El blog del periodista Txerra Cirbian

Categoria: Localitzacions (Pàgina 1 de 3)

Chioggia, la petita Venècia

Des del desembre del 2019, Venècia no ha patit més episodis greus d’acqua alta, habituals entre els mesos de novembre i desembre, quan els carrers i places de les zones més baixes de la ciutat dels canals quedaven inundades. El sistema de barreres MOSE, inaugurat el 3 d’octubre del 2020, s’ha anat activant periòdicament des de llavors, com fa un parell de mesos, al desembre, davant d’una marea alta extraordinària, provocada pel mal temps.

Això ve bé per parlar de la ciutat de la qual us escric avui: Chioggia, coneguda com ‘La petita Venècia’, títol que a nivell internacional va utilitzar l’excel·lent pel·lícula d’Andrea Segre estrenada el 2011. L’original ‘Io sono Li’ va ser traduït a el nostre país com ‘Shun Li i el poeta’ i usat com subtítol del film. I em ve que ni fet d’encàrrec, perquè la cinta està ambientada durant un hivern d’aigües altes.

Continua llegint

Crims a les Illes Fèroe

Situades a mig camí entre Noruega, Islàndia i Escòcia, les Illes Fèroe són un territori autònom dependent de Dinamarca, que no s’ha volgut integrar a la Unió Europea, entre altres coses per continuar caçant balenes. Entre els seus costums ancestrals hi ha la captura (i matança) massiva de cetacis, principalment balenes pilot i també dofins de flanc blanc.

El seu paisatge verd, salvatge i sense un arbre només havia aparegut fugaçment en algunes pel·lícules (inclosa alguna de 007) i anuncis publicitaris, però no en ficcions seriades. Ara fa un any, el col·lega Lorenzo Mejino em va alertar de l’existència de ‘Trom’, la primera sèrie íntegrament feroesa. Ell, que també havia visitat les Illes Fèroe, sabia que qui això firma havia escrit una petita guia de viatges sobre aquest arxipèlag salvatge de l’Atlàntic Nord i que en gaudiria.

Continua llegint

El Gran Canal al segle XIX

Una góndola amb dos remers i un vaporetto de 1896.

No fa gaire us explicava en aquest bloc coses de ‘Venezia minore‘, un meravellós curtmetratge que mostrava com era la Venècia del 1942. I allà citava de passada les primeres imatges de cinema de què es té constància, les d’Alexandre Promio, un operador de càmera dels germans Lumière.

Avui he trobat unes breus imatges d’aquest film, de 48 segons escassos, rodat a bord d’una embarcació al Gran Canal. Era l’any 1896 i el pla, sense talls, consisteix en un tràveling aquàtic. Res estrany, ja que a Promio se’l considera autor del primer travelling de l’història del cinema.

Continua llegint

Sordi i Manfredi, gòndoles i motores

Manfredi, amb el colom, Allasio i Sordi.

Com us explicava a l’anterior entrada dedicada a ‘Venècia, la lluna i tu’, la Nina (Marisa Allasio) agafa un cabreig considerable quan veu que la Rosa, un dels lligues de Bepi (Alberto Sordi), porta el mateix model de vestit vermell que li havia regalat a ella. La noia envia un colom missatger al seu altre pretendent, Toni (Nino Manfredi), que encara vol casar-se amb ella i a qui veiem a l’alçada de l’Hotel Bauer, davant de la Basílica della Salute i la Punta de la Dogana.

Amb el seu vestit blau fosc i gorra de capità, Toni és pilot d’una llanxa motora (inclús podria ser d’un vaporetto!), cosa que el converteix en un millor partit per a Nina, encara que la seva feina sigui menys romàntica que la de gondoler, tota una tradició a Venècia. Però quan Toni arriba a Rialto, el murri Bepi ja ha fet les paus amb la seva xicota i marxa feliç. El plànol de Sordi baixant les escales, entre un grup de sacerdots amb sotanes vermelles, és impagable.

Continua llegint

Alberto Sordi, gondoler

Alberto Sordi i Marisa Allasio.

A punt de complir-se 20 anys de la seva mort, avui vull recuperar una pel·lícula veneciana del romà Alberto Sordi (1920-2003) un dels actors més populars de la comèdia italiana de postguerra, la carrera de la qual com a director va ser també molt àmplia (19 pel·lícules ). D’ego enorme i mal caràcter, era tan estimat a Itàlia que, fa dos anys, el país sencer va celebrar amb magnificència el centenari del seu naixement malgrat que els homenatges van caure enmig de la pandèmia.

A ‘Venècia, la lluna i tu‘ (1958), amb 38 anys, Sordi interpreta un improbable i jove gondoler, recreant un dels seus personatges còmics arquetípics durant aquests anys: el de l’incorregible seductor italià (que no sempre triomfa). Aquí ho va fer de la mà del realitzador Dino Risi, que ja li havia dirigit a ‘Il segno di Venere’ (1955) i amb qui repetiria a l’excel·lent ‘Una vida difícil‘ (1961).

Continua llegint

La Mare de Déu de la Salut a Venècia

La Basílica della Salute, des de l’entrada al Gran Canal.

Avui no us escric sobre cap pel·lícula de cinema en especial, però sí sobre Venècia. I més concretament d’una festivitat que és molt apreciada pels seus ciutadans: la Madonna della Salute, que es celebra aquest dilluns, 21 de novembre.

Quan dic que és una celebració molt apreciada ho dic per dos motius: la devoció que els venecians senten per la Mare de Déu de la Salut i que permet als seus veïns, a més, prendre unes petites vacances.

Això últim ho vaig descobrir gràcies al primer intercanvi de cases que vaig fer amb una senyora veneciana que vivia en un barri cèntric de la ciutat, fa gairebé 20 anys. Tot i que feia temps que practicava aquesta forma de vacances, mai no ho havia fet amb italians. I va ser gairebé per casualitat.

Continua llegint

Viconti i la Fenice

Tot i que sempre es recorda ‘Muerte a Venècia‘ (1971) com la gran pel·lícula de Luchino Visconti sobre la famosa ciutat italiana, la veritat és que el director italià ja havia rodat als seus canals 17 anys abans, per filmar una part de ‘Senso‘ (1954), un melodrama d’època basat en la novel·la homònima de Camillo Boito. Aquest escriptor, arquitecte i crític d’art era, a més, el germà gran del famós compositor italià Arrigo Boito.

Visconti i la seva guionista habitual, Suso Cecchi d’Amico –a més dels famosos Paul Bowles i Tennessee Williams, que van escriure alguns diàlegs addicionals– es van centrar en l’idil·li establert entre la bella comtessa italiana Livia Serpieri i un guapo oficial de l’exèrcit austríac , el tinent Franz Mahler. A aquest li va encarnar l’actor nord-americà Farley Granger, molt popular gràcies a ‘La soga’ (1949) i ‘Estranys en un tren’ (1951), d’Alfred Hitchcock.

Continua llegint

L’assassí de xefs

Aquest còctel de cuiners, humor i assassinats és la base de la comèdia negra ‘Però… qui mata els grans xefs?‘ (d’Europa), que Ted Kotcheff va dirigir el 1978, a partir d’un guió de Peter Stone. La pel·lícula va comptar amb un repartiment internacional d’estrelles, encapçalat per Jacqueline Bisset, George Segal, Robert Morley, Jean-Pierre Cassel, Philippe Noiret i Jean Rochefort.

Kotcheff , que havia rodat un any abans la comèdia ‘Roba bé sense mirar qui‘ (1977), amb Jane Fonda i també amb George Segal, es faria famós quatre anys més tard amb ‘Acorralado‘ (1982), la primera aventura de la saga Rambo, protagonitzada per Sylvester Stallone, Brian Dennehy i Richard Crenna.

Continua llegint

Els tres mosqueters

Il·lustració de la novel·la de Dumas (Calmann-Lévy, 1894).

Com ja haureu vist a les entrades anteriors, quan escric a ‘Venècia de cine’ intento fer-ho sempre sobre aquelles pel·lícules que han estat rodades íntegrament o parcialment a la ciutat dels canals. De tant en tant faig alguna excepció, sobretot quan algú m’assegura que aquest film inclou imatges venecianes i intento comprovar si és cert.

Ara és molt més fàcil, ja que acostumo a trobar el títol en qüestió en alguna de les nombroses plataformes de streaming que hi ha al mercat. I si no la trobo, intento llogar-la o comprar-la. Això m’acaba de passar amb una adaptació de ‘Els tres mosqueters‘ estrenada l’any 2011, en 3D!, i que he comprat en format Blu-ray, si bé després de fer-ho he descobert que també era a Prime Video (en 2D, és clar).

Continua llegint

Nosferatu a Venècia

Cara A de la caràtula del DVD de la pel·lícula.

Coincidint amb el Festival de Sitges, avui no podia deixar passar la temptació d’escriure sobre una pel·lícula de terror rodada a Venècia. Als anys 70 hi va haver un munt, com ‘Qui l’ha vist morir?‘ (1972), de la qual ja us he parlat en aquest bloc; ‘Amenaça a l’ombra‘ (1973), ‘Psicosi a Venècia‘ i ‘Ombra sagnant (Solo nero)‘, ambdues de 1978, per citar alguns exemples.

Després el gènere ens va donar un respir i la producció va anar a la baixa. Això sí, deu anys més tard de les dues últimes cintes citades aquí a dalt arribaria ”Nosferatu a Venècia‘, també titulada ‘Nosferatu, príncep de les tenebres‘ (1988), amb l’inefable Klaus Kinski reprenent (malament) el paper que va fer a l’estupenda ‘Nosferatu, vampir de la nit‘ (1979) de Werner Herzog.

Continua llegint

Els gondolers de William Goldman

Portades del llibre, en anglès i castellà.

A l’agost va ser el meu aniversari. Canícula, vacances, poques festes, menys trobades i escassos regals. Però aquest cop el meu fill, Aritz, em va sorprendre amb un llibre que compleix les expectatives d’aquest bloc: ‘Els gondolers silenciosos‘, una novel·leta de William Goldman, publicada originalment el 1983.

I he tornat a gaudir llegint aquest conte de superació d’un dels escriptors i guionistes que més admiro, l’autor de la meravellosa La princesa promesa, una faula que, a més, està ambientada a Venècia. Què més us puc demanar si uneix bona literatura, escrita per un home de cinema i situada al Gran Canal.

Continua llegint

Woody Allen entre canals

Aquests dies s’ha celebrat el  Festival de San Sebastián. Potser per això m’he recordat de Woody Allen, de qui TVE ha emès el seu ‘Rifkin´s Festival‘, simpàtic però fluixet film amb Wallace Shawn al capdavant del repartiment. També m’ha fet pensar en el director novaiorquès  una entrevista a ‘La Vanguardia’ en la qual avançava la seva possible retirada del cinema després de la cinta que està rodant a París, la 50ª de la seva carrera. Cosa que el seu representant ha negat més tard.

Les tres coses (la meva enyorada Donosti, la pel·lícula i la citada entrevista) m’han fet pensar que encara no havia escrit res en aquest bloc sobre ‘Tots diuen I love you‘ (1996), el film que Woody Allen va rodar parcialment a Venècia . Ficat en la seva habitual doble feina de realitzador i actor, com a intèrpret assumia un dels seus típics personatges, una mica neuròtics, que lligava… amb Julia Roberts!

Continua llegint

Casino Royale (i tercera part)

Filmació d’una escena de ‘Casino Royale’.

L’altre dia us vaig deixar amb la Vesper arribant al palauet on es desenvolupa l’escena culminant de ‘Casino Royale’. Atents, que hi ha detalls que fan ‘spoiler’ de la pel·lícula. L’exterior d’aquest edifici té una semblança raonable amb la façana del Palazzo Pisani, seu del Conservatori Estatal de Música Benedetto Marcello.

Aquest casalot, aixecat el 1876 en honor d’aquest compositor venecià, està situat al costat del Camp Santo Stefano i molt a prop del Pont de l’Acadèmia, i ha comptat amb alumnes tan diferents com la soprano Katia Ricciarelli i els cantants Pino Donaggio i Patty Pravo. També s’hi van rodar escenes de ‘One Chance‘ (‘La meva gran oportunitat: la veritable història de Paul Potts’. 2013).

Continua llegint

Casino Royale (segona part)

Eva Green i Daniel Craig.

Dimecres passat, 31 d’agost, us vaig deixar penjats amb l’arribada de James Bond i Vesper Lynd a Venècia a bord del veler Spirit. Avui us acostaré als escenaris venecians del trepidant final de ‘Casino Royale’, si bé ho faré en dues entregues, per no avorrir-vos amb textos massa llargs.

La parella s’ha relaxat i ha estat fent l’amor a un hotel proper a la Piazza San Marco. Vesper diu a 007 que el deixa per anar al banc i es veuran en mitja hora. Però una trucada de M, la cap del Servei Secret, fa veure Bond que l’han enganyat. Incís: el preciós vestíbul els esglaons del qual baixa ràpidament el nostre heroi mentre parla amb el seu banquer no és a Venècia: són les escalinates del Museu Nacional de Praga, a la República Txeca.

Continua llegint

Casino Royale (primera part)

Daniel Craig, com James Bond, a Venecia.

Aprofitant que avui comença la 79a Mostra Internazionale d’Art Cinematogràfica di Venezia, que ahir a la nit va tenir la seva preestrena amb la projecció d’una còpia restaurada de ‘Stella Dallas’ (1925), d’en Henry King, torno a contar-vos coses de les pel·lícules rodades a la ciutat dels canals.

I atès que durant les darreres setmanes, la nostra televisió autonòmica, TV-3, està emetent la integral (en desordre, això sí) de les pel·lícules de James Bond i que la plataforma Prime Video d’Amazon les té totes, ja que és el moment ideal per parlar-vos de Casino Royale‘ (2006).

Continua llegint

Paula Ortiz, Hemingway i Venècia

Paula Ortiz, amb Josh Hutcherson.

Per acomiadar el mes de juliol i començar les vacances d’agost, us vull explicar coses d’una pel·lícula que tinc moltes ganes de veure i de la que ja us vaig parlar en obrir aquest ‘Venècia de cine‘ a la xarxa: ‘Across the river and into the trees‘, dirigida per la realitzadora espanyola Paula Ortiz, tercera dels cineastes espanyols que han rodat a la ciutat dels canals, després deJordi Torrent i Álex de la Iglesia.

Liev Schreiber, a la llacuna veneciana, al costat de Torcello.

Últimament, la directora de ‘De tu ventana a la mía’ (2011) i de la premiada ‘La novia’ (2015) no para. Després de participar en un dels capítols de la minisèrie ‘La casa’ (2020) i estrenar ‘El asfalto’, un dels episodis de la renovada sèrie televisiva ‘Historias para no dormir’ (2021), actualment es troba rodant la pel·lícula ‘Teresa’, adaptació lliure de l’obra ‘La lengua en pedazos’, de Juan Mayorga, basada alhora en ‘El Libro de la Vida’ de Santa Teresa de Jesús.

Continua llegint

Sophia Loren i l’Hotel Danieli

Sophia Loren e Ibrahima Gueye, en ‘La vida por delante’.

Com segurament sabeu, des del 2010 Sophia Loren (1934) havia deixat d’actuar al cinema i la televisió, fins que el seu fill Edoardo Ponti la va recuperar a la pel·lícula ‘La vida por delante‘ (2020). Jo l’he volguda rescatar més jove, quan estava a punt de fer uns esplèndids 39 anys, l’estiu del 1973.

De la mà del seu marit, el famós productor italià Carlo Ponti, es va embarcar a la pel·lícula ‘El viatge‘, l’últim treball del gran Vittorio de Sica (1901-1974), un dels directors clau del neorealisme italià, i ni més ni menys que amb Richard Burton al seu costat. A més, i per això apareix aquest film a ‘Venècia de cine’, va ser filmada parcialment (en el seu tram final) a la ciutat dels canals.

Continua llegint

Dones a Venècia

Estrenada a Espanya amb el títol de ‘Dones a Venècia’ i a França amb el més potent ‘Guêpier pour trois abeilles’ (avisper per a tres abelles), el film anglès ‘The money pot’ (el pot dels diners) va ser l’última pel·lícula de Joseph L. Mankiewicz, famós guionista i director de pel·lícules tan notables com ‘Eva al desnudo’, ‘La comtessa descalza’, ‘Cleopatra’ i ‘La huella’.

El realitzador nord-americà va decidir adaptar l’obra teatral ‘Il Volpone’, de Ben Jonson, en una comèdia amb elements d’intriga i humor negre, protagonitzada pel veterà Rex Harrison, al paper del milionari senyor Fox, i Cliff Robertson, com McFly, un actor que contracta per ajudar-lo a fer una broma macabra a tres de les seves antigues amants.

Continua llegint

Bogeries d’estiu (i quarta part)

Katharine Hepburn i Rosanno Brazzi.

Com us vaig prometre al capítol anterior, aquest que ara llegiu està centrat en la localització de la botiga de l’antiquari interpretat per Rosanno Brazzi i algunes escenes més. Això sí, serà la darrera entrada de les quatre que he dedicat a la meravellosa ‘Bogeries d’estiu, de David Lean.

Ah… I al final del text afegiré un breu apunt personal que us farà entendre el perquè m’agrada tant aquesta pel·lícula, perquè Katharine Hepburn i Brazzi són portada del meu llibre i, en definitiva, perquè segueixo enamorat de Venècia.

Continua llegint

Bogeries d’estiu (segona part)

Katharine Hepburn al costat de MacDonald Parke i Jane Rose.

A la primera part de les entrades que he volgut dedicar a ‘Bogeries d’estiu‘, havia deixat Katharine Hepburn a bord d’un atestat vaporetto, camí de la Pensione Fiorini. Era un ‘motoscaf’ marcat amb el número 127, que navega en direcció al centre de Venècia. Curiosament no ho fa pel Gran Canal, com l’actual número 1, sinó pel Rio Novo, per on antigament transitaven algunes línies com a drecera cap a San Marco.

Continua llegint
« Entrades més antigues

© 2024 Txerrad@s

Tema de Anders NorenAmunt ↑