El blog del periodista Txerra Cirbian
Hoy me han recordado con una rima de Chikos del Maiz, un grupo de hip hop muy cañero, que hoy también se conmemora la muerte de Salvador Allende.
Seguir leyendo
A Catalunya, des de demà és el pont de la Diada de l’Onze de Setembre, data que ens recorda un recent fet tràgic, els atemptats del 2001 a Nova York.
A la Viquipèdia parlen d’una altra pèrdua:
Es commemora la caiguda de Barcelona després de mesos de setge el 1714 davant el duc de Berwick durant la Guerra de Successió en la que els Borbó (amb el seu candidat, el futur Felip Vè) i els Àustries (amb l’arxiduc Carles) lluiten per tota Europa per la corona d’Espanya, va tenir caràcter de guerra civil perquè hi havia partidaris dels dos candidats en tot el territori, encara que majorment concentrats els del Borbó al Regne de Castella i els de l’austríac a la Corona d’Aragó. Amb la victòria del Borbó, s’implanta un sistema polític uniforme, derogant-se els privilegis nobiliaris i els sistemes legals provinents dels diferents Regnes medievals que formaven Espanya. Per això, l’11 de setembre també es recorda la consegüent abolició de les institucions i llibertats civils catalanes.
En Catalunya, desde mañana es el puente de la Diada de l’Onze de Setembre, fecha que no recuerda un reciente hecho trágico, como los atentados del 2001 de Nueva York.
En la Wikipedia hablan de otra pérdida:
Es el nombre de la fiesta oficial de la comunidad autónoma catalana. Conmemora la caída de Barcelona en manos de las tropas borbónicas al mando del duque de Berwick durante la Guerra de Sucesión Española, el 11 de septiembre de 1714, tras 14 meses de sitio. También se recuerda la consiguiente abolición de las instituciones catalanas tras la promulgación de los Decretos de Nueva Planta, en 1716.
Us recordeu dels Archies?
Va ser una banda juvenil que va triomfar a finals dels anys 60 en una sèrie de dibuixos animats.
Però darrere d’ells també hi havia gent real i fa 40 anys aquest grup cantava la seva famosa Sugar sugar (Sucre sucre), que va arribar situar-se en el primer lloc de les llistes d’èxits de 1969.
Us deixo aquí la versió animada i la de carn i ossos.
¿Os acordáis de los Archies?
Fue una banda juvenil que triunfó a finales de los años 60 en una serie de dibujos animados.
Pero detrás de ellos también había gente real y hace 40 años este grupo cantaba su famosa Sugar sugar (Azúcar azúcar), que llegó situarse en primer lugar de las listas de éxitos de 1969.
Os dejo aquí con la versión animada y la de carne y hueso.
Llegeixo en alguna part –crec que el citava dies enrere el meu jove col·lega Quique Azcona, però no ho recordo ara– una referència a un article de Rafael Aleixandre-Benavent i Antonia Ferrer-Sapena, del 4 d’agost, sobre Què ens aporten les xarxes socials?
Interessant i bastant extens, en una part de l’estudi citen Kevin Kelly, cofundador de la famosa revista Wired.
Leo en alguna parte –creo que lo citaba días atrás mi joven colega Quique Azcona, pero no lo recuerdo ahora– una referencia a un artículo de Rafael Aleixandre-Benavent y Antonia Ferrer-Sapena, del pasado 4 de agosto, sobre ¿Qué nos aportan las redes sociales?
Interesante y bastante extenso, en una parte del estudio citan a Kevin Kelly, cofundador de la famosa revista Wired.
El sábado fuimos a ver en el Teatro Goya a la Camut Band (nombre que remite a los cazadores de mamuts), un grupo de bailarines y percusionistas que desde hace unos cuantos años hacen vibrar los teatros por los que pasan con sus coreografías, tambores y otros instrumentos de percusión.
Aquest dissabte vam anar a veure al Teatre Goya a la Camut Band (nom que remet als caçadors de mamuts), un grup de ballarins i percussionistes que des de fa uns quants anys fan vibrar els teatres pels que passen amb les seves coreografies, tambors i altres instruments de percussió.
Hace unos días, mi compañero Juan Fernández en un artículo de El Periódico, decía añorar la publicidad, pero de la buena.
Ayer mismo, mi amigo Jordi me pasaba este enlace de Pelfusion, un blog excelente (en inglés) donde se pueden ver unas cuantas obras de arte transformadas en mensaje publicitario.
Personalmente me quedo con las dos que reproduzco, pero hay mucha más creatividad circulando por la red. Sólo es preciso buscar un poquito.
Fa uns dies, el meu company Juan Fernández, en un article d’El Periódico, deia enyorar la publicitat, però de la bona.
Ahir mateix, el meu amic Jordi em passava aquest enllaç de Pelfusion, un blog excel·lent (en anglès) on es poden veure unes quantes obres d’art transformades en missatge publicitari.
Personalment em quedo amb les dues que hi reprodueixo, però hi ha molta més creativitat circulant per la xarxa. Únicament cal cercar una miqueta.
Des de fa uns dies, quan es va anunciar que la famosa companyia Disney havia comprat Marvel, la no menys popular editorial de còmics, abunden a la xarxa tot tipus d’il·lustracions que barregen personatges d’una i altra empresa, en un intent seriós, irònic o sarcàstic d’unir dos móns aparentment antagònics: la blancor dels dibuixos de la primera (Pixar a part) i la violència (moltes vegades sagnant) dels superherois de la segona.
Desde hace unos días, cuando se anunció que la famosa compañía Disney había comprado Marvel, la no menos popular editorial de cómics, abundan en la red todo tipo de ilustraciones que mezclan personajes de una y otra empresa, en un intento serio, irónico o sarcástico de unir dos mundos aparentemente antagónicos: la blancura de los dibujos de la primera (Pixar aparte) y la violencia (muchas veces sangrienta) de los superhéroes de la segunda.
Seguir leyendo
La informació la veureu avui en molts mitjans de comunicació amb aquest titular: «Al 70% dels internautes els hi costa distingir un fals rumor d’una notícia fiable».
Un bon titular que capta l’atenció, oi?
La información la veréis hoy en muchos medios de comunicación, con este titular: «Al 70% de los internautas le cuesta distinguir un bulo de una noticia fiable».
Un buen titular que capta la atención, ¿no?
Com molts altres periodistes, Rosa María Artal va patir aquesta desgràcia que afecta milers de treballadors situats per sobre dels cinquanta i escaig anys que es diu ERO, encara que en el seu cas, com en el d’altres empreses públiques o paraestatals, les condicions econòmiques permeten sobreviure molt dignament a l’afectat.
Això no té res a veure amb l’angoixa personal que produeix i el malbaratament professional que suposa prescindir de persones que estan encara en el seu millor moment i que compten amb un bagatge impressionant a la seva esquena.
Como otros muchos periodistas, Rosa María Artal sufrió en sus carnes esa desgracia que afecta a miles de trabajadores situados por encima de los cincuenta y pico años que se llama ERE, aunque en su caso, como en el de otras empresas públicas o paraestatales, las condiciones económicas permiten sobrevivir muy dignamente al afectado.
Eso no tiene nada que ver con la angustia personal que produce y el despilfarro profesional que supone prescindir de personas que están aún en su mejor momento y que cuentan con un bagaje impresionante a sus espaldas.
Seguir leyendo
Acabo de llegir que ja hi ha data d’estrena a Espanya de La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina, segona entrega de la sèrie Millennium, l’adaptació cinematogràfica de la trilogia de novel·les d’Stieg Larsson, dirigida per Daniel Alfredson.
Busco a la web de la productora de la pel.lícula, Yellow Bird, per veure algun detall més i, en efecte, a Suècia està previst que s’estreni un mes abans, el proper 18 de setembre.
Ara, el nom de Noomi Rapace va per davant de Michael Nyqvist. Lògic: el periodista Mikael Blomkvist és ara un secundari en la trama que protagonitza la hacker Lisbeth Salander.
© 2026 Txerrad@s
Tema por Anders Noren — Arriba ↑
