Com veieu, he volgut dividir la jornada del 18 de juliol de 2008 del viatge que vam fer a Costa Rica fa deu anys en dues parts, i el contingut del qual he anat recuperant en aquest bloc. A l’entrada anterior us comentava coses del bosc ennuvolat. En aquesta us situo en allò que vam fer a partir del migdia.

Ja era la una de la tarda quan van aparèixer diverses petites furgonetes amb tracció a les quatre rodes que ens van traslladar a la reserva biològica de Santa Elena, situada a uns 12 quilòmetres de distància (i que també incloïa el nom de bosc ennuvolat), on hi havia previst fer un parell d’activitats.

A diferència de bona part dels nostres companys, que es van apuntar a tirar-se d’arbre en arbre en allò que ara anomenen canopy i que jo coneixia com a tirolina, la nostra opció va ser recórrer els ponts penjants que poblen les copes dels arbres de la reserva de Santa Elena.

Així, mentre la majoria de la gent feia cua per estirar-se dels arbres amb les cordes nosaltres vam iniciar una preciosa volta per l’interior del bosc, però vist des de les altures. La visió és totalment diferent que des del terra i es veuen inusitats aspectes del verd.

Anàvem tranquils, seguits d’una parella del grup, una mica més jove, i el grup de madrilenyes, tots amb una aversió similar a fer de tarzans. De fet, durant el passeig, sentíem els habituals xiscles dels canopistes, que ens recordaven la versió turista de l’home mico.

Un núvol va descarregar un xàfec, però el sol va tornar a brillar al cap d’un moment. Era la típica dutxa tica: curta i calenta. Una cosa em va sorprendre durant el recorregut: plovent, com ho feia cada dia, què pintava l’aixeta de la imatge al mig d’aquell bosc?

Després del passeig, mentre esperàvem l’arribada de la furgoneta per tornar a l’hotel, vam anar a veure un petit racó habilitat com a menjadora de colibrís. Mai no havia vist aquestes aus fins aleshores: eren capaços de quedar-se quietes, suspeses a l’aire, per xuclar el nèctar que els deixaven allà preparat. Però també, de forma instantània, es movien com un llamp fins a les branques properes, evitant qualsevol perill.

Més tard vam entrar en un solitari terrari on hi havia una espectacular col·lecció de serps i alguns rèptils. Un jove estudiant de biologia feia de guia. Va ser un fantàstic i entusiasta guia particular de les dues úniques persones que érem al lloc.

Mentre visitàvem el terrari, a l’exterior va començar a fer-se fosc i, de sobte, una tromba d’aigua va descarregar sobre la zona. Els que encara estaven fent el mico, de liana en liana, van quedar ben xops.

A nosaltres, entre aquells exemplars de serps, no ens va tocar ni una gota.
Aquella pluja va retardar algunes activitats dels que encara eren a l’aire lliure, però ens va permetre a la resta tornar una mica abans als hotels.

Era qüestió de refrescar-nos una mica amb una dutxa, canviar-nos de roba per sopar i baixar des del turó on hi havia l’hotel fins a un punt intermedi, a mig camí del poble, on estava ubicat el Ranari de Santa Elena.

Era una visita ‘nocturna’, ja que a aquelles hores –7 del vespre– era nit tancada a Costa Rica, que es regeix per l’horari solar. I allò educatiu del recorregut, de nou amb un jove guia, estudiant de Biologia en pràctiques, va ser descobrir la immensa varietat de granotes que hi ha al país. Com la de la foto, que és el mateix tipus que l’exemplar que il·lustra la portada de la guia de Lonely Planet que portàvem a les mans.

Quan vam acabar, vam pujar fins al centre de Santa Elena per sopar. Com veureu a les fotos, el poblet era un carrer principal i dos o tres carrers que el travessaven, on hi havia la major part dels restaurants, el supermercat i l’oficina de turisme. No vaig saber veure on era l’església o l’ajuntament.

Havíem pensat, inicialment, al Tree House Cafe, recomanat pel guia habitual. Però després del desastre del menjar del dia anterior, vam decidir seguir el nostre instint.

És clar que, l’instint en un periodista passa per preguntar a qui més sap: a algun veí de poble. I l’opció que vam escollir va ser un local que es deia Donde Henry’s.

Va ser un encert. Era una cafeteria freqüentada per ticos i amb el menjar típic del país (carn, verdures, arròs, fesols, plàtans fregits, fruita fresca i sucs de fruita).

Estava net i les cambreres eren amables. Però, a més a més, en Henry, el cuiner, era un tipus encantador, que es va asseure a xerrar amb nosaltres i ens va explicar la seva vida.

Henry no havia estudiat per a cuiner, però va decidir aprendre la professió primer en un hotel i, més tard, a el seu propi restaurant, on anava fent petits experiments, com un pastís de pastanaga que acabava de fer i que ens va donar a tastar. Estava excel·lent. Va ser un comiat genial de la ciutat.