Segurament als lectors els sonarà el nom de l’actriu californiana Keri Russell (47 anys). Guanyadora d’un Globus d’Or per la sèrie ‘Felicity‘ (1998-2002) i lloada pel seu treball a ‘The Americans‘ (2013-2018), on feia d’espia russa infiltrada als EUA, ara torna a fer tot un recital a ‘La Diplomática’, que en molt pocs dies s’ha convertit en una de les sèries més populars de Netflix.
Russell interpreta una diplomàtica anomenada Katherine ‘Kate’ Wyler, especialitzada en zones de conflicte com el Pròxim Orient. Poc abans de viatjar a la destinació prevista (Afganistan, ni més ni menys), rep com a missió la de ser la nova ambaixadora dels Estats Units al Regne Unit. En realitat, aquesta nova tasca no és sinó una prova que el president nord-americà i els seus col·laboradors més propers li preparen de cara a un càrrec més important.
Com a debut al seu nou lloc de treball es trobarà amb tota una crisi diplomàtica: un atac amb míssils a un portaavions britànic, que provoca la mort de desenes de mariners, i l’origen dels quals apunta inicialment a l’Iran. El fet que ella i el seu marit, Hal Wyler (Rufus Sewell), un altre brillant diplomàtic en hores baixes, mantinguin nombrosos contactes a la zona on s’ha produït el conflicte, donarà lloc a moments plens d’intensitat i fins i tot alguna baralla entre ells a garrotades.
S’ha de reconèixer que Sewell està genial i sense ell la sèrie no tindria els moments de còmica tensió que es produeix en cadascuna de les trobades dels dos personatges, la situació matrimonial dels quals no passa pel seu millor moment. I és que la parella d’ambaixadors estan a només un pas del divorci, cosa que no duen a terme (de moment) perquè no hi ha millor unió que un tipus de feina que els apassiona a tots dos, encara que aquesta tasca també destapi la gelosia professional en una insòlita guerra dels sexes on ‘la dona’ en aquest cas sigui el marit.
El caràcter espontani de l’ambaixadora xocarà, a més, amb els intents dels seus assessors per convertir-la en un tipus de dona a qui no hi està acostumada. En definitiva, una ventafocs que pot arribar a enlluernar el dia que es posa el vestit adequat, almenys durant una estoneta, fins que es farta i es treu les sabates de taló, perquè prefereix caminar descalça. Una ambaixadora amb la bossa de mà en bandolera tota l’estona no és habitual al cinema oa les sèries.
Darrere d’aquesta entretinguda ficció hi ha Debora Cahn, cotitzada guionista i productora executiva (una ‘showrunner‘ en tota regla) que va començar escrivint episodis de les sèries ‘Sin cita previa’ i ‘Anatomía de Grey’ per ser fitxada després per Aaron Sorkin per a les temporades finals de ‘L’ala oest de la Casa Blanca’, l’aroma de la qual es deixa sentir a ‘La Diplomática’.
Debora Cahn també va estar a l’equip de guionistes de ‘Vinyl’, la sèrie de Mick Jagger i Martin Scorsese, i al de la minisèrie biogràfica ‘Fosse/Verdon’, sobre el director i coreògraf Bob Fosse i la seva relació amb l’actriu Gwen Verdon, que li va suposar un dels seus premis. Després de col·laborar amb Barry Levinson al telefilm ‘Paterno’, va escriure mitja dotzena de capítols de la sèrie ‘Homeland’, l’heroïna de la qual (la Carrie de Claire Danes) també deixa ressons en aquesta ‘diplomàtica’, que és la seva primera sèrie en solitari després ser fitxada per Netflix.
És una ficció que agrada als espectadors i s’allunya de la versemblança del treball real del cos diplomàtic, com han assenyalat alguns veritables diplomàtics. Entre ells, Javier Soria Quintana, que ha detallat en un fil de tuits “algunes coses que la sèrie reflecteix bé / mal / regular del treball dels diplomàtics”, com, per exemple: “El nivell d’accés / confiança / relació amb el govern davant el qual l’ambaixador està acreditat resulta precipitat. L’accés i la confiança en la relació porta temps i esforç. Una pena que no es mostri, encara que [segurament] hagués baixat una mica el ritme narratiu”.
Tornant a Keri Russell (que, per cert, està casada a la vida amb l’actor gal·lès Matthew Rhys, que era la seva parella de ficció a ‘The Americans’), el seu treball a ‘La Diplomática’ és tan aclaparador i apassionat, que el col·lega Lorenzo Mejino deia dies enrere que l’actriu sembla gaudir “com una truja en una tolla” amb aquest paper que recorda “una versió femenina de l’evolució del Jack Ryan literari de Tom Clancy”.
L’altre gran puntal de la sèrie és Rufus Sewell (actor que ha fet moltes vegades de malvat), que aquí em recorda el Cary Grant d”Històries de Filadèlfia‘, un ex-marit encara enamorat de la noia i que intenta ajudar-la malgrat que ella no es refiï ni un pèl de les seves veritables intencions. Home atractiu, al capdavall, us veurem desplegar els seus dots de seducció en algun moment amb una altra bella dama.
Pel que fa al James Stewart d’aquelles ‘Històries de Filadèlfia‘ el seu elegant imitador aquí seria l’atractiu actor anglès David Gyasi, que encarna Austin Dennison, un ministre d’Exteriors britànic negre, amb qui l’ambaixadora mantindrà una estreta relació professional que supera totes les barreres diplomàtiques aparents, sense passar-se: l’equip de guionistes ha sabut mantenir aquesta relació en un grau previ a l’ebullició que promet donar molt de joc a la segona temporada de la sèrie, ja confirmada.
Però no només són aquests tres intèrprets els que destaquen a ‘La Diplomática’, sinó un fantàstic elenc d’actors secundaris que els acompanyen, començant pels joves i menys coneguts (almenys per a mi) Ato Essandoh, com Stuart, assessor i secretari personal de l’ambaixadora, i Ali Ahn, com Eidra Graham, cap de la CIA a Londres i parella sentimental de l?anterior.
Amb més anys d’experiència hi ha Rory Kinnear (un habitual de la saga 007), com Trowbridge, el primer ministre iracund britànic; Michael McKean, com el president William Rayburn. Nana Mensah com a Billie Appiah, mà dreta del governant nord-americà, i el veterà Miguel Sandoval, com el secretari de Defensa dels EUA, Miguel Ganon.
Completen el repartiment un parell d’intèrprets que m’agraden molt: T’Nia Miller, la malvada de pèl rapat de la sèrie ‘La Fortuna’, la d’Alejandro Amenábar, que encarna aquí Cecilia Dennison, la desinhibida germana del ministre d’Exteriors anglès ; i la veterana actriu de repartiment Celia Imrie (genial a ‘Mamma mia’), que interpreta Meg Roylin, una influent política conservadora.
En definitiva, una sèrie de vuit episodis molt entretinguda; amb relacions sentimentals i sexuals en què no falta l’humor; amb un irònic retrat de personatges; tensions polítiques d’àmbit internacional que recorden situacions molt actuals (Iran, Rússia, la invasió d’Ucraïna) i un final explosiu que et deixa amb infinites ganes de veure com solucionen l’embolic. Això sí: els dolents són els de sempre i els bons, exem, exem, gairebé cap.
Deixa un comentari