El blog del periodista Txerra Cirbian

Autor: TxerraC (Pàgina 2 de 8)

Jaume Figueras, el mestre

Jaume Figueras, retratat per Joan Cortadellas per a El Periódico, el 2013.

Aquest diumenge, dia 22, Jaume Figueras rebrà el premi Gaudí d’Honor de l’Acadèmia del Cinema Català. A aquest admirat mestre, company de la crònica cinematogràfica i amic vaig poder entrevistar-lo diverses vegades per al diari ‘El Periódico de Catalunya’ i per al suplement d’oci i televisió ‘Idees-Teletodo’ que vaig coordinar durant uns anys, fins a quedar reduït a ‘Teletodo ‘.

Com durant aquesta setmana s’han publicat un munt d’entrevistes amb ell a diversos mitjans, començant per una a ‘El matí de Jordi Basté’, a RAC-1, i seguint per La Vanguardia, El Periódico, Ara, El Punt-Avui i el digital Crític, entre d’altres que segurament oblido, us he volgut rescatar una que li vaig fer ara fa 10 anys, quan ja preveia el seu retir i em va regalar el titular: “Sóc un pringat”.

Continua llegint

Carnaval a Venècia

Som a mitjans de gener, però els col·legues que s’encarreguen de difondre els actes relacionats amb el Carnestoltes d’aquest 2023 m’han passat alguns detalls dels actes d’aquest any, que ara mateix us trasllado. La festa de disfresses més famosa del món es desenvoluparà del 4 al 21 de febrer, sense les limitacions de lrs últimes dues edicions.

En aquesta ocasió han subtitulat les festes amb la frase “Pren-te el teu temps per als signes originals”, referits als del Zodíac. Dotze, segons la tradició, i tretze, si se’l vol fer cas al penúltim bulló de l’horòscop: el signe d’Ofiüc, ficat amb calçador entre Escorpió i Sagitari, del 29 de novembre al 17 de desembre.

Continua llegint

El príncep dels lladres

Res millor per al dia de Reis (i donar per acabat el Nadal) que una cinta d’aventures juvenils, una cinta relativament recent, del 2006, amb què he gaudit com un nan: ‘El príncep dels lladres’, que com us podeu imaginar, incloc al meu apartat de pel·lícules de ‘Venècia de cine’.

Titulada originalment ‘The Thief Lord’ i emesa per les televisions convencionals en alguna ocasió, ara no l’he vist en cap catàleg de plataformes de streaming i només l’he trobada en format DVD.

Continua llegint

Les millors sèries del 2022

Cada any, a finals de desembre, l’amic José López Pérez em demana que elabori una llista amb les millors sèries de l’any que ara finalitza per a l’eclèctica web Nosolocine.net que m’acull de tant en tant, i on vaig publicar aquest text primer lloc, el 17 de desembre passat. També trobareu al final d’aquest text els podcasts sobre el tema que vam enregistrar tots dos uns dies més tard.

És un top ten de les ficcions que he pogut veure durant aquests mesos, si bé la ingent producció que ha arribat a les televisions convencionals i al streaming fa gairebé impossible abastar tots els canals i plataformes digitals. Així que el lector perdonarà si aquí incloc alguna sèrie de 2021 però que he vist el 2022.

Continua llegint

Illes de la llacuna veneciana

Torcello, vist des de Burano.

Com a regal de Nadal, us reprodueixo aquí el text d’un petit reportatge que he publicat aquest mes de desembre a l’edició espanyola de la revista ‘Viajes’ de ‘National Geographic‘ sobre les nombroses illes que poblen la llacuna veneciana, amb Murano i Burano com a visites habituals de qualsevol turista.

En realitat, el text que veieu imprès al pdf és una mica més curt, per raons d’espai, que el que vaig enviar al seu dia a la redacció d’aquesta coneguda publicació, editada per RBA. Per això, us deixo el meu original a continuació, amb algunes de les fotos que vaig fer a la meva última visita a Venècia.

Continua llegint

El Gran Canal al segle XIX

Una góndola amb dos remers i un vaporetto de 1896.

No fa gaire us explicava en aquest bloc coses de ‘Venezia minore‘, un meravellós curtmetratge que mostrava com era la Venècia del 1942. I allà citava de passada les primeres imatges de cinema de què es té constància, les d’Alexandre Promio, un operador de càmera dels germans Lumière.

Avui he trobat unes breus imatges d’aquest film, de 48 segons escassos, rodat a bord d’una embarcació al Gran Canal. Era l’any 1896 i el pla, sense talls, consisteix en un tràveling aquàtic. Res estrany, ja que a Promio se’l considera autor del primer travelling de l’història del cinema.

Continua llegint

Sordi i Manfredi, gòndoles i motores

Manfredi, amb el colom, Allasio i Sordi.

Com us explicava a l’anterior entrada dedicada a ‘Venècia, la lluna i tu’, la Nina (Marisa Allasio) agafa un cabreig considerable quan veu que la Rosa, un dels lligues de Bepi (Alberto Sordi), porta el mateix model de vestit vermell que li havia regalat a ella. La noia envia un colom missatger al seu altre pretendent, Toni (Nino Manfredi), que encara vol casar-se amb ella i a qui veiem a l’alçada de l’Hotel Bauer, davant de la Basílica della Salute i la Punta de la Dogana.

Amb el seu vestit blau fosc i gorra de capità, Toni és pilot d’una llanxa motora (inclús podria ser d’un vaporetto!), cosa que el converteix en un millor partit per a Nina, encara que la seva feina sigui menys romàntica que la de gondoler, tota una tradició a Venècia. Però quan Toni arriba a Rialto, el murri Bepi ja ha fet les paus amb la seva xicota i marxa feliç. El plànol de Sordi baixant les escales, entre un grup de sacerdots amb sotanes vermelles, és impagable.

Continua llegint

Alberto Sordi, gondoler

Alberto Sordi i Marisa Allasio.

A punt de complir-se 20 anys de la seva mort, avui vull recuperar una pel·lícula veneciana del romà Alberto Sordi (1920-2003) un dels actors més populars de la comèdia italiana de postguerra, la carrera de la qual com a director va ser també molt àmplia (19 pel·lícules ). D’ego enorme i mal caràcter, era tan estimat a Itàlia que, fa dos anys, el país sencer va celebrar amb magnificència el centenari del seu naixement malgrat que els homenatges van caure enmig de la pandèmia.

A ‘Venècia, la lluna i tu‘ (1958), amb 38 anys, Sordi interpreta un improbable i jove gondoler, recreant un dels seus personatges còmics arquetípics durant aquests anys: el de l’incorregible seductor italià (que no sempre triomfa). Aquí ho va fer de la mà del realitzador Dino Risi, que ja li havia dirigit a ‘Il segno di Venere’ (1955) i amb qui repetiria a l’excel·lent ‘Una vida difícil‘ (1961).

Continua llegint

Ana Obregón, fa 40 anys

Tres portadas dedicadas a Ana Obregón por Fotogramas, en 1982, 1984 y 1988.

Fa molt temps, uns 40 anys, jo compaginava els últims cursos dels estudis de periodisme amb col·laboracions en, bàsicament, dos mitjans de comunicació: ‘El Periódico de Catalunya‘, que va acabar sent la meva empresa durant gairebé 36 anys, i ‘Fotogramas‘, revista cap a la qual guardo un record molt grat.

En aquesta última, gràcies al llavors cap de redacció, Jorge de Cominges, vaig poder fer reportatges sobre el món del cinema, especialment de rodatges de pel·lícules amb directors i actors que em semblaven dignes d’admiració. Però hi va haver una entrevista en particular de la qual guardo un record especial perquè, d’entrada, el personatge no m’interessava gens: Ana Obregón.

Continua llegint

La Mare de Déu de la Salut a Venècia

La Basílica della Salute, des de l’entrada al Gran Canal.

Avui no us escric sobre cap pel·lícula de cinema en especial, però sí sobre Venècia. I més concretament d’una festivitat que és molt apreciada pels seus ciutadans: la Madonna della Salute, que es celebra aquest dilluns, 21 de novembre.

Quan dic que és una celebració molt apreciada ho dic per dos motius: la devoció que els venecians senten per la Mare de Déu de la Salut i que permet als seus veïns, a més, prendre unes petites vacances.

Això últim ho vaig descobrir gràcies al primer intercanvi de cases que vaig fer amb una senyora veneciana que vivia en un barri cèntric de la ciutat, fa gairebé 20 anys. Tot i que feia temps que practicava aquesta forma de vacances, mai no ho havia fet amb italians. I va ser gairebé per casualitat.

Continua llegint

Viconti i la Fenice

Tot i que sempre es recorda ‘Muerte a Venècia‘ (1971) com la gran pel·lícula de Luchino Visconti sobre la famosa ciutat italiana, la veritat és que el director italià ja havia rodat als seus canals 17 anys abans, per filmar una part de ‘Senso‘ (1954), un melodrama d’època basat en la novel·la homònima de Camillo Boito. Aquest escriptor, arquitecte i crític d’art era, a més, el germà gran del famós compositor italià Arrigo Boito.

Visconti i la seva guionista habitual, Suso Cecchi d’Amico –a més dels famosos Paul Bowles i Tennessee Williams, que van escriure alguns diàlegs addicionals– es van centrar en l’idil·li establert entre la bella comtessa italiana Livia Serpieri i un guapo oficial de l’exèrcit austríac , el tinent Franz Mahler. A aquest li va encarnar l’actor nord-americà Farley Granger, molt popular gràcies a ‘La soga’ (1949) i ‘Estranys en un tren’ (1951), d’Alfred Hitchcock.

Continua llegint

L’assassí de xefs

Aquest còctel de cuiners, humor i assassinats és la base de la comèdia negra ‘Però… qui mata els grans xefs?‘ (d’Europa), que Ted Kotcheff va dirigir el 1978, a partir d’un guió de Peter Stone. La pel·lícula va comptar amb un repartiment internacional d’estrelles, encapçalat per Jacqueline Bisset, George Segal, Robert Morley, Jean-Pierre Cassel, Philippe Noiret i Jean Rochefort.

Kotcheff , que havia rodat un any abans la comèdia ‘Roba bé sense mirar qui‘ (1977), amb Jane Fonda i també amb George Segal, es faria famós quatre anys més tard amb ‘Acorralado‘ (1982), la primera aventura de la saga Rambo, protagonitzada per Sylvester Stallone, Brian Dennehy i Richard Crenna.

Continua llegint

Visconti, Mann i Mahler

Portada del libro y carátula del DVD de la película.

Aquesta setmana se celebren Halloween i la festivitat de Tots Sants, seguida del dia dedicat al santoral catòlic als Fidels Difunts. Unes dates que m’han portat a escriure avui d’una pel·lícula que no és de por ni de terror, sinó d’una de les més famoses rodades a la ciutat dels canals: ‘Mort a Venècia‘ (1971).

L’illa-cementiri de San Michele, aquest dissabte.

Aquests dies, en què la ciutat dels canals torna a estar plena de turistes com abans de la pandèmia, són milers les persones que s’acosten a San Michele per portar flors a les tombes dels seus éssers estimats. Atenent la tradició, l’Ajuntament venecià permet el viatge gratuït en ‘vaporetto’ des dels molls de les Fondamente Nove fins a l’illa-cementiri, des de dissabte, 29 d’octubre, fins dimarts, 1 de novembre. I us asseguro que les cues per embarcar són enormes.

Continua llegint

James Corden, Puccini i Venècia

Fragment del póster de la pel·lícula.

La vida de Paul Potts, un tímid, una mica grassonet i més aviat patós venedor de telèfons mòbils gal·lès amb veu de tenor, que va guanyar el concurs Got Talent del Regne Unit del 2007, donava per tant, que el director de cinema David Frankel la va convertir a ‘One Chance‘, una pel·lícula protagonitzada per James Corden, actualment convertit en un popular presentador nocturn de televisió.

Perquè aquest film aparegui en aquest bloc havia d’haver estat rodat a la ciutat dels canals, com va ser així: ni més ni menys que el mes d’octubre del 2012, ara fa 10 anys. En una entrevista per a la revista digital Groucho Reviews, Frankel va explicar que li encanta Venècia, entre altres coses perquè s’hi va casar, el 1998, amb Jennifer Beber (a la sinagoga espanyola, ni més ni menys) i que li agrada compartir els seus sentiments cap a la ciutat , com faig jo amb vosaltres.

Continua llegint

Els tres mosqueters

Il·lustració de la novel·la de Dumas (Calmann-Lévy, 1894).

Com ja haureu vist a les entrades anteriors, quan escric a ‘Venècia de cine’ intento fer-ho sempre sobre aquelles pel·lícules que han estat rodades íntegrament o parcialment a la ciutat dels canals. De tant en tant faig alguna excepció, sobretot quan algú m’assegura que aquest film inclou imatges venecianes i intento comprovar si és cert.

Ara és molt més fàcil, ja que acostumo a trobar el títol en qüestió en alguna de les nombroses plataformes de streaming que hi ha al mercat. I si no la trobo, intento llogar-la o comprar-la. Això m’acaba de passar amb una adaptació de ‘Els tres mosqueters‘ estrenada l’any 2011, en 3D!, i que he comprat en format Blu-ray, si bé després de fer-ho he descobert que també era a Prime Video (en 2D, és clar).

Continua llegint

Glenn Ford, l’any 1987

Fa uns dies, aquest mes de setembre, l’amic Fausto Fernández recordava a ‘Fotogramas‘ la presència del gran actor nord-americà Glenn Ford (1916-2006) al Festival de Sant Sebastià de l’any 1987, on va rebre el segon Premi Donostia, guardó honorífic instituït l’any anterior i lliurat per primera vegada a Gregory Peck. Gairebé alhora que Fausto, el certamen donostiarra rescatava algunes fotos de la visita del protagonista de la mítica ‘Gilda‘ (1946).

Tot això em va portar a buscar dins el meu (bastant desastrós) arxiu alguna imatge de l’àmplia entrevista que li vaig fer llavors, que vaig aconseguir trobar, i posteriorment el suplement dominical d’El Periódico on es va publicar el 18 d’octubre, ara fa 35 anys. Bona part de les imatges del reportatge les va prendre el meu company Jon Barandica, fotògraf del diari al País Basc.

Continua llegint

Nosferatu a Venècia

Cara A de la caràtula del DVD de la pel·lícula.

Coincidint amb el Festival de Sitges, avui no podia deixar passar la temptació d’escriure sobre una pel·lícula de terror rodada a Venècia. Als anys 70 hi va haver un munt, com ‘Qui l’ha vist morir?‘ (1972), de la qual ja us he parlat en aquest bloc; ‘Amenaça a l’ombra‘ (1973), ‘Psicosi a Venècia‘ i ‘Ombra sagnant (Solo nero)‘, ambdues de 1978, per citar alguns exemples.

Després el gènere ens va donar un respir i la producció va anar a la baixa. Això sí, deu anys més tard de les dues últimes cintes citades aquí a dalt arribaria ”Nosferatu a Venècia‘, també titulada ‘Nosferatu, príncep de les tenebres‘ (1988), amb l’inefable Klaus Kinski reprenent (malament) el paper que va fer a l’estupenda ‘Nosferatu, vampir de la nit‘ (1979) de Werner Herzog.

Continua llegint

Els gondolers de William Goldman

Portades del llibre, en anglès i castellà.

A l’agost va ser el meu aniversari. Canícula, vacances, poques festes, menys trobades i escassos regals. Però aquest cop el meu fill, Aritz, em va sorprendre amb un llibre que compleix les expectatives d’aquest bloc: ‘Els gondolers silenciosos‘, una novel·leta de William Goldman, publicada originalment el 1983.

I he tornat a gaudir llegint aquest conte de superació d’un dels escriptors i guionistes que més admiro, l’autor de la meravellosa La princesa promesa, una faula que, a més, està ambientada a Venècia. Què més us puc demanar si uneix bona literatura, escrita per un home de cinema i situada al Gran Canal.

Continua llegint

Woody Allen entre canals

Aquests dies s’ha celebrat el  Festival de San Sebastián. Potser per això m’he recordat de Woody Allen, de qui TVE ha emès el seu ‘Rifkin´s Festival‘, simpàtic però fluixet film amb Wallace Shawn al capdavant del repartiment. També m’ha fet pensar en el director novaiorquès  una entrevista a ‘La Vanguardia’ en la qual avançava la seva possible retirada del cinema després de la cinta que està rodant a París, la 50ª de la seva carrera. Cosa que el seu representant ha negat més tard.

Les tres coses (la meva enyorada Donosti, la pel·lícula i la citada entrevista) m’han fet pensar que encara no havia escrit res en aquest bloc sobre ‘Tots diuen I love you‘ (1996), el film que Woody Allen va rodar parcialment a Venècia . Ficat en la seva habitual doble feina de realitzador i actor, com a intèrpret assumia un dels seus típics personatges, una mica neuròtics, que lligava… amb Julia Roberts!

Continua llegint
« Entrades més antigues Entrades més recents »

© 2023 Txerrad@s

Tema de Anders NorenAmunt ↑

WordPress Cookie Plugin by Real Cookie Banner