Cara A de la caràtula del DVD de la pel·lícula.

Coincidint amb el Festival de Sitges, avui no podia deixar passar la temptació d’escriure sobre una pel·lícula de terror rodada a Venècia. Als anys 70 hi va haver un munt, com ‘Qui l’ha vist morir?‘ (1972), de la qual ja us he parlat en aquest bloc; ‘Amenaça a l’ombra‘ (1973), ‘Psicosi a Venècia‘ i ‘Ombra sagnant (Solo nero)‘, ambdues de 1978, per citar alguns exemples.

Després el gènere ens va donar un respir i la producció va anar a la baixa. Això sí, deu anys més tard de les dues últimes cintes citades aquí a dalt arribaria ”Nosferatu a Venècia‘, també titulada ‘Nosferatu, príncep de les tenebres‘ (1988), amb l’inefable Klaus Kinski reprenent (malament) el paper que va fer a l’estupenda ‘Nosferatu, vampir de la nit‘ (1979) de Werner Herzog.

Christopher Plummer entrant a Venècia.

El film, en el qual també hi van intervenir (tan sols pels diners?) un parell d’excel·lents actors, com Christopher Plummer i Donald Pleasence, va ser escrit i dirigit per Augusto Caminito (1939-2020), un bon guionista i fallit realitzador, que va tenir molt millor sort com a productor. A més d’aquest film de vampirs només havia codirigit un documental i rodat un altre llarg el mateix 1988, ‘Grandi cacciatori‘, també amb el Kinski i (ni més ni menys) amb Harvey Keitel.

Una víctima fuig de Nosferatu a la Fondamenta del Soccorso.

Les coses no van anar gens bé fins i tot abans d’iniciar-se el rodatge, en què van estar implicats fins a tres realitzadors: Maurizio Lucidi, que va filmar escenes d’ambient durant el carnaval de Venècia sense Kinski; Pasquale Squitieri, que va escriure un nou guió i no ho va arribar a rodar, perquè era molt car; i Mario Caiano, veterà director de cinema i televisió, que va reescriure la història però va acabar fugint al cap de dos dies a causa de les seves discussions amb Kinski.

L’illa-cementiri de San Michele, al fons.

Finalment, el mateix Caminito va assumir la direcció, però anava tan lent que va demanar ajuda a Luigi Cozzi, qui va codirigir la pel·lícula i va fer de director de la segona unitat. A més, algunes escenes, bàsicament aquelles en què es veu Kinski passejar entre la boira, van ser dirigides per l’excèntric actor. La veritat és que els diners del pressupost es van acabar quan només s’havia filmat la meitat del guió i Caminito va tenir que tirar endavant amb el que tenia entre mans.

Klaus Kinski amb Anne Knecht als braços, al costat del Palazzo Ducale.

Com us deia, el rodatge va estar ple d’incidents, bona part d’ells provocats per Kinski. Però, a més, hi va haver problemes durant les escenes de nus femenins en què el vampir grapejava els pits de les actrius i les mossegava. Dues d’elles van assegurar que l’actor va ser groller i poc delicat i que va arribar a mossegar-les de debò. Actualment, aquest comportament seria impensable.

El Palazzo Barbaro del Gran Canal (foto Wikipedia).

Però anem al gra. L’història s’inicia amb un grup de caçadors d’ànecs a la llacuna veneciana i amb l’arribada a Venècia d’un expert en vampirisme, el professor anglès Paris Catalano (el sempre elegant Plummer, potser el millor de la pel·lícula). Li ha demanat ajuda la princesa Helietta Canins (Barbara De Rossi, que va acabar odiant Kinski) perquè investigui si a l’interior d’un misteriós sarcòfag, ocult als soterranis del seu palau, està tancat Nosferatu.

A aquest Nosferatu no li fa efecte la creu del professor Català.

Una estranya sessió d’espiritisme, amb un sacerdot inclòs (Pleasence), farà reviure el vampir i la ciutat s’omplirà de víctimes (bàsicament femenines) a causa de les mortals mossegades del monstre, a qui, per cert, aquí no l’afecten ni crucifixos ni bales. Entre les noies a mossegar, el viciós Nosferatu tindrà a la Maria Canins (una joveníssima Anne Knecht) com a objectiu preferent.

Una víctima corre cap el Campo dell’Abbazia.

Tot i això, en Tonino Nardi va aconseguir una bella fotografia que va realçar les localitzacions principals del film: el Palazzo Barbaro del Gran Canal, al costat del Pont de l’Acadèmia, convertit en el casalot de la família Canins; l’illa-cementiri de San Michele; la Piazza San Marco i rodalies; el Campo dell’Abbazia i els molls del Soccorso i Briati (amb l’església de l’Angelo Raffaele al fons).

I també el Lazzaretto Vecchio (aquí anomenada l’illa dels gossos), com a escenari de la lluita final. A aquest lloc, situat molt a prop del Lido, eren traslladats els pacients amb símptomes de malalties infeccioses, especialment la pesta. Tot un símbol en aquest fallit film de vampirs.

Cara B de la caràtula del DVD de la pel·lícula.