Portades del llibre, en anglès i castellà.

A l’agost va ser el meu aniversari. Canícula, vacances, poques festes, menys trobades i escassos regals. Però aquest cop el meu fill, Aritz, em va sorprendre amb un llibre que compleix les expectatives d’aquest bloc: ‘Els gondolers silenciosos‘, una novel·leta de William Goldman, publicada originalment el 1983.

I he tornat a gaudir llegint aquest conte de superació d’un dels escriptors i guionistes que més admiro, l’autor de la meravellosa La princesa promesa, una faula que, a més, està ambientada a Venècia. Què més us puc demanar si uneix bona literatura, escrita per un home de cinema i situada al Gran Canal.

Per fer-vos una idea de qui era era William Goldman (1931-2018​) us deixo aquestes frases: «Va ser l’home que va convertir en llegendes cinematogràfiques Butch Cassidy i Sundance Kid. L’escriptor de la mítica frase: Hola, em dic Íñigo Montoya. Tu vas matar el meu pare. Prepara’t a morir”. El guionista que va saber plasmar en pantalla els vericuets periodístics del cas Watergate, que va finalitzar amb la dimissió del president dels Estats Units Richard Nixon. L’autor dels llibrets de ‘Marathon Man’, ‘Harper, investigador privat’, ‘El carnestoltes de les àguiles’, ‘Misery’, ‘Cors a Atlàntida’ o ‘Els dimonis de la nit’. William Goldman ha estat un dels déus del guió cinematogràfic»

Així el descrivia el col·lega Gregorio Belinchón al diari ‘El País’ el 16 de novembre de 2018 a la necrològica dedicada a l’escriptor i guionista de ‘La princesa promesa’, guanyador de dos Oscars per les pel·lícules ‘Tots els homes del president’ i ‘Dos homes i un destí’, que va morir aquell dia, als 87 anys.

Autor d’una vintena de novel·les, contes i obres de teatre des de 1957, Goldman va fer servir dos pseudònims per publicar tres de les seves novel·les: Harry Longbaugh, a ‘No Way To Treat a Lady’ (1964), i S. Morgenstern, nom amb el que va signar ‘La princesa promesa’ (1973) i ‘Los gondoleros silenciosos’ (1983). Aquestes dues darreres estan publicades a Espanya per Ático de los Libros.

Dues edicions de ‘La princesa promesa’.

L’estupenda novel·la ‘La princesa promesa’ va haver d’esperar uns quants anys abans de ser portada al cinema per Rob Reiner amb el mateix Goldman com a guionista. Ben rebuda per la crítica en la seva estrena, el 1987, la pel·lícula va tenir menys èxit a taquilla, encara que amb el temps s’ha convertit en una pel·lícula de culte, amb actors com la meravellosa Robin Wright, el sensible Cary Elwes i Mandy Patinkin com el entranyable Íñigo Montoya de la frase esmentada més amunt.

Els lectors de l’obra original segur que recordaran el to de faula i conte romàntic que recorria les pàgines i també les imatges del film. I aquest to impregna també la trama dels gondolers silenciosos, la idea dels quals se li va acudir durant una visita a Venècia amb la seva dona.

Una de les il·lustracions de Paul Giovanopoulos.

Aquí, Goldman es fica a la pell de Morgenstern com si recordés haver passat un Nadal a la ciutat dels canals i haver sentit cantar els gondolers, que –assegura– eren els millors cantants del món, fins que van deixar de fer-ho. Ja adult, decideix investigar la raó per la qual ja no canten.

El seu protagonista és Luigi, que hauria estat el millor gondoler de Venècia excepte per un problema: canta tan malament i desafina tant que provoca mals de cap a qui el sent. Les seves ventures i desventures constitueixen el nucli d’aquest llibret de 150 pàgines, que es llegeix d’una tirada i que inclou unes il·lustracions precioses de Paul Giovanopoulos (1939), il·lustrador nord-americà nascut a Grècia.

Caruso, vist per Giovanopoulos.

Per acabar, us deixo el resum que apareix a Google Books: «Els gondolers silenciosos és el resultat de la investigació de Morgenstern sobre per què els gondolers de Venècia, que eren els millors cantants del món, un dia, de sobte, van començar a cantar tan horriblement que des de llavors els clients els demanen que remen en silenci. La resposta a aquest enigma és a la història de Luigi, un jove de somriure bonachona que tota la seva vida va somiar ser gondoler. Goldman, a través del seu narrador fictici, ens porta a la taverna secreta dels gondolers, a l’església de les ànimes dels que van morir pel mar ia molts altres llocs màgics, dibuixant una Venècia a mig camí entre la realitat i la fantasia en què Luigi, malgrat totes les frustracions, disgustos i derrotes, no renunciarà mai al seu somni».