El blog del periodista Txerra Cirbian

Autor: TC (Pàgina 1 de 14)

Puerto Rico, fa 40 anys

Castell del Morro, a Sant Joan de Puerto Rico, l’any 1984.

Remenant entre els meus articles d’arxiu, he descobert un dels meus primers escrits viatgers, aquest que vaig dedicar a Puerto Rico i que va sortir el maig de l’any 1984 en una publicació mèdica, ‘Jano’, i no en una revista de viatges, gràcies a la generositat del seu director, Carles Esteban, a qui coneixia de l’època Tele/eXpres, un diari vespertí que va ser el meu primer treball professional.

Estem parlant de fa 40 anys, quan, entre moltes altres coses, Apple va presentar el seu primer Mac, Michael Jackson va llançar la seva famosa ‘Thriller‘; ‘Amadeus‘ va arrasar als Oscars i l’Athletic Club va guanyar 1-0 al Barça a la Final de la Copa del Rei. I jo, que acabava d’entrar en plantilla al meu diari, vaig guanyar per xiripa un viatge pagat a Puerto Rico, Estat Lliure Associat als Estats Units.

Continua llegint

Un petit viatge a Noruega

L’autor, davant d’un dels molts fiords noruecs.

Durant un temps, al diari El Periódico, on vaig estar treballant més de tres dècades, vaig poder escriure també de viatges. Aquest reportatge sobre Noruega, en concret, va ocupar una pàgina sencera de l’agost del 2006. Vist ara, em sembla que el text va ser molt petit per a l’esforç (també econòmic) que em va suposar: ho vaig escriure durant les vacances i no durant les meves jornades laborals .

El vam titular ‘Noruega, la ruta dels fiords’, amb un antetítol molt descriptiu: ‘Una meravella de la natura’. És la pàgina que veieu més avall, el text del qual he transcrit per a una millor lectura.

Continua llegint

El ‘tourist’ venecià

Johnny Depp, a la Piazza San Marco.

Fa uns dies, les cadenes de televisió en obert van tornar a emetre la pel·lícula The Tourist (1989), de Florian Henckel von Donnersmarck, amb Johnny Depp i Angelina Jolie al capdavant del repartiment. A molts dels meus amics crítics de cinema no els agrada gens. A mi, en canvi, no només em diverteix, sinó que la considero una de les cintes internacionals que millor va saber aprofitar els escenaris venecians. Perfectes per a passejar durant els dies de Carnaval o Sant Valentí, és clar.

És clar que no li va ser fàcil a l’alemany Florian Henckel von Donnersmarck bregar amb dues estrelles de Hollywood com Jolie i Depp, i menys en una Venècia on abundaven fans i turistes de debò filmant el rodatge (hi ha munts de vídeos del rodatge a internet). Però el director de ‘La vida dels altres’ no es va poder negar a una Angelina que l’havia trucat personalment per a aquella nova versió de la pel·lícula francesa ‘El secreto de Anthony Zimmer’ (2005).

Continua llegint

Paco de Lucía

Paco de Lucía, al Festival de Jazz de Vitòria del 2010 (foto Vikipèdia).

A l’agost passat, qui això escriu va fer 66 anys. Una xifra que m’ha fet recordar que Paco de Lucía, el geni de la guitarra, l’artista del flamenc, va morir fa 10 anys. Era un dimarts, 25 de febrer, i estava jugant a una platja mexicana amb els seus fills, quan va patir un infart, del qual no es va poder recuperar.

Tot això ve, perquè acabo de descobrir que un bon dia de juliol de 1987, ara fa una mica més de 36 anys, vaig anar a Montjuïc per cobrir el recital que Paco de Lucía, presentant el seu ‘Sirocco’, i John McLaughlin, amb ‘ Mediterrània’, van donar al Poble Espanyol. Va ser una meravella, és clar.

Continua llegint

Un basc a Catalunya

Barcelona, des del Tibidabo, cap el 2006 (foto de l’autor).

Fa uns anys, quan existien els blocs i, a més, hi havia bitàcoles que premiaven els que escrivíem pel pur plaer d’estar presents en aquella primitiva internet, vaig decidir presentar un relat al concurs que organitzava la desapareguda web ‘Catalunya és un bloc’, convocat el 2 de maig del 2006.

El text en qüestió el vaig titular ‘Un basc a Catalunya’ i el vaig guanyar, encara que mai em van lliurar cap premi, que jo recordi. L’original ho vaig escriure en català, però aquí a baix us deixo la tradicció al castellà. Passeu i llegiu.

Continua llegint

Eduard Jornet, muntanyenc

Eduard Jornet, amb el Mongun Taiga al fons.

L’any de la pandèmia, a finals de l’estiu del 2020, vaig fer una entrevista a Eduard Jornet, que posteriorment es va poder llegir al Catalunya Plural. De fet, ho van fer amb tant de retard, que vaig decidir, no sense pena, deixar de col·laborar amb aquesta digna publicació digital, en què m’havia convidat a escriure Josep Carles Rius.

Per als que no el coneguin, l’Eduard és el pare del molt famós esportista i campió d’esquí i de carreres de muntanya Kilian Jornet. Però en la seva amplíssima biografia consten substantius com a muntanyenc, esquiador, guia de muntanya, guarda de refugis, fotògraf, documentalista i viatger. Tot i que actualment és, nominalment, un jubilat, no per quiet i sempre està actiu.

Avui he volgut recuperar aquesta xerrada, perquè Eduard ha posat en marxa la seva pròpia web (eduardjornet.com), senzilla, però suficient per conèixer-lo una mica més, i Filmin ha incorporat al seu catàleg ‘Mongun Taiga‘, un documental etnogràfic sobre una expedició a aquesta zona, a prop de Mongòlia, liderada per ell.

Continua llegint

Alguna cosa per recordar

Ara fa deu anys, vaig descobrir un bloc d’una parella de viatgers titulat Algo que recordar. Fins i tot em van deixar un comentari agraint haver compartit el seu bloc. Actualment, la seva web ha crescut, és molt més interessant i la família ha augmentat: són Lucía i Rubén, i ara també Koke i Tindaya, els seus fills. Ells han aconseguit, i porten tota una dècada, viure de comptar els seus viatges. I fins i tot han filmat un documental, amb la veu d’Alejandro Sanz com a principal convidat.

Continua llegint

Les millors sèries de 2023

La miniserie més cinèfila del 2023.

Com en anys precedents, l’amic José López Pérez m’ha demanat elaborar per la web de Nosolocine (on he publicat inicialment aquest article) la meva llista de les millors sèries de l’any que ara finalitza. Un 2023 en què no he pogut veure tot el que desitjaria haver vist.

Per això, us citaré algunes, poques, ficcions que he pogut anar veient al llarg d’aquests mesos sense més voluntat que fer-vos-les partícip perquè les gaudiu una mica, si encara no les coneixeu, o un molt, si ja les heu tastat. Com veureu, és una selecció breu, per plataformes, en ordre alfabètic. No hi son Apple+, Rakuten ni Movistar+, que no tinc contractades

Continua llegint

Dues divertides sèries argentines

Quan un pensa en Disney+, la plataforma de streaming de la famosa companyia del ratolí, té tendència a pensar en les produccions infantils de la Walt Disney; a les meravelles animades de Pixar; a les infinites aventures dels superherois de Marvel; a les pel·lícules i sèries derivades de l’univers de la guerra de les galàxies, de Star Wars i fins i tot perles candidates als Globus d’Or com la molt divertida ‘Només assassinats a l’edifici‘, que aquesta última temporada compta amb la Meryl Streep com a actriu convidada .

Doncs bé, a l’àmplia oferta de Disney+ han aparegut darrerament algunes sèries procedents d’Amèrica Llatina amb el segell de Star+, el servei de ‘streaming’ propietat de la companyia, que va començar a funcionar l’agost del 2021. Hi ha produccions pròpies i coproduccions amb països llatinoamericans com Argentina, Brasil, Colòmbia i Mèxic, bàsicament. I argentines són dues sèries que m’han fet especialment gràcia: ‘Nada‘ y ‘El encargado‘, de las que de les quals he escrit inicialment a Nosolocine, abans de publicar l’entrada en aquest bloc.

Continua llegint

Jaume Ripoll i el seu videoclub

Jaume Ripoll, a Filmin (foto Txerra Cirbián).

Fa unes poques setmanes, Jaume Ripoll (Palma, 1977) va publicar el llibre ‘Videoclub. Les pel·lícules que van canviar la nostra vida’ una mena d’autobiografia on el cinema és el fil conductor de la vida i peripècies d’aquest home, que és un dels creadors i director editorial de Filmin, la primera plataforma íntegrament espanyola de vídeo a la carta mitjançant internet.

El text, molt interessant i dotat d’una ironia fina, inclou al final ni més ni menys que 25 llistes de pel·lícules imprescindibles per a qualsevol aficionat. Després d’haver gaudit amb la lectura del llibre, us vull destacar també una frase de quan l’autor estudiava a l’ESCAC, a finals dels anys 90 del segle passat. Una frase que es podria aplicar a molts altres estudiants i aspirants a dedicar-se professionalment al cinema (i aquí m’hi incloc jo mateix).

És una frase inclosa en el capítol 17, titulat ‘Don’t be a lawyer’ (No siguis un advocat), centrat en com va arribar a aquesta escola de cinema, Jaume recorda que li van preguntar per què volia dedicar-se al cinema. La seva resposta, doncs, va ser: “Vull dirigir, explicar històries amb la càmera, rendir tribut als directors que m’agraden”. Ara, un quart de segle després, “vaig acabar descobrint que la resposta neta d’autoengany (…) era la següent: havia volgut estudiar cinema perquè m’agradava veure’l, no fer-ho”.

Aprofito la publicació del llibre de Jaume per recuperar aquí una entrevista que el vaig fer al setembre del 2019 i que vaig publicar originalment al Catalunya Plural. La major part de les respostes continuen sent vàlides, des del meu punt de vista. He eliminat les més conjunturals.

Continua llegint

El foraster de TV3

Quim Masferrer a la portada del TeleTodo del 2013, amb foto de Joan Cortadellas.

El 25 de setembre del 2013, la cadena autonòmica catalana TV-3 va estrenar un espai titulat ‘El foraster’. La idea era tan simple com efectiva: Quim Masferrer, actor i creador del grup Teatre de Guerrilla, arribava a un poblet on, en 48 hores, contactava amb diversos veïns. Xerrava amb ells i coneixia les seves històries. Més endavant, tornava a aquesta mateixa localitat, on pronunciava un monòleg davant dels seus habitants amb detalls de les trobades.

El programa va ser un èxit tan gran, que s’ha anat prolongant al llarg d’aquests deu últims anys, fins a la vuitena temporada, que està a punt de finalitzar. Tot i que es tracta de l’adaptació d’un format de la televisió danesa, titulat ‘Gintberg på kanten’ (Gintberg al límit), la veritat és que la personalitat de Masferrer és, sens dubte, la base de la seva longevitat a la tele catalana, on és líder d’audiència.

Continua llegint

El cementiri de Sad Hill

En una petita sortida d’aquest estiu, vaig visitar un lloc que s’està convertint en destinació mítica per als amants del subgènere de l”spaghetti western’ i de Sergio Leone, un dels seus grans directors: Sad Hill, el cementiri construït molt a prop de Santo Domingo de Silos, a la província de Burgos, per rodar l’escena final de la pel·lícula ‘El bo, el lleig i el dolent’ (1966).

Com que no us enganyaré ni em posaré a escriure aquí i ara una crònica sobre la pel·lícula, us deixo uns paràgrafs extrets directament de l’entrada del film a la Wikipedia per situar-vos en la trama i alguns detalls de la producció, perquè l’interessant , per a mi, va ser visitar el lloc.

Continua llegint

La Venècia d’Hemingway

Com ja us he dit anteriorment en aquest bloc, especialment quan vaig iniciar la secció titulada ‘Venècia de cinema‘, tenia moltes ganes de veure la pel·lícula ‘Al otro lado del río y entre los árboles‘, dirigida per la Paula Ortiz, tercera dels cineastes espanyols que han dirigit un film a la ciutat dels canals, després de  Jordi Torrent (‘La redempció dels peixos’) i Álex de la Iglesia (‘Veneciafrènia’).

M’interessen especialment els escenaris escollits per la directora aragonesa, que ha fet servir indistintament el color i el blanc i negre per mostrar els llocs on passa l’acció, amb algunes diferències respecte de l’original literari. Una fotografia esplèndida, dirigida pel sempre grandíssim operador Javier Aguirresarobe. La directora ha anunciat l’estrena del film per al dia 11.

Continua llegint

Joan Brossa

Joan Brossa, al web Singularidade Poetica.

El 10 d’octubre del 1995, ara farà 28 anys, vaig tenir una xerrada molt interessant amb Joan Brossa (1919-1998), que vaig publicar en forma d’entrevista al diari on jo treballava, ‘El Periódico de Catalunya’. El poeta, sense malalties aparents, tenia llavors 76 anys. I em va regalar una fulla amb una de les seves lletres, una ‘A’.

El motiu de la trobada, que es va produir a la casa de l’escriptor, va ser la publicació d’un dels seus darrers llibres, ‘Passat festes‘, una selecció de la seva producció poètica entre els anys 1993 i 1995, amb poemes curts i algun dels seus coneguts poemes visuals. Va ser el meu cap de llavors, el meu admirat Josep Maria Huertas Claveria (1939-2007), que em va suggerir anar-lo a veure. No sabrà mai com li agraeixo els seus ensenyaments i clatellots, que em van fer ser millor periodista.

Continua llegint

Santo Domingo de Silos

La idea era viatjar fins a Lleó per a una trobada familiar, però amb una parada pel camí. I quin millor lloc que Santo Domingo de Silos, on vam passar un parell de dies, vam visitar el monestir i vam sentir el cant gregorià dels monjos.

A més, vam anar al convent de Sant Francesc, a un quilòmetre del poble. Fa un any, per aquestes dates, un incendi brutal va arribar a les portes d’aquest monestir, ara reconvertit en hostatgeria.

D’aquell terrible desastre, un grup d’artistes i fotògrafs va voler plasmar una exposició, que es va inaugurar el 3 d’agost. Nosaltres ens vam trobar, hores abans, amb dos d’ells, l’Eva Alonso i el Fernando Mayoral, donant els últims tocs a la mostra. Les fotos, magnífiques, penjaven de les branques d’arbres cremats.

Viatges de pel·lícula: Venècia

Bé, amics, agost s’acaba i torno a escriure després d’un mes de calorós dolce far niente. I què millor que tornar amb la meva admirada Venècia per oferir-vos la quarta entrega dels meus viatges de pel·lícula, després de París, Londres i Roma, ara que també comença la Mostra Internazionale d’Arte Cinematografica della Biennale di Venezia, el veterà festival de cinema, que arriba aquest any a la seva 80ª edició, amb ‘La societat de la neu’, de J.A. Bayona. com a film de cloenda.

Aprofito, a més per tornar a parlar-vos dels escenaris de la tercera pel·lícula rodada per un cineasta espanyol a la ciutat dels canals, ‘Al otro lado del río y entre los árboles’, l’esperada adaptació de la novel·la de Hemingway, a càrrec de Paula Ortiz. La directora ha anunciat que la seva estrena al nostre país serà el proper 11 d’octubre, més de dos anys després d’haver finalitzat el seu rodatge.

Continua llegint

Viatges de pel·lícula: Roma

Audrey Hepburn i Gregory Peck, a ‘Vacances a Roma’, fa 70 anys.

Tercera de les ciutats europees més cinematogràfiques, la capital italiana és la que jo sento més propera (en esperit) de les tres grans, juntament amb París i Londres. Molt abans de conèixer-la una mica més gràcies als seus grans directors, curiosament va ser una pel·lícula de Hollywood la que em va fer descobrir-la: l’encantadora ‘Vacances a Roma‘ (1953), amb Audrey Hepburn i Gregory Peck, la cinta de William Wyler, de la qual aquests dies fa 70 anys.

Els meus col·legues de la crítica s’hauran emportat les mans al cap per no haver començat aquesta entrada (última de la temporada, abans de l’habitual aturada d’agost), amb ‘La dolce vita‘ (1960), de Federico Fellini, que m’agrada molt més que el seu ‘Roma'(1972). I és que el record de la immensa Anita Ekberg banyant-se a la Fontana di Trevi davant els ulls de Marcello Mastroianni és incomparable.

Continua llegint

A Romy, que la vam estimar tant

Romy Schneider, Alain Delon i Jane Birkin, a ‘La piscina’.

Quan l’altre dia va morir la Jane Birkin als 76 anys, molta gent va recordar una de les primeres i més famoses pel·lícules: ‘La piscina‘ (1969), aquella cinta de Jacques Deray, amb Alain Delon i Romy Schneider al capdavant del repartiment. El guapo Delon és l’únic dels tres que encara es viu, amb 87 anys. I Romy? Ai! Romy va ser la primera en marxar!

Si la mort no fos una cosa tangible, si les flors ja no cobrissin la seva tomba des de fa 41 anys, la bella Rosemarie Magdalena Albach-Retty, més coneguda com a Romy Schneider (1938-1982), potser seria una venerable anciana de gairebé 85 anys. I potser encara seguiria en actiu una de les millors actrius que ha donat a llum el cinema europeu, una de les dones més belles i de vida privada més trista.

Continua llegint

Viatges de pel·lícula: Londres

Daniel Craig com James Bond, a Londres.

Amb els escenaris londinencs de James Bond al cap o els de la trilogia anglesa de Woody Allen (‘Match Point’, ‘Scoop’ i ‘El somni de Casandra’) com a guies de capçalera, la capital britànica és la meva segona opció d’aquest mes de juliol per parlar de viatges de pel·lícula.

Naturalment, una visita a aquesta gran ciutat significa passejar pel costat del riu Tàmesi, veure el Big Ben i el Parlament, la famosa Torre de Londres, la Sínia del Mil·lenni i la Tate Gallery. Si ens acostem al centre, no deixeu de deambular per Picadilly Circus i Trafalgar Square, i potser podeu dinar a Chinatown.

Continua llegint

Viatges de pel·lícula: París

Com que estem al juliol i bona part de vosaltres, estimats lectors, esteu o estareu de vacances (atents… voteu per correu, si no estareu a la vostra ciutat el dia 23!), he pensat fer algunes entrades refrescants dedicades a ciutats amb clares referències cinèfiles i proposar-vos viatges de pel·lícula.

“Sempre ens quedarà PARÍS“. Segur que recordeu la frase de Humphrey Bogart a ‘Casablanca’, si bé el París de la pel·lícula era pur cartró-pedra. La capital francesa ha estat objecte de mil rodatges, com la trepidant ‘John Wick 4‘, una de les últimes i més reeixides produccions filmades a la capital del Sena.

Continua llegint
« Entrades més antigues

© 2024 Txerrad@s

Tema de Anders NorenAmunt ↑