Aquest Sant Jordi hi ha hagut una infinitat de noves novel·les, còmics, assajos i poemaris. Llibres dedicats al cinema n’hi ha hagut molt menys. Jo he triat ‘Per un grapat d’històries‘, de Josep Maria Bunyol (1975), amb pròleg de Sergi Pàmies, i he volgut entrevistar el seu autor. Podeu el so de la conversa al final del text.
Són 18 relats de no ficció molt entretinguts, que recreen moments poc coneguts de la història del cinema, protagonitzats per personatges famosos, des de Marlene Dietrich i Maria Mercader fins a Sergio Leone, Stanley Kubrick, Steven Spielberg o David Fincher.
Los Salvajes va ser una banda de rock que va néixer a Barcelona el 1962 gairebé alhora que ho feien a Anglaterra els Rolling Stones i The Who. Precedents d’altres grups espanyols, entre els seus membres hi era Ricard Herráez (1941), propietari d’una botiga de ressonàncies cinèfiles, Hollywood (Manso, 32, davant del CAP).
Ricard va tocar com a tercer guitarra en aquells primers temps en què el conjunt es deia The Savages, perquè la banda creada per Delfín Fernández, el bateria, i Francesc Miralles, el guitarra, encara no tenia baixista. La mili i la vida el van portar cap a altres rumbs, lluny d’aquell grup que va triomfar als anys 60.
Jaume Figueras, retratat per Joan Cortadellas per a El Periódico, el 2013.
Aquest diumenge, dia 22, Jaume Figueras rebrà el premi Gaudí d’Honor de l’Acadèmia del Cinema Català. A aquest admirat mestre, company de la crònica cinematogràfica i amic vaig poder entrevistar-lo diverses vegades per al diari ‘El Periódico de Catalunya’ i per al suplement d’oci i televisió ‘Idees-Teletodo’ que vaig coordinar durant uns anys, fins a quedar reduït a ‘Teletodo ‘.
Com durant aquesta setmana s’han publicat un munt d’entrevistes amb ell a diversos mitjans, començant per una a ‘El matí de Jordi Basté’, a RAC-1, i seguint per La Vanguardia, El Periódico, Ara, El Punt-Avui i el digital Crític, entre d’altres que segurament oblido, us he volgut rescatar una que li vaig fer ara fa 10 anys, quan ja preveia el seu retir i em va regalar el titular: “Sóc un pringat”.
Tres portadas dedicadas a Ana Obregón por Fotogramas, en 1982, 1984 y 1988.
Fa molt temps, uns 40 anys, jo compaginava els últims cursos dels estudis de periodisme amb col·laboracions en, bàsicament, dos mitjans de comunicació: ‘El Periódico de Catalunya‘, que va acabar sent la meva empresa durant gairebé 36 anys, i ‘Fotogramas‘, revista cap a la qual guardo un record molt grat.
En aquesta última, gràcies al llavors cap de redacció, Jorge de Cominges, vaig poder fer reportatges sobre el món del cinema, especialment de rodatges de pel·lícules amb directors i actors que em semblaven dignes d’admiració. Però hi va haver una entrevista en particular de la qual guardo un record especial perquè, d’entrada, el personatge no m’interessava gens: Ana Obregón.
Fa uns dies, aquest mes de setembre, l’amic Fausto Fernández recordava a ‘Fotogramas‘ la presència del gran actor nord-americà Glenn Ford (1916-2006) al Festival de Sant Sebastià de l’any 1987, on va rebre el segon Premi Donostia, guardó honorífic instituït l’any anterior i lliurat per primera vegada a Gregory Peck. Gairebé alhora que Fausto, el certamen donostiarra rescatava algunes fotos de la visita del protagonista de la mítica ‘Gilda‘ (1946).
Tot això em va portar a buscar dins el meu (bastant desastrós) arxiu alguna imatge de l’àmplia entrevista que li vaig fer llavors, que vaig aconseguir trobar, i posteriorment el suplement dominical d’El Periódico on es va publicar el 18 d’octubre, ara fa 35 anys. Bona part de les imatges del reportatge les va prendre el meu company Jon Barandica, fotògraf del diari al País Basc.
Una góndola al Bacino di San Marco, amb la Dogana i la Salute al fons.
No és habitual trobar un llibre de viatges sobre la ciutat dels canals escrit per un autor espanyol. El periodista i escriptor català Miquel Molina, director adjunt del diari ‘La Vanguardia‘, es va atrevir a fer-ho ja fa dos anys amb ‘Cinc hores a Venècia’ i ha sortit airós de l’intent. D’aquest llibre, el seu origen i el pla mutu de passejar per llocs venecians us escric en aquesta ocasió.
A finals del mes de juliol vam estar conversant sobre diferents aficions compartides, a més de sobre periodisme i literatura. Va ser una xerrada distesa que es va convertir en una entrevista, publicada inicialment a Nosolocine.net i també, en castellà i català, a aquest mateix bloc. La part més veneciana de la mateixa us la descobreixo aquí, ara que Molina està presentant el seu segon llibre de viatges, ‘Set dies a la Riviera‘, editat també per Catedral i Univers.
El periodista i escriptor Miquel Molina és autor de dues novel·les i de diversos assajos, entre ells un sobre l’Everest i un altre sobre l’anomenat Negro de Banyoles. Director adjunt del diari ‘La Vanguardia‘, on publica un article dominical sobre cultura i ciutats, és un home discret i poc donat a les tertúlies radiofòniques o televisives.
Amb 59 anys i dos fills, és un periodista de raça que ha passat per diferents diaris i seccions, fins i tot la seva responsabilitat actual, que compagina amb la literatura. Premi al periodisme no sexista, també és autor dels llibres de viatges ‘Cinc hores a Venècia’ i el recent ‘Set dies a la Riviera’, que sortirà a la venda els propers dies.
Xavier Moret i Roger Escapa, a la librería Altaïr (foto Txerra Cirbián).
Conec Xavier Moret (Barcelona, 1952) des de fa uns quants anys. És un dels nostres millors escriptors de viatges, autor de títols com Amèrica, Amèrica. Viatge per Califòrnia i el Far West’ (1998), ‘Islàndia. L’illa secreta’ (2002), ‘Grècia, viatge de tardor’ (2016) i ‘Històries del Japó’ (2021), a més d’autor de diverses novel·les policíaques, amb el detectiu Max Riera com a protagonista.
Primer l’admirava i envejava una mica. Havia treballat a TV-3 i al diari El País, i jo aspirava a escriure algun dia tan bé com ell, a fer viatges a països llunyans i escriure sobre ells ia imaginar-me novel·lista. Després vaig tenir el plaer de tenir-lo com a col·laborador en un suplement setmanal d’El Periódico anomenat Idees & Teletodo, que vaig coordinar durant diversos anys.
Retrat de Carmen Maura, el 1982 (foto de Txerra Cirbián).
Avui és un dia especial per la Carmen Maura (1945), ja que rebrà el Premi Platí d’Honor en la novena edició d’aquests guardons del cinema parlat en castellà i portuguès. És una manera bonica de reconèixer la llarga trajectòria d’aquesta multipremiada actriu dins l’àmbit audiovisual iberoamericà. També en el francès, per si algú no recorda que aquesta admirada intèrpret madrilenya és molt estimada al país veí.
Però a més a més, aquesta és una jornada que em ve al cas per recordar “la meva” Carmen Maura, a la qual vaig entrevistar per aquestes dates, fa 40 anys. Una càlida trobada, que sempre recordaré amb afecte i que El Dominical d’El Periódico de Catalunya va publicar el 8 de maig del 1982.
Una escena de ‘Tigres de papel’ (1977)
En aquell moment, l’actriu només havia protagonitzat tres llargmetratges: ‘Tigres de papel’ (1977) i ‘¿Qué hace una chica como tú en un sitio como éste?’ (1978), totes dues de Fernando Colomo, i ‘Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón’ (1980), primer llarg de Pedro Almodóvar. La popularitat li arribaria el 1981 de la mà de la televisió. Deixeu-me que us ho expliqui, gairebé amb les mateixes paraules (una mica nyonyes) amb les quals vaig iniciar aquell relat llunyà.
Andreu Buenafuente i Gran Wyoming són les estrelles que més tard s’han incorporat al nou curs televisiu. L’humor intel·ligent de ‘Buenafuente’ i d’ ‘El intermedio’ són l’aposta segura de La Sexta per a la seva franja nocturna.
A continuació reprodueixo el reportatge que vaig escriure i publicar originalment al suplement ‘Teletodo‘ d’ ‘El Periódico de Catalunya‘ fa uns dies. Explica la trobada que vaig mantenir amb l’Andreu, Berto Romero i la seva nova col·laboradora, Ana Morgade, una actriu a qui li encanta improvisar i que ha fet teatre, publicitat i televisió: ‘Con un par de bromas’, amb Javier Capitán, a TVE-1, i ‘Estas no son las noticias’, amb Quequé, a Cuatro.
