Com us explicava a l’anterior entrada dedicada a ‘Venècia, la lluna i tu’, la Nina (Marisa Allasio) agafa un cabreig considerable quan veu que la Rosa, un dels lligues de Bepi (Alberto Sordi), porta el mateix model de vestit vermell que li havia regalat a ella. La noia envia un colom missatger al seu altre pretendent, Toni (Nino Manfredi), que encara vol casar-se amb ella i a qui veiem a l’alçada de l’Hotel Bauer, davant de la Basílica della Salute i la Punta de la Dogana.
Amb el seu vestit blau fosc i gorra de capità, Toni és pilot d’una llanxa motora (inclús podria ser d’un vaporetto!), cosa que el converteix en un millor partit per a Nina, encara que la seva feina sigui menys romàntica que la de gondoler, tota una tradició a Venècia. Però quan Toni arriba a Rialto, el murri Bepi ja ha fet les paus amb la seva xicota i marxa feliç. El plànol de Sordi baixant les escales, entre un grup de sacerdots amb sotanes vermelles, és impagable.
Bepi, don Fulgenzio i les dues turistes surten de Rialto i en un d’aquests canvis d’escenari només possible a la ficció del cinema, apareixen al costat de l’església de Santa Maria della Misericòrdia, al nord de la ciutat, al sestiere de Cannaregio. Allà, el frare baixa de la gòndola i passa amb uns nens jugant amb una pilota al Campo de l’Abazia.
El viatge prossegueix amb Bepi i les noies al Rio di Palazzo, amb el Pont dels Sospirs al darrere (a quilòmetre i mig en línia recta de l’anterior localització!). Passen sota el Ponte della Paglia i reapareixen al costat de la Pensione Amore, a la confluència del Gran Canal i el Canal de Cannaregio. En la realitat, no hi ha cap hotelet així en aquest lloc, al costat de l’església de Sant Geremia, a molt poca distància de l’estació de tren.
Als anys 50, la plaça existent als peus de l’església sembla molt diferent de l’actual. D’una bonica porta de forja entre dues columnes de pedra de tres metres d’alçada que apareixen a la pel·lícula de Dino Risi, ara hi ha un lleig mur de maó amb una tela metàl·lica per sobre, que protegeix un jardí interior, propietat de la parròquia, molt popular ja que alberga les restes de Santa Llúcia de Siracusa. Un decorat i unes taules van convertir el lloc a l’entrada de la pensió.
Després de deixar les noies, Bepi i el seu amic Gino instal·len un tendal a la gòndola i flors per acudir a una processó, mentre aquest últim cantusseja ‘Venezia, la lluna… e tu!’, cançó que dóna títol al film, amb lletra de Luciano Luigi Martelli i melodia d’Alessandro Derewitsky. I és que el senyor Fulgenzio els espera al moll de la Basílica della Salute, al costat d’uns escolans… i també la Nina i el Toni, que posa en dubte la serietat del gondoler per arribar a temps.
Però és que la senyora Elvira (Anna Campori), la propietària de la pensió, li ha demanat a Bepi que porti les dues turistes a fer un altre passeig per Venècia, malgrat les protestes inicials del gondoler. És clar que, després, ensenya a remar la més joveneta mentre recorren el Gran Canal i passen davant de la famosa Ca d’Oro, on un guia els hi parla de Casanova i ell intenta besar les noies.
Com que no us vull revelar l’embolic final, que està a l’alçada de la trama prèvia, us localitzaré un darrer escenari: els domicilis de Bepi i Nina, la situació dels quals s’observa en el moment en què la jove inicia el trasllat de mobles des de casa seva, en el Campo Santi Giovanni e Paolo, on els carrega, fins a la que compartirà amb el gondoler: al costat del pont de Carrer del Bastion, sobre el Riu de la Fornace, que uneix les ‘fondamente’ Soranzo i Cà Balà, molt a prop de la Basílica della Salute.
Ah… i en aquesta pel·lícula podreu descobrir un juvenil Giuliano Gemma, després molt popular gràcies a les seves aparicions en nombrosos spaghetti western, aquí enfundat també en un vestit de gondoler com Alberto Sordi.
Deixa un comentari