Sophia Loren e Ibrahima Gueye, en ‘La vida por delante’.

Com segurament sabeu, des del 2010 Sophia Loren (1934) havia deixat d’actuar al cinema i la televisió, fins que el seu fill Edoardo Ponti la va recuperar a la pel·lícula ‘La vida por delante‘ (2020). Jo l’he volguda rescatar més jove, quan estava a punt de fer uns esplèndids 39 anys, l’estiu del 1973.

De la mà del seu marit, el famós productor italià Carlo Ponti, es va embarcar a la pel·lícula ‘El viatge‘, l’últim treball del gran Vittorio de Sica (1901-1974), un dels directors clau del neorealisme italià, i ni més ni menys que amb Richard Burton al seu costat. A més, i per això apareix aquest film a ‘Venècia de cine’, va ser filmada parcialment (en el seu tram final) a la ciutat dels canals.

Sophia Loren havia passejat la seva bellesa i el seu talent per la Mostra de Venècia des del 1958, quan va guanyar la seva primera Copa Volpi per ‘Orquídia negra’. L’actriu tornaria al festival de cinema en nombroses ocasions, especialment gràcies a treballs tan notables com ‘Dues dones’ (1961), ‘Ahir, avui i demà’ (1964), ‘Matrimoni a la italiana’ (1965) i ‘Els gira-sols (1970). Però, curiosament, no hi havia rodat mai… fins a ‘El viatge’, que s’estrenaria el 1974.

La seva parella a la ficció va ser Richard Burton (1925-1984), un actor fascinant, però amb greus problemes amb l’alcohol i en tràmits de separació d’una altra estrella del cel·luloide, Elizabeth Taylor. La cinta no només els va unir a la gran pantalla sinó que els va convertir en bons amics. Loren va convèncer el seu marit perquè Burton i ella protagonitzessin una versió televisiva de ‘Breve encuentro‘ (1974), història que David Lean ja havia dirigit el 1945, aquesta vegada realitzada per Alan Bridges.

L’actriu, a Venècia, el1958.

‘El viatge’ és una pel·lícula menor a la filmografia de tots ells, un melodrama basat en una sensacional novel·la curta del genial dramaturg Luigi Pirandello. La seva trama està ambientada a Sicília d’inicis del segle XX, una societat tancada i masclista, on la dona està sempre a l’ombra del pare o del marit.

La seva protagonista és Adriana de Mauro (Loren), una dona que malgrat estar enamorada de César Braggi (Burton), s’ha de casar amb el germà petit d’aquest, Antonio (Ian Bannen), per complir el darrer desig (i el testament) del pare de tots dos. El matrimoni, no gaire feliç per altra banda, dura poc temps, ja que ella enviuda jove, en morir Antonio en un accident de cotxe.

Sophia Loren i Richard Burton, al film.

Anys més tard, César exerceix el paper de cunyat i cap de família mentre Adriana segueix ficada encara en el paper de vídua endolada. Però quan mostra senyals d’una greu malaltia, Cèsar l’obliga a embarcar-se en el primer viatge de la seva vida a la recerca de curació. Un viatge en què els sentiments ocults de tots dos tornen a primer pla i ressuscita l’amor. Tot i les xerrameques i l’oposició de la mare d’ell, la parella posa rumb cap a Venècia amb la intenció de casar-se.

Com veieu, la part veneciana de la pel·lícula es desenvolupa al desenllaç del film, des del minut 80. Així, veurem com una góndola trasllada a la parella des de l’estació de tren fins al centre de la ciutat, passant per la llacuna, embolicada a la boira. El gondoler condueix a la parella pel Rio della Canonica fins al moll situat al costat del Ponte della Paglia, molt a prop del Pont dels Sospirs.

Des d’allà la parella camina uns metres fins a l’entrada del famós Hotel Danieli de la Riva degli Schiavoni. Allà mateix, al costat del pont i el Riu del Vin, un noi ven diaris i veu la notícia de portada: l’atemptat de Sarajevo del 28 de juny de 1914 en què van morir l’arxiduc Francesc Ferran d’Àustria i la seva dona, la comtessa Sofia Chotek, que donaria origen a la Primera Guerra Mundial.

El que mostra després la pel·lícula és la recepció i el vestíbul d’aquest luxós establiment. La parella, precedida per un empleat de l’hotel, puja per escala que voreja el pati interior de l’hotel, i que no tornaria a aparèixer tan clarament fins a ‘The tourist‘, 46 anys més tard. Després, en un breu picat des de la part superior, la càmera enfoca la parella mentre puja, moment en què Adriana pateix un petit vahid.

Façana de l’Hotel Danieli (al costat del pont, a l’esquerra).

La cambra d’Ennio Guarnieri mostra l’escala, les baranes, les balustrades i les columnes de marbre del Danieli, que tan famós han fet a aquest hotel i pel qual, asseguren, han passat des de mandataris i polítics de tot el món fins a músics tan famosos com Richard Wagner i Claude Debussy, i escriptors com Goethe, Balzac, Dickens, Proust, Jean Cocteau, Percy Shelley, John Ruskin i Truman Capote, sense oblidar nombrosos actors i directors de cinema, com Angelina Jolie i Johnny Depp, durant el rodatge de ‘The tourist‘ (2010).

I és clar des dels balcons de la luxosa habitació on s’allotgen Adriana i Cesar es perfila la silueta de Sant Giorgio Maggiore mentre… No us explico més, per no explicar massa del final del film, però gràcies a aquest melodrama Sophia Loren es va endur la Concha de Plata al Festival de Sant Sebastià del 1974 i el premi David di Donatello a la millor actriu d’aquell any.

El vestíbul de l’hotel i inici de la famosa escala.

L’habitació més cara de l’Hotel Danielli és la Suite Real Doge Dandolo, dedicada al Dux Enrico Dandolo, un home que va governar la República Veneciana quan ja era octogenari… i cec! Aquesta suite ocupa una cantonada del pis principal i té uns amplis balcons amb vistes tant a la llacuna com al Gran Canal. Té 150 metres quadrats i la tarifa és a partir de 12.000 euros la nit. Les habitacions més senzilles costen a partir de 345 euros la nit, segons la temporada.

Aquesta suite porta el nom de l’edifici, el Palazzo Dandolo, que va ser construït al segle XIV per aquesta família aristocràtica veneciana amb quatre dux a les seves files. En segles posteriors va passar per les mans d’altres cognoms nobles que també van donar nom a diferents palauets de la ciutat (Gritti, Bernardo, Mocenigo, Nani… ), fins que el friulià Giuseppe Dal Niel, a qui anomenaven Danieli, primer en va llogar una part i més tard va comprar i va convertir en hotel l’any 1822.

Una de les habitacions, amb San Giorgio Maggiore al fons.

Va ser aquest qui va impulsar la reforma de l’establiment i aquell interior neogòtic que se’l coneix actualment, aconseguint un millor paral·lelisme amb la seva façana, en què destaca la pedra d’Istria de la porta i finestres geminades gòtiques. L’element central del seu interior és el vestíbul principal, dominat per la seva escalinata daurada i les galeries decorades amb arcs i columnes orientals.