Aquest Sant Jordi hi ha hagut una infinitat de noves novel·les, còmics, assajos i poemaris. Llibres dedicats al cinema n’hi ha hagut molt menys. Jo he triat ‘Per un grapat d’històries‘, de Josep Maria Bunyol (1975), amb pròleg de Sergi Pàmies, i he volgut entrevistar el seu autor. Podeu el so de la conversa al final del text.

Són 18 relats de no ficció molt entretinguts, que recreen moments poc coneguts de la història del cinema, protagonitzats per personatges famosos, des de Marlene Dietrich i Maria Mercader fins a Sergio Leone, Stanley Kubrick, Steven Spielberg o David Fincher.

En aquesta tasca es nota l’experta mà d’en Bunyol, periodista i guionista de ràdio i televisió, i responsable del programa de cinema ‘Memento‘, a l’emissora cultural iCat, de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió.

Autor dels llibres previs ‘Jo també cantava l’Estaca’, ‘Jo també veia Bola de Drac’ i ‘Històries de portada: 50 pel·lícules essencials sobre periodisme’, també és professor associat a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona.

– El que es veu clarament és que en aquest llibre has fet una feina de documentació brutal. A la bibliografia cites uns 50 llibres…
– Hi ha hagut feina, sí.

– … i unes 150 pel·lícules!
– Sí, però aquestes sí que no les he vist totes ara, eh? Les pel·lícules, en molts casos, estan simplement citades. Perquè el llibre, més que parlar d’elles, parla de les històries humanes que hi ha al darrere. Per això no me les he mirat. Però sí que les he volgut fer figurar a l’apèndix per als interessats o per als curiosos.

– Ha estat idea pròpia o un encàrrec?
– Mig mig. Això neix gràcies al meu programa de ràdio i a que l’editor d’Ara Llibres, Gerard Espelt, és oient del ‘Memento’. Jo ja havia fet dos llibres amb aquesta editorial i quan ell va arribar de nou a l’empresa em va escriure l’estiu passat per quedar un dia. Em va proposar fer alguna cosa relacionada amb l’audiovisual. I al final vaig ser jo que li vaig suggerir explicar algunes de les històries de les que hem parlat al programa i d’altres que no, exposades com si fossin matèria literària. És a dir, elevant l’anècdota a la categoria de relat de no ficció.

– Com et vas plantejar aquests relats a nivell de veu narrativa? En primera o tercera persona? Em va resultar molt divertit com et fiques en la pell del gat d”Alien’ en el relat ‘Miols a l’espai’.
– Sí, més que en primera persona, que no ho és, perquè el narrador sempre intenta ser omniscient, sí que explico coses des del punt de vista d’ells. El tema del gat em va fer molta gràcia. A casa en tenim un que és molt semblant al que surt a ‘Alien’. Aquest gat, el Jonesy, era al plató, on hi havia tres gats més per si de cas. Em va divertir molt posar-me a la pell d’un d’aquests gats, que de cop s’ofenia perquè hi havia tres competidors pel paper. Ha estat un petit joc que m’he permès, perquè el format de la narració et permet jugar de maneres que no pots fer-ho quan escrius assaig. Així el narrador ho explica en una tercera persona, però posant-se en la pell o en la perspectiva de personatges concrets que protagonitzen les històries. Després on sí que he pogut jugar molt amb la primera persona, obviament, és en els diàlegs, que és on la documentació no arriba. En alguns casos, en les biografies i alguns documentals que he consultat si que t’expliquen les converses, però quan no és així me les he imaginat. I aquí sí que he pogut jugar més amb la primera persona.

– Per què aquests personatges i no d’altres?
– Sí, podrien ser-ne molts més. De fet jo tenia una llista inicial de 25 o 26 possibles històries, però quan veus la durada que tenen i vas ajustant el temps de que disposes i tot plegat, doncs han acabat sent aquestes 18. Hi ha diferents criteris. Un era que volia que estiguessin representades una gran diversitat de gèneres i de procedències geogràfiques. No fer només històries d’aquí o de Hollywood, només històries d’homes perquè, normalment a la història del cinema la presència de la dona, sobretot si parlem de directores, ha estat ben minça i poc representada. M’interessava que hi haguessin protagonistes femenines i masculins i parlar també de diferents tipus de cinema: l’italià, el de Hollywood, el que es fa aquí; que no tot fossin drames, ciència-ficció o comèdies. Així, hi ha des de ‘La nit dels morts vivents’ i ‘Alien’ fins ‘La vida de Brian’ i ‘Retorn al futur’. Per exemple, ‘2001’ apareix de manera secundària, perquè en el fons, tot i que la portada de la foto és de ‘2001’, el relat dedicat a Kubrick és per la pel·lícula que va intentar fer just després, la vida de Napoleó, que és el gran projecte, segurament la pel·lícula més cara de la història que no s’ha fet mai, perquè li va dedicar moltíssim temps i documentació, inclús va escriure un guió, però no la va fer. Llavors són aquestes històries com podrien ser-ne d’altres, perquè sempre he intentat que darrere, a banda de la informació purament d’interès pels cinèfils, hi hagi històries humanes potents i que els seus protagonistes siguin el més variat possible pel que fa a la representació de la gent que es dedica al cinema, que ha sigut molta al llarg de l’història.

– Parla’m de la foto de la portada i del seu autor, Keith Hamshere. Què va passar?
– El que va passar és que, de fet, hi havia una primera foto que no ha pogut aparèixer al llibre. Era una imatge de la mateixa sessió de fotos del rodatge. Aquell moment en què el Bowman (Keir Dullea), l’astronauta, arriba a aquella mena d’habitació rococó, amb totes les parets blanques i el sostre i el terra il·luminat. I hi ha una foto del Hamshere que vam intentar posar-la a la portada. L’editor va poder parlar amb ell per correu electrònic. Per part seva no hi havia cap problema, però sí per la Warner, que d’una manera bastant funcionarial no ho va autoritzar. Aleshores, el que vam fer és anar a cercar en bancs d’imatges una altra foto d’aquella mateixa sessió que sí que tenia els drets i pagar els diners corresponents.

– Has escollit quatre històries catalanes: les d’Elena Jordi, Llorenç Llobet-Gràcia, els Balcázar dels Estudis Esplugues City i Sergi López. Dius que l’Elena Jordi va ser la primera dona directora de cinema.
– Ara mateix, a Espanya, és la primera dona coneguda que fa una pel·lícula, un curmetratge que es deia ‘Thaïs’, al 1918. La idea és que ho devia rodar al 1917 i estrenar al 1918. Abans d’ella es creia que la primera directora era una dona valenciana, Helena Cortesina, que al 1921 va estrenar una pel·lícula que es deia ‘Flor d’Espanya’. Però ara mateix consta com que la d’Elena Jordi és la més antiga. Jo no coneixia la seva història. Va ser un suggeriment de l’editor i hi ha una persona que ha estudiat el tema, Josep Cunill, que té un llibre sobre el personatge [‘Elena Jordi, una reina berguedana a la cort del Paral·lel’] i ha sigut la meva principal font de documentació. Però sí que em semblava interessant això, que aparegués aquest testimoni d’una dona que desafia segurament el que s’esperava de la dona en aquell moment. Que es va fer empresària, que va tenir la seva pròpia companyia de vodevil al Paral·lel, on era una estrella, i que es va animar a fer cinema per lliure, sense l’especial protecció de ningú. I encara que, de fet, sí és veritat que és l’única dona protagonista en les històries catalanes, també hi ha un relat sobre la Maria Mercader, tot i que transcorre a Itàlia, és un actriu d’aquí i parlo del seu casament amb Vitorio De Sica. I en el relat d’Esplugues City apareix una muntadora, Margarita Bernet, que encara és viva. És un petit homenatge al cinema com a art col·lectiu. Tenim tendència a parlar dels grans noms, però darrere de cada pel·lícula i de cada rodatge hi ha desenes, centenars de professionals. A aquells estudis hi havia moltíssima gent treballant per fer possible convertir un poblat del Baix Llobregat en el llunyà Oest.

– Cites en Sergi López com l’únic protagonista d’un relat amb el que vas poder contactar directament.
– Home, amb el Hitchcock no hauria pogut contrastar-ho. És clar, són uns relats en els quals jo imagino moltes coses. És la meva versió, a partir de molta documentació. Però on no arriba la documentació, hi ha la imaginació. En canvi, amb en Sergi López sí que vaig poder parlar amb ell i molt amablement em va dedicar una hora i mitja. Em va comentar coses que ell ha explicat moltes vegades, com és el moment en què arriba a França per estudiar teatre i una mica per atzar s’acaba convertint en una estrella de cinema. Una cosa a la que encara –diu– no s’ha fet a la idea.

– Expliques que un dia, menjant-se un xuletó, van perdre un avió que els havia de portar al Festival de Cannes.
– Sí. Perquè per a ells, Cannes no era important, i això m’ho va comentar. Crec que això ell no ho havia explicat tant, al menys jo no ho havia sentit. Em va fer molta gràcia i crec que defineix molt bé el personatge. Ni ell ni el seu coprotagonista, Sacha Bourdo, en ‘Western’, la pel·lícula del Manuel Poirier, amb la que van anar a Cannes, no eren conscients de la importància del festival quan el productor i el director els hi deien que anaven a Cannes. Ells no. I van perdre l’avió perquè se’n van anar a menjar un xuletó, provocant la ira del productor. Al final, el Sergi va acabar reaccionant d’aquella manera que també és d’ell, de dir, “Molt bé, hem perdut l’avió? Què passa? D’aquí a dues hores en surt un altre. Doncs sortim d’aquí a dues hores”. I ell és així, de no posar-se pedres al fetge ni donar-se més importància de la que pugui tenir una persona fent la seva feina. De vegades és veritat que nosaltres mateixos, els periodistes que ens dediquem al cinema, mitifiquem molt la gent que s’hi dedica. I al final, són persones que s’apassionen molt per un art i són artistes. I és molt bo que sigui així, però no els hauríem de divinitzar de vegades. I ells mateixos, segurament, també s’acaben creient més del que són per nosaltres, per com parlem d’ells els periodistes. En el cas d’en Sergi López, en canvi, és una persona tal com raja, que veus que toca de peus a terra en tot moment. Jo li estic molt agraït per això, perquè m’ha dedicat temps i m’ha donat aquestes petites informacions. Després, es va mirar el relat que vaig fer i em va suggerir un parell de retocs. Per tant, aquest sí que puc afirmar que és un relat verificat, absolutament contrastat i aprovat.

– Deixa’m que et pregunti ara pels teus inicis. Com vas arribar a dedicar-te a aquesta professió?
– El meu amor pel cinema arrenca de petit, a casa, jo ho he mamat a casa.

– Els teus pares s’hi dedicaven?
– No, però els agradava molt. Jo soc nen de sessió doble, concretament del Cinema Texas, que ara afortunadament treballen per ressuscitar-lo. Jo cada cap de setmana anava al Texas. A més a més amb la sessió doble, cinema de barri, de reestrena. Allò que arribessis a l’hora que arribessis al cinema i si la pel·lícula havia començat t’esperaves que passessin la primera i la segona i tornessin a passar la primera. Ara que parlem tant de ‘spoilers’ i d’analitzar les pel·lícules, és molt curiós l’ús que fèiem del cinema com a espectadors aleshores. La veies a mitjes, el final i després l’inici i lligaves caps. Això ara és impensable, que algú vegi una pel·lícula així, no? Però jo vinc d’aquella època i d’agradar-me escriure també com aficionat…

– Expliques que la teva mare, Conxita Duran, et va portar al cinema a veure ‘ET’. Quants anys tenies?
– Doncs suposo que devia tenir set o vuit anys. Jo soc del 75 i la pel·lícula és del 82, tot i que a vegades aquí trigaven uns mesos en arribar.

– I no et va impressionar gaire?
– És possible que sí, home. De fet, he de dir que ‘ET’ no és una pel·lícula que sigui de les meves imprescindibles. Té moments que, més que irregulars, es fan més pesats com a espectador: quan l’ET es posa malalt, quan el tenen entubat, tot allò. De fet, li vaig passar la pel·lícula a la meva filla, Sara, quan tenia tres anys, potser, i vaig saltar aquell tros per voluntat pròpia. El meu record d’ET té més a veure amb el fet que la meva mare em va anar a buscar a classe i va mentir al col·legi dient que ens anàvem al metge. Era per veure-la entre setmana i estalviar-nos les cues que hi havia al cinema els cap de setmana.

– T’ho preguntava pel dubte que tinc sempre sobre a quina edat portar els nens a veure segons quines pel·lícules.
– Ja. Jo també m’enfronto a aquest interrogant ara. La Sara ara té quatre anys i de vegades veiem pel·lícules que diuen que són a partir de sis o set anys. I quan te n’adones et preguntes què has de fer, si ho has de treure o no. De tota manera, recordo una cosa molt bonica de quan li vaig posar ‘ET’ a la Sara. Al final de la pel·lícula, un moment que encara em provoca llàgrimes, ella estava contenta perquè l’ET tornava amb els seus pares. Saps? Em va semblar supercuriós. Com adults tenim una visió molt antropocèntrica: l’ET se’n va de la Terra i l’Eliot es quedarà sol. Però és que l’ET té una família pròpia al seu planeta i es retrobarà amb ells. I la meva filla va fer aquesta lectura. Jo estava amb els ulls plorosos i ella, contenta, dient que l’ET se’n tornava amb els seus papis.

– Tornant als teus inicis. Què vas estudiar?
– Vaig estudiar Periodisme a la Universidad Autónoma de Barcelona (UAB), a Bellaterra. Ara hi he tornat com a professor associat de ràdio. Jo volia fer Comunicació Audiovisual (CA), per allò de fer més assignatures de cinema, i no ho vaig fer per una raó absolutament econòmica. Jo havia d’anar a la Universitat a la tarda, perquè als matins treballava. I a la tarda no feien CA, sinò Periodisme. Jo vaig anar sempre al torn de tarda, on trobes gent que ja està treballant, gent d’edat, que ja tenen més anys que tu. Al matí hi va tothom que no fa res més que estudiar.

– Ah… Tú treballaves?
– Sí. Treballava en el Museu Diocesà que està al costat de la catedral. Vaig estar força anys treballant allà i més d’una assignatura de la carrera la vaig estudiar al taulell del museu, quan no hi havia visites.

– Necessitaves els diners?
– Sí, perquè el meu pare va morir jove, amb 62 anys. Jo tenia 17 anys. Sóc fill de pares grans.

– I la teva mare?
– La meva mare va morir fa uns mesos, al setembre, als 88 anys. De fet, ella tenia molts problemes de salut, però va viure força anys.

– Ho sento.
– Quan falta un pare en una família, vulguis o no, has de lluitar molt per tenir la joventut més normal possible, tot i que parlar de normalitat sempre és molt complicat. Però sí que vaig haver de buscar petites feines per anar tirant. Aquest és el motiu pel qual no vaig fer comunicació audiovisual. També he de dir que després he acabat treballant a llocs amb gent que havia estudiat comunicació audiovisual. Més o menys, confluïm en els mateixos llocs de feines,
sobretot quan et dediques a la ràdio i a mitjans audiovisuals. Bona part de la meva formació cinèfila l’he tingut anant a la Filmoteca i llegint llibres.

– Et vas decidir per la ràdio ràpidament?
– Sí, bastant ràpid. La meva passió com a espectador és el cinema, clarament. Però l’altra gran afició que vaig mamar a casa meva va ser la ràdio, que sonava a totes hores.

– Diria que t’he llegit en alguna part dient que el teu pare anava sempre amb els auriculars posats…
– Sí. El meu pare, que era representant de comerç, era molt futbolero. Era periquito, de l’Espanyol. Jo no ho soc, però sempre he tingut molt respecte pels periquitos i em fa molta ràbia que en aquest país, a Catalunya, hi hagi aquestes divisions, en què per ser bon català hagis de ser del Barça. Jo simpatitzo amb el Barça, sense ser aficionat, però no m’agrada quan la gent s’enfronta d’aquesta manera. Com em fa ràbia veure com s’enfronten Sabadell i Terrassa o Tarragona i Reus. Aquestes rivalitats absurdes que no serveixen per construir un país ni una societat. A més a més, la meva mare treballava a casa. Era brodadora i treballava amb la ràdio. Hi escoltava ‘El Ricky i el Bernal’ y les tardes d’Odette Pinto, que era un programa de referència per a moltes dones en aquell moment. Ah… t’explico una de les anècdotes familiars. Com et dic, la meva mare era brodadora i un dels vestits que van fer al taller on treballava va ser el de la Salomé d’Eurovisió, el dels serrells. Ella va estar treballant amb aquell vestit i a casa tenim un serrell dels que van sobrar del vestit que va anar a Eurovisió. De tant en tant posem la imatge de la Salomé amb el ‘Vivo cantando’ i dic als amics: “Mira. Veus aquests serrells? Això ho va fer la meva mare amb moltes altres companyes”.

– Com vas començar a escriure guions?
– Quan vaig començar a fer ràdio, vaig entrar a fer la beca a la SER, a Radio Barcelona, el 1997. Hi vaig estar 11 anys, treballant. Després d’un breu pas per informatius, vaig anar a programes. A l’inici, feia producció. Aquesta tasca, de vegades molt poc valorada, és molt important. Normalment, solen ser dones, i han de buscar els convidats, tenir una bona agenda de telèfons. Durant molt temps, jo feia això. Igual que en el llibre reivindico el cinema com un art col·lectiu, la ràdio i la televisió també són treballs en equip. I és veritat que els presentadors ho diuen, però no n’hi ha prou. Falta posar en valor totes aquestes feines que hi ha al darrere. Com els productor i els guionistes. Va haver-hi un moment en què jo treballava amb el Toni Marín a Ràdio Barcelona. I com que ell veia que jo també escrivia, va haver-hi un moment en què vaig fer el canvi i vaig passar de producció a guió, més o menys a inicis del segle. I després, quan vaig deixar la SER ja era com a guionista i vaig anar a RAC1 on vaig estar treballant durant sis temporades, del 2008 al 2014, al ‘Versió RAC1’ d’en Toni Clapés. I després vaig anar a Catalunya Ràdio i he anat fent. El que no havia fet mai era presentar un programa i aquesta oportunitat em va arribar el 2017, quan iCat va tornar a les emissions de la FM i van obrir una convocatòria per presentar projectes. Amb el Ferran Auverni, un company que també s’havia dedicat molt al cinema, vam començar aquest projecte, que era el programa ‘Memento’, de píndules d’història del cinema, que fem setmanalment. La primera temporada el vam presentar junts el Ferran i jo, i a partir de la segona temporada m’he quedat jo sol fent-ho. I ara ja portem sis temporades en total. Ja sé que és un programa modest, senzill, a iCat, que és una emissora amb una audiència que no és la d’altres mitjans, però en el què jo em trobo molt a gust. M’ho passo molt bé fent-lo i li dedico moltes hores. Ah… i a més faig els guions del programa ‘En guàrdia!’ de l’Enric Calpena.

– I també ets un dels guionistes de l’exitós programa televisiu ‘El foraster’, del Quim Masferrer. Com vas arribar a l’equip?
– Hi ha moments de la teva vida que has de donar veus cercant feina. La meva sortida de RAC1, on vaig estar-hi sis anys, no va ser la més afortunada, perquè em van avisar amb molt poc temps que ja no seguiria la temporada següent, per temes econòmics, bàsicament. I dos dies abans de començar les vacances d’estiu em van dir que al setembre no hi tornaria. Això em va fer donar moltes veus. Una persona que em va escoltar era Xavier Morral, aleshores director d”El Foraster’, a qui coneixíem per amics comuns. Em va trucar per si volia anar a provar de fer guions i vaig estar vinculat dues temporades en aquell moment, el 2014, i amb els anys hi he tornat a col·laborar. També vaig estar treballant amb Marc Amorós en el programa, ‘El paisano’, que era la versió castellana del programa de la mateixa productora. I vaig treballar amb l’Edu Soto i amb el Leo Harlem per tot Espanya, però el programa no va acabar de funcionar, potser perquè va haver-hi molts canvis de presentadors. Quan he treballat pel Quim Maferrer, sempre he fet de guionista aquí, a Barcelona, un cop ells ja han anat al poble, tornen, ens mirem els vídeos i escrivim el monòleg. En canvi amb ‘El paisano’ vaig viatjar al País Basc i a Astúries. Va ser una època que la recordo molt bonica, perquè la meva feina ha sigut molt sedentària, no he sigut periodista de carrer i he sigut guionista de taula. Per això, m’ho vaig passar molt bé anant als pobles i fent de coordinador en els rodatges. El que passa és que tot just va coincidir amb la fase final de l’embaràs de la meva companya, Montse, i ja vaig avisar que quan naixés la nena no tornaria a viatjar.

– I per quan el salt a la ficció?
– M’agradaria molt. Ja ho he pensat. Per, saps què em passa, que jo penso que sóc una persona molt perfeccionista, que hi inverteixo molt de temps a acabar les coses i sóc molt metòdic a l’hora de fer la feina, però quan me la marca algú altre, m’explico? Per exemple, aquest estiu. quan l’editor em va dir “fem un llibre, vinga”, llavors jo sabia que si el text havia d’estar a punt més o menys per aquestes dates, jo l’havia d’entregar al febrer. I he treballat amb aquest termini. En canvi, posar-me a crear una història, que suposo que ho podria fer, no ho sé, em costa perquè no depèn de que algú em digui “vinga, va, tal dia m’has d’entregar això”. Per tant, tot i que em considero molt metòdic a l’hora de fer la feina que m’han encarregat, també penso que tinc poca autodisciplina per crear un projecte des de zero i que no m’ho hagi demanat ningú. Em falta donar aquest pas de creure que una història que neixi totalment del meu cap pugui interessar algú. I m’agradaria fer-ho en algun moment. Tant de bo. Però vaja, de moment vaig fent coses que, tot i saber que no són 100% originals, estan fetes amb tota la passió i amb moltes ganes i amb molta satisfacció de poder-les completar. De fet, el llibre es diu ‘Per un grapat d’històries’ fent referència a ‘Per un grapat de dòlars’, perquè hi ha un relat sobre Sergio Leone, que ‘afusella’ el film ‘Yojimbo’ (1961), d’Akira Kurosawa, quan fa la pel·lícula. És un relat que m’agrada que estigui al llibre per la idea aquesta de que, al final, tot i que soni a tòpic, és veritat que tot està inventat. Els elements bàsics d’una història, d’una narració, algú ja els ha pensat abans. La gràcia és com els combines tu. De vegades penso que la tirania de la novetat ens té molt atrapats. Vivim en un món en què sembla que cada setmana s’estrena la pel·lícula de l’any, la sèrie de l’any, i a més a més volem que sigui totalment original. El qui fa ficció pura i dura també està reciclant elements que té dins del cap. Això no vol dir que estigui plagiant o copiant sinó senzillament que no hi ha res de nou sinó que el que és nou és com ho combines. Per tant, fent aquest llibre de relats de no ficció en el que estic basant-me en textos ja escrits, assajos, documentals o pel·lícules, també estic reivindicant el plaer d’explicar una història a partir d’elements que ja coneixem però de forma diferent, intentant donar-li un toc que no sigui ni enciclopèdic ni massa anecdòtic, que no sigui només un recull d’anècdotes però tampoc un assaig.

– Algun projecte nou en perspectiva?
– Els que som autònoms som com aquells acròbates xinesos que feien rodar platets damunt d’uns pals i havien d’anar vigilant que tots els platets es mantinguessin. Doncs jo faig això amb amb els meus platets: presentar el llibre, els programes ‘En guàrdia!’ i ‘Memento’, col·laboracions a la revista ‘Sapiens’ i a ‘L’àtic’, de Vador Lladó, en 8TV, i les classes a l’UAB. Així que, ara mateix, l’objectiu és que cap platet deixi de girar.