Tot i que sempre es recorda ‘Muerte a Venècia‘ (1971) com la gran pel·lícula de Luchino Visconti sobre la famosa ciutat italiana, la veritat és que el director italià ja havia rodat als seus canals 17 anys abans, per filmar una part de ‘Senso‘ (1954), un melodrama d’època basat en la novel·la homònima de Camillo Boito. Aquest escriptor, arquitecte i crític d’art era, a més, el germà gran del famós compositor italià Arrigo Boito.

Visconti i la seva guionista habitual, Suso Cecchi d’Amico –a més dels famosos Paul Bowles i Tennessee Williams, que van escriure alguns diàlegs addicionals– es van centrar en l’idil·li establert entre la bella comtessa italiana Livia Serpieri i un guapo oficial de l’exèrcit austríac , el tinent Franz Mahler. A aquest li va encarnar l’actor nord-americà Farley Granger, molt popular gràcies a ‘La soga’ (1949) i ‘Estranys en un tren’ (1951), d’Alfred Hitchcock.

A ella la va interpretar Alida Valli, que s’havia fet famosa cinc anys abans gràcies al seu paper a ‘El tercer home‘, de Carol Reed. Curiosament, l’actriu era, de fet, de família noble. Filla del baró Gino Altenburger, professor de Filosofia i crític musical, i de la pianista Silvia Obrekar, el seu nom complet era baronessa Alida Maria Laura i Altenburger von Marckenstein-Frauenberg.

Alida Valli era una baronesa a la vida real.

La trama amorosa està ambientada a la Venècia de mitjans del segle XIX, concretament a la primavera i l’estiu del 1866, uns dies abans i durant la tercera guerra de la independència italiana contra Àustria, que amb l’ajuda de Prússia acabaria amb la incorporació del Vèneto i el Trentino a Itàlia, llavors sota control austríac.

Les protestes nacionalistes a la Fenice.

I res millor per obrir la pel·lícula que una reivindicació nacionalista al final de la segona escena de l’acte tercer d’Il trovatore de Verdi, que es representa al Teatre de la Fenice. Una escena en què grups d’italians, ubicats les llotges superiors del teatre, llancen vives a la llibertat i contra els ocupants estrangers. Els italians llancen rams de flors amb els colors de la bandera italiana i centenars d’octavetes amb destinació al pati de butaques, que és ple de militars austríacs.

També d’aristòcrates italians rebels, com el noble Roberto Ussoni (Massimo Girotti), que davant la burla del tinent Mahler cap a flors i pamflets repta un duel. És el moment en què Livia, casada amb el comte Serpieri, un paio més gran que ella que fa bones molles amb els oficials austríacs, i cosina d’Ussoni, observa angoixada l’escena des d’una llotja lateral i mira la manera de convèncer el seu cosí per a que renunciï a batre’s i també de conèixer Mahler pel mateix.

Alida Valli, a dalt. i Massimo Girotti, com el seu cosí, abaix.

Tota aquesta seqüència inicial a la Fenice té un valor històric enorme, perquè mostra com era aquest coliseu venecià, les seves llotges, els enteixinats i les bellíssimes pintures del sostre, tot destruït en un incendi, fa gairebé 20 anys. El que la pel·lícula mostra del famós teatre de l’òpera del Campo San Fantin és també la reconstrucció d’un altre incendi, el que va tenir lloc el 1836 però del qual va ressorgir com l’au fènix del seu nom al cap d’un any, el 1837.

El 29 de gener del 1996, un incendi provocat per dos electricistes descontents amb l’empresa va destruir completament l’edifici, que no va ser reobert fins al 2003. La reconstrucció va seguir les línies estilístiques del teatre original del segle XIX, encara que amb mesures de seguretat més actuals.

Web de La Fenice.

Si el lector és aficionat a l’òpera, acudir a un concert o una òpera a La Fenice és gairebé una obligació. En tot cas, les entrades s’han de reservar amb antelació i són relativament cares. Si es prescindeix de la música, una bona alternativa és una visita guiada a l’edifici, tots els dies, de 9.30 a 18.00 hores. L’entrada es pot comprar a internet i a les mateixes taquilles del teatre.

‘Senso’ va tenir com a escenaris reals altres parts de Venècia, dos d’ells rellevants en el desenvolupament de la pel·lícula. El primer és el passeig que Livia i Mahler fan la nit que ella acudeix a demanar-li que deixin en llibertat el seu cosí, arrestat pel seu acte a la Fenice. Livia camina pel barri del Castello, seguida per Mahler, i travessa el Pont de Riello, al costat de la Fondamenta del mateix nom, on el militar i ella troben un soldat esvaït a la vora del canal.

Mahler segueix a Livia al pont de Riello.

L’oficial deixa a càrrec de la patrulla nocturna la recollida del cos i la parella segueix el passeig fins al brocal d’un pou. Després, després del progressiu intent de seducció del militar cap a la comtessa, quan ja comença a despuntar el dia, tots dos apareixen caminant a l’altra banda de la ciutat, a la Fondamenta di Cannaregio, al costat del que ara és la parada Guglie de les línies 4 i 5 dels vaporetti i poc abans del carrer del Torno, amb el característic pont dels Tre Archi al fons.

I al cap de quatre dies, reflexionava la veu en off d’Alida Valli, aquella dona casada i en part avergonyida per sentir-se atreta per un oficial austríac, tornava a citar-se i amb ell i corria a trobar-lo, en una de les escenes més recordades de la pel·lícula: l’actriu baixa del Ponte del Ghetto Novo i entra al Campo del mateix nom, passant entre els dos pous, amb l’actual sinagoga i el Museu Ebraic al fons.

Entrada al Ghetto Novo pel pont homònim.

Livia travessa la plaça i entra a la casa del tinent Mahler, on puja a través d’unes escales empinades. Es creua amb diversos militars austríacs i, finalment, el troba i es fan un petó. “Des d’aquell dia, ens vam veure molt seguit”, diu la veu de la comtessa, mentre una gòndola amb ella dins l’acosta a un apartament que “Franz havia trobat a las Fondamente Nove”, explica ella.

I en efecte, una gòndola l’acosta a un edifici inaccessible des de terra i que podria estar situat al final de la Calle Longa de Santa Caterina tocant a las Fondamente Nove. Una habitació on al cap de no gaires dies, el seductor oficial deixa d’anar-hi.

Campo del Ghetto Novo.

Desesperada, la comtessa Serpieri acudeix a l’Arsenal, que és el lloc on es troba aquarterat l’exèrcit austríac i on creu que pot trobar Mahler. Travessa el Pont de Paradiso i s’acosta a l’entrada de l’Arsenal, flanquejada pels lleons grecs. Quan pregunta a uns soldats de guàrdia per la vuitena companyia, la del tinent, els militars li asseguren que no és allà i la remeten a la Caserna de la Misericòrdia.

Entrada de l’Arsenal de Venècia.

Quan arriba a casa seva, un home ha deixat un encàrrec a la donzella: l’espera al Camp San Geremia 349 i quan arribi, ha de colpejar tres cops a la porta. I cap allà es dirigeix ​​la Lívia, desesperada, pensant que és la seva amant. I també arriba, darrere seu, el seu marit. Però no és Mahler qui l’espera, sinó el cosí, que prepara la revolta contra els austríacs.

Interior de l’Arsenal, on es celebra la Bienal d’Art.

Dies després, els amants aconsegueixen veure’s a la casa de camp de la comtessa, però aviat la guerra esclata i ja res no serà com abans. I allò que va ser amor, acabarà de la pitjor manera possible.

Com a nota curiosa us diré que la primera novel·la de l’escriptora nord-americana Donna Leon, protagonitzada per l’inspector venecià Guido Brunetti, es titula ‘Mort a La Fenice‘ i s’inicia amb un crim en aquest famós coliseu.