En la meva afició per omplir de contingut aquest bloc i una nova edició del llibre ‘Venecia de cine’ he descobert un aficionat italià que em supera tant en la cerca d’escenaris de pel·lícules que he sentit la necessitat d’entrevistar-lo i presentar-vos la seva immensa base de dades. Una versió una mica més reduïda d’aquest text la vaig publicar el passat diumenge, 13 de març, a Nosolocine.net.

Mauro D’Avino.

Es diu Mauro D’Avino, té 51 anys, és venecià i treballa com a dissenyador gràfic a Milà des que va acabar la carrera. És el creador del lloc web Il Davinotti, una meravellosa base de dades fílmiques i de localitzacions, on signa els seus articles com Zender. A més, és coautor de diversos llibres on detalla llocs d’Itàlia on s’han rodat centenars de pel·lícules.

–¿Recordes des de quan ets aficionat al cine?
–Estimo el cine des que era petit, quan obligava els meus pares a portar-me a veure dibuixos animats o pel·lícules de Bud Spencer i Terence Hill. Mentre creixia, vaig començar a escriure un comentari de cada pel·lícula que veia i no he parat des de llavors. Tant que a Il Davinotti pots trobar (a nom de Marcel MJ Davinotti Jr., que sempre era jo) els meus comentaris sobre els 9.500 films que he vist des que tenia 18 anys fins avui. I segueixo escrivint ressenyes ara, per costum, com a exercici mental i per recordar com s’escriu. Les primeres eren realment terribles i ingènues, però no les elimini perquè, bàsicament, reflecteixen el que alguna vegada vaig ser. Afortunadament, amb els anys crec que he millorat una mica…

– Hi va haver alguna pel·lícula especialment que et va fer aficionar-te?
– No recordo si n’hi va haver una en particular però, com molts altres nois de la meva edat, m’agradaven les pel·lícules de terror. A la televisió d’inicis dels anys 80, a Itàlia, sempre emetien coses com ‘Rojo oscuro‘ [1975, de Dario Argento] o ‘La matança de Texas‘ [1974, de Tobe Hooper], que m’encantaven. En aquesta època van començar a arribar les primeres gravadores de vídeo. Un amic en tenia una, i vèiem i tornàvem a veure aquestes pel·lícules, fins i tot en grup. Va ser una experiència única. Va aconseguir portar-me a un món màgic. I des d’aquell dia vaig començar a somiar també amb tenir un vídeo per poder veure les pel·lícules que volia. Quan els preus van baixar una mica, me’l vaig comprar. Vaig començar a gravar de la tele i a fer les meves col·leccions, refent portades i copiant els cartells i logotips de les pel·lícules. Fins i tot va ser quan vaig començar a apassionar-me pel disseny gràfic.

– Els teus estudis i la teva professió estan relacionats amb el cinema?
– Res de res. Sóc dissenyador gràfic des de fa anys i hi segueixo. Com treballo pel meu compte, aconsegueixo compaginar la meva professió i administrar el lloc web. Això sí, també gràcies al fet que sempre m’aixeco molt d’hora al matí, perquè la feina que en requereix és molta.

– Quin és l’origen de Il Davinotti?
– Inicialment era simplement la meva web, on hi recopilava les meves ressenyes i les rellegia per saber què pensava de pel·lícules que havia vist i ja no recordava. Poc a poc es van anar afegint més i més comentaris d’altres amics, i després, de gent que no coneixia de res i que volien escriure les seves pròpies ressenyes. Així, Il Davinotti ha anat creixent fins al que és avui: un lloc gegantí que es perd quan hi entres, amb més de 300.000 comentaris sobre 55.000 títols diferents, una xifra totalment impensable per a mi al principi.

– I el nom?
– És una broma dels meus amics. Sabien que m’agradava escriure crítiques de cinema i van deformar el meu cognom, D’Avino, i em van dir Davinotti, perquè alguns dels noms dels crítics de cinema italians més coneguts acaben a “tti”, com Pino Farinotti o Paolo Mereghetti.

Mauro d’Avino, a Le Terrazze.

– Com va néixer la teva afició a trobar els escenaris reals de les pel·lícules?
– Sobretot, veient el cinema de Dario Argento, un director que sempre ha cuidat com un maniàtic les localitzacions dels seus films. Em va apassionar la idea de poder trobar aquests llocs per reviure d’alguna manera les escenes de les pel·lícules. Aquesta foto antiga que t’he enviat, que és de l’any 2006 més o menys, correspon a la plaça on assassinen John Saxon a ‘Tenebre‘ (1982), d’Argento. Diguem que la meva web va néixer d’aquí: em vaig trobar en aquesta plaça per casualitat, quan dos dies després de veure ‘Tenebre’ vaig anar a visitar els meus amics a Roma. Els vaig acompanyar a fer unes compres i de pura casualitat em vaig trobar en un dels llocs que més estimo, que representa molt per a mi i que en aquell moment ningú sabia on era: el centre comercial Le Terrazze de Casalpalocco [molt a prop de Roma, camí cap a Ostia i l’aeroport]. ‘Tenebre’ és una pel·lícula que sempre m’ha encantat, amb una localització que sempre m’ha semblat preciosa i una escena inoblidable.

John Saxon, al rodatge de ‘Tenebre’.

– Aleshores et vas decidir…
– Sí. Va ser aquella increïble i boja coincidència la que em va portar a decidir-me definitivament a obrir la secció de localitzacions de Il Davinotti. Era una època en la qual gairebé ningú buscava aquests escenaris “de debò”, així que, juntament amb un amic (el webmaster del lloc, molt bo al seu camp) vam començar una secció dedicada a les localitzacions de les pel·lícules italianes o les estrangeres, però ambientades a Itàlia. Les hem dividit en tres àrees: “per buscar“, on es pengen fotogrames d’escenes que encara no saps on estan ambientades; “reportatges“, on qui sap on estan ambientades aquestes escenes ho escriu; i “verificat”, on només apareixen les localitzacions de les que estem segurs i que hem comparat amb mapes i fotografies.

La localització de Le Terrazze.

– No us tempta escriure de les pel·lícules rodades a ciutats no italianes?
– Com et deia, escrivim principalment sobre pel·lícules italianes (o coproduccions) rodades a Itàlia o a l’estranger, i sobre films estrangers sempre que tinguin almenys una ubicació a Itàlia. No ho fem sobre pel·lícules estrangeres ambientades fora perquè, en general, sempre hi ha a cada país un lloc que ho fa i per a nosaltres significaria massa sovint copiar la informació d’una altra web per poder posar-la al nostre lloc. I això és una cosa que no m’agrada fer.

– I els llibres? Van ser iniciativa pròpia o t’ho va demanar alguna editorial?
– Va ser l’editor de Gremese qui em va trucar un dia. Coneixia el lloc i em va preguntar si estava interessat a publicar una obra sobre aquest tema. D’aquí va néixer una sèrie que toca les principals ciutats italianes: dos llibres sobre Roma, un sobre Venècia, un sobre Nàpols, un sobre Milà i un altre més sobre Dario Argento. Vaig gaudir molt escrivint-los i maquetant-los juntament amb un altre estimat amic, Lorenzo Rumori, que també és col·laborador històric del Davinotti. Són textos ambientats d’una manera força diferent del que és habitual i que encara m’agrada rellegir de tant en tant. Són tots a color, plens de fotografies i informació. En definitiva, una feina de què em sento orgullós. No són perfectes i potser es podrien haver fet millor, però vam posar tot de part nostra i el resultat crec que és interessant de llegir, per a qui vulgui conèixer millor les ciutats en la forma com les hem tractat. Ah… la part gràfica dels llibres també l’he dissenyada jo.

– Quin és el teu mètode de treball? Veus la pel·lícula, captures fotogrames i, ja sobre el terreny, fas fotos i les compares?
– Jo m’ocupo principalment de les localitzacions a Venècia, mentre que hi ha altres col·laboradors que busquen pel·lícules ambientades a ciutats que els agraden, ja sigui la mateixa Venècia, Nàpols, Milà o Sicília, per publicar els llocs de rodatge. A mi em toca preparar-los tots, inserir-los al gran mapa que els conté, retallar les fotos, ordenar els marcs, verificar que els llocs siguin realment els que estan indicats… També hem obert una web paral·lela, que es diu Cineprospettive, que està especialment dedicat a aquells que volen fotografiar localitzacions. Els marcs són més grans, estan dividits en ciutats i el que vulgui fer fotografies en la mateixa perspectiva que els fotogrames de les pel·lícules ho fa i ens envia les imatges. Els arreglem i els afegim. Jo me’n vaig encarregar de fer fotografies de Venècia, en particular, i algunes de Milà, és clar. Ara em limito a buscar especialment les venecianes, perquè el temps que dedico a administrar el lloc cada dia ja no em permet cercar més.

El mapa de escenarios de la web Cineprospettive.

– Amb quin d’aquests llibres n’estàs més satisfet?
– Com que sóc venecià, és clar que estic més aferrat al de Venècia, però també vaig gaudir molt treballant en els altres. El de Milà ho vam fer juntament amb Simone Pasquali, Andrea Martinenghi i Roberto Giani, amics especialment apassionats pels escenaris milanesos. Amb Simone també vam fer el de Nàpols. Va ser una experiència meravellosa treballar amb tots ells i sento que cadascun d’aquests llibres està força ben elaborat i és únic a la seva manera per a aquells a qui apassiona el tema.

– I el llibre sobre Dario Argento? Ja sé que t’agrada molt, però per què aquest director i no un altre?
– Pels de la meva edat, Dario Argento no té rival en el gènere de terror i del suspens, encara que avui ja no és el que era. És un director que sempre ha tingut una gran influència en els realitzadors italians dedicats a aquest gènere. I, com deia, sempre ha cuidat molt els escenaris de les pel·lícules. Fer un llibre sobre ell sempre havia estat un somni per a mi. I haver-ho fet amb la seva ajuda és una cosa irrepetible. Us entrevistem i ens va explicar moltes anècdotes relacionades amb l’elecció de les seves localitzacions, que integrem després amb la nostra informació. Així que poder trobar en un llibre no només les imatges dels llocs on va filmar sinó també el que el va portar a prendre certes decisions va ser una experiència inoblidable per a mi i vaig sentir una gran satisfacció. És una d’aquestes coses de les que després pots dir “està bé, ara puc morir feliç”.

El director Dario Argento.

– Per acabar, una cosa que m’intriga: què fa un venecià com tu a Milà?
– Feina, simplement feina. El 1994 vaig marxar de Venècia per assistir a una escola de Disseny Gràfic milanesa i després vaig trobar feina allà. Al final, no m’he mogut de Milà, també perquè les oportunitats per als dissenyadors gràfics són infinitament menors a una ciutat com Venècia. Per descomptat que hi torno quan puc. Tinc amics, els meus germans, els meus néts i els meus pares segueixen allà. I és una ciutat que m’encanta, bella, única. Caminar pels seus carrers sense trobar mai un cotxe és una cosa que no té comparació, diria jo. I si considerem que la seva arquitectura barreja l’art bizantí amb l’experiència italiana, podem dir que Venècia pot agradar o no, és clar, però és una ciutat com cap altra al món.