L’estrany nom de Cees Nooteboom correspon al poeta, novel·lista, assagista, traductor i hispanista holandès Cornelis Johannes Jacobus Maria Nooteboom (1933), Premi de les Lletres Neerlandeses i un dels escriptors de viatges més interessants que he pogut llegir, al qual, a més d’admirar i envejar, m’uneixen dues coses especialment: el seu amor per Menorca i per Venècia.

De l’illa balear, que tots dos portem visitant més de 40 anys, ha escrit ‘Lluvia roja‘ (2012), i sobre la ciutat dels canals, té el fantàstic llibre ‘Venecia. El león, la ciudad y el agua‘ (2020), tots dos publicats per Ediciones Siruela, editorial que també té altres interessants títols seus.

Sobre Menorca i Nooteboom ja escriuré a Txerra.info, perquè encara estic llegint el seu llibre venecià i no em dona temps ara. Només vull reproduir unes paraules que dedica als vents i a la llengua : “Sovint bufa a l’illa la tramuntana, i amb idèntica freqüència el xaloc. Juntament amb els altres vents, tots ells portadors de bells noms, han contribuït que els illencs hagin desenvolupat una llengua dura, que rebota, amb la qual són capaços de parlar contra el vent, una llengua que sona a fragments de testos de fang llançats a un ombrívol de zinc. El menorquí llegit és una llengua bellíssima, una llengua antiga”. Sé que els meus amics menorquins apreciaran aquestes paraules.

I el que deia. Que Nooteboom escriu sobre Venècia d’una forma original i diferent de com ho han fet altres escriptors. Per això, ve a sumar-se a la llista d’autors (Jan Morris, John Julius Norwich, Joseph Brodsky, Tiziano Scarpa…) que guardo com a guies literaris d’aquesta ciutat italiana. I ho fa amb frases amb què em sento (i, sens dubte, ens podem sentir tots) identificat(s).

Per exemple, el sentiment que ens envaeix a l’arribar a la gran Piazza: “A la plaça busco el lloc on vaig veure per primera vegada el campanile i San Marco. D’això ja fa molt de temps, però aquell instant segueix gravat a la meva memòria (…) En aquell lloc l’ésser humà havia creat una cosa impossible: en uns petits terrenys pantanosos, havia inventat un antídot, un remei màgic contra tota la lletjor del món (…) Aquell sentiment de felicitat que em va embargar mai m’ha abandonat (…) Des d’aleshores he visitat Venècia sovint i, encara que el fletxat de la primera vegada no s’ha repetit, subsisteix en mi aquesta barreja d’embadalit i confusió”.

Llegeixo aquestes paraules i comprovo que és difícil per a mi expressar una cosa similar amb el meu pobre lèxic. Tot i gaudir de l’estada veneciana, Nooteboom hi afegeix: “No voldria que se’m malinterpretés, em sento feliç a Venècia, i, tanmateix, és una felicitat amb regust, sí, potser a causa de l’acumulació de passat, la sobreabundància de bellesa, la felicitat excessiva i la inquietud que causa el laberint”.

Donna Leon i Michael Dibdin.

En un altre moment, no dubta en citar dos escriptors (un dels quals és per a mi un descobriment): “Hi ha dos autors de ‘thrillers’ interessats a Venècia: Michael Dibdin i Donna Leon. M’agrada llegir ‘thrillers ” i els meus favorits són aquells l’acció dels quals es desenvolupa a Venècia, perquè em fa l’efecte que, en llegir-los, m’ajuden a entendre millor la ciutat. Al cap i a la fi, et mostren moltes coses. Drassanes, hospitals, palaus, crim i corrupció hi ha a tot arreu. I, quan llegeixo aquest tipus de coses sobre un estrany bastió secular, m’entren ganes de visitar-lo”.

A mi em va passar amb la Donna León, i ja us he escrit algunes coses sobre ella i sobre el seu comissari Brunetti. Ara m’ha descobert Michael Dibdin (1947 – 2007) i, especialment, la seva sèrie de novel·les protagonitzades per l’emblemàtic comissari italià Aurelio Zen. Van ser onze aventures, que van acabar amb la mort de l’escriptor. Dibdin també és autor de ‘L’última aventura de Sherlock Holmes‘, una curiosa volta de rosca sobre el personatge d’Arthur Conan Doyle.

Per cert… el comissari Zen també té una versió audiovisual. Però això us ho explicaré millor un altre dia.