Al llarg de la meva època com a responsable del suplement de televisió d’El Periódico de Catalunya vaig tenir l’oportunitat de xerrar diverses vegades amb Jordi Évole. Excel·lent professional, Jordi va passar de ser conegut com ‘El Follonero’ als ‘late shows’ d’Andreu Buenafuente a ser el director i presentador de ‘Salvados’, l’incisiu espai de la cadena de televisió La Sexta i, ja en els últims temps, l’autor de les molt personals entrevistes de ‘Lo de Évole’.

És cert que, quan va anar passant el temps, el fet de parlar amb ell de les seves coses i dels nous lliuraments dels seus programes ja no tenien per mi més interès que saber el contingut dels seus reportatges. Per això, vaig delegar les noves entrevistes amb Jordi a les meves companyes de secció, que sempre van aportar algun aspecte diferent i nou sobre el personatge i sobre els seus treballs.

Tot i així, crec que les primeres trobades que vaig tenir encara mantenen certa frescor sobre aquest gran professional que, a més de dirigir la seva productora, es guardava unes hores del seu temps per escriure articles de col·laboració amb El Periódico, al seu dia, i amb La Vanguardia, on ho fa actualment. De totes les entrevistes que vam mantenir, em quedo amb aquesta de l’estiu del 2009.

Jordi Évole acaba de deixar el fill a casa i arriba a l’entrevista en transport públic, que és “la manera més ràpida d’arribar aquí”, segons admet. Després de jugar pacientment amb els elements que li hem preparat per a la sessió fotogràfica, l’antic Follonero es mostra encantador i proper, però el verb continua sent lúcid i esmolat.

— Com va entrar a la tele?
— Com a espectador de Buenafuente. És que jo, abans de ser un treballador d’Andreu, vaig ser un fan seu. Jo admirava tot el que feia, com El Terrat a la ràdio o quan feia el ‘Sense títol’ a TV-3. Després vaig passar a ser un dels seus guionistes i, amb el temps, em vaig convertir en el seu folloner particular, en el seu detractor al plató. I aquest procés em feia molta gràcia, era molt esquizofrènic. Quan vaig començar amb ell a ‘La cosa nostra’, de TV-3, el 2000, no vaig imaginar mai que acabaria fent un programa jo sol. I menys amb el personatge amb què m’he fet una mica popular, traient-li els draps bruts i les veritats a Buenafuente. Si m’ho haguessin dit quan vaig començar amb ell no m’ho hagués cregut.

– Com van perfilar el personatge?
– És que el personatge va sorgir per casualitat, perquè un actor havia de venir a fer el meu paper i va demanar 300.000 pessetes de l?època. Aleshores Andreu em va dir: «Va, surt tu, que ho faràs gratis». Jo només havia fet algun cameig en alguns gags i havia participat com a figurant en un altre programa de Toni Soler. Però Buenafuente ho va veure, li va fer gràcia i va pensar que podia fer aquest paper. Jo no em veia capaç, però em va dir que ho tastés un dia. I mira, fins ara.

– Estava plantejat per a un sol dia?
– Jo pensava que després de fer-ho un dia, no ho tornaria a fer més. Però estàvem a la lectura de guió del següent programa i va ser Andreu qui va dir: «I el Follonero? Quan surt al guió?» I nosaltres li vam dir: «No… Si ja no en surt». I Buenafuente: «No, no. Inventeu-vos alguna cosa i que surti. I a partir d’avui no vull saber mai més el que em diràs». Jo crec que això donava una frescor a aquell moment, que es notava i traspassava la pantalla. Per això, quan començàvem a tenir la presa i arronsa en directe, no sabies mai qui guanyaria. De vegades ell era molt més ràpid a la rèplica i de vegades tenia jo el meu dia de sort i podia contrarestar la seva gràcia. Però aquell moment d’improvisació, si no sabia com podia acabar aquesta història, tenia una potència i una pujada d’adrenalina molt forta. Almenys per a mi, que no era actor professional i mai em vaig imaginar fent aquest paper, i menys davant l’Andreu, que sempre em podia deixar anar una ironia seva i quedar-me jo amb la boca tancada.

– Creu que els famosos necessiten un Pepito Grillo com el Follonero?
– És que fins i tot el Follonero necessita el seu folloner, perquè de vegades, quan estàs molt ficat a la teva, no tens la perspectiva necessària i és molt sa que hi hagi algú que tingui aquesta visió perifèrica i que des de fora et pugui dir que estàs fent això mateix que en feia un altre o que t’estàs repetint. I no només al món de la tele, sinó a la política, l’empresa… Estaria molt bé que els que manen tinguessin al darrere algú que els posés els peus a terra.

– Què hi ha de Follonero en vostè?
– Ummm. Segur que n’hi ha prou. El que passa és que a mi m’ha anat molt bé tenir aquest personatge, fins i tot com a teràpia. Moltes vegades no t’atreveixes a dir el que penses, per por de quedar malament, i gràcies a aquest personatge a mi m’han donat llicència per dir què penso. No sempre riuen la gràcia, ni de bon tros. Però a mi em va molt bé poder treure tot el que porto a dins…

– Significa això que vostè, al contrari que el Follonero, se sent tímid?
– Sí, la veritat. Tot i que reconec que cada cop em costa més posar-me vermell. Jo abans era una bombeta. Ara, des de fa uns dos anys, reconec que em costa més ruboritzar-me. Potser la cara se m?ha fet més dura o les terminacions nervioses, menys sensibles. Per aquesta raó crec que aconsegueixo dissimular la timidesa cada cop millor.

– Pot trobar les diferències entre dues paraules properes: ‘Salvados’ i ‘Sálvame’.
– Ha, ha, ha… Doncs que Jorge Javier Vázquez és molt més maco que jo i que Belén Esteban té una vida molt més apassionant que el Yoyas. De moment a nosaltres no ens ha trucat cap Defensor del Menor. Però des d’aquí faig una crida a aquest senyor perquè miri amb lupa el nostre programa, a veure si ens pot ficar una denúncia o alguna cosa, perquè està vist que avui dia, a la televisió, va molt bé que el Defensor del Menor es fiqui amb el teu programa o amb el que tu hi fas, perquè als de Sálvame els està donant un resultat espectacular. A la televisió tothom fa el que pot per tenir espectadors i audiència. I cadascú té uns valors ètics, que no són millors ni pitjors que els altres, però que són els seus. Nosaltres apliquem els de la provocació, intentar-nos colar per les petites escletxes que et deixa el que és políticament correcte, per fer alguna cosa alternativa.

– Què prepara per a aquest diumenge?
– Amb ‘Salvados’ tenim la sort que cada programa és una pel·lícula diferent i ens hem de reinventar. És una sort i una desgràcia perquè no tenim un esquema fix. I això que sembla que a la gent li ha agradat a nosaltres ens costa suor i llàgrimes tenir cada setmana un programa diferent. Per exemple, el primer programa el basarem en el concert ‘Pau sense fronteres’, que donaran Juanes, Miguel Bosé, Luis Eduardo Aute, Victor Manuel i altra gent a l’Havana, el dia 20 de setembre [de 2009]. Marxem a Cuba, a gravar-ho. Som uns afortunats perquè, si no recordo malament, som el primer programa no informatiu que aconsegueix un visat per estar a Cuba i poder gravar durant tres dies.

– Però vostè què pensa fer-hi?
– Vaig a cantar ‘La camisa negra’, de Juanes, que és la cançó que em va robar el cor al seu moment, i ‘Nena’, de Miguel Bosé, que també és un clàssic del nostre temps.

– Quines altres novetats prepara?
– Tinc moltes ganes d’estrenar una nova secció, titulada ‘A la costa’. Hem pensat a ajuntar formats molt semblants i que estan funcionant molt bé a la tele (“Callejeros viajeros”, “La noche mix”, “Comando actualidad”, “Espanyols al món”). Els hem reformatat i el nostre reporter, Santi González, ha sortit al carrer perquè la gent ens expliqui la seva vida. Com que no són vides gaire apassionants ni espectaculars, hem decidit comprar-los amb 10 o 20 euros perquè s’inventin una vida molt més apassionant i televisiva que les que tenen en realitat. I també tenim Fernando Ortiz, que és el comptatxistes que tanca cada programa.

– I què ha anat a fer a Paterna?
– Com ho sap? Doncs hem anat a Paterna, perquè aquest any ja ha començat tothom i nosaltres serem els darrers. Durant aquest temps he anat veient els fitxatges d’altra gent i jo no he fitxat ningú. No tenim pressupost. És clar, és un programa de carrer, basat en les idees… Però em vaig dir: cal reforçar-se. Està de moda. El que ha posat de moda Florentino Pérez en aquest país és fitxar galàctics. I jo m’ha anat directament a fitxar algú que feia temps que no feia televisió i vaig pensar que potser tenia ganes de fer-la. I aquesta és la princesa Letizia. Així que vam anar a Paterna a fer-li un oferiment de col·laboració al nostre programa, una secció de cinc minuts. I bé en això estem, en negociació, a veure si ho accepta o no. I ja que érem allà, vam oferir al príncep Felip una càmera perquè enregistrés els seus viatges i fer així un Prínceps al món.

– Ara que ja té un programa propi, el Follonero s’ha acabat a Buenafuente?
– No, no. Amb l’Andreu tinc una relació gairebé paternofilial. Ell és el pare, òbviament per l’edat, i jo sóc el fill, que ha de tornar de tant en tant a casa del pare, que és el plató de Buenafuente. Aprofitaré, això sí, per rapinyar una mica de càtering de la nevera i portar-m’ho a casa, a aquest piset de solter que és ‘Salvados’. Però ens continuarem veient, segur.