Prossegueixo amb el relat del viatge que vam fer a Costa Rica fa deu anys. El text d’avui correspon al dia 19 de juliol de 2008. L’agenda d’aquella jornada seria la d’un típic dia de trasllat d’un punt a un altre del país, amb poques perspectives paisatgístiques més enllà de les divisades des de l’autobús al que viatgem.

La ruta era des de Monteverde fins a Quepos, la ciutat més propera al Parc Nacional Manuel Antonio, on (asseguraven) hi havia les platges més boniques del país, situades al sud, a la província de Puntarenas, e la costa del Pacífic.

La nit anterior, per tornar a l’Hotel Belmar des del restaurant d’Henry, vam agafar el taxi d’un amic del cuiner, ja que va començar a ploure gairebé torrencialment. Ens va ser de perilloses, perquè ens va deixar a la porta del Belmar i ens va cobrar un preu bastant per sota del que habitualment cobrava als turistes. Va ser un trajecte tan agradable, xerrant amb el xicot, que vam cobrir la diferència de tarifa amb una generosa propina.

En camí

Doncs bé, després de la copiosa pluja nocturna, aquell dissabte va clarejar esplèndid. L’herba dels jardins situats sota el nostre balcó brillava i mentre esperàvem l’hora de marxar cap a Manuel Antonio. Uns taxis ens van acostar a l’autocar i, un cop a dins, vam iniciar el camí. Fins aquell moment havíem vist els rius selvàtics de Tortuguero, al Carib; la zona volcànica i els boscos de linterior del país. Era el moment de baixar cap a la costa del Pacífic.

El paisatge ja no era tan bonic, hi havia més pobles i més trànsit. El nostre guia, escarmentat per la bronca que li havíem donat per la closca del restaurant de Monteverde, anava amb peus de plom i consultava les parades.

Els sembla que parem per fer pipí? Vinga, va, d’acord. I ens parava a la típica botiga de records, amb vàters, això sí, on podíem orinar, en efecte, i també fer les compres corresponents. Geni i figura.

El restaurant i el pont

Encara sort que el següent punt, corresponent a l’hora de dinar, tenia un atractiu especial: era un restaurant de carretera amb paisatge de cocodrils. En efecte, a pocs metres del local, un pont sobre el riu Tárcoles, permetia veure una enorme rajada d’aquestes bestioles, estirats tranquil·lament a la riba del riu.

Eren realment grans. Un d’ells, enorme, va sortir de l’aigua, on es movia amb força rapidesa, i quan va sortir a la zona fangosa, es va convertir en un ésser més patós del que se li suposava.

Els cocodrils

El pont és llarg i permet veure els cocodrils en vertical, més o menys com us mostren les fotos. Si hagués anat pel meu compte, probablement hauria intentat acostar-me una mica més. Si hi havia vaques pasturant-ne a cent metres, jo també podia intentar fer alguna foto a aquesta distància. Però quan viatges en grup, allunyar-te en excés i perdre l’horari previst és impossible.

Així que vam fer les fotos que veieu i vam tornar al restaurant per menjar alguna cosa. Just davant, creuant la carretera, hi havia una botiga-bar on es podia degustar cafè del país, així que vam aprofitar per prendre un cafetet i comprar algunes bosses per a la família.

Poc després reprenem el viatge cap a Quepos, un dels ports més importants del sud, com el de Puntarenas, la capital. Feia relativament pocs mesos que hi havia hagut inundacions i estaven fent obres a la carretera –crec que era la panamericana–, així que el viatge va durar una mica més del previst i vam arribar a l’hotel quan el sol ja començava a declinar.

Quépos

La sorpresa, relativa a aquestes alçades del viatge, era que no érem a Quepos, sinó a un parell de quilòmetres, en el camí cap al parc de Manuel Antonio.

Així que vam deixar les maletes sense desfer i vam sortim a tota pastilla de l’hotel. Ens vam acostar a la carretera i vam agafar el primer autobús que arribava amb destinació al centre de la ciutat. Estava ple de ‘ticos’, abarrotat d’una humanitat que acabava de finalitzar la seva jornada de feina als xiringuitos playeros. En cinc minuts ens vam plantar a l’estació central d’autobusos.

Ens vam acostar al malecón per veure la posta de sol, magnífica, amb núvols de tempesta sobre el mar. Quan va començar a fer-se fosc, vam fer un passeig curtet i ens vam acostar a sopar a un dels restaurants del centre del poble. Era popular, agradable, d’una qualitat acceptable i força econòmic.

Després de sopar vam veure que amenaçava pluja. Era fosca nit, la ciutat no estava gaire il·luminada i vam optar per agafar un taxi a la plaça central, la dels autobusos, i tornar a l’hotel. Només ens faltava un dia d’estada a la zona i un altre més, el de tornada a Espanya.