El blog del periodista Txerra Cirbian

Categoría: Xarxes socials

Buena gente

En la cadena autonómica catalana TV-3 hay un programa titulado El foraster, que seguramente será pronto copiado por alguna otra tele del resto de España.

Ya pasó en su día con Afers exteriors, una idea de Miquel Calçada directamente fusilada por todos esos espacios que buscan por el mundo españoles, madrileños, andaluces, gallegos… Pero la idea del forastero que llega a un pueblo e interactúa con los lugareños no es fácil: no sólo hay un buen equipo detrás de la cámara, sino que quien está delante de ella ha de saber empatizar. Y Quim Masferrer lo logra.

Hace unos días escribí sobre él en El Periódico: Quim Masferrer, buena gente.

Si nos miramos la tele con perspectiva española, ser líder de audiencia en Catalunya quizá no sea nada. Para quienes vivimos y trabajamos aquí, que un programa tenga una cuota de pantalla igual o superior, en este territorio, que, por ejemplo ‘Top chef’, la noche pasada, en el conjunto de toda España, es todo un triunfo. Vamos que nuestro Alberto Chicote, salvando enomes distancias, fue ayer Quim Masferrer y ‘El foraster’, en TV-3.

Sirva esta presentación para que el lector que no acostumbra a poner TV-3 y que opta por otras cadenas, ya sea por el idioma o por otras razones, sepa que esta televisión pública tiene excelentes programas en su parrilla. Uno de ellos, el que les acabo de citar, con este actor, alma del grupo Teatre de Guerrilla, al frente.

Hace unos días, mi compañero Ferran Monegal, maestro de la crítica televisiva escribía sobre el espacio: «La impresión inicial, la del chistoso que se acerca a escudriñar a los lugareños, ha quedado matizada con dosis de sensibilidad, mirada simpática y punzante intención.»

Les confieso que me he convertido en un fan de este programa. Quizá porque soy de pueblo, aunque haya nacido en una capital, y porque he sido forastero en muchos lugares. Masferrer es un hombre de pueblo, en el sentido menos peyorativo del término. Se lo explico: en un pueblo, la gente se saluda, habla, chismorrea, se ama, se odia y se ayuda mucho más, y con más intensidad que en una gran ciudad, donde prima el anonimato y el no saludo en la escalera ni en el ascensor.

Y un chaval que sabe tratar con cariño, humor, picardía y sensiblidad a la gente de pueblo, sintiéndose uno de ellos, como ellos, sin alejarse de ellos ni sentirse superior, empatiza de una forma que trasciende a la pantalla. Se ve. Se nota.

Esta sábado, el suplemento TeleTodo de este diario, publicaba una extensa entrevista de mi compañera Inés Álvarez con el actor. De una de sus frases surgió el título: «¡Dios nos libre de reírnos de nadie!». Porque de eso se trata: de que en su monólogo, con la gente de los pueblos que visita, todos los vecinos se ríen, porque Quim Masferrer no se ríe de ellos, sino con ellos.

Existe un gran trabajo detrás del actor, de quien da la cara en ‘El foraster’, un equipo que no se hace notar, empezando por quienes mueven las cámaras sin que molesten a sus personajes. Un trabajo de preproducción, guion, realización y montaje que muestra una absoluta sensibilidad hacia el material grabado previamente y que luego se les presenta a sus protagonistas.

Solo así se entienden momentos poéticos de intensa emoción, que pillan por sorpresa al propio Quim Masferrer y le dejan casi sin palabras. Anoche, en su visita a la Vall Fosca, acudió a la casa de una anciana de 90 años, en compañía Tomàs, de uno de sus hijos.

Este buen hombre, que le había enseñado un rato antes la ermita quizá más pequeña de Catalunya, le abrió con generosidad la casa familiar, Casa Jaumet. Y allí estaba de doña Elvira, viuda nonagenaria, que le enseñó a Masferrer un texto con las palabras de su esposo, poco antes de morir, rodeado de todos sus hijos. Y la mujer leyó aquellas frases, que el lector puede encontrar el corte hacia el minuto 23 del programa: «T’estimo molt», empezó la mujer y recordó las palabras del marido fallecido. A Tomàs se le llenaron los ojos de emoción y Quim Masferrer se quedó sin palabras («uf, què maco», dijo). Y esa emoción trascendió al otro lado de la pantalla.

De verdad, no me imagino esa escena en manos de alguna de esas teles que todos ustedes conocen y que no deseo citar. El director de ‘El foraster’ dio paso a unos planos del valle y una canción suave: «Las cosas son como son».

No me extraña que al final de cada programa, Quim Masferrer agradezca a los vecinos su entrega y les diga: «Sois muy buena gente». Pues eso.

Estic casi segur que qualsevol dia el programa titulat El foraster, de TV-3, serà copiat per alguna altra tele de la resta d’Espanya.

Ja va passar al seu dia amb Afers exteriors, una idea del Miquel Calçada directament afusellada per tots aquests espais que busquen pel món espanyols, madrilenys, andalusos, gallecs … Però la idea del foraster que arriba a un poble i interactua amb els vilatans no és fàcil: no només hi ha un bon equip al darrere de la càmera, sinó que qui està davant d’ella ha de saber empatitzar. I el Quim Masferrer ho aconsegueix.

Fa uns dies vaig escriure sobre ell a El Periódico: Quim Masferrer, bona gent.

Seguir leyendo

Buenafuente ja no piula

Buenafuente Twiiter

He deixat passar una setmaneta des que es va produir l’atac? al Twitter d’Andreu Buenafuente (BFN).
I poso aquests interrogants, perquè no crec que fos tal.
Twitter et permet enviar les teves idees, missatges, titulars, enllaços als teus seguidors … que també poden llegir (segons el grau de privacitat del teu compte) que no són seguidors teus.
Què li ha passat a BFN? Que s’ha enfadat com una criatura per les crítiques que ha rebut arran de la seva entrevista amb la ministra de Cultura, Àngels González Sinde. I des de fa una setmana, el passat 12 d’abril, ha deixat als seus 390.000 seguidors compostos i sense missatges.
Us reprodueixo les cinc últimes piulades d’en BFN.

1. Avui entrevista amb la ministra Sinde. Cal escoltar les seves explicacions.
2. Veig moltíssima agressivitat amb mi avui. Volíeu un linxament? Jo no sóc així. Ni el programa. Ho sento, però m’ofèn el vostre tracte.
3. Amb l’agressivitat no es va enlloc. No es va pactar res. Jo vaig preguntar el que vaig voler i la ministra va explicar el que va voler.
4. No penso aguantar judicis insolent després de 21 anys fent programes en llibertat. Els exaltats podeu fotre el camp si voleu.
5. Jo ho faig ara mateix.

Hores més tard, Buenafuente escrivia al seu bloc un article titulat El odio, que finalitzava amb aquesta frase:

«Només vull un país civilitzat, ben comunicat i amb sentit de l’humor. Quan em insulten em faig petit.»

Com és lògic, els seus fans li demanen que torni, i els que l’han criticat, el segueixen donant clatellots virtuals, com la frase amb la que volia titolar inicialment aquest post: «¿Mosqueado con el mundo?» (escrita per Javier Culebras @jculebrasv).
Jo crec que BFN s’equivoca. El presentador dóna a sensació que no aguanta bé les crítiques i això, en el món de l’espectacle, de la tele, d’internet, no és de rebut en un professional.
Un col·lega, Raúl Bocanegra, li escrivia una carta oberta en el seu blog El mariscal Bocanegra, en el qual li diu el següent:

«…igual que molts en aquest país et riem les gràcies, perquè ets un tipus molt graciós, tu hauràs de aguantar quan la gent et critica, perquè no li agrada alguna cosa del que has fet. Així que tu no ets el que ha de permetre o no que se’t jutgi per molts anys de professió que tinguis. Tots som susceptibles de ser jutjats per molt importants que ens creguem… «

Si BFN no està d’acord amb els qui li llancen pulles, ha de ser prou hàbil com per ignorar-les, torejar-les o contestar-les com correspon… perquè, en el fons, pot acabar defraudant a tothom.

L’etarra i el feisbuc

Deixem de banda l’aspecte més seriós d’aquest assumpte, que és per emprenyar-se perquè, encara que hagi pogut desmuntat un suposat intent terrorista, també deixa en l’aire la presumpció d’innocència i la privacitat de qualsevol detingut, i dels amics d’aquesta persona, exposats a la vista de tot el món.
Deixem de banda tot això i, si més no, mirem el seu aspecte humorístic. Això és el que han fet, per exemple, els destroyers d’El Jueves, que acaben de penjar aquest vídeo al seu web.

Si no sabeu de què parlo, aquesta notícia d’El Periódico i el reportatge El comando Facebook, de Rafael Tapounet, ho expliquen detalladament.

L»APM?’ i el Facebook

Alguna pregunta més? és un espai de TV-3, sorgit el 2004 a partir del seu exitós model de Catalunya Ràdio.
Amb el periodista Carles Capdevila al capdavant de l’invent, el programa, elaborat a partir de fragments de vídeos reals, destil·la un gran i irònic sentit de l’humor i està aconseguint excel·lents resultats en antena, amb audiències que superen el mig milió de persones de mitjana i el 20% de quota de pantalla.
Llançats també al terreny de les xarxes socials, els actors no tenen perquè coincidir amb els espectadors televisius, l’altre dia els de l’APM? van fer una crida a través del Twitter i el Facebook per aconseguir superar la màgica xifra de 100.000 admiradors.
Són la pera: a aquestes hores ja són prop de 102.000 fans.

Facebookear

Logo de esta webCom ja sabeu, els nord-americans dels EUA tenen una facilitat innata per convertir en verb qualsevol parauleta que hagin inventat prèviament. Facilitats de l’anglès: afegeixen l’acabament «ing» i ja està.
Un dels casos més recents és el del Facebook, del qual deriva ja facebooking, com pot llegir-se en la interessant web de l’Urban Dictionary (Diccionari Urbà). En català podria traduir-se per facebookear feisbuquear: és a dir, explicar la teva vida en aquesta xarxa social.
Fins i tot hi ha un senyor que s’ha muntat ja una web amb aquest nom: Facebooking, subtitulada així:

«Descobreix què es mou a la xarxa social Facebook«

I mentre estic acabant d’escriure això, el meu amic Jordi em diu:

«Deixa’t de tanta tonteria virtual i vine a prendre un cafetó amb els amics, home.»

Doncs sí. No deixa de tenir raó. Me’n vaig a prendre un cafè amb ell i amb els amics.

© 2024 Txerrad@s

Tema por Anders NorenArriba ↑