Ja ni me’n recordo de quan vaig començar a visitar el el Saló del Còmic de Barcelona, que aquest any arriba a la seva 41ª edició. Però jo diria que va ser des del principi, a inicis dels anys 80. En aquells primers temps vaig anar com a periodista especialitzat, enviat per l’enyorat Josep Maria Huertas Claveria, que aleshores era el meu redactor en cap a El Periódico de Catalunya.
Anys i diverses prefectures i seccions més tard, el vaig visitar anualment com a bon aficionat (més que expert) en el tema, encara que ja no tingués la responsabilitat d’informar al meu diari sobre aquesta festa dels còmics. És curiós com en certes èpoques la meva carrera professional es va allunyar (involuntàriament) de les àrees que més m’agradaven i dominava. Encara busco els culpables d’aquest destí.
L’escriptor i guionista Salva Rubio acaba de publicar el llibre que molts hauríem volgut escriure i tots els fans estàvem desitjant llegir: ‘Tras los pasos de Indiana Jones: objetos mágicos, lugares míticos y secretos de la saga‘, editat per Minotauro (Planeta). Una obra que, dividida en dues parts, en una d’elles recull la biografia més extensa i completa de l’heroi creat per George Lucas i Steven Spielberg, i en l’altra, plena de sorpreses i descobriments, explica tot sobre les quatre pel·lícules, la sèrie, les novel·les, còmics i videojocs que omplen l’univers de l’arqueòleg del barret i el fuet.
Nascut a Madrid i establert a Barcelona des de fa uns anys, Salva Rubio és un llicenciat en Història de l’Art i màster en Guió de Cinema i Televisió, autor de novel·les gràfiques com ‘El Fotógrafo de Mauthausen‘ (d’aquest còmic i de la pel·lícula homònima vaig escriure al Catalunya Plural), ‘Max, los años 20’ i ‘Monet, nómada de la luz’, i acostuma a treballar per a importants editorials de còmic. També va ser un dels guionistes del llarg d’animació ‘Deep’ (2017), de Julio Soto Gurpide.
– Per què i ara un llibre d’Indiana Jones? – Un cop vaig llegir que si un vol aprendre sobre un tema en concret, el millor és escriure’n un llibre. Així que quan vaig conèixer la meva actual editora de Minotaure, vam parlar de diversos temes sobre els quals podria escriure, i em va indicar que els llibres sobre sagues cinematogràfiques els podien interessar. Després de pensar uns quants dies sobre això i adonar-me que es faria una pel·lícula d’Indiana Jones, em vaig adonar que era el moment ideal per aprendre sobre la meva saga favorita.
Salva Rubio
– No creus que és un mite ja envellit davant d’altres herois de cinema – És cert que a nivell arquetípic, si ens posem tècnics l’heroi com a personatge sol ser algú jove, com Luke Skywalker o Daniel-san i amb molt a aprendre, a diferència dels mentors, que són els personatges ancians que, com Obi- Wan o el senyor Miyagi, els ensenyen el que deuen. Potser, quan vegem la pel·lícula, ens trobem que han convertit Indy en un mentor, de manera que l’edat de Harrison Ford serà la ideal. D’altra banda, els arquetips literaris i cinematogràfics estan en constant evolució, per la qual cosa podríem trobar-nos que fins i tot una persona de vuitanta anys pot ser un heroi.
– Com vas plantejar-te l’estructura de l’obra? – Com a historiador i com a guionista, aviat em vaig adonar que hi havia moltes històries per explicar: la dels seus creadors, Lucas i Spielberg, la de la creació d’un personatge que s’anomenaria Indiana Smith, la dels objectes que ha perseguit al llarg dels anys… així que vaig pensar que un capítol sobre cadascuna d’aquestes històries podria donar al llibre una estructura dinàmica i sense reiteracions.
– Més de 25 llibres, 13 articles, una infinitat de webs, les quatre pel·lícules clàssiques, la sèrie juvenil, novel·les, còmics, videojocs… Quants anys portes ficats per veure, llegir i jugar a tot això? – Quan em fan aquesta pregunta, acostumo a respondre que… tota la vida. Com a conte al llibre, sóc fan d’Indiana Jones des de petit i al llarg dels anys (o dècades) he tingut ocasió de veure una vegada i una altra les pel·lícules, llegir novel·litzacions, comprar els còmics, jugar als videojocs… Pel que per al llibre no vaig haver de començar de zero, va ser més aviat un procés de revisió.
– Series capaç d’assenyalar la teva pel·lícula, llibre i videojoc preferits, d’entre tots? – Sí: la meva pel·lícula favorita és ‘L’última croada’, que va ser la primera que vaig poder veure al cinema. El llibre que més m’agrada és ‘The Peril at Delphi’, que explica una de les seves aventures de doctorat, i el videojoc, com tants altres de la meva generació, ‘Indiana Jones and the Fate of Atlantis’.
Captura del videojuego Indiana Jones and the Fate of Atlantis.
– És la primera vegada que llegeixo una biografia tan àmplia d’Indiana. Què et va ajudar més de tota aquesta bibliografia? – Més que la bibliografia en si, en vaig tenir prou de revisar el propi “univers expandit” del personatge: la sèrie explica la seva infància i adolescència, les novel·les la seva vintena, les pel·lícules i videojocs la seva trentena… Encara que per a alguns elements que no van ser publicats aquí (com les novel·les publicades a Alemanya) sí que he tirat de bibliografia i documentació en línia.
– Creus que Lucas/Spielberg tenen clara la vida de ficció del seu personatge, la que has escrit? – Hi ha una mica de circular en la resposta a aquesta pregunta, ja que per a ells, Indiana Jones va ser una excusa per revisitar els serials cinematogràfics que veien de nens. I amb això, van crear un personatge que molts gaudim a la nostra infància i al qual ara tornem, com ells, des de la nostàlgia. També crec que, com ha passat amb Star Wars o altres franquícies d’antany, ha arribat un moment en què el fandom i les productores se’ls han tret de les mans, i han posat moltes expectatives en allò que per a ells era, originalment, alguna cosa amb molt menys pes.
La serie juvenil de Indiana Jones.
– M’ha agradat especialment l’inclusió d’icones referides a l’origen de cada dada. Et vas fer un mapa gegant, com el de l’obertura del llibre? – Gràcies! Va ser una idea que va sorgir durant la producció per fer més fàcil trobar dades i títols concrets. Més que un mapa, va ser un document amb referències creuades força difícil de quadrar.
– Com va ser la col·laboració amb l’il·lustrador Fernando López Ayelo en el desenvolupament del mapa? – Curiosament, Ferran i jo no parlem fins que ho va acabar. L’editorial i jo teníem clara la possibilitat d’incloure un mapa amb tots els tresors, cosa que vam armar amb paciència i documentació. Però la idea d’incloure il·lustracions de molts va ser de Fernando, que va fer un treball excel·lent.
– En tot moment, m’ha semblat veure’t desenvolupar el llibre com els mateixos guionistes de les seves aventures. Cap on creus que van els trets a la propera peli? – Pot semblar estrany, però estic intentant saber i imaginar el mínim possible de la pel·lícula següent. Encara que hi ha gent a qui encanta seguir de prop cada revelació i “spoiler”, m’agradaria saber el mínim possible del seu argument quan entri a la sala de cinema per veure-la per fi. Però per mullar-me, m’encantaria que desenvolupessin una mica més els mites artúrics.
– A tot això, veig que estàs ficat en una tesi doctoral… se’n pot parlar? – Sí: atès que un altre dels camps en què treballo és la novel·la gràfica, la meva tesi tractarà sobre el còmic com a mitjà de transmissió i divulgació historiogràfica.
– I a nivell de còmics, sèries, cinema… estàs treballant en alguna cosa que puguem explicar? – Gràcies pel teu interès! Alguna cosa es pot explicar: acabo de publicar dues novel·les gràfiques a França, ‘Les Zazous’ (amb Danide) i ‘Degas: la dansa de la solitud’ (amb Efa), que seran publicades a Espanya en algun moment. Aviat també inaugurarem una sèrie del cantant belga Jacques Brel amb Sagar i tinc una pel·lícula opcionada per a la qual els productors estan buscant finançament. Per acabar, l’experiència d’escriure el llibre d’Indy ha estat tan bona que estic en plena redacció d’un llibre sobre cinema dels anys 80 del segle passat, que espero tenir aviat llest.
Jordi Ojeda, a la Facultat d’Economia i Empresa de la UB.
“Estem envoltats de robòtica i no ens en adonem“, explica aquest conegut enginyer català, expert en còmics, robòtica i ciència ficció. Aquí l’entrevistem per parlar d’éssers artificials, reals i imaginaris, arran de la recent publicació del llibre ‘Robots de cine. De Maria a Alita‘ (Diábolo Ediciones). Aquest texte ha estat publicat en primer lloc al diari digital Catalunya Plural.
Jordi Ojeda (Barcelona, 1966) és dels pocs especialistes en ciència ficció que sap realment de què parla i escriu: és enginyer industrial amb un Màster en Producció Automatitzada i Robòtica per la Universitat Politècnica de Catalunya. Fa una dècada va crear l’empresa Rational Time, centrada en una cosa tan actual com l’organització del temps del treball, que manté en standby. Responsable des de fa anys del projecte ‘Còmic, Ciència i Tecnologia‘, en què fa servir la historieta com a instrument pedagògic i divulgatiu, també és professor del Departament d’Empresa de la Universitat de Barcelona i ha comissariat diverses exposicions, les més populars, al Saló Internacional del Còmic de Barcelona i al Sitges-Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya.
-Vostè és una raresa: enginyer, expert en gestió del temps i ‘comiquer’ de pro. D’on surt? -Jo vaig néixer a Barcelona, el 1966. Sóc fill d’emigrants andalusos. El meu pare era paleta i la meva mare, mestressa de casa. Pencaires que han treballat tota la vida perquè els seus fills poguessin estudiar i viure bé. De petit era molt bon estudiant i un dia vaig descobrir que existia la carrera d’Enginyeria Industrial, una formació que em permetia dedicar-me a gairebé qualsevol cosa.
-La va descobrir, així, sense més? -M’agradava la ciència. De petit deia que volia ser físic. Quan estava a l’institut, donava classes particulars de Matemàtiques i Física a altres nois, fins i tot de classes superiors, la qual cosa suposava una petita font d’ingressos. Els professors van saber-ho i el meu profe de Física, amb el qual tenia una bona relació, em va proposar anar a uns seminaris nocturns que ell donava a la Universitat.
Jordi Ojeda és professor de la Facultat d’Economia de la UB.
-I això, amb només 15 o 16 anys? -Sí, però encara que m’esforçava molt, no entenia res, perquè eren temes molt avançats: Física quàntica, Teoria de la Relativitat i similars. Un dia, aquest profe em va preguntar si m’ho estava passant bé. Li vaig respondre que m’estava costant molt seguir-lo, però que no es preocupés, perquè jo m’esforçaria, amb la idea de ser físic, com ell. I ell, que ja començava a ser amic meu, em va mirar i em va dir que moltes gràcies, però que ell no era físic, sinó enginyer industrial.
-Vaja, quin desengany! -Sí. Gairebé em va deixar fet pols. Però em va explicar bé en què consistia la carrera i on estudiar-la, i vaig decidir que això era el que volia fer. L’Enginyeria Industrial de fa 30 anys et permetia formar-te per a moltes coses. Allà es donaven les Matemàtiques més difícils després d’Exactes, la Química més difícil després de Químiques i la Física més difícil després de Físiques. Et formaves de manera més generalista i et preparaves per a tot el que vindria després: jo vaig estudiar Informàtica amb cartolines perforades!
-Caram, què diu! -Jo vaig entrar a la Universitat el 1984 i em vaig convertir en becari de l’Escola d’Enginyers el 1987, amb 20 anys. Anècdota: jo vaig ser qui va treure de les caixes i muntar els primers ordinadors personals que es van comprar a la Universitat Politècnica (UPC)! Ara pot semblar ridícul, però en aquell moment, gairebé ningú sabia el que era un ordinador. Fins i tot vam organitzar visites de professors per ensenyar-los què era un PC. Tinc correu electrònic des de 1988, un dels primers.
-Com van entrar els robots en la seva vida? -En aquella època vaig assistir a un màster de robòtica que dirigia Gabriel Ferraté, que era el rector de la UPC. Llavors era l’Institut de Cibernètica, que després canviaria de nom. Era tot molt nou, amb els primers robots, les primeres computadores industrials… I com destacava molt, em van demanar que coordinés el màster l’any següent. Sóc enginyer, especialitzat en organització industrial. Per aquest motiu m’interessen els grans projectes d’aquesta parcel·la, l’automatització en general, més que la robòtica.
-Què llegia de petit? -Sóc el tercer de quatre germans. La meva germana és un any més jove que jo però els meus germans són més grans: quan tenia 10 anys, ells ja eren uns joves de 18 i 23 anys. Per aquest motiu vaig créixer amb els còmics i llibres que llegien i amb la música que escoltaven, ens portaven al cinema… Així que tota la meva vida he vist, llegit i escoltat coses que no eren les pròpies de la meva edat. I de totes elles, a mi m’interessava molt la ciència ficció, no només la tecnològica, sinó la sociològica, la que reflexionava sobre societats del futur, d’escriptors com Aldous Huxley o HG Wells. Entre els 12 i els 15 anys, els divendres i dissabtes anava de ‘caça’ per les biblioteques de Barcelona a la recerca de llibres rars. Si em parlaven d’un llibre d’Isaac Asimov, per exemple, mirava quins altres llibres havia escrit i on els podia consultar.
Portada i contraportada del llibre.
-I la seva afició pels còmics? -Com li deia, llegia molts còmics gràcies als meus germans, ja que no tenia diners per comprar-los. Especialment, gràcies a un d’ells, que es va casar molt jove, als 20 anys. Els seus sogres tenien un quiosc i durant molts anys ens passàvem la nit de divendres a dissabte llegint totes les novetats de la setmana. Això sí, a les 6 del matí, tornàvem a deixar tot el material ben col·locat i en perfecte estat.
-Quina sort! -Doncs sí. Fins que vaig anar a la Universitat i ja no ho podia fer, perquè havia d’estudiar. Però jo, amb 18 anys, estava al dia de tots els còmics que es publicaven i venien als quioscos: recordo especialment el primer número de la revista ‘Totem’, perquè hi sortien en Corto Maltés d’Hugo Pratt, la Valentina de Guido Crepax, el millor de Moebius… Espectacular! I jo només tenia 11 anys!
-Llegia gratis, però no tenia còmics propis… -No. Fins que vaig començar a treballar d’enginyer i vaig poder comprar els meus propis còmics i anar fent la meva biblioteca. Però aquestes lectures em van ajudar a tenir una cultura de la qual encara ara me n’aprofito. Quan vaig acabar la carrera, el 1990, vaig entrar a treballar a l’Institut Català de Tecnologia i vaig començar a encarregar-me especialment de projectes de formació i divulgació. M’interessava com podia explicar millor la ciència perquè la societat l’entengués millor. I el 1997 va sorgir el projecte ‘Còmic, ciència i tecnologia’, és a dir, divulgar la ciència i la tecnologia utilitzant com a instrument pedagògic les historietes.
-Què en pensaven els seus caps? -En aquell moment, ningú tenia ni idea del que estava fent, perquè haurien pensat que em passava tot el dia llegint ‘Mortadelo i Filemón’. Dels 22 anys que porto en aquest projecte, excepte la meva família i amics, fa només set o vuit anys que ho saben els meus caps; quan vaig començar a sortir a la premsa, la ràdio i la tele.
-I l’han ajudat? -Sempre m’he buscat la vida. A la UPC hi ha hagut gent que m’ha ajudat i caps que m’han posat totes les traves del món, que no sabien què són els còmics ni entenien la importància que poguessis captivar i animar a estudiar carreres científiques a la gent jove a partir de la lectura dels còmics. Fixa’t que, als anys 60, en plena guerra freda, el Govern dels EUA va demanar a les editorials que introduïssin motius científics i tecnològics a les historietes, sobretot en les dels superherois. Aquest va ser un dels motius pels quals Stan Lee va desenvolupar en Marvel personatges que eren científics. Així, Reed Richards, el líder dels Quatre Fantàstics, és un científic; Spiderman és estudiant de Química; IronMan és enginyer… Quan llegies que Hulk era un físic que investigava els raigs gamma, t’interessava saber què eren.
cof
-Pura miopia d’aquests caps seus… -És no veure que la cultura popular, com són els còmics, enfocats a qualsevol edat, però especialment als joves, pot ajudar no només al fet que estudiïn ciències, sinó simplement per adquirir l’hàbit de la lectura. Jo corregeixo molts exàmens i veig que la gent no sap llegir, no sap escriure, no sap expressar-se. Tenen problemes de comprensió lectora.
-I vostè creu que la historieta pot ajudar? -Per a mi, el còmic té quatre usos: com una lectura, un llibre de text, temàtic, històric, genèric; com a recurs pedagògic, que t’ajuda a explicar una lliçó; com a plataforma per a estudiar altres disciplines artístiques, i com a eina de comunicació, perquè un dibuix et permet transmetre o expressar emocions o sentiments.
-Tornem al projecte ‘Còmic, ciència i tecnologia’. -Va sorgir el 1996 després d’una xerrada sobre el tema a càrrec de Francesc Solé Parellada, un catedràtic d’Economia que és un gran amant i col·leccionista de còmics, a la qual únicament vaig assistir jo. Solé, que havia estat professor meu, em va convidar a anar a casa seva per ensenyar-me els còmics que tenia. Vaig anar-hi i vaig al·lucinar amb la seva col·lecció. ¡Brutal! Jo li vaig proposar fer un llibre entre tots dos amb tota aquella documentació.
-No recordo un llibre seu així … -No, no, espera. Com que allò era una feina colossal (anàvem amb fotocòpies, no hi havia ordinadors), vaig proposar-li canviar el projecte de llibre per quelcom més senzill, com una exposició. Així podíem convèncer a algunes institucions perquè ens ajudessin, com el Col·legi d’Enginyers Industrials, la UPC i l’Institut Català de Tecnologia. I al 1997 vam exposar a la UPC, en la que seria l’última mostra exhibida a la seva sala d’exposicions.
-D’aquesta exposició sí que me’n recordo! -Sí, perquè a l’any següent, el 1998, va estar al Saló del Còmic, i va viatjar a set o vuit llocs més de Catalunya, gairebé sempre acompanyada d’una conferència que donava jo. I després, va estar a Pamplona, Logronyo, Madrid, Castelló, València… 25 llocs diferents fins a l’any 2006 o 2007.
-També ha organitzat altres mostres… -Quan vam portar l’expo a Cantàbria, el 2006, entre els assistents s’hi trobava el cap de cultura del Port de Santander, i ens va proposar un projecte on expliquéssim la contribució dels ports al desenvolupament històric, econòmic i sociològic dels territoris i ciutats on n’hi havia. I aquest seria el germen de ‘Còmics a port’ i ‘Fars de paper’. Del 2007 al 2011 em vaig dedicar a aquest projecte, del qual van sortir exposicions, llibres, conferències, articles, congressos.
oznor
-I després van arribar els robots… -En el 2011, Carles Santamaría, director del Saló Internacional del Còmic de Barcelona, em va demanar organitzar una gran exposició central sobre els robots en el món del còmic, que s’acabaria titulant ‘Robots en la seva tinta‘. Vaig acceptar amb la condició que el marc no fos únicament la historieta, perquè els robots en la ficció sorgeixen especialment de la literatura i s’han fet molt populars en el cinema i la televisió, però són residuals en el còmic. Vaig estar treballant en això tot un any i l’exposició es va inaugurar en la 30ena edició del saló, el 2012, any que va superar per primera vegada els 100.000 assistents. Va ser un espectacle, la major exposició sobre robòtica que s’havia fet a Espanya fins llavors.
-I va ser el germen de més exposicions sobre robots. -Sí, arran de ‘Robots en la seva tinta’, vaig realitzar l’exposició ‘Robots de pel·lícula: de Maria a Eva’. Totes dues són el germen del meu llibre, al costat d’una tercera, pendent de muntatge, que s’exhibirà al Museu Nacional de Ciència i Tecnologia (MUNCYT) d’Alcobendas (Madrid) al llarg del 2020. És un projecte que vaig iniciar el 2017, però que té vuit anys d’investigació i feina al darrere, des del 2011, i que, en retardar-se la seva posada en marxa, m’ha permès traslladar el treball de recerca elaborat a aquest llibre.
-Tot sobre robots? -En realitat, sobre l’ésser artificial. No em podia referir només a robots com R2D2 i C3PO, de ‘La guerra de les galàxies’, sinó que havia de parlar del tema de manera global. Per això, començo pels autòmats del segle XVIII i la literatura de ciència ficció i éssers artificials del segle XIX (la paraula androide s’inventa en una novel·la francesa). Ja al segle XX passo pel teatre, on es va inventar la paraula robot (encara que referida al ‘treball esclau’) en una obra de Karel Capek, el 1921, i el cinema, amb la Maria de ‘Metròpolis’, així com la literatura d’Isaac Asimov. Fins als anys 80 escric de robòtica de forma cronològica, però després parlo també de ciborgs, exosquelets, drons, la realitat augmentada…
-Per a vostè, quin és aquest primer ésser artificial? -El que marca l’inici de la ciència ficció moderna és la criatura de Frankenstein el 1818, el primer robot biològic, perquè tal com apareix en la novel·la de Mary Shelley, es crea a partir de trossos de diversos cadàvers. Fixa’t que a ‘Avatar’ (2009), una pel·lícula tan interessant com taquillera, els cos blaus dels na’vi que fan servir els protagonistes no deixen de ser unes fundes amb el cervell d’aquests humans. En el fons, són robots biològics.
-Al seu llibre hi ha totes les pel·lícules del gènere? -No. El llibre no és completista, sinó que destaco les pel·lícules que jo crec que són interessants per al lector amb un seguit d’excepcions: no surten molts títols orientals ni d’animació perquè és probable que escrigui una segona part sobre el cinema asiàtic i l’anime japonès. Com que no es tracta d’un encàrrec, faig servir un llenguatge divulgatiu per a tots els públics. I ho he dividit en molts capítols per facilitar la lectura i consulta posterior.
-En el llibre hi ha títols bons i d’altres, més regulars. -És que no faig crítica de cinema, sinó que parlo de robots de pel·lícula. Podria estar tot un dia parlant de ‘2001’ (de fet, l’any passat vaig impartir un curs de 20 hores sobre aquesta pel·lícula de Kubrick), però en el llibre només parlo d’HAL.
-El pròleg el signa Kike Maíllo, el director de les pel·lícules ‘Eva’ i ‘Toro’. -Quan Kike estava a punt d’estrenar ‘Eva’ al Festival de Sitges del 2011, jo era jurat en aquella edició. Ens coneixem i hem anat coincidint en diferents conferències i presentacions. Li vaig comentar que havia escrit el llibre, li vaig enviar el text i em va dir que li havia agradat molt i que no tenia cap problema en escriure’n el pròleg. Que ho hagi fet li dóna un punt de qualitat, que hagi confiat en mi. També va ser important per a l’editor i per a la promoció del llibre, és clar.
-Podem treure alguna conclusió del seu llibre? -Que cada vegada més estem envoltats de robòtica i no ens en adonem. Mira el teu mòbil: funciona amb intel·ligència artificial. Per això, aquest no és només un llibre sobre robots al cinema, sinó una reflexió sobre tecnologia i el concepte de criatura artificial. Tot el nostre entorn, fins al nostre oci, té relació amb la robòtica. És fàcil imaginar que d’aquí a uns anys puguem fer una rèplica del nostre cervell i tenir una còpia de seguretat a internet. O podríem tenir una impressió en 3D del nostre cos, una funda, com a ‘Avatar’. Doncs potser això passi d’aquí a 20, 50 o 100 anys. I tot això, en la ficció, ja ho ha plasmat algú d’alguna manera, com Richard K. Morgan, a ‘Altered Carbon’ (2002) i Netflix ho ha convertit en una sèrie (2018).
Una novel·la gràfica i una pel·lícula han coincidit a rescatar de l’oblit a un heroi: Francesc Boix, el fotògraf català que va aconseguir robar milers de negatius als nazis i l’únic espanyol que va declarar contra ells en els judicis de Nuremberg, mostrant les fotos dels horrors del camp d’extermini de Mauthausen.
“Tenim a Espanya i a Catalunya un heroi desconegut, que va aconseguir una gesta que molt poca gent hagués aconseguit, robar uns negatius als nazis, comprometedors per a ells, i després denunciar-los i fer-los caure davant de la justícia”. Aquest heroi es deia Francesc Boix. Així ho retrata Alfred Pérez Fargas, coguionista de la pel·lícula ‘El fotógrafo de Mauthausen’, acabada d’estrenar, dirigida per Mar Targarona i amb Mario Casas com a protagonista. “Va ser un rebel valent”, com el defineix Salva Rubio, guionista d’un còmic previ que té el mateix títol.
Francesc, Francisco, Franz o François Boix, segons l’idioma en què li deien, va néixer a Barcelona l’any 1920. Jove inquiet, d’ideologia comunista, es va afiliar a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya, branca juvenil del PSUC. Amant de la fotografia, en esclatar la guerra civil va ser reporter gràfic de la revista ‘Juliol’ i durant l’any 1938 va combatre amb l’Exèrcit republicà al front d’Aragó.
Derrotats per l’Exèrcit franquista, els supervivents de la seva companyia van passar a França el febrer de 1939. Boix i molts altres companys van ser internats en camps de refugiats i, més tard, integrats en l’Exèrcit francès. El maig de 1940, juntament amb molts altres compatriotes, va ser fet presoner pels alemanys, que acaben d’envair França. A principis de 1941, després de passar per un altre camp de presoners, va ser enviat a Mauthausen, un camp de concentració situat a Àustria, on hi va haver més de 8.000 espanyols internats. Van sobreviure només menys de la tercera part.
En realitat, Mauthausen-Gusen va ser el nom d’un complex de quatre subcamps situats en aquestes dues petites localitats austríaques, que els nazis van aixecar al costat d’unes pedreres de la zona, i on empresonaven en condicions infrahumanes als seus enemics des de l’any 1938. Aquests presos eren utilitzats com a mà d’obra barata, tractats com esclaus, humiliats, castigats, maltractats i assassinats de diferents maneres, com explica el còmic de Salva Rubio, que inclou una impressionant documentació addicional en la seva part final.
Francesc Boix es va integrar aviat en una organització clandestina de presos que li va proporcionar un treball de confiança en el laboratori fotogràfic del camp. Juntament amb els seus companys, va aconseguir amagar milers de negatius que mostraven la realitat de Mauthausen: centenars de morts, moltes d’elles camuflades com suïcidis, i la presència d’alts càrrecs nazis al lloc.
Precisament el testimoni de Boix, el 1946, davant del Tribunal Internacional de Nuremberg, durant els judicis contra criminals de guerra nazis, va permetre condemnar a alguns d’ells, com Ernst Kaltenbrunner i Albert Speer. Durant la seva declaració van poder veure algunes de les fotos que, amb l’ajuda d’altres presoners, havia aconseguit amagar de la destrucció.
Simpàtic, sempre somrient i amb un posat de seductor cap a les noies que es posaven a l’abast del seu objectiu, Francesc Boix seria considerat un heroi en qualsevol país normal. Però la seva situació després de l’alliberament no va ser fàcil: els comunistes russos no es fiaven dels supervivents espanyols de l’Holocaust i tornar a Espanya era impossible, en ple franquisme. Així que el jove fotògraf es va quedar a viure a França, on va poder exercir de reporter gràfic per a publicacions pròximes al Partit Comunista, com ‘L’Humanité’. Però Boix moriria jove, un mes abans de complir 31 anys, possiblement a causa d’una tuberculosi contreta a Mauthausen.
Cronològicament, el còmic amb guió de Salva Rubio, dibuixos de Pedro J. Colombo i color d’Aintzane Landa (aquí un vídeo de su ‘making of’), va néixer abans que la pel·lícula de Mario Casas i té el seu origen també en un llibre escrit per Benito Bermejo fa 16 anys. Bermejo, guionista, escriptor i historiador, va ser qui va desemmascarar el 2005 a Enric Marco, un impostor que va ser president de l’associació de deportats de Mathausen sense haver-ho estat
Bermejo va ser qui va efectuar la investigació històrica i el guió de l’excel·lent documental sobre el tema ‘Francisco Boix, un fotògraf a l’infern’ (2000), dirigit per Llorenç Soler i amb la veu de Pepe Sacristán com a narrador, que va estar nominat als Emmy.
Luego, con todo el material recopilado, escribió el libro ‘El fotógrafo de Mauthausen’, que RBA editó en el año 2002. En el 2015, al publicarse una nueva y más amplia versión del texto, titulada ‘El fotógrafo del horror. La historia de Francisco Boix y las fotos robadas a los SS de Mauthausen’, la historia tuvo una mayor repercusión y propició tanto la traducción de la novela gráfica como la película que acaba de estrenarse.
Després, amb tot el material recopilat, va escriure el llibre ‘El fotògraf de Mauthausen’, que RBA va editar l’any 2002. El 2015, en publicar-una nova i més àmplia versió del text, titulada ‘El fotògraf de l’horror. La història de Francisco Boix i les fotos robades als SS de Mauthausen ‘, la història va tenir una major repercussió i va propiciar tant la traducció de la novel·la gràfica com la pel·lícula que acaba d’estrenar-se.
Traducció, perquè el còmic es va editar abans a Bèlgica que a Espanya. I és que el guió de Salva Rubio és previ. Aquest jove escriptor i guionista madrileny, que acaba de complir els 40 i va treballar de llibreter per mantenir-se mentre estudiava Història de l’Art i Guió de Cinema, es va interessar en Francesc Boix al publicar-se el text de Bermejo.
“Quan vaig descobrir la història d’aquest home, vaig pensar que, si algun dia podia, voldria explicar-la i la transformaria en guió de cinema. A partir de l’any 2007 vaig portar la idea a diverses productores, que van ser molt receptives. Però va arribar la crisi, i fer una pel·lícula tan cara es va convertir en una cosa pràcticament impossible. Així que vaig canviar de pla: si no podia fer la història en cinema, la faria en còmic”.
“Vaig fer un dossier amb l’argument i un estudi de personatges bastant complet. Com saps, a Espanya no es pot viure del còmic, així que vaig anar me’n a Bèlgica i vaig presentar la història a l’editorial De Lombard, una de les especialitzades en aquests temes. Els va agradar molt la idea i em van dir que busqués un dibuixant. Vaig buscar un, que va ser Pedro J. Colombo, que m’agradava molt. L’editor va donar llum verda al llibre i tirem endavant. Això va ser el 2011”, afegeix Ros. Però una novel·la gràfica porta el seu temps, i la primera edició a De Lombard va ser l’any 2017, mentre que a Espanya, Norma Editorial l’ha publicat en aquest 2018.
Per a Rubio, “Francesc Boix va ser un rebel i un valent. El que va fer, en el context que ho va fer, va ser extremadament perillós i molt arriscat. Per la posició que tenia en el camp de Mauthausen, al laboratori fotogràfic, la seva vida no corria perill immediat. Era un pres de confiança que podia haver salvat la vida sense haver fet res. Però ficar-se en aquesta aventura de robar aquelles fotos li podia haver costat la vida, a ell i a altres presos”.
No menys llarg ha estat el procés que ha culminat amb la recent estrena de la pel·lícula ‘El fotògraf de Mauthausen’ (2018), dirigida per Mar Targarona, amb Mario Casas com a protagonista, i que ha rebut bones crítiques.
Va ser Alfred Pérez Fargas, coguionista juntament amb Roger Danès de telefilms com ‘Jo, Ramon Llull’, ’13 dies d’octubre ‘,’ l’últim ball de Carmen Amaya ‘i la mini sèrie’ Carta a Eva ‘, que va saber de l’existència del personatge a partir d’una notícia a la televisió i “unes fotos de la guerra civil i la història de Francesc Boix”. Es va sentir interessat, va parlar amb el seu amic Danès i van començar a investigar.
“Era un filó del qual no s’havia parlat molt. Hi havia el documental de Llorenç Soler i el llibre de Benet Bermejo, que és la bíblia del tema. Però poc més. Si haguéssim estat a Hollywood, ja s’hauria fet una trilogia sobre el personatge. Li presentem la idea a Mar Targarona, a qui havíem conegut al Festival de Sitges. La idea li va encantar i vam començar a tirar milles”.
“El fet que fos militant comunista el va ajudar, perquè allà dins els membres del partit van muntar una trama per poder sobreviure. A la pel·lícula, nosaltres l’hem presentat com a cap del comando que va robar els negatius, però evidentment va ser una tasca col·lectiva. Però això també va tenir les seves conseqüències, perquè en acabar la guerra, el partit comunista de Stalin els va considerar uns traïdors. De fet, les fotografies no les volia ningú. Boix les va intentar col·locar i no se les va publicar ningú”.
La diferència principal entre pel·lícula i còmic és que la primera se centra en l’estada de Boix al camp d’extermini, mentre que el còmic abasta un temps més llarg, des de la seva joventut fins poc temps abans de la seva mort. La novel·la gràfica, a més, incorpora com a companys de Boix a personatges de ficció, per evitar especular amb el que van fer o no els altres presos reals de Mauthausen i dels que no hi ha tants detalls.
Tant Pérez Fargas com Ros van anar a visitar el camp d’extermini. El primer recorda haver-ho fet al febrer, en la mateixa època en què va entrar Boix i altres espanyols: “És molt impactant, fantasmagòric. Hi havia boira, neu, feia fred. És impressionant. Jo vaig sortir malalt. És un tema que m’ha marcat, que m’ha afectat molt”. I Rubio reafirma una idea comuna a tots dos: “Que aquesta història faci que ningú oblidi el que va passar; les històries que no s’expliquen, moren”.
Entrevista con el dibujante Jose Luis Martin que vuelve a la viñeta con ‘Quico jubilata’. La fotografía es de JOAN CORTADELLAS para EL PERIÓDICO
Fa uns dies, gràcies a Facebook i al col·lega Àngel Sánchez vaig descobrir que José Luis Martín, admirat dibuixant d’El Periódico i editor durant molts anys de la revista El Jueves, havia rescatat el seu ‘Quico el progre‘ en un divertit iaio, ‘Quico jubilata‘. Vam estar petant la xerrada un parell d’hores i, de la seva amabilitat, va sortir aquesta entrevista, que vaig publicar precisament a El Periódico.
Els lectors més veterans d’aquest diari segur que recorden Quico el progre. Va ser el protagonista de la tira diària que José Luis Martín va dibuixar per a EL PERIÓDICO durant anys i que fins i tot es va convertir en sèrie de televisió. Quico era un reflex en clau d’humor de la generació que tenia entre 20 i 30 anys durant la Transició i que ara ja se situa ja entre els 60 i 70. Com Quico, ara ‘jubilata’.
«Però jo no estic jubilat», replica Martín. «Durant 30 anys he sigut editor d”El Jueves’: això vol dir que he sigut dibuixant, però també empresari. O sigui, que m’he encarregat de números, d’impremtes i de personal. El 2011, quan vaig deixar de ser-ho, tenia la sensació que havia dibuixat poc. I a mi m’agrada molt dibuixar, m’ho he passat estupendament dibuixant. Així que, fa cinc anys, em vaig proposar que només faria coses creatives: dibuixar, pintar, escriure… I he seguit com a col·laborador de la revista fins al juny de l’any passat, en què me’n vaig desvincular totalment».
També «estava molt cansat de l’humor d’actualitat, que t’obliga a seguir-la», reconeix el pare de Quico i també del Dios. «L’he seguit durant molts anys per vocació professional i personal, però tenia moltes ganes de fer humor costumista, amable, divertit…».
La desvinculació professional, per una banda, i la llibertat que li dona tenir els seus dos fills ja crescuts i l’economia domèstica sanejada, el va portar a pensar de fer la tira d’un avi, un iaio. És que els meus amics i jo estem en aquella etapa dels 60 i pocs anys, en què ja tens algun net, amb uns fills ja de trenta-i-tants que van tot el dia atabalats, que s’estan fent un lloc en aquesta societat i que treballen totes les hores del món… Segurament com fèiem nosaltres en aquesta mateixa edat».
Doncs això. Persones d’entre 60 i 70 anys, lectors d’EL PERIÓDICO des del primer dia, el 1978, amb petits o grans problemes de salut, la seva relació amb l’esposa… «Tot aquest món em semblava susceptible de convertir-lo en una tira. I un dia se’m va encendre la bombeta. ¿Per què no amb el Quico, que havia deixat un bon record, i havia tingut molt bona difusió? Aquesta va ser la idea».
LA VIDA D’EN QUICO
Però ¿què li ha passat al Quico en tots aquests anys? «Després de deixar EL PERIÓDICO va tenir la seva pròpia empresa de publicitat. Li va anar bastant bé i va arribar a tenir 40 o 50 empleats, en aquell moment en què la publicitat funcionava molt bé. Els fills es van anar fent grans. La Diana, la noia, li va sortir una mica més progre i antisistema. Mentre que el seu germà, l’Albert, s’ha fet més de l”establishment’, és un alt funcionari, separat i amb inquietuds polítiques a qui, com ja anirem veient, li agrada el poder i aquest tipus de coses. El Quico es va divorciar i es va tornar a casar, fa 11 anys, amb la María, que és una dona que també provenia d’una petita empresa familiar, un laboratori. Ja està jubilada i és d’aquest tipus de dones dedicada a temes de creixement personal, dietes sanes, la salut, el ioga i tot plegat…»
I nets, naturalment: «La Diana té dues bessones, la Lluna i l’Ona. I l’Albert, el Gebey, un nen adoptat. La María té un filla del seu primer marit, l’Alicia, una executiva agressiva i mare del Pol, un adolescent, un ni-ni d’aquells que els costa aixecar-se del sofà, i que veurem sovint amb el seu monopatí. Amb aquesta família i aquests quatre nets puc fer un retrat divertit de la societat que m’envolta, que és el que vaig intentar al seu dia amb el Quico. Observar i treure punta a la vida quotidiana», explica Martín.
I des del 9 de gener no para: «Publicaré una tira al dia, els dies laborables, durant un any, per provar. A veure si jo acabo de trobar el personatge i si la gent l’acaba acceptant. De moment, només a internet (http://quicojubilata.com), però amb la il·lusió posada a tornar al paper». Les tires també es venen per finançar Humoristán.org, el museu digital de l’humor gràfic.
Y per finalitzar…
“Aquí ens agrada l’humor ‘heavy’, dur”
¿Humor i correcció política? El que abans era tabú, ara no ho és (monarquia, militars, religió), però hi ha altres temes que sí que ho són: marques comercials, col·lectius, minories. És una contradicció, perquè en aquest país ens agrada l’humor heavy, el de trinxera. El d’aquest costat vol que machaques al de davant. I es tendeix a fer un humor corrosiu.
Abans ja ho eren en Perich, l’Ivà… Sí. Eren àcids, corrosius i no es caracteritzaven per les bones formes. Eren brutals. Era humor extrem. Com el del Charlie Hebdo, per exemple. L’humor es basa en la complicitat. Tu dibuixes coses que els teus lectors interpreten i comprenen. El problema és que el que tu fas ara, ràpidament corre per les xarxes i ho interpreta tot el món.
No té por del pirateig a internet? Això és una epidèmia nacional que ni tan sols està observada com a problema. És un desastre. Però sembla que això només ho pensem els autors. És una mostra més del poc estima que es té cap al treball dels creadors, que per a ells no té cap valor. I els polítics no s’atreveixen a legislar, perquè els resta vots.
Necessary cookies help make a website usable by enabling basic functions like page navigation and access to secure areas of the website. The website cannot function properly without these cookies.
We do not use cookies of this type.
Marketing cookies are used to track visitors across websites. The intention is to display ads that are relevant and engaging for the individual user and thereby more valuable for publishers and third party advertisers.
We do not use cookies of this type.
Analytics cookies help website owners to understand how visitors interact with websites by collecting and reporting information anonymously.
We do not use cookies of this type.
Preference cookies enable a website to remember information that changes the way the website behaves or looks, like your preferred language or the region that you are in.
We do not use cookies of this type.
Unclassified cookies are cookies that we are in the process of classifying, together with the providers of individual cookies.
We do not use cookies of this type.
Cookies are small text files that can be used by websites to make a user's experience more efficient. The law states that we can store cookies on your device if they are strictly necessary for the operation of this site. For all other types of cookies we need your permission. This site uses different types of cookies. Some cookies are placed by third party services that appear on our pages.
