Fa uns dies, aquest mes de setembre, l’amic Fausto Fernández recordava a ‘Fotogramas‘ la presència del gran actor nord-americà Glenn Ford (1916-2006) al Festival de Sant Sebastià de l’any 1987, on va rebre el segon Premi Donostia, guardó honorífic instituït l’any anterior i lliurat per primera vegada a Gregory Peck. Gairebé alhora que Fausto, el certamen donostiarra rescatava algunes fotos de la visita del protagonista de la mítica ‘Gilda‘ (1946).
Tot això em va portar a buscar dins el meu (bastant desastrós) arxiu alguna imatge de l’àmplia entrevista que li vaig fer llavors, que vaig aconseguir trobar, i posteriorment el suplement dominical d’El Periódico on es va publicar el 18 d’octubre, ara fa 35 anys. Bona part de les imatges del reportatge les va prendre el meu company Jon Barandica, fotògraf del diari al País Basc.
Durant algun temps, a les dècades dels 80 i 90 del segle passat, vaig ser un dels periodistes dedicats a cobrir la informació cinematogràfica del diari. Després, em van destinar a coordinar diferents àrees i ja no vaig tornar a Donosti com a cronista.
Entre les moltes coses que vaig viure i gaudir durant aquells anys en què vaig anar al festival, especialment dels apassionats col·legues de professió amb què vaig compartir moltes hores, hi ha les trobades amb actors i directors, alguns d’ells veritables mites, com el mateix Ford, que va rebre la bufetada més famosa de la història del cinema a ‘Gilda’.
He escanejat les pàgines, per si us ve de gust llegir-les, però no us reproduiré la llarguíssima conversa que vaig tenir l’honor de mantenir amb ell. Jo era un pipiol de 30 anys acabats de fer i ell, un elegant cavaller de 71 anys que, llavors, podia ser el meu propi avi. Un senyor a admirar i respectar, amb una carrera de més de 100 pel·lícules entre 1937 i 1991.
A més de les seves respostes sobre Rita Hayworth i ‘Gilda’ (una pàgina sencera), jo destacaria ara les referides a la seva infància (va estar cuidant els cavalls de Will Rogers!), els realitzadors clàssics que el van dirigir (George Marshall, Charles Vidor , Fritz Lang, Richard Brooks, Frank Capra, Delmer Daves…) i a col·legues de professió, com Marlon Brando, per exemple.
De George Marshall, a les ordres de qui va interpretar films com ‘Fúria a la vall’, ‘Va començar amb un petó’ o ‘La casa de les tres geishes’, va comentar: “Era el millor. Vaig fer set pel·lícules amb ell. Dirigia sense dirigir. I a més va ser un dels meus millors amics”.
Sobre Charles Vidor, el director de ‘Gilda’ i ‘Els desesperats’, va estar més crític: “Era un home molt difícil, molt exigent. De vegades fins al punt que et podia posar nerviós (…) Li podia haver donat molt més si ell hagués estat amable i suau i no hagués cridat. No m’agraden els directors cridaners, però cridava molt i es feia difícil treballar-hi”.
Sobre Fritz Lang, amb qui va fer ‘Els subornats’ i ‘Desitjos humans’ ia qui va qualificar d’“un veritable mestre”, es va estendre més: “Era un home difícil, però abans de començar a treballar vam mantenir una xerrada i vaig descobrir que tot el que n’havia sentit no era cert. Era un veritable perfeccionista. I hi ha un munt d’actors i actrius que no aguanten i no saben enfrontar-se a una feina així. Jo vaig entendre què estava fent. Ell acostumava a dibuixar en un full de paper les escenes, les posicions de càmera i tot això. Arribava al rodatge amb un munt de papers, amb totes les escenes que havia esbossat la nit anterior. Així, abans de rodar ja sabia com serien tots els plans. I jo pensava que això era fantàstic”.
Sobre Richard Brooks també va ser detallista: “Saps que acabo de parlar amb ell? Forma part del llibre de memòries que estic escrivint i que començaré des d’aquí, des de Sant Sebastià (…) Ell és un dels nostres grans directors. D’avui. Si parles d’avantguarda, de directors del futur, tots tenen molt a aprendre de Richard. Vam fer junts ‘Llavor de maldat’. I si aquesta pel·lícula va tenir tant d’èxit va ser gràcies a ell, perquè apreciava el valor, la perfecció de la imperfecció. Exigia realitat, veritat, verisme”.
De Daniel Mann, que el va dirigir al costat de ‘La casa de te de la lluna d’agost’ amb un Marlon Brando que feia de japonès: “Danny era un autèntic professional en tots els sentits (…) Quan ell et deia que fessis una cosa de tal manera, i ho feies, sabies que ho estaves fent bé”.
I sobre Brando: “Marlon és un bon amic meu. Treballar amb ell va ser fantàstic. És un actor meravellós, un gran actor. Érem molt bons amics, ens portàvem molt bé. Tenia un sentit de l’humor genial. No era un paio difícil en absolut”.
També és cert que Glenn Ford no va parlar malament de cap company de professió. Li vaig preguntar pels actors i actrius amb què havia gaudit més treballant: “Amb tots. Per què no em preguntes sobre aquells amb qui no he gaudit? No, no. Amb ningú. I si hagués d’esmentar tots els noms… Barbara Stanwyck, Edward G. Robinson, Shirley McLaine… No, no puc. N’hi ha tants… I torno a tornar a allò que són els meus millors amics. És clar que alguns… Henry Fonda, per Déu, particularment Henry Fonda”.
I per acabar aquest relat nostàlgic us citaré un parell de frases de les seves respostes sobre ‘Gilda‘ (1946) i Rita Hayworth (1918-1987), a qui Glenn Ford havia conegut el 1940 i que va morir mesos abans de la nostra entrevista.
– Què va passar entre vosaltres dos durant el rodatge?
– Oh! Doncs que ens vam convertir en grans amics i vam estar enamorats. La història del film és gairebé la història de la nostra pròpia vida.
– No li va doldre donar-li la famosa bufetada?
– Home, no va ser una bufetada de veritat, no la vaig enganxar de pla a la cara, com fa la sensació, sinó que el vaig rosegar a l’alçada de la barbeta. Però, en canvi, i això és una cosa del que us oblideu sempre els periodistes, quan ella m’abofeteja, ho fa de debò. La Rita em deia que no, que no ho podia fer, que li seria impossible. La vaig convèncer que m’enganxés fort. Després, tots dos ens dirigim al director, Charles Vidor, i li suggerim que el rodés en una sola presa. Van col·locar dues càmeres i es van disposar a filmar. La Rita em va enganxar les quatre coques amb força, i va quedar la mar de bé. Em va deixar la cara ben calenta. I després ella es va passar plorant una hora sencera, inconsolable. Però no em van fer mal. Com vostè pot suposar, encara que potser la gent ara no ho entengui tant, aquelles bufetades de la pel·lícula no eren com les d’ara. Eren bufetades d’amor.
– Rita Hayworth va morir el 15 de maig passat. Quin record en guarda?
– Vam fer quatre pel·lícules junts i vam ser veïns molt de temps. Quan va desaparèixer em vaig sentir molt trist. No només vaig perdre una gran amiga, sinó una de les dones més belles amb qui he tingut la sort de treballar. Moltes actrius d’ara necessiten despullar-se per estar sexis. La Rita només va necessitar treure’s un guant.
I per acabar, un testimoni gràfic de la trobada entre aquest cronista i l’actor, la generositat del qual en lliurar-me el seu temps va donar lloc a una de les entrevistes més llargues publicades fins aquell moment a El Periódico. Ho va fer possible l’amor pel cinema del director adjunt, Ángel Sánchez.
Deixa un comentari