Quan l’altre dia va morir la Jane Birkin als 76 anys, molta gent va recordar una de les primeres i més famoses pel·lícules: ‘La piscina‘ (1969), aquella cinta de Jacques Deray, amb Alain Delon i Romy Schneider al capdavant del repartiment. El guapo Delon és l’únic dels tres que encara es viu, amb 87 anys. I Romy? Ai! Romy va ser la primera en marxar!
Si la mort no fos una cosa tangible, si les flors ja no cobrissin la seva tomba des de fa 41 anys, la bella Rosemarie Magdalena Albach-Retty, més coneguda com a Romy Schneider (1938-1982), potser seria una venerable anciana de gairebé 85 anys. I potser encara seguiria en actiu una de les millors actrius que ha donat a llum el cinema europeu, una de les dones més belles i de vida privada més trista.
Va ser sempre una doble imatge la que va caracteritzar Romy: bellesa i tristesa; art i desgràcia; triomf professional i agitada vida sentimental; popularitat i solitud. Una vida dramàtica, augmentada per la tràgica pèrdua del seu fill David, un adolescent de 14 anys que va morir en un accident que la va marcar durant els escassos mesos que el va sobreviure: va morir als 43 anys, d’un atac de cor que va tenir sospites de suïcidi. Al record queda, també, el seu primer marit, l’actor i director Harry Meyen, que es va penjar el 1979.
El que us deia d’aquesta doble imatge és que també va transcendir a les prop de 60 pel·lícules que va rodar l’actriu. Perquè, si als seus inicis austríacs, la jove Romy va ser l’encarregada d’interpretar l’edulcorada Sissi, princesa de conte de fades més aviat cursi, ja adulta va passar dels palaus al fang i els bordells que li van fabricar directors com Visconti, Welles, Preminger, Losey, Chabrol o Saut. Aquesta última ja era una imatge molt més dura, mai exempta de cert aire de dona desvalguda.
I si repassem breument la seva biografia veurem que Romy va viure una vida força allunyada de la de les seves primeres i roses pel·lícules. Néta de l’actriu Rosa Retty, una famosa actriu de teatre vienès, el seu pare va ser Wolf Albach-Retty, actor de teatre que aviat va passar al cinema en papers de galant. I va ser en una pel·lícula on aquest va conèixer la que seria la seva mare, Magda Schneider, una guapa actriu en alça, el 1936.
I a Viena va néixer Romy el 1938, sis mesos després que la capital austríaca fos envaïda per Hitler. Separats els seus pares i divorciats el 1945, la noia va quedar sota la tutela de la seva mare, que la va enviar a un internat de senyoretes. Durant les vacances, solia acompanyar la Magda als rodatges.
En un cop de sort, el 1953, amb només 15 anys, mentre la seva mare rodava ‘Lilas blancas’ a les ordres de Hans Deppe, aquest director va necessitar incorporar una adolescent al seu film. I la mare no va dubtar ni un moment. No va desaprofitar l’ocasió i la nena va treballar a la cinta, faltaria més. I l’any següent, en una altra, “Somnis de circ”.
Així, a poc a poc, empesa per la seva mare, que va controlar fèrriament els seus primers passos al cinema, Romy Scheneider va anar avançant en una carrera plena d’èxits, especialment des de la seva tercera pel·lícula, ‘Els joves anys d’una reina’ (1954), on va topar amb el seu primer realitzador-fetiche, el septuagenari Ernst Mari i logia ‘Sissi’.
Farta del personatge i amb ganes d’escapar de l’encasellament, amb 20 anys coneixeria i s’enamoraria d’Alain Delon, a qui va acompanyar el rodatge de ‘Rocco i els seus germans’. El seu director, Luchino Visconti, va ser el primer realitzador a donar-li l’oportunitat de fer un paper molt diferent i el seu primer nu: ‘Boccaccio 70’.
A partir d’aquell moment, va començar a poder complir el desig de treballar amb grans directors, començant per Orson Welles, que la va fitxar per fer el paper de la secretària d’ànsia sexual impetuosa ‘El proceso’. La seva interpretació la va portar a Hollywood, alhora que s’allunyava de Delon.
Mentre Romy rodava als EUA títols com ‘Los vencedores’, de Carl Foreman; ‘El cardenal’, d’Otto Preminger; ‘Présta’m el teu marit’, de David Swift, o ‘Què tal, Pussycat”, de Clive Donner, les seves relacions amb Delon es van refredar del tot, i més quan l’actor va conèixer una joveneta anomenada Francine Canovas, més coneguda com a Natalie Delon després de casar-se amb l’intèrpret.
La carrera de Romy va patir una lleugera baixada de tres o quatre anys de la qual es va poder aixecar gràcies al retrobament (en pantalla) amb el seu estimat Alain a ‘La piscina’. El públic va anar a veure-la massivament, amb la morbositat afegida de saber si les escenes d’amor eren fingides o no.
I aquí es tanca el cercle del que us deia a l’inici d’aquesta entrada sobre la pel·lícula de Jacques Deray, al rodatge del qual un gelós Serge Gainsbourg va estar molt pendent de Jane Birkin per evitar qualsevol embolic amb el seductor Delon. La resta de la carrera de l’actriu i els seus amors donen per a un llibre, i ja n’hi ha uns quants sobre Romy Schneider. Aquests dies, com us deia, hauria fet 85 anys.
Deixa un comentari