Quan vaig pensar a escriure el llibre ‘Venecia de cine‘ vaig tenir certs dubtes sobre per on començar a fer-ho. Si per l’època del silent, amb diverses pel·lícules mudes ja rodades a la ciutat dels canals, o pels inicis del sonor. La llista de films era tan enorme, i els meus editors m’estrenyien per no allargar en excés el nombre de pàgines, que vaig decidir obrir-lo a partir del final de la Segona Guerra Mundial.
I llavors va aparèixer un nom mític: María Montez. A lo llarg de la seva curta però extensa carrera, va intervenir en 26 pel·lícules. Una de les últimes, ‘El lladre de Venècia’ (1951). Però abans que us expliqui coses d’aquest film, us diré que aquesta estrella, a qui en la seva època van anomenar ‘Reina del Technicolor’, va néixer a la República Dominicana i era d’ascendència canària.
En efecte, Maria Àfrica Gràcia Vidal va néixer a Barahona, el 1912, i va ser la segona filla (va tenir nou germans més) d’Isidoro Gràcia, un comerciant de La Palma (l’illa bonica, ara famosa pel seu volcà) i una bella dominicana anomenada Teresa Vidal. Educada a Tenerife, va aprendre aviat anglès, cosa que li serviria més tard tant a Hollywood com a Irlanda del Nord, ja que el seu pare va ser els primers anys 30 cònsol espanyol a Belfast.
En aquells anys, va conèixer el que seria el seu primer marit, el banquer William G. McFeeters, amb qui es va casar als 20 anys. El matrimoni duraria només set anys, fins al 1939, quan María Montez va decidir anar-se’n a Nova York per ser actriu, adoptant el seu cognom professional com a homenatge a la no menys famosa ballarina Lola Montez.
A més de model, Maria aviat es va fer famosa gràcies a un grapat de cintes d’aventures per als estudis Universal, rodades als primers anys 40, durant la Segona Guerra Mundial. Sis d’elles ho va fer amb l’actor Jon Hall en títols tan mítics com ‘Les mil i una nits’, ‘La salvatge blanca’, ‘La dona cobra’, ‘Ali Baba i els 40 lladres’, ‘Alma cíngara’ i ‘ Sudan: la reina del Nil’. Com eren els anys del sistema de cinema Technicolor i els seus personatges, sempre exòtics, de dona seductora, vestida amb robes de vius colors, no és gens estrany que fos anomenada com la Reina del Technicolor.
Durant aquesta època, mentre treballava a Hollywood, va conèixer l’atractiu actor francès Jean-Pierre Aumont, amb qui es casaria el 1943, només uns dies abans que l’intèrpret marxés a Europa per unir-se a les Forces Franceses Lliures i lluitar contra els nazis. Després de la guerra, la parella va tenir una filla, Tina Aumont, i es van traslladar a Suresnes, a prop de París.
Maria encara va rodar un parell de pel·lícules més a Hollywood, ‘Piratas de Monterrey’ (1946), d’Alfred L. Werker amb Rod Cameron, i ‘La conquista d’un regne’ (1947), dirigida per Max Ophüls i amb Douglas Fairbanks Jr. Després es va establir definitivament a França, on va coprotagonitzar amb el seu marit ‘Hans, el marí’ i ‘La Atlántida’, així com ‘Passió prohibida’, juntament amb Erich von Stroheim, les tres estrenades el 1949.
Va ser a finals d’aquell mateix any quan va ser contractada per protagonitzar ‘El lladre de Venècia‘ (estrenada el 1950). Dirigida per l’alemany John Brahm, va ser la primera gran pel·lícula rodada a la capital del Vènet després de la guerra mundial que va incloure una bona part de la seva filmació en escenaris reals situats a la ciutat dels canals. I aquest va ser el motiu d’haver iniciat el meu llibre ‘Venecia de cine‘ amb ella.
La presència a l’elenc de María Montez va ser la millor publicitat per a una pel·lícula que va haver d’afrontar un greu problema: iniciada per Giuseppe Barattolo, veterà productor de l’època muda, per a Venezia Films, la seva mort el setembre del 1949 va fer que la cinta tingués de ser finalitzada per la productora Sparta Films.
La trama seguia la lluita contra el Gran Inquisidor de la República de Venècia, el malvat Scarpa (o Sgarbia, segons versions), usurpador del Govern venecià via l’eliminació de tots els opositors. El líder de la revolta era el tinent Lorenzo Contarini (el maco actor suís Paul Christian, nascut com Paul Hubschmid), un oficial fidel a l’almirall Pisani, responsable de l’Armada que lluitava contra els turcs mentre Scarpa es feia amb el poder.
Scarpa, a més, pretenia casar-se amb la filla de l’almirall per evitar la revolta. L’únic lloc on Contarini trobava un lloc per amagar-se era entre els lladres de la ciutat. I era llavors quan coneixia la Tina, una guapa cambrera, l’ajuda de la qual seria bàsica per a l’aixecament contra el tirà. Tina era, naturalment, Maria Montez.
Tot i que moltes de les escenes estan rodades en estudi, incloses les dels combats marítims, la Venècia real brilla gràcies a la bella fotografia en blanc i negre d’Anchise Brizzi, col·laborador de Vittorio de Sica a ‘El limpiabotas’ i d’Orson Welles a ‘Otel·lo’. Les imatges d’aquest vídeo de Youtube mostren algunes de les escenes inicials del film, situades a la Piazza San Marco.
María Montez només intervindria en tres pel·lícules més, estrenades totes el 1951: ‘Amor y sangre’, de Marino Girolami; ‘Ombres sobre Nàpols’, de Hans Wolff; i ‘La venjança del corsari’, de Primo Zeglio, de nou amb el seu marit, Jean-Pierre Aumont. El 7 de setembre d’aquell mateix any va aparèixer ofegada al bany de casa seva, pel que sembla a causa d’un atac de cor. Va ser enterrada al cementiri de Montparnasse, a París.
Deixa un comentari