Aquest diumenge, 10 de març, ha mort Percy Adlon, director de cinema alemany amb nombrosos documentals, però conegut, bàsicament, per la trilogia de pel·lícules protagonitzades per l’actriu Marianne Sägebrecht: ‘Sugarbaby’ (1985), ‘Bagdad Cafe (1987) i Rosalie va de compres (1998). Tenia 88 anys.
M’uneix a aquest realitzador (1935-2024) ia la seva oronda intèrpret (1945) una curiosa coincidència: gràcies a l’estrena i l’èxit del seu primer llarg de ficció, aquell ‘Sugarbaby‘ (del qual ja us vaig escriure el 2020), al llegendari Cercle A (primera xarxa de cinemes d’art i assaig de Barcelona i de tot Espanya que exhibia films independents en versió original subtitulada) vaig poder exhibir el meu propi curtmetratge, ‘Potser no sigui massa tard‘. Us ho explico.
La cosa va anar així: dos anys més tard, el Nadal del 1987, s’estrenaria, també al Cinema Casablanca de Barcelona, la segona comèdia de director i actriu junts, la no menys mítica ‘Bagdad Cafe’, que originalment es titulava ‘Out of Rosenheim’. Va ser tot un èxit internacional, en part gràcies a la famosa cançó ‘Calling You’, interpretada per Jevetta Steele.
La història, coescrita per Adlon i la seva dona Eleonore, narra l’odissea de Jasmin (Sägebrecht), una infeliç i gruixuda senyora alemanya, amb un marit indesitjable que deixa tirada al costat d’un motel i benzinera situats en un paratge desèrtic del mig oest dels EUA. Per poder pagar-se l’estada, Jasmin s’ofereix a treballar per a Brenda (CCH Pounder), la malhumorada propietària del lloc, a la qual a poc a poc s’anirà guanyant amb la seva afabilitat. Alhora, descobreix l’amor amb Rudi, un madur artista allotjat al motel, interpretat genialment pel gran Jack Palance, en un paper romàntic gens habitual en aquest actor.
El Cercle A tenia com a programadors Jaume Figueras i Àlex Gorina, dos grans de la crònica i la crítica cinematogràfica catalana i, juntament amb cada llargmetratge, les sales incloïen com a aperitiu, un curtmetratge. I la sort va estar del meu costat, quan el meu admirat Figueras em va oferir la possibilitat d’exhibir el meu curtmetratge, potser no és massa tard, just abans de ‘Bagdad Cafe’.
Quan els exhibidors van convidar Marianne Sägebrecht a l’estrena barcelonina, vaig poder saludar-la. Segur que ni es va fixar en mi, més enllà de la coincidència amb aquell jove director. Però jo sí que me’n recordo encara ara. La seva presència al Cinema Casablanca aquell 21 de desembre de 1988 no va suposar un increment del flux d’espectadors, que van anar arribant a veure la pel·lícula gràcies al boca-orella. De la mateixa manera, quan la simpàtica actriu alemanya va tornar a Barcelona per acomiadar la pel·lícula en la seva última projecció, el 19 de març del 1990, ja l’havien vist 130.000 espectadors. I hi va haver molta gent que va anar a veure-la en persona aquell dia a les petites sales dels Jardinets de Gràcia.
Per mi va ser com si em toqués la loteria (si bé molt pobre en termes econòmics), perquè aquella comèdia es va mantenir en cartell any i mig, una cosa absolutament impossible actualment i força inusual en aquella època. D’aquesta manera, el meu curtmetratge també es va poder mantenir en pantalla durant 15 mesos: ha estat el curtmetratge més vist en la història de les sales de cinema catalanes.
Posteriorment, ‘Bagdad Café’ es va convertir el 1990 en una sèrie de televisió interpretada per Whoopi Goldberg i Jean Stapleton, i dirigida inicialment per l’efectiu Paul Bogart. Però no va tenir tanta sort, malgrat les estrelles. Els va fallar el guió i la gràcia del film original.
Però com que no n’hi ha dos sense tres, Adlon va tornar a comptar amb Sägebrecht a ‘Rosalie va de compres’ (1988), una sàtira fallida sobre la febre del consum desaforat. Va ser l’últim cop que van col·laborar actriu i director, que després es van distanciar. Ella va començar a aparèixer com a secundària en algunes pel·lícules de Hollywood, com ‘President per accident’ (1988) o ‘La guerra dels Rose’ (1989), però aviat va tornar a Europa per seguir amb la seva carrera, en general com a actriu de repartiment.
Després del relatiu fracàs de Rosalie va de compres, Percy Adlon va filmar Salmonberries (1991), una curiosa història d’amor protagonitzada per K.D. Lang. La trama, centrada en la peripècia d?una jove esquimal, òrfena i andrògina que treballa com a miner a Alaska, va ser coescrita per Adlon i el seu fill Felix. La cantant canadenca va demanar a Adlon que li escrivís un guió a mida, després que el realitzador la dirigís al videoclip de ‘So in love’.
Posteriorment, Adlon va optar per seguir el camí del cinema independent i els documentals, amb ‘Younger and Younger’ (1993), ‘Hawaiian Gardens’ (2001) i ‘Mahler auf der Couch’ (2010), com els seus films de ficció més notables . Aquest darrer, codirigit amb el seu fill Felix, va ser el seu darrer treball. Des de llavors vivia retirat amb la seva dona, Eleonore, a Califòrnia.
El seu fill Felix és també director de cinema, si bé és més conegut per la seva exdona: Pamela Adlon, la còmica que ha escrit i interpreta la sèrie Better Things. També és fotògraf i ha publicat el llibre titulat ‘Adlon’, en què explica la història de la seva família, lligada al luxós Grand Hotel Adlon, fundat pel seu rebesavi a inicis del segle XX al costat de la Porta de Brandenburg, a Berlín. Al seu web hi ha fotos del que podria haver estat un documental sobre l’hotel.
Deixa un comentari