les tres grans, juntament amb París i Londres. Molt abans de conèixer-la una mica més gràcies als seus grans directors, curiosament va ser una pel·lícula de Hollywood la que em va fer descobrir-la: l’encantadora ‘Vacances a Roma‘ (1953), amb Audrey Hepburn i Gregory Peck, la cinta de William Wyler, de la qual aquests dies fa 70 anys.

Els meus col·legues de la crítica s’hauran emportat les mans al cap per no haver començat aquesta entrada (última de la temporada, abans de l’habitual aturada d’agost), amb ‘La dolce vita‘ (1960), de Federico Fellini, que m’agrada molt més que el seu ‘Roma'(1972). I és que el record de la immensa Anita Ekberg banyant-se a la Fontana di Trevi davant els ulls de Marcello Mastroianni és incomparable.

Continua llegint

A Romy, que la vam estimar tant

Romy Schneider, Alain Delon i Jane Birkin, a ‘La piscina’.

Quan l’altre dia va morir la Jane Birkin als 76 anys, molta gent va recordar una de les primeres i més famoses pel·lícules: ‘La piscina‘ (1969), aquella cinta de Jacques Deray, amb Alain Delon i Romy Schneider al capdavant del repartiment. El guapo Delon és l’únic dels tres que encara es viu, amb 87 anys. I Romy? Ai! Romy va ser la primera en marxar!

Si la mort no fos una cosa tangible, si les flors ja no cobrissin la seva tomba des de fa 41 anys, la bella Rosemarie Magdalena Albach-Retty, més coneguda com a Romy Schneider (1938-1982), potser seria una venerable anciana de gairebé 85 anys. I potser encara seguiria en actiu una de les millors actrius que ha donat a llum el cinema europeu, una de les dones més belles i de vida privada més trista.

Continua llegint

Viatges de pel·lícula: Londres

Daniel Craig com James Bond, a Londres.

Amb els escenaris londinencs de James Bond al cap o els de la trilogia anglesa de Woody Allen (‘Match Point’, ‘Scoop’ i ‘El somni de Casandra’) com a guies de capçalera, la capital britànica és la meva segona opció d’aquest mes de juliol per parlar de viatges de pel·lícula.

Naturalment, una visita a aquesta gran ciutat significa passejar pel costat del riu Tàmesi, veure el Big Ben i el Parlament, la famosa Torre de Londres, la Sínia del Mil·lenni i la Tate Gallery. Si ens acostem al centre, no deixeu de deambular per Picadilly Circus i Trafalgar Square, i potser podeu dinar a Chinatown.

Continua llegint

Viatges de pel·lícula: París

Com que estem al juliol i bona part de vosaltres, estimats lectors, esteu o estareu de vacances (atents… voteu per correu, si no estareu a la vostra ciutat el dia 23!), he pensat fer algunes entrades refrescants dedicades a ciutats amb clares referències cinèfiles i proposar-vos viatges de pel·lícula.

“Sempre ens quedarà PARÍS“. Segur que recordeu la frase de Humphrey Bogart a ‘Casablanca’, si bé el París de la pel·lícula era pur cartró-pedra. La capital francesa ha estat objecte de mil rodatges, com la trepidant ‘John Wick 4‘, una de les últimes i més reeixides produccions filmades a la capital del Sena.

Continua llegint

El dia que vaig conèixer Indiana Jones

Harrison Ford al rodatge d ‘Indiana Jones 3’.

El mes de maig de 1988, ara fa 35 anys, Steven Spielberg va rodar a Almeria la pel·lícula ‘Indiana Jones i l’última croada’, la tercera de les aventures protagonitzades per Harrison Ford en la qual Sean Connery encarnava el pare del famós arqueòleg (i això que només es portaven 12 anys de diferència).

Aprofitant l’estrena d”Indiana Jones i el dial del destí’, cinquena i última entrega del famós personatge, us deixo aquí un relat en el qual he convertit en ficció el dia que el vaig conèixer. I es que jo vaig anar a Almeria a escriure sobre el rodatge del film i vaig tenir al meu costat en Harrison, amb la seva dona de llavors, Melissa Mathison, la guionista d’e’‘E.T. l’extraterrestre”, i el seu fill Malcolm, que era un nadó de mesos. I a Sean Connery, els bíceps del qual eren més potents que les meves cames.

D’aquella trobada casual al Parador de Mojácar he volgut construir una ficció amb elements semi-autobiogràfics. Confesso que la meva professora d’escriptura creativa va despatxar el meu text amb una frase demolidora: “Això és una anècdota, no un relat”. En fi. Us deixo el que vaig escriure sobre aquell dia, a veure què us sembla a vosaltres.

Continua llegint

El debut d’Agustí Villaronga

Fa escassament mes i mig va morir Agustí Villaronga (1953-2023), que hauria complert 70 anys el proper 21 d’abril. A punt d’estrenar-se la seva pel·lícula pòstuma, ‘Loli tormenta‘, no volia fer aquí una necrològica a l’ús, sinó recordar el moment en què vaig conèixer aquest director de cinema mallorquí fa més de 36 anys.

Era el mes de juliol de l’any 1986, quan la seva primera pel·lícula com a realitzador, ‘Tras el cristal (Darrere el vidre)‘, va ser premiada a la 28a Setmana Internacional de Cinema de Barcelona en una arriscada decisió del jurat, que pretenia ajudar a estrenar aquella ‘òpera prima’ llastrada per problemes financers.

Continua llegint

Chioggia, la petita Venècia

Des del desembre del 2019, Venècia no ha patit més episodis greus d’acqua alta, habituals entre els mesos de novembre i desembre, quan els carrers i places de les zones més baixes de la ciutat dels canals quedaven inundades. El sistema de barreres MOSE, inaugurat el 3 d’octubre del 2020, s’ha anat activant periòdicament des de llavors, com fa un parell de mesos, al desembre, davant d’una marea alta extraordinària, provocada pel mal temps.

Això ve bé per parlar de la ciutat de la qual us escric avui: Chioggia, coneguda com ‘La petita Venècia’, títol que a nivell internacional va utilitzar l’excel·lent pel·lícula d’Andrea Segre estrenada el 2011. L’original ‘Io sono Li’ va ser traduït a el nostre país com ‘Shun Li i el poeta’ i usat com subtítol del film. I em ve que ni fet d’encàrrec, perquè la cinta està ambientada durant un hivern d’aigües altes.

Continua llegint

Un ‘salvatge’ en Hollywood

Ricard Herráez en (su tienda) Hollywood.

Los Salvajes va ser una banda de rock que va néixer a Barcelona el 1962 gairebé alhora que ho feien a Anglaterra els Rolling Stones i The Who. Precedents d’altres grups espanyols, entre els seus membres hi era Ricard Herráez (1941), propietari d’una botiga de ressonàncies cinèfiles, Hollywood (Manso, 32, davant del CAP).

Ricard va tocar com a tercer guitarra en aquells primers temps en què el conjunt es deia The Savages, perquè la banda creada per Delfín Fernández, el bateria, i Francesc Miralles, el guitarra, encara no tenia baixista. La mili i la vida el van portar cap a altres rumbs, lluny d’aquell grup que va triomfar als anys 60.

Continua llegint

El Gran Canal al segle XIX

Una góndola amb dos remers i un vaporetto de 1896.

No fa gaire us explicava en aquest bloc coses de ‘Venezia minore‘, un meravellós curtmetratge que mostrava com era la Venècia del 1942. I allà citava de passada les primeres imatges de cinema de què es té constància, les d’Alexandre Promio, un operador de càmera dels germans Lumière.

Avui he trobat unes breus imatges d’aquest film, de 48 segons escassos, rodat a bord d’una embarcació al Gran Canal. Era l’any 1896 i el pla, sense talls, consisteix en un tràveling aquàtic. Res estrany, ja que a Promio se’l considera autor del primer travelling de l’història del cinema.

Continua llegint

Ana Obregón, fa 40 anys

Tres portadas dedicadas a Ana Obregón por Fotogramas, en 1982, 1984 y 1988.

Fa molt temps, uns 40 anys, jo compaginava els últims cursos dels estudis de periodisme amb col·laboracions en, bàsicament, dos mitjans de comunicació: ‘El Periódico de Catalunya‘, que va acabar sent la meva empresa durant gairebé 36 anys, i ‘Fotogramas‘, revista cap a la qual guardo un record molt grat.

En aquesta última, gràcies al llavors cap de redacció, Jorge de Cominges, vaig poder fer reportatges sobre el món del cinema, especialment de rodatges de pel·lícules amb directors i actors que em semblaven dignes d’admiració. Però hi va haver una entrevista en particular de la qual guardo un record especial perquè, d’entrada, el personatge no m’interessava gens: Ana Obregón.

Continua llegint

Viconti i la Fenice

Tot i que sempre es recorda ‘Muerte a Venècia‘ (1971) com la gran pel·lícula de Luchino Visconti sobre la famosa ciutat italiana, la veritat és que el director italià ja havia rodat als seus canals 17 anys abans, per filmar una part de ‘Senso‘ (1954), un melodrama d’època basat en la novel·la homònima de Camillo Boito. Aquest escriptor, arquitecte i crític d’art era, a més, el germà gran del famós compositor italià Arrigo Boito.

Visconti i la seva guionista habitual, Suso Cecchi d’Amico –a més dels famosos Paul Bowles i Tennessee Williams, que van escriure alguns diàlegs addicionals– es van centrar en l’idil·li establert entre la bella comtessa italiana Livia Serpieri i un guapo oficial de l’exèrcit austríac , el tinent Franz Mahler. A aquest li va encarnar l’actor nord-americà Farley Granger, molt popular gràcies a ‘La soga’ (1949) i ‘Estranys en un tren’ (1951), d’Alfred Hitchcock.

Continua llegint

L’assassí de xefs

Aquest còctel de cuiners, humor i assassinats és la base de la comèdia negra ‘Però… qui mata els grans xefs?‘ (d’Europa), que Ted Kotcheff va dirigir el 1978, a partir d’un guió de Peter Stone. La pel·lícula va comptar amb un repartiment internacional d’estrelles, encapçalat per Jacqueline Bisset, George Segal, Robert Morley, Jean-Pierre Cassel, Philippe Noiret i Jean Rochefort.

Kotcheff , que havia rodat un any abans la comèdia ‘Roba bé sense mirar qui‘ (1977), amb Jane Fonda i també amb George Segal, es faria famós quatre anys més tard amb ‘Acorralado‘ (1982), la primera aventura de la saga Rambo, protagonitzada per Sylvester Stallone, Brian Dennehy i Richard Crenna.

Continua llegint

Visconti, Mann i Mahler

Portada del libro y carátula del DVD de la película.

Aquesta setmana se celebren Halloween i la festivitat de Tots Sants, seguida del dia dedicat al santoral catòlic als Fidels Difunts. Unes dates que m’han portat a escriure avui d’una pel·lícula que no és de por ni de terror, sinó d’una de les més famoses rodades a la ciutat dels canals: ‘Mort a Venècia‘ (1971).

L’illa-cementiri de San Michele, aquest dissabte.

Aquests dies, en què la ciutat dels canals torna a estar plena de turistes com abans de la pandèmia, són milers les persones que s’acosten a San Michele per portar flors a les tombes dels seus éssers estimats. Atenent la tradició, l’Ajuntament venecià permet el viatge gratuït en ‘vaporetto’ des dels molls de les Fondamente Nove fins a l’illa-cementiri, des de dissabte, 29 d’octubre, fins dimarts, 1 de novembre. I us asseguro que les cues per embarcar són enormes.

Continua llegint

James Corden, Puccini i Venècia

Fragment del póster de la pel·lícula.

La vida de Paul Potts, un tímid, una mica grassonet i més aviat patós venedor de telèfons mòbils gal·lès amb veu de tenor, que va guanyar el concurs Got Talent del Regne Unit del 2007, donava per tant, que el director de cinema David Frankel la va convertir a ‘One Chance‘, una pel·lícula protagonitzada per James Corden, actualment convertit en un popular presentador nocturn de televisió.

Perquè aquest film aparegui en aquest bloc havia d’haver estat rodat a la ciutat dels canals, com va ser així: ni més ni menys que el mes d’octubre del 2012, ara fa 10 anys. En una entrevista per a la revista digital Groucho Reviews, Frankel va explicar que li encanta Venècia, entre altres coses perquè s’hi va casar, el 1998, amb Jennifer Beber (a la sinagoga espanyola, ni més ni menys) i que li agrada compartir els seus sentiments cap a la ciutat , com faig jo amb vosaltres.

Continua llegint

Els tres mosqueters

Il·lustració de la novel·la de Dumas (Calmann-Lévy, 1894).

Com ja haureu vist a les entrades anteriors, quan escric a ‘Venècia de cine’ intento fer-ho sempre sobre aquelles pel·lícules que han estat rodades íntegrament o parcialment a la ciutat dels canals. De tant en tant faig alguna excepció, sobretot quan algú m’assegura que aquest film inclou imatges venecianes i intento comprovar si és cert.

Ara és molt més fàcil, ja que acostumo a trobar el títol en qüestió en alguna de les nombroses plataformes de streaming que hi ha al mercat. I si no la trobo, intento llogar-la o comprar-la. Això m’acaba de passar amb una adaptació de ‘Els tres mosqueters‘ estrenada l’any 2011, en 3D!, i que he comprat en format Blu-ray, si bé després de fer-ho he descobert que també era a Prime Video (en 2D, és clar).

Continua llegint

Glenn Ford, l’any 1987

Fa uns dies, aquest mes de setembre, l’amic Fausto Fernández recordava a ‘Fotogramas‘ la presència del gran actor nord-americà Glenn Ford (1916-2006) al Festival de Sant Sebastià de l’any 1987, on va rebre el segon Premi Donostia, guardó honorífic instituït l’any anterior i lliurat per primera vegada a Gregory Peck. Gairebé alhora que Fausto, el certamen donostiarra rescatava algunes fotos de la visita del protagonista de la mítica ‘Gilda‘ (1946).

Tot això em va portar a buscar dins el meu (bastant desastrós) arxiu alguna imatge de l’àmplia entrevista que li vaig fer llavors, que vaig aconseguir trobar, i posteriorment el suplement dominical d’El Periódico on es va publicar el 18 d’octubre, ara fa 35 anys. Bona part de les imatges del reportatge les va prendre el meu company Jon Barandica, fotògraf del diari al País Basc.

Continua llegint
« Entrades més antigues

© 2024 Txerrad@s

Tema de Anders NorenAmunt ↑