El blog del periodista Txerra Cirbian

Etiqueta: cinema

Sordi i Manfredi, gòndoles i motores

Manfredi, amb el colom, Allasio i Sordi.

Com us explicava a l’anterior entrada dedicada a ‘Venècia, la lluna i tu’, la Nina (Marisa Allasio) agafa un cabreig considerable quan veu que la Rosa, un dels lligues de Bepi (Alberto Sordi), porta el mateix model de vestit vermell que li havia regalat a ella. La noia envia un colom missatger al seu altre pretendent, Toni (Nino Manfredi), que encara vol casar-se amb ella i a qui veiem a l’alçada de l’Hotel Bauer, davant de la Basílica della Salute i la Punta de la Dogana.

Amb el seu vestit blau fosc i gorra de capità, Toni és pilot d’una llanxa motora (inclús podria ser d’un vaporetto!), cosa que el converteix en un millor partit per a Nina, encara que la seva feina sigui menys romàntica que la de gondoler, tota una tradició a Venècia. Però quan Toni arriba a Rialto, el murri Bepi ja ha fet les paus amb la seva xicota i marxa feliç. El plànol de Sordi baixant les escales, entre un grup de sacerdots amb sotanes vermelles, és impagable.

Continua llegint

Sophia Loren i l’Hotel Danieli

Sophia Loren e Ibrahima Gueye, en ‘La vida por delante’.

Com segurament sabeu, des del 2010 Sophia Loren (1934) havia deixat d’actuar al cinema i la televisió, fins que el seu fill Edoardo Ponti la va recuperar a la pel·lícula ‘La vida por delante‘ (2020). Jo l’he volguda rescatar més jove, quan estava a punt de fer uns esplèndids 39 anys, l’estiu del 1973.

De la mà del seu marit, el famós productor italià Carlo Ponti, es va embarcar a la pel·lícula ‘El viatge‘, l’últim treball del gran Vittorio de Sica (1901-1974), un dels directors clau del neorealisme italià, i ni més ni menys que amb Richard Burton al seu costat. A més, i per això apareix aquest film a ‘Venècia de cine’, va ser filmada parcialment (en el seu tram final) a la ciutat dels canals.

Continua llegint

Dones a Venècia

Estrenada a Espanya amb el títol de ‘Dones a Venècia’ i a França amb el més potent ‘Guêpier pour trois abeilles’ (avisper per a tres abelles), el film anglès ‘The money pot’ (el pot dels diners) va ser l’última pel·lícula de Joseph L. Mankiewicz, famós guionista i director de pel·lícules tan notables com ‘Eva al desnudo’, ‘La comtessa descalza’, ‘Cleopatra’ i ‘La huella’.

El realitzador nord-americà va decidir adaptar l’obra teatral ‘Il Volpone’, de Ben Jonson, en una comèdia amb elements d’intriga i humor negre, protagonitzada pel veterà Rex Harrison, al paper del milionari senyor Fox, i Cliff Robertson, com McFly, un actor que contracta per ajudar-lo a fer una broma macabra a tres de les seves antigues amants.

Continua llegint

Barret de copa venecià

Ginger Rogers i Fred Astaire, a la pel·lícula (imatge del Norton Simon Museum).

Com ja us he explicat en entrades anteriors, en començar a escriure ‘Venecia de cine‘ ‘ vaig decidir obrir-lo amb ‘El ladrón de Venecia‘ (1950), el primer film que va saber aprofitar millor els escenaris naturals de la ciutat dels canals i, en especial, l’interior de Palau Ducal. I amb la María Montez com a protagonista!

Però, evidentment, hi va haver altres pel·lícules anteriors amb poques (cap o molt breus) escenes venecianes que vaig rebutjar. Una d’elles va ser ‘Barret de copa‘ (1935), malgrat que els meus editors m’havien suggerit incloure al llibre aquest clàssic de la comèdia musical. Una llàstima. Us n’explico la raó.

Continua llegint

María Montez al Palau Ducal

María Montez y Jon Hall, en una foto de los años 40.

Quan vaig pensar a escriure el llibre ‘Venecia de cine‘ vaig tenir certs dubtes sobre per on començar a fer-ho. Si per l’època del silent, amb diverses pel·lícules mudes ja rodades a la ciutat dels canals, o pels inicis del sonor. La llista de films era tan enorme, i els meus editors m’estrenyien per no allargar en excés el nombre de pàgines, que vaig decidir obrir-lo a partir del final de la Segona Guerra Mundial.

I llavors va aparèixer un nom mític: María Montez. A lo llarg de la seva curta però extensa carrera, va intervenir en 26 pel·lícules. Una de les últimes, ‘El lladre de Venècia’ (1951). Però abans que us expliqui coses d’aquest film, us diré que aquesta estrella, a qui en la seva època van anomenar ‘Reina del Technicolor’, va néixer a la República Dominicana i era d’ascendència canària.

Continua llegint

La volta al món de cinema d’en Sergi Ramis

A la secció dedicada als viatges cinèfils que vaig publicant al web de Nosolocine.net no vaig poder deixar de comentar un llibre que porta precisament per títol ‘Viatges de cinema‘ i, com a subtítol, ‘La volta a el món en gairebé 80 pel·lícules.

Encara que no sigui un llibre de rabiosa actualitat (data de 2011, fa vuit anys) el seu contingut segueix sent molt vàlid. A més, la possibilitat de trobar algun exemplar a Amazon i en altres botigues digitals, em porta a parlar d’ell mateix, per l’interès que crec pot suscitar i donada la desaparició de l’editorial Raima, que el va publicar en el seu moment.

D’entrada, les 260 pàgines dedicades a 76 pel·lícules i mig centenar de països dels cinc continents parlen de l’esforç de l’autor: Sergi Ramis, periodista viatger i amant de el cinema, que ha col·laborat en nombroses publicacions de primer ordre ( ‘El País’, ‘La Vanguardia’, ‘El Periódico’, ‘National Geographic’) i ha estat director de les revistes ‘Altaïr’ i ‘El món dels Pirineus’). Actualment és co-editor de Ecos Travel Books.

Explica Ramis a la presentació del seu text que, veient a John Wayne “lacear rinoceronts per la sabana africana”, va saber que voldria viatjar i que sempre li agradaria el cinema. Per això, en aquesta tornada a el món en 76 pel·lícules viatja “des de la sabana africana i el desert australià, fins a les interminables planes americanes, les muntanyes de l’Himàlaia i les paradisíaques platges polinèsies”, diu.

Afegeix Ramis a la contraportada que aquests films i viatges són “trobades [literaris] amb Cary Grant, Ava Gardner, Robert Redford, Marilyn Monroe, John Wayne, Ingrid Bergman, Peter O’Toole, Humphrey Bogart, Sigourney Weaver, Marlon Tou, Jeanne Moreau, Clint Eastwood … en els millors escenaris de la planeta “.

Ah … també apareix la Costa Blava francesa de ‘Atrapa a un lladre’, el film d’Alfred Hitchcock, un títol indirectament d’actualitat gràcies a la sèrie homònima de Paramount Channel, dirigida per Pablo Vásquez. Es tracta d’una ficció que compta amb guió de Jordi Calafí i Javier Olivares (el creador de ‘El Ministeri de l’Temps) a partir de l’film original de Hitchcock, amb Pablo Echarri i l’encantadora Alexandra Jiménez com a protagonistes.

Que aquest llibre compti amb el pròleg de Sebastián Álvaro, el creador de la sèrie documental ‘A l’filo de lo impossible’, ho avala encara més. Però el seu autor insisteix: “Aquest no és un llibre de cinema. És un llibre d’un viatger aficionat a el cinema “. Avisats quedem.

Sense estendre més, perquè el possible lector pugui assaborir-lo, diré que aquest itinerari de cinema l’obre ‘El bosc animat’ i Galícia, segueix amb ‘Jamón, jamón’ i Aragó, i circula per les ‘Carreteres secundàries’ de la Costa Brava , abans de penetrar a França i prosseguir per Anglaterra, Irlanda i una desena de països europeus més.

Àfrica i la hitchockiana ‘L’home que sabia massa’ tanquen aquesta aventura, que inclou detalls de cada pel·lícula i breus requadres informatius sobre els llocs on es van rodar les mateixes, així com detalls útils de com viatjar als mateixos.

Venècia i ‘l’acqua alta’ al cinema

Andrea Segre, director de ‘La pequeña Venecia’, en plena ‘acqua alta’.

Aquests dies, Venècia torna a ser notícia a causa de les greus inundacions que estan provocant les ‘acqua alta’. El mal temps ha donat lloc a unes condicions meteorològiques propícies per a l’arribada d’aquestes marees altes extraordinàries, que solen donar-se amb freqüència en la llacuna veneciana, afectant sobretot a la famosa ciutat i a Chioggia. Curiosament, entre les moltes pel·lícules rodades a Venècia, hi ha molt poques que reflecteixin aquest fenomen.

Cap dels grans títols filmats a la ciutat dels canals, com ‘Summertime’ (1955), ‘Anònim venecià’ (1970), ‘Mort a Venècia’ (1971), ‘Amenaça a l’ombra’ (1973), ‘Moonraker’ (1979), ‘El plaer dels estranys’ (1990), ‘Tots diuen I love you’ (1996) o ‘The tourist’ (2010), reflecteixen l”acqua alta’.

Que jo recordi, només una petita i encantadora pel·lícula ha sabut oferir (en algunes poques escenes) una mirada malenconiosa, romàntica i dramàtica de l’ ‘acqua alta’: ‘Io sono Li’ (2011), d’Andrea Segre, també traduïda com ‘Shun Li i el poeta ‘i’ la petita Venècia ‘, nom que sol donar-se precisament a Chioggia, una encantadora localitat situada a uns 50 quilòmetres de Venècia, a l’extrem sud de la llacuna.

Tao Zhao i Rade Serbedzija, a una escena de la pel·lícula.

Si podeu, trobeu aquest film, protagonitzat per l’actriu xinesa Tao Zhao i l’actor croat Rade Serbedzija. Narra la relació que s’estableix entre ella, una immigrant irregular, que treballa com a cambrera en un bar d’aquesta població, i un pescador eslau (anomenat el Poeta), que intenta ajudar-la davant la incomprensió dels vilatans i la sospita dels caps de la noia.

També us convidaria a anar a Chioggia i a altres illes menors. Sovint ens oblidem que, a més de Venècia, hi ha altres llocs a la llacuna veneciana que mereixen la nostra visita.

Per arribar a Chioggia -si es disposa de temps- esculli a l’mínim un cop l’opció marítima: prendre el vaporetto des de la parada de San Zaccaria i arribar fins al Lido; agafar l’autobús fins a l’extrem sud d’aquesta illa; passar amb el transbordador fins Pellestrina; recórrer amb autobús aquesta llarga i estreta illa, i finalment, prendre un últim ferri fins Chioggia. Un cop visitada aquesta localitat, potser és millor, això sí, tornar a Venècia amb autobús, que el deixarà a la plaça de Roma.

Aquest mateix divendres, per exemple, l’actor i director italià Stefano Accorsi aprofitava la situació per rodar a la plaça de Sant Marc unes escenes de la pel·lícula que protagonitza l’actriu Valeria Golino, però sembla que aquest tipus d’imatges no és una cosa que li agradi a l’Ajuntament de la ciutat. Potser hagi de incloure-la en la propera revisió del meu llibre ‘Venècia de cinema’.

Nota: originalment vaig publicar aquest article a Nosolocine.net.

Micromecenes de ‘Metamorphosis’,

És diumenge i m’he decidit a aportar una petita quantitat en qualitat de micromecenes de ‘Metamorphosis‘, que ja ha estat seleccionat per participar al Festival de Cine de Málaga i al Docs Barcelona.
Direu que per a què volen la pasta. Molt fàcil: “Encara que està pràcticament acabada, si aquesta pel·lícula no arriba a la gent, el treball fet serà en va”. Les nostres aportacions són per fer-ho possible.
De fet, cada dia hi ha més pel·lícules americanes que passen per les sales i copen les projeccions. Veure un altre tipus de cinema és possible, si aconsegueix el nostre suport.
El documental ‘Metamorphosis’ està dirigit per Manuel Pérez, el realitzador de la interessant pel·lícula ‘Frontera‘ (podeu veure la fitxa a Filmaffinity, per exemple), i retrata la construcció de la candidatura ciutadana de Barcelona en Comú des de baix, mitjançant la Laia, una de les persones que es van integrar en la candidatura barcelonina.
En aquest sentit, s’allunya del retrat d’Ada Colau Ballano, que és la protagonista d’un altre documental, per ser un retrat de la gent que empeny des de baix. Això és el que més m’ha interessat a l’hora d’aportar uns euros al #crowdfunding de l’equip, en la producció apareix Mikel Mas, que ja havia estat a l’esmentada ‘Frontera’, i el meu fill, l’Aritz Cirbián.
Els tres són els productors de la pel·lícula, és a dir, els que arrisquen els seus diners, encara que els mecenes els donem un cop de mà.
Jo ho he fet de forma humil. Qui pugui i vulgui més, teniu l’enllaç de Verkami per clicar, llegir i potser aportar.

 


 
Anex del día 17
Pels pèls, però l’equip de ‘Metamorphosis’ ho ha aconseguit en les últimes hores de crowdfunding: 12.850€ aconseguits sobre els 12.000€ necessaris per fer més visible aquest documental.
Enhorabona.

Indiana Jones a Venècia

Com acabo de trobar a internet a un fan de com jo d’escenaris de pel·lícules i estem en les dates indicades, us deixo aquí aquest regalet de Nadal: un fragment del capítol que he dedicat a l’Indiana Jones en el meu llibre Venècia de cinema i el vídeo de Youtube que ho descriu.

Potser recordareu que Indiana Jones i el seu amic Marcus prenen un avió cap a Venècia a la recerca del pare del nostre heroi, Henry Jones. Tots dos prenen un vaporetto del qual desembarquen costat de la Basílica de Santa Maria della Salute i allí es troben amb la doctora Elsa Schneider.

Els tres s’endinsen al barri de Dorsoduro i caminen per la Fondamenta Gherardini, creuen el Ponte dei Pugni i continuen per l’altra part del mateix moll fins arribar al Camp San Barnaba.

Elsa Schneider vol ensenyar-los a Indiana ia Marcus la biblioteca on Henry va desaparèixer mentre buscava pistes del Sant Grial a la secció de mapes de la ciutat. La imponent façana de l’església de San Barnaba, amb la torre de maó darrere d’aquesta biblioteca de ficció.

En efecte, San Barnaba ja no és una església, sinó que exerceix la funció de sala d’exposicions, amb una mostra permanent dedicada a les màquines de Leonardo da Vinci.

Després d’una sèrie de peripècies en el seu interior (tombes, foc, aigua i rates), Elsa i Indiana aconsegueixen escapar a través d’una claveguera, que obren enmig de les taules d’un cafè de la plaça i surten corrent, perseguits pels defensors de la Germandat de l’Espasa Cruciforme.

Diguem que el Camp San Barnaba també ha estat l’escenari de moltes altres pel·lícules, especialment de ‘Locuras de verano’, de la qual hi ha també un altre capítol en el llibre i que podeu fullejar íntegrament i comprar-lo, si us ve de gust, a la web de la editorial Ecos. També el teniu a Amazon, El Corte Inglés, La Casa del Libro, Fnac, Apple i Google Play.

Elsa i Indy apareixen al costat de Carrer de Santa Lucia i els molls industrials de Venècia, deonde s’inicien les escenes d’una persecució en llanxes per uns canals. Ah! … però el viatger no trobarà aquesta localització: la veritable carrer de Santa Llúcia desemboca en el Rio Terà Lista di Spagna i la Ferrovia. En canvi, en la ficció d’Indiana Jones i l’última croada, aquesta escena va ser rodada als esmentats estudis Elstree, dies abans, a Anglaterra.

Després de la baralla entre Indy i Kazim, amb la gran hèlix d’un vaixell darrere de tots dos destrossant una de les barques, l’altra motora torna cap al centre després de passar davant d’algunes localitzacions venecianes reals, com el Canal Lavraneri, un lloc situat a la part del darrere Sacca Fisola, una zona tan allunyades que pràcticament no la trepitgen mai els turistes. Un cop al canal de la Giudecca, la barca llisca davant de l’hotel Hilton Molino Stucky Venice, que ocupa l’imponent edifici d’una antiga signatura farinera.

L’escena finalitza al Gran Canal, a l’altura del Pont de la Accademia. Darrere dels dos homes, que parlen del Grial, van desfilant lentament les façanes d’alguns dels palaus de banda i banda, com el Palazzo Venier dei Leoni, que alberga la Col·lecció Peggy Gugenheim, i la bonica façana del Palazzo Barbarigo. Finalment, Indy deixa desembarcar a Kazim al moll del Palazzo Barbaro, on li explica que el seu pare està retingut pels nazis en un castell fronterer entre Àustria i Alemanya.

La millor manera d’admirar aquests palauets a la vora del Gran Canal és, lògicament, en una embarcació: la més barata, el vaporetto. També es pot accedir als molls més pròxims per observar els edificis des de la riba contrària. Per exemple, el més proper a l’últim lloc és el Ponte dell’Accademia, mentre que la millor perspectiva del Guggenheim pot ser des just davant, a la Fondamente del Traghetto de Sant Maurizio, moll al qual es pot arribar a través del Carrer Dose da Ponte, a prop de la Piazza San Marco.

Més cinema, si us plau

És dilluns i falten poques hores perquè es donin a conèixer les nominacions als premis Goya d’aquest any, entregables aquí a un parell de mesos. Gent a la que vull ha dipositat bona part del seu esforç i il·lusions en això.

Mentre esperem, escolto la cançó de Luis Eduardo Aute, aquesta Cine, cine, la lletra de la qual us deixo aquí sota. Visiteu els enllaços que hi he destacat, perquè us portaran a informacions que van marcar els meus inicis de cinèfil.

Recuerdo bien aquellos cuatrocientos golpes de Truffaut y el travelling con el pequeño desertor, Antoine Doinel, playa a través, buscando un mar que parecía más un paredón.
Y el happy-end que la censura travestida en voz en off sobrepusiera al pesimismo del autor, nos hizo ver que un mundo cruel se salva con una homilía fuera del guion.
Cine, cine, cine, más cine por favor, que todo en la vida es cine y los sueños, cine son.
Al fin llegó el día tan temido más allá del mar, previsto por los grises de Henri Decae; cuánta razón
tuvo el censor, Antoine Doinel murió en su domicilio conyugal.
Pido perdón por confundir el cine con la realidad, no es fácil olvidar Cahiers du cinéma, Le Mac Mahon, eso pasó, son olas viejas con resacas de la nouvelle vague.
Cine, cine, cine, más cine por favor, que todo en la vida es cine y los sueños, cine son.

La gent del cinema

Cada vegada admiro més la gent que fa cinema, que és capaç d’hipotecar-se per tirar endavant els seus somnis de cel·luloide (o del que sigui el support en que roden ara) i transitar el llarg, llarguíssim camí que va des del guió fins a l’estrena.
I la lluita per mantenir-se en cartell, en pugna amb els ‘blockbusters’ de Hollywood que ens inunden i el pressupost dels quals tan sols en publicitat és més gran que el de la producció d’una petita pel·lícula independent.
I després, aquest perseguir la inclusió en un festival, una nominació als premis de l’Acadèmia del Cinema que et doni una petita empenta més.
No deixeu, amics, de donar suport nostre cinema.
El seu esforç necessita de la nostra constància.

Un Storify sobre 007

Fa uns dies, en una classe de periodisme digital, el professor va citar Storify com a eina de treball a la web.

Clasesdeperiodismo.com ho expliquen així:

“És una manera d’explicar històries fent servir contingut dels anomenats mitjans socials. Permet compartir tuits, actualitzacions a Facebook, fotos (també de Flickr i Instagram), sons i vídeos. Les històries que es creen són interactives i fàcils de compartir i inserir en llocs web”.

En efecte, he fet aquesta prova i és fàcil. No deixa de ser un copiar-i-enganxar que adquireix forma d’imatge embeguda a la teva web o al teu blog. Bonic i barat. L’originalitat està en el que expliquen els altres en les retallades que incorpores al teu lloc.

© 2024 Txerrad@s

Tema de Anders NorenAmunt ↑