Aquests dies s’ha estrenat ‘Alcarràs‘, el film de Carla Simón premiat al Festival de Berlín i aplaudida pel públic i la crítica. Però avui no us parlo d’aquesta pel·lícula, ja que fa unes quantes setmanes vaig escriure sobre la seva autora i la puixança d’un grapat de noves directores al Catalunya Plural. Només us suggereixo que aneu a veure-la, si encara no ho heu fet. És molt recomanable.
Però avui vull aprofitar l’ocasió per citar una altra gran pel·lícula espanyola que va ser guardonada en aquest mateix certamen fa gairebé 40 anys. Va ser a la 33a edició de la Berlinale, el 1983. Em refereixo a ‘La colmena‘, de Mario Camus, adaptació de la magnífica novel·la de Camilo José Cela que va fer no el seu director sinó el productor de la pel·lícula, el famós productor José Luis Dibildos. Una feina rodona, gràcies a la direcció encertada de Camus, a una fotografia en clarobscurs de Hans Burman i l’apropiada música d’Antón García Abril.
Aquella història ambientada al Madrid dels anys 40 del segle XX, en una postguerra on hi havia més gana que vergonya, va reunir en la seva versió cinematogràfica un grapat dels millors actors del cinema espanyol, amb José Sacristán, Paco Rabal, José Luis López Vázquez, Mario Pardo, Ana Belén, Concha Velasco i Fiorella Faltoyano al capdavant de l’elenc.
El 1982, jo era un jove periodista de 24 anys que col·laborava a la revista Fotogramas i en altres mitjans. Va ser així com vaig poder assistir un dia al rodatge de ‘La colmena’ als decorats que recreaven el cafè La Delicia, on es reunien els diversos personatges que, amb una tassa de cafè amb llet, allargaven la tarda fugint del fred de carrer i parlaven de somnis irrealitzables.
El text que ara reprodueixo el vaig publicar al número de març d’aquell any i tractava sobre l’escena que recull el vídeo una mica més abaix.
Després d’una nit de ressaca, aixecar-se abans de les set del matí per poder estar a dos quarts de set als estudis Cinearte de Madrid era una tasca de masoquistes. [Van ser els primers estudis sonors oberts a Madrid i estaven situats en ple casc antic, a la plaça del Conde de Barajas]
A aquella hora estaven citats tots els components de l’equip que dirigeix Mario Camus. Les maquilladores, dirigides per Julián Ruiz, no havien tingut gaire feina. No hi havia actrius i els actors no necessitaven excessiu maquillatge. León Revuelta, el figurinista, havia deixat a punt un serè, amb el seu bastó, i quatre extres vestits amb abrics i barrets anys 40.
Pepe Sacristán es pren un cafè al bar dels estudis. Una barba de tres dies li dóna un aspecte de famèlic escriptor de lèpoca. Manolo Zarzo està impecablement vestit de cambrer, igual que Luis Barbero. M’apropo a Federico Grau, fotògraf del rodatge, que queda sorprès de l’hora tan primerenca en què arribo: “La senyora ministra no arribarà fins al migdia”. No trigo a desenganyar-lo. El meu interès és cap al rodatge, únicament.
Passo a l’interior de l’estudi. Un enorme decorat, de més de 700 metres quadrats, reflecteix un cafè de principis de segle, convenientment envellit. En una butaca correguda, d’un color vermell fort, al costat de la porta giratòria, Mario Camus està llegint tranquil·lament el diari. M’hi acosto i em rep amb certa sorpresa, per l’hora. “Hem avançat en dos dies el pla de rodatge. L’accident que va tenir ahir María Luisa Ponte ens fa retardar alguns plans. Per això acabem avui aquí”.
Pel que sembla, el que és vell dels camerinos va fer que alguna taula mig podrida li gastés una mala passada a l’actriu. No ha estat gens greu, però com que té problemes de circulació, s’ha hagut de fer unes anàlisis”, em diu Fernando Corujedo, cap de premsa en aquesta pel·lícula, un asturià que fa 12 anys que treballa amb Camilo José Cela. “La versió feta per Dibildos està força bé. Reflecteix l’esperit de la novel·la”.
A les 10.30 es roda el primer pla. “Motor! Acció!”. diu Camus. Es comença a rodar. És un pla llarg que s’acaba en un Pepe Sacristán lector d’un llibre de poemes. “Com ha quedat, Manolo?”, diu Mario després d’un molt quedo “Talleu!”. “Bé, molt bé”, replica Velasco [el llavors càmera i després director de fotografia Manolo Velasco, germà de l’actriu Concha Velasco i pare de la també actriu Manuela Velasco].
Seguint amb la seva manera tradicional de fer cinema, Mario Camus repeteix l’escena des d’un altre angle. No és necessàriament un contraplà. Manolo Zarzo es queixa, fent broma, que és allà des de dos quarts de nou. Mentre es prepara un altre pla, apareix José Luis López Vázquez. Em bufen que hi ha una amistosa competència entre tan bons actors. José Luis em comenta que “vinc al quite, per si de cas cal fer alguna cosa”, i se’n va al camerino a vestir-se d’època.
“Que t’has equivocat de dia”, li diu somrient Mario Camus. “Estic de guàrdia”, respon també somrient José Luis. Mentre treuen els rails del travelling per prendre un primer pla de Pepe Sacristán, un jove actor que fa d’aprenent de cambrer s’instrueix a l’ofici preguntant als actors més experimentats. Paco Rabal apareix per allà i passa pel maquillatge.
Les cicatrius que solquen la cara queden perfectament cobertes. “Estic molt content de treballar en aquesta pel·lícula i que el meu fill estigui d’ajudant de Mario”, diu l’actor mentre dedica un gest afectuós a Benito [Rabal].
Fiorella Faltoyano i Ricardo Tundidor fan la seva aparició pels estudis, mentre que un bon nombre de fotògrafs i periodistes s’afanyen a rebre Soledad Becerril. José Luis Dibildos, perfecte amfitrió, rep la ministra de Cultura enmig d’un núvol de flaixos. [va ser la primera dona a ocupar una cartera ministerial des de la Segona República].
El plató es para uns minuts. Els actors s’estrenyen al costat de Soledad Becerril per a les fotos de rigor. Mentre la cort de la ministra puja al tercer pis per contemplar unes escenes, Mario canturrea divertit, preparant l?última escena d?avui.
Fan fora Martin Marco (interpretat per Pepe Sacristán) del cafè de Doña Rosa per no poder pagar el cafè. Manolo Zarzo no va amb contemplacions en el paper d’encarregat. Les escenes de María Luisa Ponte com a Doña Rosa s’han ajornat. El racó del decorat corresponent a la seva cambra i al taulell del cafè, quedaran fixos quan l’actriu estigui recuperada.
“Talleu! Val per ara!”, diu Mario. “Demà a les vuit”, diu Benito i cita el següent lloc a rodar. Tothom fa broma. Fora segueixen els companys de la premsa esperant la ministra. M’acomiado i surto a la assolellada plaça Major. És l’una i mitja de la tarda i fa una calor humida.
Deixa un comentari