El 10 d’octubre del 1995, ara farà 28 anys, vaig tenir una xerrada molt interessant amb Joan Brossa (1919-1998), que vaig publicar en forma d’entrevista al diari on jo treballava, ‘El Periódico de Catalunya’. El poeta, sense malalties aparents, tenia llavors 76 anys. I em va regalar una fulla amb una de les seves lletres, una ‘A’.
El motiu de la trobada, que es va produir a la casa de l’escriptor, va ser la publicació d’un dels seus darrers llibres, ‘Passat festes‘, una selecció de la seva producció poètica entre els anys 1993 i 1995, amb poemes curts i algun dels seus coneguts poemes visuals. Va ser el meu cap de llavors, el meu admirat Josep Maria Huertas Claveria (1939-2007), que em va suggerir anar-lo a veure. No sabrà mai com li agraeixo els seus ensenyaments i clatellots, que em van fer ser millor periodista.
Em va agradar conèixer Joan Brossa. En aquell moment, un no podia arribar a imaginar que no el tornaria a veure, ja que va morir només tres anys més tard, el 1998. Recordo el seu piset, bigarrat de llibres, papers i objectes. Podria semblar un malalt de la síndrome de Diògenes, però no: era l’artista a la cova.
“Passen les hores, els dies, les setmanes / El mes passat ja és molt de temps. / El rellotge toca contínuament l’hora. / El sol de març tot ho adoba.”
‘LA VEU ESCRITA’, del llibre ‘Passat festes’
– Per què ‘Passat festes’?
– Perquè és la meva nova vida. Ja tinc 76 anys, he passat festes. Ara estic en una etapa de més reflexió i tranquil·litat. Són 202 poemes reflexius, en què parlo de la situació social, política. Parlo de tot. Jo acostumo a variar. Altern poemes experimentals amb altres que anomeno de prolongació experimental.
– Recorda algun poema?
– La veritat és que no. Quan faig un poema, ho penso, ho escric, ho acabo, ho fico en un calaix i ho oblido. I em poso amb un altre. Jo crec que una de les coses més importants per viure en equilibri és oblidar i caminar.
– Quan parla d’oblidar, ¿a quines coses es refereix?
– Em refereixo a coses de la vida. Hi ha més coses per oblidar que per recordar. La vida és una peripècia constant.
– En què està treballant actualment?
– En un poema visual corpori que quedarà instal·lat al parc Catalunya de Sabadell. És un parc molt maco, amb un llac i una petita muntanya. I em van demanar alguna cosa per culminar aquesta muntanya.
– Ja sap com deu ser?
– Sí, sí. Ja està pensat. Ara falta fer-ho.
– I es pot explicar?
– No. Els poemes visuals no s’expliquen, cal veure’ls.
– Si li confesso que m’agrada la seva obra, però que no l’entenc, què em diria?
– Hi ha coses per a les quals la gent intenta buscar una raó quan aquesta raó és subjectiva.
– Vostè és un amant de l’il·lusionisme. Ho practica?
– Sempre m’ha agradat.
[El poeta treu una vella baralla i realitza diversos jocs de mans davant dels ulls sorpresos del periodista].
– Des que era petit i em van regalar una caixa amb diversos jocs de mans, les instruccions de les quals vaig aprendre de memòria. A les persones intel·ligents els agrada deixar-se enganyar per l?il·lusionista.
– Fa poc ha muntat l’espectacle ‘Poemància’, amb el mag Hausson.
– La màgia tradicional s’ha vist molt. Per mi, el més interessant era apuntar el joc, però sense acabar-lo. Buscar allò que té de teatre la màgia i allò que de màgia té la màgia. Buscar el contrapunt. Si tens un barret de copa, fas el gest de treure el conill i no surt. Així sorprens. Part del xou de Hausson era així, a base de suggeriments.
– No hi ha el perill…?
– Perill hi ha sempre.
– Em referia al de deixar el públic amb les ganes.
– Sí, però està bé. Val més deixar el públic amb les ganes que diguin: Això ja ho he vist!
– Últimament no para.
– Aquest any és la primera vegada a la meva vida que treballo per encàrrec. Sempre havia fet obres al meu ritme. Ara sóc una mica més conegut i hi ha gent que m’encarrega coses. Però no sóc un professional. Si hi ha una cosa que me la proposen i m’agrada, doncs la faig. Jo he fet a la vida el que m’ha semblat, però he tingut la precaució que hi hagués un equilibri entre el que jo volia i el que podia fer.
– I què és el següent?
– Com que m’han editat tres antologies, he decidit preparar una jo mateix amb poemes guardats, donant-li un aire de suite, que titularé ‘La memoria encesa’. També he acabat un altre llibre amb l’escultor Eduardo Chillida.
Deixa un comentari