Nascuda a El Prat de Llobregat, l’any 1963, i establerta a Frankfurt des de 1991, Rosa Ribas és una d’aquestes escriptores catalanes que escriu en castellà i que, sense fer soroll, s’ha llaurat una trajectòria novel·lística en la qual destaquen una tetralogia policíaca ambientada a Alemanya i una trilogia en la que els temes policial, periodístic i social cristal·litzen en la Barcelona dels anys 50. La qüestió de la identitat i de l’emigració són presents en tota la seva obra. També és columnista a El Periódico de Catalunya. Ara està a punt de publicar una nova obra i adaptar-ne una altra al cinema.
NOTA: Aquesta entrevista la vaig publicar recentment al diari digital Catalunya Plural. És un text més curt del que originalment havia previst. Ara l’he publicat de forma íntegra en la versió castellana d’aquesta mateixa entrada.
Què la va fer marxar a Alemanya?
Jo havia estudiat Hispàniques a la UB i, després de treballar en instituts a l’espera de fer oposicions i obtenir plaça fixa, em va sorgir l’oportunitat d’anar a Alemanya. Tenia allà una amiga, l’Eva, un filòloga alemanya i hispanista. Un dia em va presentar els seus pares que tenien una petita editorial especialitzada en teatre barroc espanyol, i també al seu germà, Klaus, que vivia a Frankfurt. I mira, ja porto 27 anys amb ell.
Amor a primera vista!
Absolutament. Però, és clar, és que, a més, és una família de hispanòfils total. El meu sogre, Kurt, que va morir fa 10 anys, era un gran coneixedor de l’obra de Calderón, havia editat els actes sacramentals complets. Ara és l’Eva qui porta l’editorial dels meus sogres, juntament amb el seu marit, que és espanyol, i hi publiquen edicions crítiques. I tots dos tenen un tercer germà, que viu a Bilbao, està casat amb una basca i parla euskera perfectament.
Com va començar a escriure novel·la?
Al meu sogre li agradava explicar històries mentre dinàvem. Un dia ens va explicar un descobriment que havia fet: un quadre de El Prado, la història és fascinant [es refereix a ‘Degollació de Sant Joan Baptista i banquet d’Herodes’]. Li vaig dir si podia usar-la i d’aquí va sortir ‘El pintor de Flandes’ (2006), una novel·la històrica que va ser el meu primer llibre publicat. Perquè jo n’havia escrit un altre, que no s’editarà mai, perquè és dolentíssim, tot i que va ser molt terapèutic
Expliqui, expliqui…
Sí. El vaig escriure mentre treballava al departament de Romàniques de la Universitat de Heilbronn, que era molt petit. Feia 10 anys que veia la mateixa gent i, de vegades, coneixes individus dels que penses que estaria bé que rodolessin per unes escales … L’alternativa va ser escriure una novel·la policíaca en la qual un professor que ve de visita de Barcelona es carrega a aquest tipus… I així, mig en conya, vaig començar a escriure aquesta història, que era molt dolenta, però que a mi em va servir per recordar-me que el que jo havia volgut ser sempre era ser escriptora.
Però vostè ja havia escrit abans?
Sempre havia escrit, però mai no m’havia atrevit a publicar res ni a ensenyar res. Vaig acabar aquesta novel·la i vaig veure que era capaç d’escriure una història de 300 pàgines. Però d’aquesta gran muntanya de papers, que no vaig publicar, naixeria la comissària Cornelia Weber-Tejedor, un personatge binacional, que parlés els dos idiomes per interactuar amb el protagonista espanyol.
Com va ser rebut ‘El pintor de Flandes’?
Va tenir una recepció limitada, però em va obrir les portes. A posteriori ha estat la meva novel·la amb més edicions, des de tapa dura fins a butxaca i quiosc.
En aquest llibre també hi ha lluites polítiques intestines
Era el paradigma de la lluita entre la vella política i la nova, la de la corrupció i les ‘martingales’ d’Olivares, enfront de la política més moderna del comte de Villamediana. Aquest pertanyia a la família Tassis, que dominava el correu a tot Europa i era el que manejava i tenia la informació, sabia tot el que passava i jugava aquesta amb això. I qui té la informació, té el control.
Com es definiria vostè com a escriptora?
Jo sóc autora de trama. M’agrada que passin coses. M’agrada la novel·la amb història. Una trama necessita una estructura, saber a on va, una corba dramàtica, arribar al lector, enganxar amb el més elemental de la narració, que és un què va passar. M’agraden els finals forts, personatges potents, encara que siguin menyspreables, com el Tom Ripley de Patricia Highsmith.
Com va néixer ‘Entre dues aigües’ (2007), la seva primera obra policíaca publicada?
Aquesta segona novel·la policíaca meva va néixer d’una imatge. Jo anava a l’autobús i vaig veure alguna cosa, com un cos, surant al Main, el riu que creua Frankfurt. Va ser llavors quan vaig imaginar la història i el nom de l’assassinat: Marcelino Soto, un espanyol que va emigrar a Alemanya als anys 60. I també les dues preguntes clau: qui el va matar i per què.
El tema de l’emigració, que a vostè tant l’atrau…
És que m’interessa molt el tema de la identitat. Jo he treballat a la Universitat amb molts nois fills d’emigrants. A Frankfurt som estrangers un terç de la població. I es donen les mescles més curioses que es poden trobar. Va ser llavors quan vaig pensar en repescar a la Cornelia, una comissaria filla d’alemany i espanyola que investiga qui va matar a un emigrant de la primera generació, dels que van fer el procés de l’emigració dura, la dels que van viatjar en els trens ‘borregueros’ de l’època i que mai s’han plantejat la qüestió de si són espanyols. Són els fills d’aquests últims, els que ja hi van néixer, els que es mouen entre dues cultures.
Ja porta quatre històries amb el personatge. Hi haurà alguna aventura més?
No de moment. Escriure sobre la Cornelia m’agrada molt, perquè és com tornar a estar casa. Ja la coneixes. Però com se m’acudeixen moltes coses i les novel·les de Cornelia ja les sé fer, prefereixo escriure alguna cosa nova.
Qui s’assemblaria més a vostè: Cornelia o la periodista Ana Martí, la protagonista de la seva trilogia dels anys 50?
En realitat, jo seria més ‘La detectiu miop ‘.
Ho diu per la seva miopia?
I per moltes coses més. Tots els personatges tenen alguna cosa de tu, però si em pregunten a qui més vull, és a aquesta boja d’Irene Ricart, la protagonista de ‘La detectiu miop’: és la que més s’assembla a mi. I sí, en efecte, tinc 25 diòptries a cada ull. Em van operar i porto unes lents intraoculars. Però no deixa de créixer, encara que sigui poc a poc.
Parli’ns d’aquesta novel·la, que aviat serà adaptada al cinema.
És una novel·la que vaig escriure amb una alegria com mai he escrit res abans. Va sortir dels meus quaderns, de coses que sempre anoto: un reportatge sobre una granja d’aranyes a Arizona; un altre sobre l’origen del vals vienès com a música nacional hawaiana… I un dia que vaig anar a l’oculista i em va dir que tenia una altra diòptria més, se’m va acudir la història d’aquesta detectiu privada que el seu marit, un Mosso d’Esquadra, i la seva filla de 10 anys han estat assassinats.
Una història de venjança.
M’agraden molt les històries de venjança. Vaig trobar, a més, una veu en primera persona, que no havia utilitzat altres vegades, i la trama va sortir sola: els casos i com els resol, la hipòtesi dels sis graus de separació…
Una obra policíaca molt atípica.
Tens tots els elements d’una novel·la negra, però l’important és la Irene, el seu procés, la seva bogeria, la seva miopia metafòrica. Jo diria que és una tragicomèdia malenconiosa, amb personatges molt absurds i, a la vegada, molt humans i tristos. Són personatges que viuen les seves obsessions que, si te’ls mires de prop, són molt rarets, uns frikis.
Com va començar la seva col·laboració amb Sabine Hoffman en la trilogia d’Ana Martí?
Jo ja havia escrit un parell de ‘Cornelias’ quan entre diversos vam fer un llibret-homenatge a una professora. Jo donava llavors un seminari sobre la gramàtica d’Antonio de Nebrija juntament amb Sabine Hoffman, un filòloga doctorada en francès i espanyol, i la vam escriure a aquesta amiga molt estimada un relat de ficció a quatre mans. Un conte amb el qual ens vam divertir molt i ens va portar a pensar en fer alguna cosa juntes. Jo portava molt de temps amb ganes d’escriure una novel·la on la filologia, el coneixement, la llengua i la literatura estiguessin en primer pla, i l’hi vaig comentar. Volíem que el protagonista fos dona i vam ajustar el període fins a arribar als anys 50, l’Espanya de Congrés Eucarístic, que em semblava l’època més interessant, la dels silencis, la de la joventut dels meus pares. Ens vam documentar, vam fer juntes l’esquema i ens vam repartir els capítols i personatges.
Quins, cadascuna?
Això no ho diem mai [somriu]. Miràvem imatges fins que trobàvem al personatge. Per deformació professional, gairebé totes les fotos eren d’escriptors. Cada tants capítols, ens els enviàvem. Cada una els llegia, revisava, corregia i l’hi tornava a l’altra. Un cop redactat el manuscrit complet, jo vaig traduir tots els capítols al castellà i Sabine, a l’alemany. Finalment, vam tenir una última fase de polit, on eliminàvem el rastre de l’altra: Sabine no existia com a escriptora en castellà i ella era l’única responsable de la versió alemanya.
Han de ser vostès un cas insòlit…
Sí. Som les úniques que treballem a quatre mans en dos idiomes. I l’única en novel·la policíaca, que és molt estructurada.
Després de fer debutar a Ana Martí com a periodista de La Vanguardia, a ‘El gran fred’, se l’emporta al Maestrat per escriure un reportatge per a ‘El Caso’.
‘Do de llengües‘ va funcionar molt bé i ràpidament es va plantejar fer una trilogia, i l’editorial ens va animar a fer-ho. No vam voler repetir la fórmula i ens emportem a l’Ana fora de Barcelona i la deixem sola en un poble perdut de Castelló. Els meus avis són d’allà, així que m’ho conec bé. La introdueixes en un cas totalment diferent i la fas servir com a única veu narradora, excepte els incisos d’un noi, una cosa així com el ximple del poble. Aquest era el repte.
Jo la veig gairebé com una novel·la de terror…
Sí. I em va agradar molt fer-ho. Les escenes on ella està sola en aquella casa, en aquell poble del qual no pot sortir, procedien d’una altra novel·la que al final no vaig escriure. La idea del poble aïllat és el terror, directament. Estàs tancat i no pots sortir. I ets la forastera, a la qual tots miren, perquè potser trencarà la lletja pau que tenen, en aquell poble d’estructura medieval, on segueix existint cert feudalisme …
Va tenir menys èxit la segona que la primera?
Amb perspectiva, per a mi la segona és la millor, literàriament. I si ens fiem de la recepció, dels comentaris crítics, és la més intensa, la millor de les tres, la més fosca, la més dura i terrible. La primera va sorprendre molt, per les dues dones, per la filologia. Va ser la introducció. La segona és la millor novel·la, la que té més crítiques positives. I ‘Blau marí‘, la tercera, és potser la que té un treball més dens estructuralment i és la més melancòlica, perquè s’acaba. També va rebre menys atenció.
S’han acabat les aventures d’Ana Martí?
Sí. És que vam dir sempre que era una trilogia. A la tercera és una periodista més experimentada i també una mica desil·lusionada. Ara seria una senyora de més de 80 anys. També he de dir que escriure a quatre mans és molt cansat.
A ‘Pensió Leonardo’ va canviar de nou d’època.
Si, als anys 60. La meva idea era reprendre històries familiars. Els meus avis van tenir una pensió al Prat, encara que jo no la vaig arribar a veure, que era punt d’arribada de molts emigrants que arribaven per treballar a La Seda, a la Paperera. Era una pensió només d’homes. I a sota hi havia la taverna. Sempre m’ha interessat el tema del desarrelat, el que es mou en una cultura aliena. És un continuum en totes les meves novel·les.
Ja ha acabat alguna altra novel·la?
És una història familiar, de les que m’agraden, en que també he inclòs una trama policial, però aquesta vegada en segon pla. No hi haurà morts, però sí misteris i secrets. Acabo de lliurar-la a l’editorial.
Com veu el moment actual, amb el creixent vot a la ultradreta?
Quan veig com està el pati, em recordo d’un article de Juan Goytisolo de fa molts anys, a El País ‘Qui t’ha vist i qui et veu!’, en el qual parlava sobre la nostra desmemòria. Hem estat un poble d’emigrants, i durant els pocs anys que vam ser rics, i érem els que decidíem, ens vam tornar tan fastigosos com els nous rics. Goytisolo parlava d’El Ejido, de la xenofòbia i el racisme. Després d’un temps en què això semblava oblidat, hem tornat a ser fastigosos i insolidaris. I això es fa conreant i regant la por de la gent a perdre les coses, a pensar que t’ho trauran tot, quan obliden el que ha significat per a molts el que ha estat l’emigració, que la gent no se’n va dels seus països ni per gust ni per fotre a ningú. Se’n van perquè estan molt malament.
Com els qui van emigrar a Alemanya…
Nosaltres ja hem passat això. Qui no té un parent que va haver d’emigrar a Alemanya, a França, a Suïssa… Sembla que no n’aprenem. I això ho veus fins i tot en els emigrants de primera generació. Som molt fàcils de suggestionar per la por. D’aquí l’auge de l’ultradreta. És el discurs que criminalitza els emigrants i que està guanyant adeptes cada dia que passa. I la gent és molt crèdula, perquè, en el fons, és un problema de manca de cultura. Si a això li sumes la crisi econòmica i la desinformació, la gent cau de quatre potes.
