Portada del libro y carátula del DVD de la película.

Aquesta setmana se celebren Halloween i la festivitat de Tots Sants, seguida del dia dedicat al santoral catòlic als Fidels Difunts. Unes dates que m’han portat a escriure avui d’una pel·lícula que no és de por ni de terror, sinó d’una de les més famoses rodades a la ciutat dels canals: ‘Mort a Venècia‘ (1971).

L’illa-cementiri de San Michele, aquest dissabte.

Aquests dies, en què la ciutat dels canals torna a estar plena de turistes com abans de la pandèmia, són milers les persones que s’acosten a San Michele per portar flors a les tombes dels seus éssers estimats. Atenent la tradició, l’Ajuntament venecià permet el viatge gratuït en ‘vaporetto’ des dels molls de les Fondamente Nove fins a l’illa-cementiri, des de dissabte, 29 d’octubre, fins dimarts, 1 de novembre. I us asseguro que les cues per embarcar són enormes.

Però tornem a la cinta. Es tracta de l’adaptació que el director italià Luchino Visconti va fer de la novel·la curta de Thomas Mann. Ambientada a inicis del segle XX, segueix els passos d’un famós compositor alemany, Gustav von Aschenbach (Dirk Bogarde), que pateix una greu depressió i viatja a Venècia per descansar, fugint dels problemes familiars i professionals que l’aclaparen a la seva ciutat, Munic.

Mann era homosexual, però estava casat i el 1911 es va allotjar durant uns dies al Gran Hotel des Bains del Lido, juntament amb la seva dona i un familiar. Allí va coincidir amb una família polonesa que tenia diversos fills, entre ells un nen d’11 anys, el jove baró Wladyslav Moes, de rostre angelical i pel qual es va sentir tan atret que li va inspirar el personatge de Tadzio. Mann va publicar la seva famosa obra el 1913. En ella, Gustav von Aschenbach és un madur escriptor que viatja a Venècia a la recerca de la inspiració perduda i que se sent atret per un adolescent.

Al film, després dels títols de crèdit, apareix el vaixell de vapor ‘Esmeralda’, que sorgeix d’entre la boira matinal. Assegut en una cadira de coberta hi ha un home ben abrigat, amb barret, bufanda, guants i un llibre sobre els genolls. Bogarde aporta al seu personatge un aspecte de profunda tristesa, la que se suposa al compositor muniquès, afligit d’una profunda depressió.

Dirk Bogarde.

El vaixell es va acostant al moll d’una ciutat que és inconfusible: “La magnífica perspectiva, la composició enlluernadora de fantàstics edificis que la república mostrava als ulls sorpresos dels navegants que arribaven a la ciutat; la graciosa magnificència del Palau i del Pont dels Sospirs, les columnes amb sants i lleons, la façana pomposa del fantàstic temple, la porta i el gran rellotge, i va comprendre llavors que arribar per terra a Venècia, baixant a l’estació, era com entrar a un palau per l’escala de servei. Calia arribar, doncs, amb vaixell a la més inversemblant de les ciutats”, escriu Mann.

Visconti i el seu guionista, Nicola Badalucco, no només van canviar l’ofici del protagonista, d’escriptor a músic, sinó que es van inspirar en el compositor i director d’orquestra Gustav Mahler. El realitzador, apassionat de la seva obra, va utilitzar l’inconfusible ‘Adagietto’ de la seva cinquena simfonia per travessar la pel·lícula de cap a cap, convertint-se en la més popular de les peces de l’autor austríac.

El vaixell fa sonar la sirena, passa per davant dels dos fars de Sant Giorgio Maggiore i navega en paral·lel a la ribera, mentre un grup de soldats fan exercici i corren per la Riva Ca di Dio, no gaire lluny de l’Arsenale. Amb la Punta della Dogana al fons, l”Esmeralda’ espera una motora que se li acosta per recollir l’equipatge de diversos viatgers, entre ells, Aschenbach.

El director italià ja havia acudit a la capital del Véneto per rodar, 17 anys abans, ‘Senso’, intens melodrama d’època a més glòria d’Alida Valli de què ja en parlarem. Però als 64 anys, Visconti ja no ocultava la seva homosexualitat, malgrat que el masclisme imperava a la Itàlia dels anys 70 en què només quatre anys després seria assassinat Pier Paolo Pasolini, l’altre gran cineasta gai del país.

Luchino Visconti y Björn Andrésen.

A les seves primeres pel·lícules, el realitzador feia referència als personatges homosexuals d’una forma més encoberta, però a ‘Muerte en Venecia’ amb prou feines ho va dissimular. Per interpretar el protagonista va triar Bogarde, també gai, amb qui ja havia treballat a ‘La caiguda dels déus’, dos anys abans. Silvana Mangano, Marisa Berenson, Mark Burns i Romolo Valli van completar l’elenc, amb l’adolescent suec Björn Andrésen com Tadzio.

Us deia abans que els gondolers de l’inici del film esperaven trobar clients rics per passejar entre els passatgers del vaixell. Aschenbach n’és un. Vol visitar la Piazza San Marco abans d’anar a l’hotel i decideix prendre una gòndola amb el seu equipatge, però l’home no li fa cas i el porta directament al Lido, malgrat que el compositor us adverteix que no us pensa pagar. En arribar al seu destí, el gondoler deixa les maletes al moll i marxa ràpidament, sense cobrar.

La platja del Lido, al film.

Instal·lat ja a l’hotel, el músic passeja per la platja del Lido, observa les famílies d’estiuejants i fa breus excursions al centre de Venècia. En una de les visites, observa Tadzio i els seus germans passejant per la ciutat amb la donzella de la família. Els segueix en un recorregut laberíntic des de la Piazza San Marco fins al Campiello dei Callegheri, on estan desinfectant un pou de la placeta.

Bogarde a la Pizza San Marco.

Aschenbach s’adona que una epidèmia de còlera està afectant la ciutat, però que les autoritats dissimulen per evitar la fugida massiva dels turistes. Avisa de la situació la mare de Tadzio, que pren la decisió de marxar, davant la mirada trista del compositor, que decideix quedar-se a l’hotel..

Bogarde descobreix l’epidèmia.

Visconti va decidir filmar la pel·lícula al mateix escenari descrit per Mann, el Gran Hôtel des Bains, situat al carrer Lungomare Marconi, número 41, si bé els interiors van ser rodats en estudi. Encara hi ha casetes a la platja del Lido. No són tan glamuroses com les de la pel·lícula, en una de les quals Aschenbach escriu a l’ombra d’un tendal mentre s’asseca la suor i mira els banyistes.

Les casetes de bany del Lido.

Són nombroses les estrelles de cinema i altres personatges famosos que s’han allotjat en aquest hotel al llarg dels anys, especialment durant la Mostra de Venèzia, des de Liz Taylor fins a Robert de Niro, de l’últim rei d’Egipte, Faruk, a l’últim Sha de l’Iran, Mohammad Reza Pahlevi, sense oblidar la famosa periodista nord-americana Elsa Maxwell, més coneguda com la tafanera de Hollywood.

Fachada del hotel (foto Wikipedia).

Com a curiositat us diré que l’hotel va ser utilitzat com a escenari a ‘El pacient anglès’ (1996), d’Anthony Minghella, per simular ser el llegendari Shepheard del Caire, atès que la seva façana tenia certa semblança amb la de l’Hotel des Bains. Per desgràcia per als fans de la pel·lícula, actualment està tancat i tapiat amb xapes de metall en tot el seu contorn, a excepció de la porta principal.

El febrer del 2021, els directors Kristina Lindström i Kristian Petri van estrenar el documental ‘The Most Beautiful Boy in the World‘ al prestigiós festival de cinema de Sundance, que apadrina l’actor Robert Redford. El seu protagonista és Björn Andrésen, aquell maco adolescent que es va convertir a pesar seu, per culpa del film de Visconti, durant diversos anys en objecte de desig gai. Un home que, ara, és un vell d’aspecte malaltís, amb barba i cabellera blanques.