Com ja us he dit anteriorment en aquest bloc, especialment quan vaig iniciar la secció titulada ‘Venècia de cinema‘, tenia moltes ganes de veure la pel·lícula ‘Al otro lado del río y entre los árboles‘, dirigida per la Paula Ortiz, tercera dels cineastes espanyols que han dirigit un film a la ciutat dels canals, després de  Jordi Torrent (‘La redempció dels peixos’) i Álex de la Iglesia (‘Veneciafrènia’).

M’interessen especialment els escenaris escollits per la directora aragonesa, que ha fet servir indistintament el color i el blanc i negre per mostrar els llocs on passa l’acció, amb algunes diferències respecte de l’original literari. Una fotografia esplèndida, dirigida pel sempre grandíssim operador Javier Aguirresarobe. La directora ha anunciat l’estrena del film per al dia 11.

A la novel·la –que he estat llegint aquests dies en una recent edició a DeBolsillo, amb traducció de Miguel Temprano García–, si bé hi ha un narrador omniscent, el personatge principal, els pensaments més íntims del qual desgrana l’autor, és el coronel Richard Cantwell, un militar d’uns 50 anys que encarna amb solvència Liev Schreiber, un actor que acaba de fer-ne 56 el dia 4 d’octubre.

De la mateixa manera, Renata, el personatge femení del qual està enamorat el coronel, l’encarna Matilda De Angelis (1995), una jove actriu i cantant italiana de 28 anys, encara poc coneguda a Espanya, si bé és la protagonista de la simpàtica sèrie de Netflix ‘La llei de Lidia Poët‘, de la qual ja us he parlat aquí mateix.

Aquesta important diferència d’edat es plasma a la novel·la d’una manera més important per part del personatge masculí que pel femení. I a l’obra, es parteix del fet que tots dos es coneixen des d’algun moment anterior al de l’inici del relat. Al film, el guionista Peter Flannery s’ha hagut d’inventar l’escena en què tots dos es coneixen i també la presència d’un promès.

Com és lògic, el tàndem Ortiz-Aguirresarobe ha aconseguit plasmar la bellesa de Venècia, la llacuna i alguna de les seves illes, com Torcello, de manera espectacular (el rodatge es va produir durant la pandèmia, amb absència de turistes), el llibre no deixa de ser curiosament parc en les seves descripcions.

Liev Schreiber, a la llacuna veneciana, prop de Torcello.

Per exemple, quan es dirigeix cap a Venècia amb cotxe, conduït pel seu xofer, al qual fa parar més d’una vegada, per observar Torcello, Burano, Murano i, de lluny, la pròpia capital dels canals, que Richard Cantwell, com a alter ego de l’escriptor, declara que és “la seva” ciutat.

Aquesta ciutat on el coronel nord-americà s’allotja ni més ni menys que a l’hotel Gritti Palace, les tarifes del qual després de la segona guerra mundial havien de ser proporcionalment tan cares com les actuals (uns mil euros la nit). I el restaurant de capçalera del qual és el Harry’s Bar, on Giuseppe Cipriani va acollir al seu dia el mateix Ernest Hemingway i molts altres famosos.