Prossegueixo amb el relat del viatge que vam fer a Costa Rica fa deu anys. El text d’avui correspon al 20 de juliol del 2008. El dia va clarejar radiant a la nostra habitació de l’hotel Villa Teca. Aquella nit havíem dormit amb l’aire condicionat posat a causa de la xafogor nocturna.

Ens vam aixecar a les 7 del matí i ja feia una calor humida. Quan sorties a l’exterior la suor se t’enganxava al cos. Vam agafar l’esmorzar i vam pujar a l’autocar que ens portaria a la que seria l’última excursió inclosa al paquet del viatge: el petit parc nacional de Manuel Antonio.

Cap el parc

Germán, el nostre guia habitual, ens va sorprendre en esdevenir el cicerone de l’excursió. Va pagar l’entrada de tot el grup i ens va explicar algunes coses bàsiques del parc. Després ens va conduir en una amena caminada fins a un mirador.

La pujada, enmig d’una vegetació força espessa, no era gaire pronunciada, però no recordo haver suat tant a la meva vida. Al desert, per exemple, la suor s’evapora amb tanta rapidesa, que gairebé ni te n’adones. Però en aquest ambient tropical i selvàtic, els goterons de suor lliscaven per la nostra cara, formant rierols imparables.

En arribar al cim, la vista va compensar la pujada: entre la vegetació vam poder veure les precioses platges del sud, les que miraven cap a la no gaire llunyana Panamà. Encara sort que, de baixada, la idea de tots era banyar-nos a les càlides aigües de les platges del parc, arribar a mullar-nos al Pacífic.

Una platgeta amb iguanes

Primer vam visitar una platgeta, més aviat petita, amb la promesa de Germán que l’altra, la gran, estava just darrere d’una gran roca que s’enlairava davant nostre. En aquella primera cala de sorra blanca hi habitaven unes iguanes que no es van espantar en veure’ns, ni en fer-los les fotos que veieu en aquest article.

Sorra blanca i mar calenta

Després de les fotos de rigor, seguim fins a l’altra platja. Vam passar de nou entre una espessa vegetació i de sobte es va obrir una gran clariana que va permetre veure una extensió sorrenca realment bonica i prou àmplia com per albergar el munt de turistes que estàvem visitant el parc. Els ‘ticos’ es quedaven generalment fora, a la part pública i gratuïta. Aquesta era de pagament.

Monades

Banyar-se al Pacífic va merèixer realment la pena. El mar estava calent, com jo mai no l’havia trobat abans, ni a Cuba. Tot i així, s’estava millor a l’aigua que fos, perquè estar sota el sol de Costa Rica era quedar fregits en uns minuts. Encara sort que els arbres i la vegetació del parc proporcionaven unes ombres molt agradables.

I allà, a les branques dels arbres més propers a nosaltres, hi habitava una família de micos que van aprofitar la menor distracció dels turistes per sisar peces de menjar entre les rialles de la mainada.

Quiosquets

La idea inicial era acabar el bany i l’excursió per estar a l’autocar cap a la 1 del migdia, però un pacte entre tots, guia inclòs, va facilitar un ajornament de la tornada a l’hotel i poder menjar un peixet a la planxa en un dels restaurants del lloc.

Era gairebé l’únic, perquè l’altra opció era una tapa als quiosquets de platja que hi havia entre les innombrables botigues de records instal·lades tot al llarg de la platja pública, on els venedors, en general amables, però insistents, s’acosten als turistes amb les seves mercaderies en ristre.

Després del dinar, servit amb la tradicional lentitud tica, vam posar rumb a l’hotel. Era el moment de preparar les maletes i de descansar una estona.

Quepos la nuit

Ja a la nit vam decidir acomiadar-nos de Quepos en un restaurant popular, que anomenen ‘sodas’, perquè no serveixen alcohol, a diferència dels bars i restaurants.

Doncs ens vam prendre uns batuts de fruita excel·lents, un plat de pollastre amb arròs i un peix. Va ser un bon comiat de la ciutat i de Costa Rica. I com el dia anterior, vam agafar un taxi per tornar al nostre hotel.

El viatge de tornada

L’endemà, 21 de juliol de 2008, seria molt, molt llarg i, sense que ho sabéssim llavors, inclouria un retard de més de 12 hores a l’avió de tornada a Espanya, cortesia de la companyia Air Comet (ja desapareguda ).

Però deixem-ho aquí, amb el bon gust del records d’un país que val la pena visitar i tornar diverses vegades.