Avui, 23 d’abril, és la diada de Sant Jordi, dia del llibre i de la rosa a Catalunya. També és considerat el dia dels enamorats. Per això us vull regalar un conte, ‘Ciao amore‘. Es tracta d’un relat curt que vaig escriure com a primer exercici d’un taller d’escriptura creativa al qual he estat acudint els darrers mesos al Centre Cívic Casa Golferichs, impartit per la Débora Castillo (1963), escriptora barcelonina que té una novel·la tan divertida com el títol que ostenta: ‘Poco bebo para lo mucho que tengo que tragar‘.
Ara, al gra. Aquest primer conte havia de sorgir a partir d’un parell de paraules escollides a l’atzar i facilitada per algun dels meus companys de taller, que majoritàriament eren dones. Potser per aquest motiu, els dos mots que em van assignar van ser ‘pintallavis’ i ‘mirall’. I el text que vaig desenvolupar a partir d’ells és el següent.
Ciao amore
Vaig obrir el sobre i en un paper blanc destacava l’empremta vermella d’uns llavis. Hi havia també una frase escrita amb un pintallavis: “Ciao, amore”. Res més. “Adéu, amor”, en italià, com ella solia dir-me quan s’acomiadava.
Allà hi era jo, al despatx, amb aquell sobre que m’acabava de lliurar el conserge de l’oficina i que m’estava angoixant.
Amb un nus a l’estómac, la vaig trucar per telèfon. Primer, comunicava. Segons més tard, després d’un moment en què semblava que respondria, va saltar aquella locució que sempre em posava dels nervis: “El terminal està apagat o fora de cobertura”.
Em vaig aixecar de la cadira, vaig agafar la jaqueta i me la vaig posar amb pressa. Vaig ficar el mòbil a la butxaca esquerra i vaig palpar les claus del cotxe i les de casa al dret. Vaig remugar un “ara torno” en direcció els meus dos companys de departament, que tan sols van alçar la vista.
Vaig baixar ràpid per les escales, fent cas omís de les portes obertes de l’ascensor, aturat a la quarta planta de l’edifici. Vaig obrir la porta situada al costat de la consergeria, la que dóna accés al pàrquing comunitari on se’ns permet aparcar el cotxe als treballadors de l’oficina per un preu relativament mòdic.
Vaig arrencar el vell Ford Festa heretat del meu pare i vaig enfilar l’avinguda en direcció al meu domicili. Els vint minuts de conducció, amb massa semàfors pel camí, se’m van fer eterns.
Vaig aparcar davant del bloc d’apartaments on hi era casa nostra. Vaig obrir el portal i vaig pujar ràpidament fins a la segona planta: “Hola, amor. On ets? T’he trucat…”, vaig dir en veu alta, mentre girava la clau al pany.
Però ningú no va contestar. En aquell petit apartament, amb un espai diàfan format per una cuina americana i el saló, hi regnava el silenci. Tot estava molt endreçat, massa. Vaig dirigir-me cap al dormitori, l’única habitació del piset, amb el bany adossat.
Vaig obrir suaument la porta, ajustada. El llit estava fet, amb els llençols allisats, perfectes. L’armari, situat a la dreta, tenia una porta, la de les seves coses, entreoberta. Vaig mirar a dins, amb aprensió. S’havia endut tota la roba.
Al cos central, el mirall em va tornar la meva imatge, esborronada per una frase escrita amb el mateix vermell del paper que havia rebut: “Ho sento, però allò nostre s’ha acabat”.
Vaig obrir del tot la porta de l’armari i allà, al prestatge de les meves calcetes, hi era el meu pintallavis favorit. El que ella m’havia regalat pel meu aniversari.
0 comentaris
1 retroping