Poques pel·lícules van fer tant per convertir Venècia en la destinació turística que és avui dia com ‘Bogeries d’estiu‘, deliciosa comèdia dirigida el 1955 per David Lean, un gran enamorat de la ciutat dels canals, i interpretada per la meravellosa Katharine Hepburn, una de les millors actrius de tots els temps.

Com és un film que mostra tant i tant bé la capital veneciana i altres punts de la llacuna, i que va ajudar a consolidar-la com una de les ciutats més romàntiques del món, especialment a l’imaginari femení, he preferit dividir aquest relat en diverses entrades. Això sí, coincidint amb l’inici de l’estiu astronòmic. L’estiu i la calor van començar ja fa dies. Naturally, is ‘Summertime‘.

L’argument de ‘Bogeries d’estiu’ segueix els passos de Jane Hudson, una dona de mitjana edat d’Ohio (EUA), que encara roman soltera i que decideix anar-se’n de vacances a la ciutat dels canals amb l’esperança de trobar el seu príncep blau . Allí coneix Renato de Rossi, un madur i seductor antiquari italià de qui s’enamora malgrat que aquest és un home casat.

La protagonista de la pel·lícula, Katharine Hepburn tenia en aquella època 48 anys. L’edat perfecta. De fet, l’actriu barrejada en inici, Shirley Booth, que havia interpretat l’obra original al teatre, era 11 anys més gran que ella i molt menys coneguda. El seu antagonista masculí, l’elegant actor italià Rossano Brazzi, era nou anys més jove que ella. Començava a ser conegut a Hollywood gràcies als films ‘Creiem en l’amor’ i ‘La comtessa descalza’, rodades l’any abans.

Jane arriba a Venècia amb tren (l’Orient Express de París a Venècia, segons un rètol). Excitada, càmera en mà, va filmant tot per la finestreta mentre s’aproxima a la ciutat, tal i com ho faria qualsevol turista japonès actual. Inclús li fa subjectar a un viatger un fulletó de Venècia i li comenta que ja és el sisè cartutx de pel·lícula que introdueix a la seva càmera de 8mm amateur… i això que no ha arribat a Venècia: el tren encara està travessant la llacuna veneciana.

Encara que en aquella època Europa era barata per als turistes nord-americans, Jane diu a l’home del tren que ha estat estalviant uns quants anys per fer aquest viatge. I per la finestra del vagó, mentre travessa el Pont della Libertà, ja es veuen unes barques de l’època i les primeres cases del barri de Cannaregio.

Seguint com pot entre la multitud de viatgers al maleter que porta les tres maletes, Jane surt a l’exterior de l’estació de Santa Lucia. La càmera la segueix en tràveling i mostra la poderosa imatge de les façanes de la Fondamenta de Sant Simeone Piccolo, a l’altra banda del Gran Canal, i el Ponte degli Scalzi al fons.

Als turistes més adinerats els esperen pilots vestits d’uniforme amb gorra de plat blancs o blaus, que els portaran a bord de barques motores als seus hotels respectius i cars. Però aquest no és el cas de Jane, que pregunta per la Pensione Fiorini, mentre passa entre els uniformats deixant veure de cara la façana i l’enorme cúpula verdosa de l’església de San Simeone Piccolo, amb el Palazzo Foscari Contarini a l’esquerra i el Hotel Carlton a la dreta.

Com que ningú no li fa cas, la Jane pregunta a l’home que li porta les maletes la manera d’arribar a la pensió. Aquest respon que només pot arribar en góndola (1.000 lires) o en transport públic (20 lires). No hi ha dubte: escull el segon. Ella li pregunta a l’encarregat dels bitllets per la parada de la Pensione Fiorini i és el maleter qui li aclareix l’adreça al taquiller: és la parada Accademia.

Tots dos es dirigeixen cap a l’aigua i la Jane rep la seva primera sorpresa: l’autobús que s’acosta pel Gran Canal no té rodes: és un transport aquàtic, un vaporetto ple de gom a gom. I cap allà va ella amb les maletes, intentant entrar a la barcassa enmig de tanta gent.

Diumenge que ve us explicaré més coses, com que la barca en què viatja la nostra protagonista i que va en direcció a Rialto i San Marco, com mostren un parell de cartells (“Motoscafo per Rialto” i “Mostoscafo per San Marco, Lido, Casino”) , no recorria el Gran Canal, com fa ara, sinó que prenia una drecera. Ah… i si us ve de gust veure-la, podeu fer-ho en DVD, Blu-Ray i també a plataformes com Filmin.