Avui no us escric sobre cap pel·lícula de cinema en especial, però sí sobre Venècia. I més concretament d’una festivitat que és molt apreciada pels seus ciutadans: la Madonna della Salute, que es celebra aquest dilluns, 21 de novembre.
Quan dic que és una celebració molt apreciada ho dic per dos motius: la devoció que els venecians senten per la Mare de Déu de la Salut i que permet als seus veïns, a més, prendre unes petites vacances.
Això últim ho vaig descobrir gràcies al primer intercanvi de cases que vaig fer amb una senyora veneciana que vivia en un barri cèntric de la ciutat, fa gairebé 20 anys. Tot i que feia temps que practicava aquesta forma de vacances, mai no ho havia fet amb italians. I va ser gairebé per casualitat.
Ella, el seu marit i una altra parella d’amics volien anar a Berlín, però els vaig convèncer que Barcelona era molt més bonica i càlida, en tots els sentits, que la capital alemanya. Van acceptar i van venir al meu pis de l’Eixample, mentre jo anava a casa seva, situada no gaire lluny del Mercat de Rialto, aquells dies de novembre de fa vint anys.
També us he de dir que va ser la meva primera trobada amb l’acqua alta que nega les zones més baixes del centre de Venècia. Un parell de dies abans de viatjar, vam veure en un telenotícies que s’estaven produint unes marees altes extraordinàries que estaven inundant molt més enllà de la Piazza San Marco, inclòs el barri on estaríem tota aquella setmana.
Recordo haver trucat per telèfon a la senyora en qüestió –i això que una conferència amb Itàlia costava una pasta en aquella època– i haver-li expressat els meus temors. Per alguna raó que només vaig aconseguir entendre quan ser sobre el terreny, ella em va dir que estigués tranquil, que això de l’acqua alta era molt normal i només durava unes hores. A més, ens deixaria botes d´aigua a casa.
Es considera ‘acqua alta’ la marea que supera els 110 centímetres (el nivell de referència des de 1897 està situat a l’anomenada zona zero mareogràfica de la Punta della Dogan). Aquest fenomen sol tenir lloc unes sis vegades l’any. Les marees excepcionals superen els 140 centímetres i inunden el 60% del centre històric.
Tot això que us explico, i després segueixo, ve al cas de la festivitat de la Madonna della Salute, perquè en aquestes dates de novembre solen produir-se les inundacions més grans: les més greus es van produir la tarda del 4 de novembre de 1966, amb una crescuda de 194 centímetres, i recentment, la nit del 12 de novembre del 2019, que va arribar a 187 centímetres i va negar gairebé tota la ciutat.
Tot i que estàvem una mica inquiets, quan vam arribar a la parada de Sant Silvestro del vaporetto, unes passarel·les ens van permetre salvar amb dignitat els dos pams d’aigua que cobrien el moll. Una filla de la senyora veneciana ens esperava i ens va conduir –a través d’un laberint de carrers– fins al portal on vivien els pares.
El pis de l’intercanvi era un ampli àtic, situat entre Rialto i Campo San Polo. Tenia, a més, una preciosa altana, aquelles estructures de fusta superposada a les teulades venecianes que servia de terrassa i estava plena de plantes. No he vist un altre pis similar en els meus molts viatges a Venècia i encara me’n recordo.
Al costat de la porta de la casa hi havia un paraigüer amb un parell de paraigües i tres o quatre parells de botes d’aigua. Era gairebé l’hora de sopar, era força fosc i el nivell de l’aigua tornava a pujar fins gairebé el primer esglaó del portal d’entrada a l’edifici. Vam decidir calçar-nos les botes i xipollejar com uns nens fins a la gran, la meravellosa plaça de Sant Marc. Un espectacle increïble i amb molt poquets testimonis. Novembre és el mes amb menys turistes de l’any a Venècia.
Al cap d’una estona, vam iniciar el retorn, de vegades passant per sobre de les passarel·les instal·lades per tot el centre allà i passejant sense rumb. Vam passar pel Camp San Moisè i el pont del carrer Llarga XXII Març i vam seguir fins al següent pont, el de les Ostreghe.
En arribar al costat del lateral de l’església de Santa Maria del Giglio, vam girar a l’esquerra cap a l’aigua. I allà, en arribar al costat de la riba, vam descobrir per pura casualitat el cinquè pont Gran Canal. Era un pont de fusta que només roman obert durant cinc dies, situat a l’alçada del traghetto i la parada del vaporetto Giglio. La passarel·la arribava fins a Sant Gregori, a l’altra riba.
Es tracta del pont votiu que s’instal·la cada any en aquestes dates. Per exemple, aquest 2022, des de divendres, 18, fins a les set del matí de dimarts, 22. L’estructura actual té 80,5 metres de llargada per 3,6 metres d’amplada, i està formada per tres mòduls i dues passarel·les de connexió, amb estructura d’acer i superfície de pas de fusta.
Aquell dia, vam passar a l’altra banda del Gran Canal i vam girar a l’esquerra fins arribar a la magnífica Basílica de Santa Maria della Salute, la monumental obra de l’arquitecte Baldassare Longhena (1598-1682), que es va inspirar en el seu gran mestre, Andrea Palladio (1508-1580). Per poder erigir el temple, es van necessitar més d’un milió de pals de fusta, clavats en un terreny guanyat al mar.
Considerada una de les millors mostres de l’arquitectura barroca veneciana, la basílica va ser construïda arran d’una epidèmia de pesta que va afectar Venècia i el nord d’Itàlia entre els anys 1629 i 1631, provocant la mort d’una quarta part de la població de època. La construcció es va perllongar durant més de mig segle i va finalitzar el novembre del 1687. D’aquí la celebració, el dia 21.
El temple té una estructura octogonal, sobre la qual descansa la gran cúpula, amb una cúpula menor i dos campanars del darrere, que treuen el cap al Rio Terà dei Catecumeni. La façana principal, tapada aquests dies per obres de restauració, va ser decorada per Tommaso Rues amb estàtues de marbre dels quatre evangelistes.
L’interior és circular, amb una àmplia zona central de marbre policromat de més de 20 metres de diàmetre i mitja dotzena de capelles menors al voltant de la gran, on s’ubica l’altar major amb una icona bizantina mariana al sagrari i un grup escultòric de la Verge i el Nen. Naturalment, hi ha moltes obres d’artistes notables, com ara Tiziano i Tintoretto. La basílica és una de les poques grans esglésies venecianes que es pot visitar de manera gratuïta.
Com que no podia deixar passar el moment, també us recordaré que hi ha alguna pel·lícula que utilitza aquesta basílica com a localització, com ara les dues versions d”Intriga a Venècia’ (1952 i 1967), ‘Bogeries d’estiu’ (1955) , ‘Qui l’ha vist morir?’ (1972) i ‘Amenaça a l’ombra’ (1973), sobre les quals us en he parlat, i d’altres cintes de les quals us en parlaré més endavant, com ‘Venècia, la lluna i tu’ i ‘Les ales del colom’.
Deixa un comentari