El blog del periodista Txerra Cirbian

Autor: TxerraC (Pàgina 1 de 7)

‘Endeavour’ s’acomiada en Filmin

Shaun Evans, protagonista de la sèrie ‘Endeavour’.

A hores d’ara, dir que ‘Endeavour‘ és una de les millors sèries policíaques dels últims anys pot semblar una perogrullada, però bé és recordar-ho ara que ja s’acaba. Filmin, la plataforma espanyola que la va estrenar fa cinc anys al nostre país, oferirà des del dimarts 28 de març els tres episodis de la novena i darrera temporada d’aquesta estupenda producció britànica.

I seran els últims capítols sense solució de continuïtat, perquè enllaçaran d’alguna manera (a la ficció) amb les trames que va iniciar fa 36 anys la sèrie ‘Inspector Morse‘, de la qual ‘Endeavour‘ va néixer com a preqüela. Aquest text el vaig publicar originalment a Nosolocine.net.

Continua llegint

El debut d’Agustí Villaronga

Fa escassament mes i mig va morir Agustí Villaronga (1953-2023), que hauria complert 70 anys el proper 21 d’abril. A punt d’estrenar-se la seva pel·lícula pòstuma, ‘Loli tormenta‘, no volia fer aquí una necrològica a l’ús, sinó recordar el moment en què vaig conèixer aquest director de cinema mallorquí fa més de 36 anys.

Era el mes de juliol de l’any 1986, quan la seva primera pel·lícula com a realitzador, ‘Tras el cristal (Darrere el vidre)‘, va ser premiada a la 28a Setmana Internacional de Cinema de Barcelona en una arriscada decisió del jurat, que pretenia ajudar a estrenar aquella ‘òpera prima’ llastrada per problemes financers.

Continua llegint

James Norton, de psicòpata a mossèn

En els darrers mesos han coincidit en el temps, però en dues plataformes digitals de pagament diferents, l’emissió de la tercera i última temporada de la magnífica sèrie ‘Happy Valley‘ (2014-2023) i dels sis primers lliuraments de la també britànica ‘Grantchester‘ (2014), totes dues adscrites al gènere policíac, però molt diferents, i amb un notable nexe en comú: l’actor James Norton.

Però abans d’explicar-vos algunes coses més d’aquest atractiu, ros i altíssim actor (un metre i 85 centímetres d’estatura), nascut a Londres fa 37 anys, deixeu-me que us parli breument d’aquestes dues sèries, una de la BBC i una altra de la ITV, que jo he vist a Movistar+ i a Filmin, respectivament.

Continua llegint

Chioggia, la petita Venècia

Des del desembre del 2019, Venècia no ha patit més episodis greus d’acqua alta, habituals entre els mesos de novembre i desembre, quan els carrers i places de les zones més baixes de la ciutat dels canals quedaven inundades. El sistema de barreres MOSE, inaugurat el 3 d’octubre del 2020, s’ha anat activant periòdicament des de llavors, com fa un parell de mesos, al desembre, davant d’una marea alta extraordinària, provocada pel mal temps.

Això ve bé per parlar de la ciutat de la qual us escric avui: Chioggia, coneguda com ‘La petita Venècia’, títol que a nivell internacional va utilitzar l’excel·lent pel·lícula d’Andrea Segre estrenada el 2011. L’original ‘Io sono Li’ va ser traduït a el nostre país com ‘Shun Li i el poeta’ i usat com subtítol del film. I em ve que ni fet d’encàrrec, perquè la cinta està ambientada durant un hivern d’aigües altes.

Continua llegint

Les Illes Fèroe en una setmana

El poble de Tjørnuvík està encaixat entre muntanyes.

Com que la setmana passada us vaig parlar de la sèrie ‘Trom‘, rodada a les Illes Fèroe, he pensat que potser us agradaria llegir el reportatge que vaig escriure al seu dia per a la revista Viajes National Geographic i que es va publicar a la primavera de 2018, gairebé coincidint amb l’edició del meu llibre ‘Islas Feroe: guía esencial para descubrir el país‘ a l’editorial Ecos Travel Books. Va ser la primera guia en castellà dedicada en exclusiva a aquest arxipèlag salvatge, situat a l’Atlàntic Nord.

Posteriorment, el 6 de desembre del 2020, VNG va publicar una bonica versió digital del meu text amb algunes impressionants fotos d’agències que van realçar encara més la bellesa d’aquest arxipèlag i la van titular ‘Las Islas Feroe en 14 descubrimientos‘. El text original apareix aquí sota. Si us animeu a visitar-les, millor que reserveu vol i allotjament amb temps, perquè no hi ha gaires hotels ni bed & breakfast o apartaments de lloguer. Nosaltres vam estar a l’estiu del 2017 durant una setmana i vam estar a dos hotels i tres cases perticulars, mentre recorríem l’arxipèlag de dalt a baix.

Continua llegint

Crims a les Illes Fèroe

Situades a mig camí entre Noruega, Islàndia i Escòcia, les Illes Fèroe són un territori autònom dependent de Dinamarca, que no s’ha volgut integrar a la Unió Europea, entre altres coses per continuar caçant balenes. Entre els seus costums ancestrals hi ha la captura (i matança) massiva de cetacis, principalment balenes pilot i també dofins de flanc blanc.

El seu paisatge verd, salvatge i sense un arbre només havia aparegut fugaçment en algunes pel·lícules (inclosa alguna de 007) i anuncis publicitaris, però no en ficcions seriades. Ara fa un any, el col·lega Lorenzo Mejino em va alertar de l’existència de ‘Trom’, la primera sèrie íntegrament feroesa. Ell, que també havia visitat les Illes Fèroe, sabia que qui això firma havia escrit una petita guia de viatges sobre aquest arxipèlag salvatge de l’Atlàntic Nord i que en gaudiria.

Continua llegint

Venècia: xarxa criminal

Vittoria Puccini i Alessandro Roia, a la sèrie.

A la meva recerca de produccions audiovisuals ambientades a Venècia, he descobert una nova sèrie. Es titula ‘Non mi lasciare‘, que ha estat traduïda al castellà amb la més atraient ‘Venècia: xarxa criminal‘. Adscrita al gènere policíac, diria que és la segona d’aquest gènere després de la més coneguda ‘Comissari Brunetti’, basada en el popular personatge literari de Donna Leon.

La sèrie, de vuit capítols, es va estrenar fa just un any al primer canal de la tele pública italiana, RAI-1, i va tenir força èxit. A Espanya ha arribat de la mà del nou canal de streaming AMC+, que es pot veure a través dels operadors de televisió de pagament Orange TV, Vodafone TV i Jazztel TV, o si tens Amazon Prime Video o Apple TV. A més de la quota que s’abonen a aquestes plataformes, cal afegir 4€ més pel propi canal.

Continua llegint

Perdre’s a Venècia

Campo de Sant Francesco della Vigna.

Ahir, dissabte, van començar els actes del famós carnaval venecià, que aquest any està dedicat als signes del zodíac, com ja us vaig comentar en aquesta altra entrada. No m’estendré en el tema, l’agenda completa del qual, molt interessant, la trobareu a la pàgina web oficial del Carnevale di Venezia.

Però si ja heu decidit anar-hi, tampoc us servirà de gaire incidir en el tema, prefereixo comentar-vos una cosa tan evident com la necessitat de perdre’s pels carrers i places de la ciutat dels canals, sortir dels itineraris més coneguts i vagabundejar per racons poc transitats.

Continua llegint

Fuerteventura a l’hivern

L’autor, a Fuerteventura (foto RV).

A inicis del 2020, ja en plena pandèmia, la revista ‘Viajes National Geographic em va publicar un petit reportatge sobre Fuerteventura, que m’havien demanat uns mesos abans, atès que jo havia visitat per primera vegada l’illa canària durant uns dies de novembre del 2013, fa deu anys.

Aquella visita, que em va agradar molt, va coincidir a més amb la presència a la zona sud de l’equip de rodatge de la pel·lícula ‘Exodus’, en què Ridley Scott va recrear la fugida de Moisès d’Egipte. El director d’ ‘Alien’ i ‘Blade Runner’ va escollir Cofete i Punta de Jandía per convertir aquests llocs en la península del Sinaí (amb l’ajuda d’uns bons efectes visuals) i filmar així la persecució de l’exèrcit del faraó al profeta i l’arribada d’aquest i el poble jueu al Mar Roig.

Continua llegint

Un ‘salvatge’ en Hollywood

Ricard Herráez en (su tienda) Hollywood.

Los Salvajes va ser una banda de rock que va néixer a Barcelona el 1962 gairebé alhora que ho feien a Anglaterra els Rolling Stones i The Who. Precedents d’altres grups espanyols, entre els seus membres hi era Ricard Herráez (1941), propietari d’una botiga de ressonàncies cinèfiles, Hollywood (Manso, 32, davant del CAP).

Ricard va tocar com a tercer guitarra en aquells primers temps en què el conjunt es deia The Savages, perquè la banda creada per Delfín Fernández, el bateria, i Francesc Miralles, el guitarra, encara no tenia baixista. La mili i la vida el van portar cap a altres rumbs, lluny d’aquell grup que va triomfar als anys 60.

Continua llegint

Jaume Figueras, el mestre

Jaume Figueras, retratat per Joan Cortadellas per a El Periódico, el 2013.

Aquest diumenge, dia 22, Jaume Figueras rebrà el premi Gaudí d’Honor de l’Acadèmia del Cinema Català. A aquest admirat mestre, company de la crònica cinematogràfica i amic vaig poder entrevistar-lo diverses vegades per al diari ‘El Periódico de Catalunya’ i per al suplement d’oci i televisió ‘Idees-Teletodo’ que vaig coordinar durant uns anys, fins a quedar reduït a ‘Teletodo ‘.

Com durant aquesta setmana s’han publicat un munt d’entrevistes amb ell a diversos mitjans, començant per una a ‘El matí de Jordi Basté’, a RAC-1, i seguint per La Vanguardia, El Periódico, Ara, El Punt-Avui i el digital Crític, entre d’altres que segurament oblido, us he volgut rescatar una que li vaig fer ara fa 10 anys, quan ja preveia el seu retir i em va regalar el titular: “Sóc un pringat”.

Continua llegint

Carnaval a Venècia

Som a mitjans de gener, però els col·legues que s’encarreguen de difondre els actes relacionats amb el Carnestoltes d’aquest 2023 m’han passat alguns detalls dels actes d’aquest any, que ara mateix us trasllado. La festa de disfresses més famosa del món es desenvoluparà del 4 al 21 de febrer, sense les limitacions de lrs últimes dues edicions.

En aquesta ocasió han subtitulat les festes amb la frase “Pren-te el teu temps per als signes originals”, referits als del Zodíac. Dotze, segons la tradició, i tretze, si se’l vol fer cas al penúltim bulló de l’horòscop: el signe d’Ofiüc, ficat amb calçador entre Escorpió i Sagitari, del 29 de novembre al 17 de desembre.

Continua llegint

El príncep dels lladres

Res millor per al dia de Reis (i donar per acabat el Nadal) que una cinta d’aventures juvenils, una cinta relativament recent, del 2006, amb què he gaudit com un nan: ‘El príncep dels lladres’, que com us podeu imaginar, incloc al meu apartat de pel·lícules de ‘Venècia de cine’.

Titulada originalment ‘The Thief Lord’ i emesa per les televisions convencionals en alguna ocasió, ara no l’he vist en cap catàleg de plataformes de streaming i només l’he trobada en format DVD.

Continua llegint

Les millors sèries del 2022

Cada any, a finals de desembre, l’amic José López Pérez em demana que elabori una llista amb les millors sèries de l’any que ara finalitza per a l’eclèctica web Nosolocine.net que m’acull de tant en tant, i on vaig publicar aquest text primer lloc, el 17 de desembre passat. També trobareu al final d’aquest text els podcasts sobre el tema que vam enregistrar tots dos uns dies més tard.

És un top ten de les ficcions que he pogut veure durant aquests mesos, si bé la ingent producció que ha arribat a les televisions convencionals i al streaming fa gairebé impossible abastar tots els canals i plataformes digitals. Així que el lector perdonarà si aquí incloc alguna sèrie de 2021 però que he vist el 2022.

Continua llegint

Illes de la llacuna veneciana

Torcello, vist des de Burano.

Com a regal de Nadal, us reprodueixo aquí el text d’un petit reportatge que he publicat aquest mes de desembre a l’edició espanyola de la revista ‘Viajes’ de ‘National Geographic‘ sobre les nombroses illes que poblen la llacuna veneciana, amb Murano i Burano com a visites habituals de qualsevol turista.

En realitat, el text que veieu imprès al pdf és una mica més curt, per raons d’espai, que el que vaig enviar al seu dia a la redacció d’aquesta coneguda publicació, editada per RBA. Per això, us deixo el meu original a continuació, amb algunes de les fotos que vaig fer a la meva última visita a Venècia.

Continua llegint

El Gran Canal al segle XIX

Una góndola amb dos remers i un vaporetto de 1896.

No fa gaire us explicava en aquest bloc coses de ‘Venezia minore‘, un meravellós curtmetratge que mostrava com era la Venècia del 1942. I allà citava de passada les primeres imatges de cinema de què es té constància, les d’Alexandre Promio, un operador de càmera dels germans Lumière.

Avui he trobat unes breus imatges d’aquest film, de 48 segons escassos, rodat a bord d’una embarcació al Gran Canal. Era l’any 1896 i el pla, sense talls, consisteix en un tràveling aquàtic. Res estrany, ja que a Promio se’l considera autor del primer travelling de l’història del cinema.

Continua llegint

Sordi i Manfredi, gòndoles i motores

Manfredi, amb el colom, Allasio i Sordi.

Com us explicava a l’anterior entrada dedicada a ‘Venècia, la lluna i tu’, la Nina (Marisa Allasio) agafa un cabreig considerable quan veu que la Rosa, un dels lligues de Bepi (Alberto Sordi), porta el mateix model de vestit vermell que li havia regalat a ella. La noia envia un colom missatger al seu altre pretendent, Toni (Nino Manfredi), que encara vol casar-se amb ella i a qui veiem a l’alçada de l’Hotel Bauer, davant de la Basílica della Salute i la Punta de la Dogana.

Amb el seu vestit blau fosc i gorra de capità, Toni és pilot d’una llanxa motora (inclús podria ser d’un vaporetto!), cosa que el converteix en un millor partit per a Nina, encara que la seva feina sigui menys romàntica que la de gondoler, tota una tradició a Venècia. Però quan Toni arriba a Rialto, el murri Bepi ja ha fet les paus amb la seva xicota i marxa feliç. El plànol de Sordi baixant les escales, entre un grup de sacerdots amb sotanes vermelles, és impagable.

Continua llegint

Alberto Sordi, gondoler

Alberto Sordi i Marisa Allasio.

A punt de complir-se 20 anys de la seva mort, avui vull recuperar una pel·lícula veneciana del romà Alberto Sordi (1920-2003) un dels actors més populars de la comèdia italiana de postguerra, la carrera de la qual com a director va ser també molt àmplia (19 pel·lícules ). D’ego enorme i mal caràcter, era tan estimat a Itàlia que, fa dos anys, el país sencer va celebrar amb magnificència el centenari del seu naixement malgrat que els homenatges van caure enmig de la pandèmia.

A ‘Venècia, la lluna i tu‘ (1958), amb 38 anys, Sordi interpreta un improbable i jove gondoler, recreant un dels seus personatges còmics arquetípics durant aquests anys: el de l’incorregible seductor italià (que no sempre triomfa). Aquí ho va fer de la mà del realitzador Dino Risi, que ja li havia dirigit a ‘Il segno di Venere’ (1955) i amb qui repetiria a l’excel·lent ‘Una vida difícil‘ (1961).

Continua llegint

Ana Obregón, fa 40 anys

Tres portadas dedicadas a Ana Obregón por Fotogramas, en 1982, 1984 y 1988.

Fa molt temps, uns 40 anys, jo compaginava els últims cursos dels estudis de periodisme amb col·laboracions en, bàsicament, dos mitjans de comunicació: ‘El Periódico de Catalunya‘, que va acabar sent la meva empresa durant gairebé 36 anys, i ‘Fotogramas‘, revista cap a la qual guardo un record molt grat.

En aquesta última, gràcies al llavors cap de redacció, Jorge de Cominges, vaig poder fer reportatges sobre el món del cinema, especialment de rodatges de pel·lícules amb directors i actors que em semblaven dignes d’admiració. Però hi va haver una entrevista en particular de la qual guardo un record especial perquè, d’entrada, el personatge no m’interessava gens: Ana Obregón.

Continua llegint
« Entrades més antigues

© 2023 Txerrad@s

Tema de Anders NorenAmunt ↑

WordPress Cookie Plugin by Real Cookie Banner