Prossegueixo amb el relat del viatge que vam fer a Costa Rica fa deu anys. El text d’avui correspon al dia 18 de juliol del 2008 i se centra en l’excursió que vam realitzar al bosc ennuvolat de Monteverde.

Situat a la serralada de Tilarán, amb aquest nom es coneixen en realitat dues reserves biològiques: la de Monteverde i la de Santa Elena. Curiosament, l’origen de la primera és degut a un grup de quàquers pacifistes nord-americans que van arribar a la zona i es van assentar en aquesta regió a finals de la segona guerra mundial. Ho expliquen així en aquesta pàgina dedicada al lloc:

“La Reserva Biologica Bosc Nuboso Monteverde és famosa per ser un dels santuaris de vida silvestre més destacats dels Tròpics del Nou Món. Els boscos nans espectacularment esculpits pel vent als tancaments exposats contrasten amb els boscos protegits del vent, els arbres del qual llueixen majestuosament alts adornats amb orquídies, bromelies, falgueres, enfiladisses i molses.”

Les previsions per a aquella jornada eren estretes. A la nostra agenda apareixia el següent:

Recorregut a Canopy (3 km de cables que us faran volar a través de la copa dels arbres). Continuació del recorregut als Ponts Penjants (oscil·len entre 50 i 70 metres de longitud). Temps lliure per dinar i continuació a la Reserva del Bosc Ennuvolat de Monteverde (es poden admirar un autèntic paradís natural, una selva humida de més de 10.000 hectàrees).

En realitat va anar a la inversa: al matí primerenc ens van portar a visitar el bosc ia la tarda, els ponts.

Uns autobusos més petits que l’habitual, que pertanyen a l’entramat empresarial que s’ha muntat per treure suc a l’ecologia, ens van acostar a l’entrada del bosc, de titularitat privada. Allà, ens van repartir en grups de vuit o deu persones, cadascun amb els seus guies respectius.

A nosaltres ens va tocar anar amb un grup de sis encantadores madrilenyes, que ens van adoptar –tots teníem aquesta edat indefinida entre els 45 i 55 anys que uneix molt– i amb què seguim units pràcticament la resta del viatge.

Tots anàvem ben proveïts, amb calçat adequat, jersei o impermeable, ja que la temperatura sota els arbres humits era relativament baixa, i amb la idea de fer una bona caminada. Aviat ens vam adonar que llarga, llarga, no seria.

Si us fixeu en aquest mapa, hi havia diverses possibilitats, però el nostre guia –i crec que la de la major part dels tours organitzats– feien el més senzill i curt.
Era un home agradable, simpàtic i amb un puntet de latin lover –bona planta, relativament musculat, bru i amb bigoti–, armilla capità tapioca, que arrossegava un trípode i un telescopi terrestre d’aquest tipus.

Em sorprenia que cada 50 o 100 metres es parés i deixés anar una parrafada sobre la fauna i flora d’aquell lloc. Que ens fes mirar per l’objectiu una mantis que el grup anterior també acabava d’observar i que només veiéssim passar una família de quatre micos. Però vaig observar que el grupet de turistes següent feia exactament el mateix. La qüestió era liquidar les tres hores de passeig previst sense passar ni un minut ni fer un quilòmetre de més.

Va ser una excursió decebedora per allò que jo esperava d’un lloc que es parla en nombrosos fòrums ecològics. Però bé, sempre es pot tornar.