El blog del periodista Txerra Cirbian
No sé si os pasa a vosotros, pero cuando veo algo que me llama la atención, que me parece interesante compartirla, saco la cámara que tengo a mano (la reflex, la de bolsillo o el teléfono móvil) y tomo una foto.
Comentava ahir que arribats a Cork ens preparàvem per deixar les maletes en un B & B, Achill Guest House.
Quan vam arribar a la casa, no hi havia lloc per aparcar, perquè era una carretera i, davant de l’entrada estava ple de cotxes (dos, d’empleats de Coca Cola, que havien de ser de familiars o amics de la propietària de la casa).
Helena McSweeney, la propietària, ens va rebre amb un somriure, un anglès endimoniadament ràpid i una desagradable sorpresa: no havíem confirmat la petició de reserva que havíem realitzat dies abans.
Os decía ayer que habíamos llegado a Cork y nos preparábamos para dejar las maletas en un B&B, Achill Guest House.
Cuando llegamos a la casa, no había sitio para aparcar, porque era una carretera y, delante de la entrada estaba lleno de coches (dos, de empleados de Coca Cola, que debían ser familiares o amigos de la dueña de la casa).
Helena McSweeney, la propietaria, nos recibió con una sonrisa, un inglés endiabladamente rápido y una desagrable sorpresa: no habíamos confirmado la petición de reserva que habíamos realizado días antes.
Un cop superat el tràngol dels primers minuts de conducció per l’esquerra i de sortir de l’aeroport sense tocar res ni a ningú amb la carrosseria, ens vam encaminat cap a Cork, la segona ciutat més gran d’Irlanda, situada a la part sud de l’illa.
Havíem reservat (o això crèiem) dues nits en un bed and breakfast (B&B), aquesta espècie de casa d’hostes de les que ja us he parlat, consistent en un llit i esmorzar. Actualment, la majoria d’ells tenen habitacions amb bany a dins (room in suite). Són més cares que les de tota la vida: un dormitori amb el lavabo i la dutxa fora de l’habitació, i sovint compartit amb els propietaris i altres hostes de la casa.
Un dels grans interrogants que se’ns planteja quan anem a un país on es condueix per l’esquerra —i n’hi ha un fotimer— és si serem capaços de fer-ho.
Sincerament, no és complicat.
Uno de los grandes interrogantes que se nos plantea cuando vamos a un país en el que se conduce por la izquierda –y hay un montón— es si seremos capaces de hacerlo.
Sinceramente, no es complicado.
Com us deia l’altre dia, tinc tendència a carregar amb diverses guies de viatges.
En aquesta ocasió, per a Irlanda, només vaig comprar la de Lonely Planet, ja que en tenia algunes d’antigues. Heu d’estar atents si la voleu comprar, perquè n’hi ha una altra de més nova, també d’Irlanda, una cosa així com «els millors llocs», en pla bonic i amb més coloraines, però que porta molta menys informació.
Però a part del llibre, internet em va servir per completar la primera fase del viatge, que era la de localitzar alguns hotels o B&B al llarg de l’itinerari.
Ja fa un parell d’anys, la meva amiga Asun (gràcies!) em va indicar algunes de les webs i fòrums de viatges per a viatgers que ella solia mirar abans d’iniciar-ne un: Tripadvisor, Viajeros.com i Los Viajeros.com, encara que havia algunes adreces més que ara no recordo.
Como os decía el otro día, tengo tendencia a cargar con varias guías de viajes.
En esta ocasión, para Irlanda, solo compré la de Lonely Planet, ya que tenía algunas otras antiguas. Tenéis que estar atentos, porque existe otra más nueva, también de Irlanda, algo así como «los mejores lugares», en plan bonito y con más colorines, pero que trae mucha menos información.
Pero además del libro, internet me sirvió para completar la primera fase del viaje, que era la de localizar algunos hoteles o B&B a lo largo del itinerario.
Hace ya un par de años, mi amiga Asun (¡gracias!) me indicó algunas de las webs y foros de viajes para viajeros que ella solía mirar antes de salir de viaje: Tripadvisor, Viajeros.com y Los Viajeros.com, aunque había algunas direcciones más que ahora no recuerdo.
Quan ja tens el bitllet d’avió a les teves mans no et queda més remei que començar a pensar en quines ciutats vas a estar i on vas a dormir.
És en aquest moment, en revisar les dates dels vols, quan t’adones que has comès el típic error de càlcul: aquest bitllet més barat per a un dimarts amb retorn també més barat per a un dijous pot suposar molts més dies d’estada al lloc de destí del que havies pensat i així, en lloc d’una setmaneta o 10 dies, t’has de quedar allà quatre o cinc dies més… i has de pagar les pernoctacions.
En el nostre cas també ens va passar, encara que aquest excés de dies ens va servir per visitar Irlanda amb més tranquil·litat.
Cuando ya tienes el billete de avión en tus manos no te queda más remedio que empezar a pensar en qué ciudades vas a estar y dónde vas a dormir.
Es en ese momento, al revisar las fechas de los vuelos, cuando te das cuenta de que has cometido el típico error de cálculo: ese billete más barato para un martes con regreso también más barato para un jueves puede suponer muchos más días de estancia en el destino de lo que habías pensado y así, en lugar de una semanita o 10 días, te has de quedar allí cuatro o cinco más… y cuyas pernoctaciones has de pagar.
En nuestro caso también nos pasó, aunque ese exceso de días nos sirvió para visitar Irlanda con más tranquilidad.
Seguir leyendo
Bé, ja estem a l’agost i com he fet en estius anteriors amb altres destinacions, començo a escriure del que us havia promès: Irlanda.
Bueno, ya estamos en agosto y como he hecho en veranos anteriores con otros destinos, empiezo a escribir de lo que os había prometido: Irlanda.
Ahir, al migdia, la gent començava a sortir al carrer, a passejar, a prendre uns pintxos pels carrers del centre de la capital alabesa.
A la catedral, molts nens feien la primera comunió.
I a la plaça d’Espanya, els nois d’Oskorri, amb Natxo de Felipe al capdavant, assajaven. Un plaer, vaja.
Fa 30 anys ja que Vitòria, que Gasteiz, és capital d’Euskadi.
Era poco más de mediodía de ayer, y la gente empezaba a salir a la calle, a pasear, a tomar unos pintxos por el centro de la capital alavesa.
En la catedral, montones de niños hacían la primera comunión.
Y en la plaza de España, los chicos de Oskorri, con Natxo de Felipe al frente, ensayaban. Una gozada, vamos.
Hace 30 años ya que Vitoria, que Gasteiz, es capital de Euskadi.
Este sábado he paseado por Moià, una pequeña ciudad situada en el centro de Catalunya, a menos de 60 kilómetros de Barcelona, perfecta para una escapada de un día.
Además de ser la cuna de Rafael Casanova, del tenor Francesc Viñas, del dibujante Picanyol y hasta del grupo teatral La Fura dels Baus.
Ah… si váis, no dejéis de comprar los embutidos de Cal Vives. Son magníficos.
Aquest dissabte m’he passejat per Moià, una petita ciutat situada en el centre de Catalunya, a menys de 60 quilòmetres de Barcelona, perfecta per a una escapada d’un dia.
A més de ser el bressol de Rafael Casanova, del tenor Francesc Viñas, del dibuixant Picanyol i fins i tot del grup teatral La Fura dels Baus.
Ah … si hi aneu, no deixeu de comprar els embotits de Cal Vives. Són magnífics.
Aquest cap de setmana s’ha celebrat el Mercat del Ram de Vic, una fira agrícola i ramadera que ha omplert els carrers de la capital d’Osona de gent de tot Catalunya i de la resta d’Espanya.
Dissabte, per exemple, des del recinte firal del Sucre fins a la plaça Major estaven abarrotades. Gairebé no es podia fer un pas… excepte si et ficava pels carrerons adjacents, per on gairebé no hi havia una ànima.
En un racó, darrere de l’Ajuntament, vaig descobrir aquesta parada de barretines. La presència del nen de l’esquerra era una temptació per a qualsevol fotògraf.
Si voleu saber més coses d’aquest esdeveniment, podeu fer-ho als web de l’Ajuntament de la ciutat, les Fires de Vic i les Fires i festes populars de Catalunya.
Este fin de semana ha sido el Mercat del Ram de Vic, una feria agrícola y ganadera que ha llenado las calles de la capital de Osona de gente de toda Catalunya y del resto de España.
El sábado, por ejemplo, desde el recinto ferial del Sucre hasta la plaza Mayor estaban abarrotadas. Casi no se podía dar un paso… salvo si te metías por las callejuelas adyacentes, por donde casi no había un alma.
En un rinconcito, detrás del Ayuntamiento, descubrí esta parada de barretinas, el típico gorro catalán. La presencia del niño de la izquierda era una tentación para cualquier fotógrafo.
Si queréis saber más cosas de este acontecimiento, podéis hacerlo en las web del Ayuntamiento de la ciudad, en el de las Ferias de Vic y en el de las Ferias y fiestas populares de Catalunya.
Volia acabar la setmana amb unes petites suggeriments per als que us vingui de gust acostar-vos al Priorat, aquesta comarca de excel·lents vins, de la qual ja haureu vist algunes de les fotos que vaig penjar fa uns dies, sense temps per explicar res més.
Quería acabar la semana con unas pequeñas sugerencias para quienes os apetezca acercaros al Priorat, esa comarca catalana de excelentes vinos, de la que ya habréis visto algunas de las fotos que colgué hace unos días, sin tiempo para explicaros nada más.
© 2025 Txerrad@s
Tema por Anders Noren — Arriba ↑
